Per què? [Harry J.]

Quan vaig aparetre a Hogwarts de nou, vaig sentir una fiiblada de dolor. Encara sentia al pare de l'Elizabeth, plorant. Jo no servia per a consolar a la gent, i això em feia bastant de mal. Havia anat a l'enterrament, i m'havia fet bastant amiga d'aquest estrany personatge des del dilluns, i el dimarta havia anat a l'enterament de la noia... i avui m'havia enviat un mussol per dir-me que em necessitava.

Li havien tret l'unic tresor que li quedava, deia. La mare de la Lizzie, una noia muggle, havia mort feia un temps, i l'unic que tenia aquell home de familia era el seu germà Sheldon i la Lizzie. Havia plorat molt, moltíssim... però de cop, després de cridar alguna cosa sobre les banyes dels sidenicols, em va demanar per què. Per què l'havien assassinada. No li vaig poder respondre, i allò es el que me va fer més mal de tot.

No soc una dona valenta. Per això, quan vaig aparetre, després d'aguantar-me les ganes de plorar davant del senyor Speckhart, vaig agafar aire i em vaig asseure a les escales del vestíbul.

"Per què? Per què me l'han treta?"- em demanava la veu de l'Stefan Speckhart al meu cap.

Estava fent la guàrdia dels passadissos d'entrada. Des de la mort de la Lizzie, els professors haviem de fer torns per vigilar els passadissos. Quan estava arribat al vestíbul, vaig veure la Nicole. Estava asseguda a les escales. No se la veia gaire bé.
Vaig anar cap a ella, amb pas decidit, i em vaig asseure al seu costat. M'hauria agradat ajudar-la, però no sabia com. Ja res no ens podria tornar la Lizzie.

- Nicole...

Vaig sospirar. Definitivament, no sabia què dir-li. Vaig passar-li el braç per les espatlles, en un gest de demostració de suport i d'afecte, de protecció.

- L'únic que podem fer ara és lluitar perquè atrapin aquest filldeputa, Nicole. I ho farem, no ho dubtis. Encara que perdi totes i cada una de les gotes de sang que corren per les meves venes, ajudaré a trobar-lo. Per la Lizzie, per la seva familia, pels seus amics... I per tu.

Vaig sentir com algú s'asseia al meu costat. Segurament seria el Harry. Vaig sospirar i vaig mirar el terra. Després vaig deixar caure el cap a la seva espatlla, mirant l'infinit.

-Per què?- vaig demanar-li.- Per què va matar-la? La Lizzie... La Lizzie no tenia enemics, la Lizzie.. quasi ni tenia amics. Per què algú voldria matar-la? No te cap sentit...

Vaig girar el cap i el vaig mirar.

-No ho entenc... no es just... la Lizzie...

Vaig començar a acaronar-li els cabells, tranquil·litzadorament, perquè em feia mal veure-la patir tant.

- Perquè estava en un mal lloc durant un mal moment, suposo. Tens raó amb això que dius, ningú no voldria fer-li mal... Però la fúria porta a l'home a cometre actes cruels i inoportunament desastrosos.

Vaig estrènyer-la més contra mi, sentint-me malament per ella i per tot.

- Una cosa és segura, Nic. Lluitarem per ella. La seva mort no haurà estat en va. No sé si has llegit la notícia del periòdic, però el senyor Rook ho diu molt clar. Al final de tot, quan diu que "Tindràs una ànima immortal, Lizzie. No moriràs mai mentre el teu record segueixi viu als cors de tots aquells que t’estimen"... Hi estic totalment d'acord.

Vaig fer-li un petó a la galta, de manera distreta.

- Podem, Nicole... Podem fer-ho. Podem confiar en els nostres cors per estar segurs que sempre, absolutament sempre, estarà amb nosaltres.

Vaig assentir, escoltant el que em deia. Vaig deixar-me consolar. Ho necessitava, de veritat. M'havia hagut de fer la forta davant l'Stefan Speckhart, però ara ja no podia més. Vaig abraçar-lo amb força.

