Sentiments oposats [Nyx]

Havent arribat al pont i despres de tot el que havia passat aquells dies, vaig enfilar-me a la barana, vaig posar-me les mans a les butxaques i vaig començar a caminar d'un costat a l'altre de la barana.

Pensava en tot el que s'havia format a l'escola, en que hi havia dos bàndols ben diferenciats i, per sobre de tot, pensava en la Nyx.

- Què faig amb tu, pgeciosa? - Vaig preguntar-me en veu alta.

Unes passes, però, van treure'm dels meus pensaments.

Havia acabat agafant les poques coses que tenia a la sala comuna i anant a la sala de la necessitat. No em sentia segura, a la sala comuna. No em sentia bé. Havia dormit ja dos dies a la sala de la necessitat, i em sentia més segura, encara que no podia evitar pensar en tot el que havia passat, i amb el Pierre.

No sabia de quina banda estaria ell, i allò em feia por. Em feia por perquè jo tenia clar quina banda era la meva, i em feia mal pensar en el que podria passar, llavors. Estimava al Pierre, l'estimava de tot cor... però...

Vaig moure'm el cabell, nerviosa, quan vaig sentir la seva veu. No vaig entendre que deia, però sabia que era allà.

-Pierre...

No sabia si feia falta parlar, tot dos sabiem molt bé de que aniria la conversa.

La veu de la Nyx va fer-me tornar a la terra. Vaig girar sobre mi i vaig mirar-la, des de la barana del pont.

- Hola, pgeciosa - Vaig dir, baixant d'un salt i posant-me davant seu, agafant-la per la cintura i donant-li un petó que ens deixà sense alé als dos. - T'he tgobat a faltag...

Vaig posar-li un floc de cabells darrera l'orella i me la vaig mirar.

- Com estàs?

Sabia que aquella pregunta era la típica per trencar el gel, però no sabia què nassos fer o què preguntar.

-Jo també...

Vaig correspondre-li el petó, tancant els ulls. Què com esteia, em va demanar. Vaig sospirar i el vaig abraçar.

-Escolta Pierre... jo... T'estimo.- vaig dir.

Vaig mirar al terra uns segons i després el vaig tornar a mirar.

-Això no canviarà... però vull saber... bé... crec que ja ho saps, no?

- Jo també t'estimo. Moltissim.

Vaig veure la preocupació reflectida als seus ulls quan em va mirar.

- Sí, sé a què et gefegeixes.- Vaig dir, assentint amb el cap.

Vaig girar-me i vaig mirar l'horitzó. Vaig deixar anar un sospir.

- Vols sabeg de quin bàndol estic, oi que si?

Vaig sospirar.

-Et prometo que si em dius que estàs del seu bàndol no ho diré a ningú. No podria, igualment. M'ho amagaré per mi mateixa. Només... només es que necessito saber-ho, Pierre...

Vaig juntar els meus llavis amb el seus, una mica trista. No em volia separar d'ell.

Vaig correspondre-li al petó, amb tristesa, com ella me l'havia donat.

Vaig acariciar-li la galta i vaig mirar-la als ulls.

- Cgec que ja saps que estic del seu bàndol. - Vaig respirar profundament - Però em fa un mal teggible pensag que el simple fet d'estag-ho m'apagta de tu.

Vaig apartar-me'n una mica i vaig clavar una patada a la paret del pont. Tota aquesta situació em superava. Sabia de quina banda estava. Sabia que havia d'estar de part d'en Fortin. Però perdre la Nyx...

... Se'm feia massa dolorós pensar-hi.

Vaig separar-me una mica d'ell. Encara que estava esperant aquella resposta, em va fer mal. Vaig portar-me les dues mans a la cara, plorant una mica.

-Això es massa per a mi, Pierre... es massa...

Com podia estimar a una persona que estava del seu bàndol? del bàndol d'aquell home que havia assassinat a una de les persones de les que estava segura que podia confiar... Igualment, hi estava, i jo l'estimava.

Vaig sospirar.

-Això es massa...

- Nyx, siusplau, no ploris. Princesa, no ploris.

Veure-la d'aquella manera em feia mal. I no podia suportar saber que estava plorant per culpa meva.

Em vaig acostar a ella i la vaig abraçar.

- Segueixo sent el mateix de sempre, Nyx. Tot i que ara m'he hagut de posicionar per a un dels dos bàndols.- Vaig fer una ganyota de tristesa - Demana'm que em quedi al teu costat i ho deixo tot, Nyx.

Vaig robar-li un petó fugaç.

- Marxem els dos. Anem els dos a un lloc apartat d'aquí.- Vaig fer-li un somriure tímid. - Marxem, perquè si em quedo, et perdré, i no ho vull.

Vaig abraçar-lo, feta un embolic. Llavors ho vaig recordar.

-Anem-nos-en.- vaig dir-li.- Anem-nos a França. La Gisèlle també ve. Seria... com començar de nou, enfora de tot això. Si us plau...

Vaig començar a plorar, llavors. Mai plorava, jo, i quan ho feia em sentia molt débil.

-Si us plau, Pierre...