Sentiments d'impotència

Vaig entrar a la meva sala, mig emprenyat, sense molestar-me ni a tancar la porta. D'una guitza vaig partir la pota d'una cadira; vaig voler tocar la guitarra, però era imprecís i barroer, incapaç de tocar bé.

"Joder, la Lily, l'Allie, l'Erin... I jo ho sabia, la Lily m'ho va advertir, i així i tot no vaig poder fer res... I ara també és a Sant Mungo...", em repetia, un cop rere l'altre, mentre em passejava amunt i avall per la cambra.

"He de fer-hi alguna cosa, no puc deixar que... La Lily em va donar a entendre que havia estat... el Fortin? Sí, el batedor aquell. Quin fill-de-puta. I segur que el Ventigmila hi estava relacionat. Aquell n'era ben capaç, si no ho havia fet encara, ho acabaria fent."

Em preocupava pels altres. Era una debilitat meva. Ni tan sols era conscient que jo mateix estava en perill, perquè el temor de perdre algú estimat era massa gran. La idea de perdre la Claire m'ofuscava; li havia agafat molta estima...

Anava pel passadís, tranquil·la, quan vaig sentir cops. Vaig mirar dins de la sala d'on venien, que tenia la porta entreoberta. Era la sala de música del Matt. I ell era a dins, carregant contra una pobra cadira.

- Matt... - vaig murmurar, entrant.

Vaig anar fins a ell, i li vaig posar una mà a l'espatlla.

- Matt, què et passa?

Vaig sentir algú que em parlava, però estava tan fora de mi que no vaig reconèixer la veu. Només quan va agafar-me per l'espatlla i em va tornar a parlar vaig adonar-me'n.

- Bi... - vaig somriure-li, fent un esforç per calmar-me -. Res, és que...

Vaig sospirar.

- És que veig com la gent del nostre voltant pateix, i... pfff... - vaig mirar-la -. Em sento tan impotent... Veig com s'emporten l'Allie a l'hospital, em trobo l'Erin a la infermeria... I no hi puc fer res, Bi... Res...

Vaig mossegar-me el llavi inferior. Per a mi, que havia fugit d'Itàlia per por a violència i amenaces, es feia molt dur, tot allò. La por em recorria el cos cada cop que relacionava ambdós casos.

- Jo... No crec que davant això ningú pugui fer-hi res, Matt...

Vaig sospirar. Què hauria de fer, per fugir de tot allò? Anar-me'n a Beauxbatons? A Durmstrang? A una escola d'Estats Units?

- Ho dius tu... Tu, precisament, que estàs en la teva meravellosa posició d'amiga del Bruno.

Vaig fulminar la noia amb la mirada. Era conscient que no en tenia cap culpa, ella... Però aquell dia, a la infermeria, m'havia matat. Havia vist en els seus ulls que confiava en el noi, i allò era suficient.

- Perdona?

Vaig obrir molt els ulls, notant el geni pujant-me de sobte.

- Mira, que a tu el Bruno no et caigui bé per alguna raó que no conec no és culpa meva, val?!

Allò si que no ho passava. Que digués el que volgués de qui volgués, però del Bruno no.

- Estàs insinuant que el Bruno té res a veure amb tot això? - vaig dir, més aviat cridar, enfadada.

- Insinuant?! - vaig exclamar -. No, Bianca. Ho estic AFIRMANT!

Vaig apartar-me una mica d'ella.

- No em puc creure que estiguis tan cega... Per favor, no em diràs que te'l vas creure, a la infermeria! - vaig girar-me, donant-li l'esquena, però dels nervis no em podia estar quiet -. No em puc creure que et posis de part seva...

- Mira, Matt. Em caus bé, i em vas ajudar molt quan vaig arribar aquí. Per mi, no saps el que va significar la teva companyia, la teva ajuda...

Vaig sospirar, abans de dirigir-li una mirada seriosa.

- Però el Bruno és el meu millor amic, sempre ho ha estat, i sempre ho serà. Cap de les idioteses que diguis, afirmant, tan erròneament que està ficat en tot aquest merder farà que canvii el meu... El meu sentiment de gran amistat cap a ell.

- Erròniament... Ja, és clar. Segueix essent amiga seva, Bianca. I després, quan algú mori per culpa seva o d'algun dels seus amics, pensa en mi i en aquestes paraules.

Vaig mirar-la.

