4. El duel final

No sé què va passar exactament, a partir d'aleshores, al Gran Saló. Quan vam arribar als Jardins, vaig deixar anar al Fortin i vaig baixar fins a terra. El noi va caure i es va donar un cop contra el terra, però es va aixecar sense massa problemes.

- Ja està, Fortin. Som tu i jo, i ningú més. No dubtis que ara penso lluitar amb totes les meves forces... - vaig dir, aixecant la vareta mentre ell es preparava.

D'acord, allò no m'ho esperava. Quan me'n vaig voler adonar, ja m'havia agafat i sobrevolàvem Hogwarts. Vaig picar, després, amb el cos contra el terra, però no vaig fer-me més que una rascada i em vaig aixecar ràpidament.

- Jo en faig prou amb la meitat! Obitus per subitum! - vaig atacar, però va esquivar l'atac -. Mobitetur terra! Venti gelidi! Arcticum frigus!

El terra als seus peus va començar a tremolar, i l'aire del seu voltant va començar a baixar de temperatura.

Vaig alçar una cella, esquivant el seu malefici de la mort i quedant-me quiet en fer els encanteris geoclimàtics.

- Meteorolojinx recanto! Finite incantatem! - i els encanteris van parar -. Animo linqui! Immoderata motus!

Allò era una tonteria. Els atacs directes no funcionaven, com és evident. I els atacs de modificació de l'ambient, tampoc. Potser...

- Bombarda maxima! - el terra va esclatar i els milers de trossets de roca van enlairar-se al cel; d'un gest de vareta els bocins van anar cap a ell, a tota velocitat, afilats com ganivets.

A darrere seu, però, una minúscula planta creixia, per ordre no verbal meva, i es preparava per atacar-lo. Això, però, no ho va veure.

No em vaig molestar ni a aturar els encanteris, que vaig esquivar apartant-me una mica. El que sí que vaig haver de parar va ser el núvol de pedres que venia cap a mi; d'un gest ràpid, les pedres afilades es van convertir en pols, i vaig haver-me de tapar la cara per evitar que m'entrés pols a l'ull.

I aleshores ho vaig sentir. Un soroll subtil, gairebé inaudible, darrere meu. Però no hi vaig ser a temps, i la dura branca de fusta, aparentment tan fràgil i inofensiva, va travessar-me l'abdomen des de darrere. Vaig posar cara de dolor i vaig sentir com se m'escapaven les forces, però aviat vaig desclavar-me la branca de la planta, que vaig arrencar del terra després com a venjança. Evitant caure a terra, vaig agafar amb força la vareta i vaig tancar la ferida. Però feia mal, i havia perdut part de les forces.

- Filldeputa... Fiendfyre! - un immens drac de foc va sorgir de la punta de la vareta, cap a ell.

D'acord, no vaig poder evitar somriure quan la planta que jo havia conjurat el va travessar. No degué tocar cap òrgan vital, perquè va tocar-lo bastant a prop de la cintura i prop del melic, lluny dels ronyons. Però seguia essent una ferida que em donava avantatge.
Però quan va incorporar-se i va conjurar el foc etern, vaig cagar-me en tot.

- Merda, merda, merda... - vaig aixecar la vareta -. AQUAMENTI! EXTINCTA IGNIS! FIENDLOCKED! FIENDLOCKED!!!

Res, era inútil. Vaig ficar-me darrere d'un piló de pedres grosses resultants de l'explosió d'abans, i vaig esperar amb calma fins que ja no vaig sentir la crepitació del foc.

"Espera. La tesi, la pots fer servir. La màgia, energia. Necessita una font d'energia, però no pot treure-la del seu propi cos sense estar en perill. Potser... a una temperatura de zero absolut en foscor absoluta i sense gravetat, ni interaccions elèctriques ni magnètiques..."

- Frigus absolute! Nigrorum absorbuit radiatio! Nulla agros! - i tot al nostre voltant va convertir-se en foscor i fred; vaig sentir com començava a flotar, totalment en absència de gravetat i d'altres camps físics.