-Gràcies... Tot això m'ha afectat molt... la Lizzie... era una nena... només quinze anys... jo he començat a pensar que potser ha estat algun alumne, no se, entrar a Hogwarts així com així...

Vaig sospirar i em vaig abraçar al Harry.

-Pffff....- vaig dir.

- Tanquil·la...

No sabia ben bé què dir-li, però em preocupava. Em preocupava molt, perquè la veia patir i sabia que res del que fes podria alleujar el mal que sentia pel que havia passat amb la Lizzie.

- Lluitarem per això...

Vaig aguantar la respiració, mentre la separava una mica de mi. Potser no era el millor moment, però sentia que si no li deia explotaria.

- Jo... Et volia dir una cosa, Nicole. Necessito dir-te que...

Què cony, dir? No sabia com dir-li que s'havia convertit en la persona que més m'importava! Vaig acariciar-li la galta amb suavitat, i li vaig fer un petó. Ras, curt, però ple de sentiment. A esperar la seva reacció, Harry...

Quan em va apartar vaig fer una petita ganyota. Per què em feia fora ara. Jo el necessitava...

Llavors va passar, ràpid. Em va dir que m'havia de dir una cosa, i quan menys m'ho vaig esperar, allà estava, fent-me un petó.

Quan es va separar me'l vaig quedar mirant uns segons. Al seus ulls ho veia, veia el que volia dir-me. M'estimava.

Vaig deixar anar un sanglot abans de passar els meus braços darrere del seu coll i tornar-li el petó. El necessitava, el necessitava amb mi.

Vaig quedar-me paral·litzat durant aquells segons en què es va quedar mirant-me, mentre em repetia que l'havia cagat. Que hauria d'haver esperat. Però no... Ella se'm va abraçar, i em va tornar el petó. Feliç, vaig agafar-la amb força de la cintura, estrenyent-la contra mi, i gaudint d'aquells llavis que portava tot el curs desitjant. Me'n vaig separar un moment i, recolzant el meu front contra el seu, vaig murmurar:

- Des del dia que vas arribar, vaig adonar-me de la importància que havies arribat a tenir per mi... I ara sé del cert que t'estimo, Nicole, t'estimo molt. I em fa molt mal veure't patir.

Vaig mirar-la als ulls, abans d'afegir:

- Hi ha alguna cosa que pugui fer per tu?

Mentre l'escoltava, un somriure es va formar als meus llavis. Mirava els seus ulls, plens de tendresa.

-T'estimo...- vaig dir-li, i quan ho vaig haver dit em vaig adonar de que era veritat, que no m'havia adonat, però que el Harry s'havia transformat en algú molt important per a mi.

Vaig escoltar la seva pregunta i vaig somriure.

-Fes-me un altre petó, si us plau...

Vaig aixecar-me de les escales, deixant anar una rialla i agafant-la de la mà. La vaig estirar, fent que s'apropés a mi, i li vaig envoltar la cintura amb els braços, amb tendresa i seguretat a la vegada. Quan la vaig tenir ben apretada contra mi, li vaig tornar a fer un petó. Aquest va ser més llarg, intens, i apassionat que els altres.

Quan, al cap d'una estona, me'n vaig separar, vaig acostar els llavis a la seva orella, i vaig murmurar, amb tendresa:

- Si tot fos tan fàcil...

I vaig fer-li un petó a la galta, embriagat per aquella sensació d'estar al cel, amb ella.

Vaig riure amb ell, mentre feia reposar les meves mans al seu pit. Vaig somriure-li i vaig deixar-me endur pel seu petó, que era just el que necessitava en aquell moment. Vaig tornar a riure en sentir el seu comentari i vaig acariciar-li la cara.

-A vegades les coses més senzilles son les que et fan més feliç, no creus?

Vaig acariciar els seus llavis amb els meus, dolçament.