- Perquè sí, Bianca. No sé si sóc l'únic amb dos ulls a la cara, dos ulls per veure que l'Allie de poc no s'hi queda i per veure que la Lily penja d'un fil. - vaig mirar les flames de la llar de foc del fons -. I si és així, i sóc l'únic, maleït sigui jo mateix per no veure com era tota la gent amb qui he estat dia rere dia...

Vaig deixar anar un esbufec, farta.

- Matt...

No sabia com dir-li el que li volia dir. No sabia com parlar sense haver de jutjar a ningú. No sabia, no sabia, no sabia res.

- A veure... No ets l'únic amb ulls a la cara, val? Joder, Matt! Que sóc aquí per amenaça! Crec que tinc la capacitat de veure quan les coses es posen malament al meu voltant, no creus? I el Bruno sempre m'ha fet costat, no tens cap tipus de dret a jutjar-lo!

Vaig negar amb el cap, molesta, enfadada.

- Si et molesta que vagi amb el Bruno, m'ho dius a la cara. Res d'històries de morts i merdes d'aquestes.

- Fes el que vulguis, Bianca. Tinc tot el dret a jutjar a qui vulgui, jo... Però no sóc ningú per dir-te què has de fer, vés amb aquests cafres. - vaig mirar-la, i m'hi vaig acostar una mica -. T'ho dic a la cara. Em sap greu que vagis amb en Ventigmila. Ho volies sentir? Doncs aquí ho tens...

Vaig fer mitja volta.

- Vés-te'n amb ells, vinga! Em farà mal, però si et poses davant meu i em dónes un motiu defensaré els meus ideals... a qualsevol preu, costi el que costi.

- Que me'n vagi amb ells? QUE ME'N VAGI AMB ELLS? - vaig cridar.

Vaig fer mitja volta, exasperada, i vaig tornar a girar-me cap a ell. Les llàgrimes començaven a amenaçar, però la ira les vencia.

- Saps què hagués hagut de fer? QUEDAR-ME A ITÀLIA, I DEIXAR QUE EM MATÉSSIN! ARA JA NO HAURIA D'AGUANTAR CONSELLS I CRÍTIQUES DE GENT QUE ES CREU QUE EM CONEIX MOLT BÉ! NO VULGUIS ACONSELLAR-ME SI NO SAPS COM SÓC EN REALITAT, MATT!

- NO T'HAS DEIXAT CONÈIXER, BIANCA! - vaig cridar, irat -. Ni tan sols tu, ho saps... Que no ho veus, què fas? Actues per un altre, ni més ni menys que pel Bruno! QUÈ PASSA? NO TENS CONVICCIONS, TU?!

Vaig clavar una puntada de peu a la cadira trencada i la vaig acabar de fer malbé.

- No veus res, oi...? No veus, potser, que aquests, el mateix Ventigmila, tots ells... són iguals que els que et van amenaçar?

- NO, MATT, NO SÓN IGUALS! - vaig cridar, ferida.

Vaig dirigir la mirada a terra, i vaig pestanyejar diverses vegades, contenint llàgirmes de ràbia. Em feia mal, allò que estava passant. Molt mal. What do you do when your heart is in two worlds?

- No has pensat, Matt, que potser el que vull és protegir el Bruno?

- Tens raó, no són iguals... Aquests són pitjors. - vaig fulminar-la amb la mirada -. Aquells estaven en contra teva... Aquests poden voler endur-se la vida de tots els qui no són com ells...

Vaig fregar-me la cara amb la mà, intentant contenir la ràbia.

- I a tu qui et protegirà? M'agradaria dir que jo, però es veu que no. Es veu que algú altre t'haurà de defensar dels meus encanteris... - em movia, caminant, donant voltes per la sala, nerviosament.

Vaig tancar els ulls, i vaig asseure'm al terra, recolzant l'esquena contra la paret, amb posat cansat. Vaig abraçar-me els genolls amb les mans, i vaig dir, amb un to de veu més fluixet:

- No, Matt, no és això... És que... Només vull que el Bruno no prengui cap decisió equivocada...

Vaig sospirar, i vaig afegir:

- Matt, escolta. No em prenguis per una idiota pel que t'estic dient, si us plau. El conec bé, el Bruno. En les coses bones i en les dolentes. Et penses que no sé quan menteix?

Vaig mirar-lo als ulls, amb expressió dolguda.

- Et penses que el vaig creure a ell, a la infermeria? Eh?

- Independentment de si això vol dir prendre una decisió equivocada, oi?