Se'm feia una mica estrany, allò. Feia fred, molt fred, no aguantaríem gaire estona en aquelles condicions. Les condicions fonamentals dels gasos de l'aire no es complien i la diferència de pressions feia que cada vegada es faria més difícil respirar. I, evidentment, no en podíem sortir. Vaig adonar-me que la bombolla que acabava de crear em mataria, juntament amb ell, tot i ser tan necessari.

Allò em va sorprendre. Primer no ho vaig entendre i vaig quedar-me mirant l'absoluta foscor que tenia al davant. Podia notar on era ell gràcies a la calor que ell desprenia, ja que tota la resta estava totalment congelada, molts graus per sota zero.

- Es pot saber què fas? Ara vols flotar per l'aire en la foscor i el fred, o què pretens?

Però no va fer falta cap resposta. Quan encara no havia passat un segon des que havia formulat la pregunta, vaig adonar-me que s'havia acabat. La seva tesi, la maleïda tesi que deia que la màgia era energia. I tenia raó: ja no hi havia màgia a l'ambient, ja no hi havia energia. Podia sentir el bri d'energia que sortia dels nostres cossos, mica en mica, filtrant-se a l'exterior; però era insuficient, fins i tot per a l'encanteri més nimi i vulgar.

- Ets conscient que també et sentencies a tu, oi?

Vaig alçar una cella. Sí, n'era conscient, però era necessari.

- Suposo que és necessari. Et feia més raonable, Fortin, no m'esperava que comencessis a assassinar gent. Per què ho fas?

Vaig somriure, en la foscor. Era irònic, preguntar allò a qui t'acabava de sentenciar a mort. Bé, qui acabava de causar que m'autosentenciés a mort. Però aleshores vaig sentir alguna cosa que tocava alguna cosa amb el peu. No hi havia gravetat localment, però seguíem fixes al camp gravitatori terrestre i érem a només uns centímetres del terra. Si podia arribar fins a terra, podria utilitzar l'energia interna de la massa de les partícules, invertir un camp de Higgs i utilitzar l'energia per a sortir d'allà dins.

- Digues, per què has hagut de fer tot això? Rancúnia? Odi? - vaig arribar a tocar el terra, però les condicions de l'aire minimitzaven el soroll de fons i no ho degué sentir; vaig ajupir-me i vaig agafar una pedra.

Vaig riure, fluixet. Començava a sentir com l'aire tenia menys oxigen, com estava cada vegada més carregat.

- Per poder, Bohr. Poder, senzillament. La millor manera d'adquirir poder és trencant les barreres que el limiten, i actualment allò que limita el poder és la moral. - vaig guardar-me la vareta a la butxaca; no em feia cap servei, allà dins, esperant la meva mort -. Però ésser immoral tampoc és la manera, es veu. Ho veig ara. El que s'ha de fer és crear una nova moral, una moral diferent, basada en la individualitat. Sé que m'entens...

Què feia jo parlant de filosofia? Bé, m'estava morint, tampoc tenia res millor que fer. No calia dir noms, fins i tot en aquella situació aparentment irreversible s'havia de ser prudent; però la Bianca era l'exemple perfecte d'aquella moral de què parlava.

Vaig agafar la pedra. No era gran, potser pesava mig quilo, però allò invertit a energia tèrmica podia ser suficient per fondre un tros d'acer. La mica d'energia que havíem alliberat era suficient per generar un camp de Higgs.

- Creat Higgs antiparticulorumque ultra massa lapidem. - vaig deixar anar la pedra, llançant-la cap endavant a poc a poc; la pedra va quedar a mitja distància entre ell i jo, sense fer cap soroll, i aleshores...

Aleshores va esclatar tot. Vaig sentir com la massa de la roca col·lapsava i desapareixia, i la temperatura va començar a pujar. La pedra brillava, feia molta llum; l'energia va sobrepassar de llarg la de l'encanteri que generava la bombolla, i va destruir-ho totalment. Vaig caure a terra, picant amb un cop sec.