- Moltes vegades, el fet que sigui senzilla fa que aquesta cosa sigui meravellosa.

Vaig dur una mà al seu clatell, en una dolça carícia, sense deixar-la anar. Vaig fer un somriure divertit, i vaig dir:

- A veure... M'aposto un galió a que el Danny s'adona d'això aquesta tarda, i que d'aquí quatre dies ja s'ha escampat per tot Hogwarts el rumor.

Vaig somriure. Es tractava d'una broma, i s'entenia pel to en què ho havia dit, però el més possible era que realment el rumor s'acabés escampant per tota l'escola. El Dan notaria que ho havia aconseguit, perquè em coneixia massa bé. I llavors, "accidentalment" se li escaparia algun comentari durant una classe i ja estava armada.

Vaig riure. Encara que havia estat una broma, sabia que segurament el rumor s'escamparia de seguida.

-Aquesta tarda? Tan ràpid?- vaig dir, mig somrient, acariciant-li els llavis amb el dit index.- De veritat?

Vaig somriure, feliç. La pena per la mort de la Lizzie encara era allà, fent-me mal al pit, però la felicitat que em donaven els petons del Harry superaven la tristesa de molt.

-Gràcies...- vaig dir-li.- Gràcies per tot.

- Jo crec que sí, que serà bastant ràpid...

Vaig mirar-la als ulls, entendrit, mentre li feia un petit petó al dit mentre ella me'l passava pels llavis. En veure com somreia, vaig notar que m'omplia de satisfacció. Segur que no s'havia tret del cap el que havia passat amb la Lizzie, però la seva pena era menor.

- De res... - vaig acariciar-li la galta amb un gest suau -. Tan de bo ens donéssin les gràcies cada dia quan féssim actes que ens féssin ser tan feliços com ho sóc jo ara.

Vaig somriure-li.

-Tant de bo estiguis allà sempre que em trobi malament...

Vaig juntar els meus llavis amb els seus i després em vaig separar un segon, xocant una mica el seu front amb el seu.

-T'estimo...

- Hi estaré. A partir d'ara hi estaré, Nicky, t'ho prometo.

Vaig quedar-me-la mirant, somrient. Quan anàvem a Hogwarts, ella a Hufflepuff i jo a Gryffindor, m'havia arribat a atreure moltíssim. Era una noia hàbil i simpàtica, afable i empàtica. Era... Perfecta. Però jo havia estat tan estúpid com per anar darrere altres noies, més fàcils d'aconseguir, i més... Propenses a deixar-se aconseguir. I anava de flor en flor, sense compromisos. Vaig recordar, amb una rialla, que només se m'havia resistit la Catherine Ravaan, perquè a ella li agradava el meu millor amic, i com m'ho havia fet entendre a base d'hòsties. I allà estava ella, amb qui mai havia intentat lligar. I era meva.

- Jo també, i molt, i m'estic adonant cada cop de que t'estimo molt més del que em pensava. És curiós, oi? Crec que va començar tot quan vas arribar, alguna cosa va canviar dins meu. Quan et vaig dur les maletes al despatx... Recordes?

Vaig assentir. Es clar que me'n recordava.

-Tu te'n recordaves de mi... jo em vaig quedar bastant parada... es clar que jo havia estat jugant amb les vespes i així, però no esperava que et recordessis que jo anava a Hufflepuff quan estava estudiant i així... No m'ho esperava de veritat... Passava molt desapercebuda jo, quan anava a l'escola... En canvi tu, no.

Vaig somriure, recordant les noies de la meva residencia parlar del Harry Jones com un mite de l'amor.

-Totes estaven bojes per tu i tu... te les enduies totes.- vaig dir, mig somrient.- Jo no em fixava molt en els nois...

- És clar que em recordava de tu!

Vaig deixar anar una rialla, abraçant-la per la cintura.