Vaig recolzar-me al braç d'una de les butaques, mirant-la, davant seu. Estava furiós, però em controlava com podia.

- Bi, si tan bé el coneixes hauries de saber què comporta anar amb ell. - vaig tancar els ulls -. Però no sé si és per despit, o potser perquè t'enganyes... però ho ignores, i hi vas.

- Per despit? Perquè m'enganyo?

Vaig fer un somriure trist, amb la mirada clavada a terra.

- És per esperança, Matt.

Vaig mirar-lo als ulls, i vaig esperar uns segons abans de tornar a parlar.

- He vist el canvi que ha fet, no estic cega. Però quan estem junts torna a ser el noi que estava amb mi a Itàlia. Quan està amb la resta és està diferent...

Vaig notar com una única llàgrima em rodolava per la galta dreta.

- I només em guia l'esperança de poder-lo recuperar.

- Així, és quan està amb tu... Aleshores espero que siguis al seu costat quan esbotzi una porta i entri a la casa d'un muggle qualsevol.

Vaig aixecar-me i m'hi vaig acostar, amb una ganyota. Quan era a poca distància, vaig ajupir-me davant seu.

- Espero que siguis al seu costat quan controli la ment d'algú i el manipuli a plaer - vaig sospirar, cansat -. Però espero que siguis ben lluny quan jo hi sigui al davant, perquè no dubtaré en matar-lo i sé que si hi fossis et ficaries pel mig...

-Però jo no deixaria que ho fes... - vaig començar.

Vaig mirar-lo als ulls, mentre se m'acostava, incapaç de saber si el que sentia era culpabilitat o inseguretat davant els fets que m'exposava.

- Si fes això... - vaig murmurar -. Si fes això voldria dir que ja no és ell. I llavors jo mateixa me n'ocuparia.

- No puc creure't, Bianca... - vaig aixecar-me mentre deia això, ofuscat -. Com sé que no serà al revés? Com sé que, en comptes de ser tu qui el salvis a ell, no serà al revés?

Vaig tornar al seu costat, mirant-la. Em feia mal, allò.

- Em fa por que sigui així... Perquè a ell puc enfrontar-m'hi, però a tu...

- Potser quan em veies per la televisó o em senties per la ràdio et semblava sensible, delicada i dèbil, però puc fer més del que t'imagines...

Vaig clavar-li la mirada.

- Molt més.

Vaig sospirar. Parlar amb el Matt d'aquella manera em feia mal, perquè ell havia estat la persona que més m'havia ajudat.

- Matt, confia en mi. Per favor. No t'hauràs d'enfrontar a mi, ni a ningú. Puc canviar-lo. Se que puc... I si no puc, faré el correcte.

"Encara que espero que el moment no arribi mai..." vaig afegir, interiorment.

- No puc, Bianca. No em demanis per què... No ho sé, tan sols sé que si em demanes una confiança absoluta, a cegues... no la rebràs. - vaig mirar-la -. Sóc conscient que tot és per ell... I és això, precisament, el que em fa perdre tota confiança. El que fa que dubti de tu, Bi... Ell és la raó. Ell, només ell. La única raó... Però una raó de pes.

Vaig fregar-me els ulls, cansada i abatuda.

- No puc deixar que se'n vagi amb ells sense ni tan sols intentar fer que recapaciti, Matt!

Vaig sospirar.

- No puc... È il tempo che tu hai perduto per la tua rosa chi ha fatto la tua rosa così importante. Ell és la meva rosa, Matt. I no deixaré que es podreixi ara, després de tant temps.

Vaig alçar la vista, mirant-lo als ulls, i vaig dir:

- Suposo que no em queda més remei que acceptar que no confiaràs en mi... Encara que segueixo sense entendre per què.

- Ja és tard, Bianca! - vaig exclamar-me, exasperat -. Ja és tard per evitar que es podreixi...

Vaig asseure'm al seu costat, calmant-me una mica.

- Això ja ho saps... però t'estima, ell. Bojament, perdudament. Més que no et puguis imaginar. Massa, t'estima - vaig mirar-la -. T'estima tant que té por de perdre't... La por porta a l'ira, i això ho sabem tu, jo, i el meu genoll. I l'ira porta a l'odi... i aquest és mutu.

Vaig sospirar i vaig mirar cap a algun punt a l'infinit.

- Farà el que sigui, per evitar que et separis del seu costat. El que sigui.