Ell també va caure, possiblement més sorprès que jo pel que acabava de passar. Vaig somriure, amargament, conscient que acabava de salvar la meva pròpia vida a costa de salvar la seva. Si hagués estat més ràpid hauria pogut invertir part de l'energia per a fer un encanteri; però tot havia anat massa ràpid. Però teníem energia, ara. Màgia. Abans que pogués reaccionar vaig aixecar-me, ràpidament.

- Animo linqui! Animo linqui!

Vaig sentir com murmurava alguna cosa. A l'inici creia que blasfemava i remugava, però aleshores vaig sentir una pertorbació, una explosió, i l'encanteri que havia fet ell es va desfer. Vaig picar contra el terra i se'm va obrir la ferida feta abans per la planta, i a més m'havia cremat en l'explosió i em feia mal. Vaig quedar estès a terra, però quan vaig sentir que ell atacava vaig poder treure la vareta i vaig rebutjar l'atac.

De seguida que vaig poder vaig aixecar-me, i vaig apuntar-lo amb la vareta. Efectivament, ell estava en millors condicions que jo. I allò no podia ser, s'havia de solucionar.

- Statu aequalis! - evidentment, no podia regenerar-me les ferides tan fàcilment; però si que podia fer-li a ell unes ferides d'un calibre similar.

El jove es va recargolar de dolor i es va doblegar; una taca de sang, subtil, va embrutar la seva roba, prop del melic. No vaig poder evitar riure.

- Ara estem en igualtat de condicions, altra vegada. Què et sembla si ho tornem a provar? - vaig alçar la vareta -. Obitus per subitum!

Allò em va agafar per sorpresa. Vaig deixar anar un crit de dolor i em vaig doblegar; vaig palpar-me l'abdomen, i en sentir com començava a sagnar, se'm va encongir el cor.
"Has passat per situacions pitjors. El letúplec escandinau et va arrencar mitja cuixa i vas acabar guanyant... Aquest nyicris, al costat del nundu polonès, és inofensiu..."

- Animo linqui! Iquinitate! Vertigine!

Vaig aturar els seus encanteris, sense massa problemes, i vaig contraatacar amb vigorositat.

- Bombarda terribilis! - l'encanteri va fallar i va anar fins a Hogwarts, fent esclatar la torre d'astronomia; vaig alçar una cella, sorprès, i em vaig quedar mirant el castell.

Estava fet una merda. La meitat de les torres havien caigut, moltes parets contenien forats, hi havia incendis en diversos llocs. Era terrible... i ho havia fet jo.

- Crucio!

Allò em va superar. Quan vaig sentir l'explosió darrere meu, vaig girar-me amb l'expressió endurida i un sentiment de temor. I vaig adonar-me'n. No era per l'explosió, no. Ja era d'abans, durant la batalla: Hogwarts s'enfonsava.

- Crucio!

Vaig intentar esquivar-ho, inútilment, i l'encanteri va tocar-me de ple. Una fiblada de dolor va travessar-me l'espinada; cada cèl·lula del meu cos es va retorçar, i jo vaig caure a terra. Em feia mal, molt mal, però no vaig cridar.

Quan per fi va aturar l'encanteri, vaig desplomar-me i vaig quedar estirat al terra, pla. Ja em donava per mort, per derrotat, quan vaig sentir com reia. I vaig sentir el collar que m'estrenyia la tràquea; d'un gest subtil, forçat, vaig treure allò que portava penjat i vaig adonar-me que era el reculatemps. I vaig tenir una idea, una gran idea. Perillosa, però molt gran.

Vaig somriure. Tocat i enfonsat, ja era meu. Vaig aturar l'encanteri després d'uns segons. El pensava fer patir molt, a aquell malparit.

- Crucio! - altra vegada l'encanteri va tocar-lo de ple, estirat a terra com estava, i ell va començar-se a recargolar; vaig aturar-lo altra vegada -. Qui ha perdut, Bohr? Digues-me ara... qui ha perdut?