- Impossible oblidar-te, Nicky, impossible. Per molt que passéssis desapercebuda, jo no estava pas cec. I sí, m'enduia moltes noies, però totes éren tan fàcils de guanyar que es perdien de seguida. Només recordo haver hagut de lluitar per aconseguir una noia, i no vaig arribar a aconseguir-la, perquè em va intentar partir la cara abans que jo intentés lligar-me-la del tot. Va acabar amb el Danny - vaig riure per sota el nas, abans de continuar -. Però en tu em vaig fixar, ja ho crec! Però et vaig donar per impossible quan vaig veure que jugaves a les vespes. Les noies famoses sempre acostumes a estar pillades.

Vaig encongir-me d'espatlles, acaronant-li la galta, amb un somriure divertit als llavis.

-Això no es sempre veritat.- vaig dir.- I jo no era molt famosa, només jugava molt bé... Potser si que hi havien nois pesats que t'anaven al darrere, però jo no els hi feia molt de cas, si dic la veritat...

Vaig somriure-li.

-De veritat vas fixar-te en mi? Jo... no se, només era una noia així simpàtica que ajudava a la gent, però solia fixar-me més en els estudis i així... igualment mai vaig cridar molt l'atenció ni als professors ni a ningú, només era coneguda per lo bé que jugava a l'equip de Hufflepuf...

- Va, per favor! Jo també jugava a Quidditch, si no ho recordes...

Vaig somriure, sarcàstic. Era un dels batedors de l'equip de Gryffindor, i la veritat és que se'm donava bastant bé.

- I jugava bé. Però, si fas memòria, recordaràs que en cap partit vaig intentar tombar-te, a tu. A diferència de als altres del teu equip...

Vaig acariciar-li els cabells, amb aire divertit.

Vaig alçar una cella. Vaig intentar recordar, i em vaig adonar de que tenia raó, mai m'havia ni intentat tombar, i els altres s'havien adonat, per això me la passaven a mi sempre, i quan jugavem contra Gryffindor quasi sempre feia el doble de treball que als altres partits...

Vaig despentinar-lo divertida.

-Ets un sol, saps?- vaig dir, contenta.- Un sol brillant i genial.

- Saps? He pensat que algun dia li voldré posar nom a una estrella, batejar-la...

Vaig somriure, i vaig dir:

- I saps quin nom li posaré? Li diré estrella Harry Jones.

Amb una mà vaig acaronar-li la galta, i li vaig fer un petó curt als llavis.

- Abans havia pensat de posar-li Nicole Barrock, però m'he adonat que ja hi ha una estrella que es diu així...

Vaig riure.

-Fas molt la pilota quan t'agrada algú?- vaig dir-li, amb el somriure encara als llavis.- Bitxo.

Ara mateix estava molt bé, feliç, contenta. No em volia separar del Harry, no volia tornar a caure en aquella pena que tenia al començament de la conversació. No podia tornar a caure...

Vaig juntar els meus llavis amb els seus un altre pic, acaronant-li la galta.

- No, només a tu - vaig dir, amb un somriure trapella.

Vaig correspondre-li al petó, amb ganes, amb sentiment. Perquè tot el que li transmetia era emoció de poder estar amb ella. Vaig agafar-li el cap entre les mans, suaument, sentint-la més meva.
En un moment donat, vaig adonar-me de que volia estar amb ella, però allà... Allà no. Era massa a la vista, i hi podia passar tothom! Vaig deixar una rialla, mentre feia baixar les mans per la seva esquena fins a deixar-les a la meva cintura i abraçar-la.

- Crec que el rumor s'estendrà més ràpidament si seguim així, però.

Al principi no vaig entendre bé el que m'havia dit, després vaig adonar-me de que estàvem allà, al mig del vestíbul, i que qualsevol que passés en aquell moment ens podia veure.

-Vols mantenir-ho en secret o què?- vaig demanar-li, amb un somriure.- Vols... què anem al meu despatx?- vaig demanar-li. No sabia molt bé que dir.