De mal en pitjor

Vaig alçar els ulls al cel, i vaig treure la vareta, àgil.

- Perquè puc fer això - vaig apuntar-la -. Silentio. Expulsiarmus.

La noia va quedar muda i sense vareta. Apa, perfecte.

- Ja pots demanar-m'ho tan com vulguis. Vols veure qui aguanta més? Tu mateixa... - vaig somriure, disfrutant de la situació.

"silentio i expulsiarmus? ¬¬ en sèrio?"

Quasi que m'hauria esperat més aviat que em deixés inconscient, com havia fet tantes altres vegades. Què feia? Que jugava o què?

Em vaig posar a riure de valent, però en silenci absolut. No sortia cap so de les meves cosdes vocals. Ell em va mirar extranyat i jo vaig fer un gest amb les mans com dient... Ja està? Això és tot? Em silencies?

S'ho estava passant bé. S'ho estava passant bé molestant-me. Guai. Li vaig posar cara de circumstàncies i vaig allargar la mà, perquè em tornés la vareta, com dient "au, va, para de jugar i torna'm això".

Vaig somriure, mirant-la.

- Vols la vareta? Agafa-la - m'ho estava passant molt bé.

I, dit això, vaig transformar-me i em vaig posar a volar, a una certa altura. La noia gesticulava, a baix, sense poder dir res, mentre jo planava pel cel, tranquil. Allò de l'animàgia ja ho controlava bastant millor...

Vaig somriure quan vaig veure que alçava el vol. Era la primera vegada que el veia convertit. Era estran. Una cosa més que teníem en comú. Vaig mirar al meu voltant. No era que tingués un apreci gaire especial a la meva vareta, però... era meva, coi.

Érem a prop del camp de quiddicth. Vaig somriure-li al falcó que hi havia al cel. i vaig córrer cap als vestuaris, on hi havia una sala on es guardaven els estris per les classes de vol i els entrenaments. Vaig agafar una escombra que estigués en condicions decents i vaig sortir volant. No era com la meva Raigdefoc, però en fi, el que era volar, volava.

Vaig planejar cap a l'ocell, que encara volava elegantment, fent cercles pel cel. Tenia la meva vareta agafada amb les potes. Vaig volar cap a ell a tota velocitat i m'hi vaig creuar, fent que hagués de dreçar el vol cap a una altra direcció.

Vaig deixar-me caure, en picat, quan la vaig veure venir. Quan era només a uns centímetres de terra vaig transformar-me, rodolant i esperant-la amb la vareta alçada.

- Levicorpus! - la noia va quedar penjada de cap per avall, a un parell de metres d'altura, del turmell; l'escombra va caure un tros enllà -. Gràcies, m'ho has posat molt fàcil...

Vaig deixar la vareta sota seu. Estava penjada de prou amunt com perquè no arribés al terra, on havia deixat la vareta; allà s'estaria fins que algú la veiés. Era en un lloc visible, tanmateix...

- Deixa'm estar, Black - vaig dir, molest -. Aprèn a acceptar les derrotes... I les pèrdues.

Vaig notar que es passaven els efectes de l'encanteri silenciador quan em va deixar penjada pel turmell.

- No he après a perdre mai, i no penso començar ara -li vaig dir des de dalt-. I no t'enganyis, a tu no t'he perdut...!

Vaif ficar-me a la mà a la butxaca, per sort sempre anava ben servida de moltes coses. Vaig treure un petard del Dr Filibuster del forts

- Jo de tu m'apartaria.

El vaig llançar amb força a terra. Va petar i la gespa va saltar pels aires, així com la vareta, que va volar cap amunt, a pocs centímetres de la meva mà, però no vaig aconseguir agafar-la i va tornar a caure a sota meu.

- Tornem-hi... -vaig dir, i en vaig llançar un altre amb encara més força.

Aquesta vegada la vaig poder agafar.

-Liberacorpus. Aresto momentum.

I ja tornava a ser a terra.

- Quedem demà a les 5 a la Sala de la Necessitat, per les classes, doncs? - vaig suggerir amb un somriure.

- No vindré... - vaig dir, mentre marxava.

Vaig guardar-me la vareta, altiu, i vaig marxar cap al castell. Ja n'estava fart, de sentir-la. Sabria qui era en Kikus Fortin. Algun dia ho sabria...

[Surto del tema]

Va marxar. Bueno, anàlisi de la situació abans que sortís tota la ràbia i la desesperació perquè... hola! Acabem de trancar! I aquesta vegada de debò, ja no tornaríem.

Per una banda deia que era tan dolent. Però no havia gosat fer-me mal, tot el contrari, ni tan sols havia fet gala dels encanteris als que normalment em tenia acostumada. Hmmm. No volia fer-me mal. Però no volia estar amb mi. No volia passar temps amb mi, ni volia fer-me un favor. Igualment, aniria l'endemà a la Sala de la Necessitat, a les 5 en punt. I m'esperaria allà fins que vingués.

"I si no ve?"

No, pensament positiu. Vindrà. És clar que vindrà. Vindrà per mi, perquè el necessito i li ho he demanat.

Punto.

I llavors va començar a sortir tot. La ira, la fúria, el dolor. El sentiment de traïció. La tristesa, el desampar. Merda! Tot era per culpa de la Medea... tot...

Vaig agafar la vareta fort, amb la mà. i vaig tirar cap al castell, enfurismada. Millor que ho descarregués tot abans de l'endemà.

[tema acabat]