Vaig somriure i vaig tornar a aixecar la vareta cap a ell. Però ell no es movia; vaig alçar una cella, i me'l vaig mirar.

- Què passa, ja t'has rendit?

Vaig quedar-me mirant el rellotge, durant uns segons. "És ara, ara és el moment!", vaig pensar quan l'agulla va marcar l'hora punta. Les vuit en punt.

Vaig alçar-me d'una revolada al temps que, per sorpresa dels dos, quatre persones apareixien al voltant del Fortin. Quatre James Bohr, sense comptar-me a mi. Se'm va encongir el cor, inicialment de terror, en veure'm a mi mateix aixecant la vareta contra el Fortin.

Quan ho havia planejat m'havia esperat alguna altra cosa: una consciència dividida, potser. Bé, en el fons, la consciència dividida era parcial, ja que era legerement i podia sentir-me a mi mateix en cinc llocs a la vegada. Però era massa estrany, massa estrany com perquè pogués entendre-ho totalment.

- Tu, has perdut. I tu et rendiràs o cauràs derrotat - vaig dir.

Vaig adonar-me del problema que suposava ser cinc "jo", i vaig marcar un 1 a la meva samarreta. Els altres ja tenien els respectius números, com és evident: era jo mateix, que cinc minuts en el futur em posaria el reculatemps i apareixeria en el moment actual. I ho faria quatre vegades, fins que ja només fos un. Era una bogeria...

- No... no, no! NO POTS FER-HO, AIXÒ! ÉS PERILLÓS! - vaig voler fer una passa enrere, però també hi havia un James Bohr amb una vareta.

Cinc homes, amb les mateixes cinc varetes, apuntant-me a mi en el mateix moment. Era impossible, totalment impossible. Vaig veure el reculatemps penjant del seu coll i vaig entendre-ho: havia tornat del futur per ajudar-se, a costa de jugar-se-la a perdre la consciència de la pròpia identitat.

I, efectivament, jo no podia fer res. Si en matava un, els altres em matarien. Només podia sortir-me'n si matava el primer, i no sabia qui era.

- Tornaré, Bohr. I tant, que tornaré... - i, dit això, abans que pogués fer res, vaig desaparetre.

[Surto del tema]

Va fugir, aleshores. Quin covard... Vaig mirar als altres "jo", entrant en pànic, i vaig girar-me enrere. Vaig vomitar, adolorit per les ferides i al marge de la bogeria. No podia ser, allò...

Però al cap de cinc minuts, i conscient que no podia ser d'una altra manera, vaig agafar el reculatemps i vaig tornar al passat, cinc minuts exactes cap enrere. I va tornar a passar tot, i vaig esperar deu minutsminuts, i vaig tornar a fer servir el reculatemps. I després quinze, i al final vint.

Però quan, a la quarta, havent fet jo tots els viatges i essent ja en la línia de temps que em corresponia, havent marxat l'últim "jo", vaig tornar a caure en la desesperació. Allò no ho entenia, era absolutament impossible. Ja no sabia qui era, ni on era, ni quan era. I em vaig desmaiar.

Vaig eixir al jardi vareta en mà, tardava massa, era el James i tardava massa.

- JAMES!

Res, vaig encendre la vareta per veure millor i aleshores vaig arribar a una part del jardi feta merda, no hi havia rastre de cap dels dos, però el desastre havia sigut causat amb magia, aixi que havia d'estar per ahi.
Aleshores el vaig vore...que no estiga mort, que no estiga mort...

- James...reacciona, reacciona joder...Animo Restituo! Animo Restituo!

Res, vale.

- Et despertaras, Ravenclaw no es quedara sense Cap de residència, si?

Vaig agafar el James amb compte, el podia haver dut amb un encanteri o haver fet apareixer una llitera, però preferia dur-lo aixi.

- Et curaras, coste el que coste.

I vaig anar cap al castell.

[TEMA TANCAT]