De mal en pitjor

Últimament odiava la meva vida. La Medea havia tornat. Havia traït una amiga per culpa seva. Podria perdre el Mapa. El James marxava. La Gergia... ella ja en tenia prou amb lo seu. L'Erik estava per l'arrastre.

I... no sabia què fer amb el Fortin. Per una banda sabia que el necessitava. per l'altra... no m'agaradava gens la cara que havia fet la Medea quan m'havia vist amb ell. No sabia si era perquè volia putejar-la, o perquè volia protegir d'ella el Fortin. Hmmmm.

Em vaig estirar a la gespa i vaig fer un sospir. Hogwarts era casa meva, l'única que havia tingut de veritat, però últimament només pensava que tan de bo hagués nascut muggle.

Vaig travessar els jardins, buscant la noia. Li havia dit a l'Ursula que parlaria amb ella, i jo mateix volia normalitzar la situació. Carregar-me el monyes aquell que havia nascut en mi, o bé integrar-lo. En alguns moments em preguntava si aquella doble personalitat mental era alguna cosa més que una paranoia...

- No sabia si volia veure't... - vaig dir, asseient-me al seu costat -. Però al final una part de mi ha pogut més que l'altra.

No vaig abraçar-la, ni fer-li cap petó. No m'hi atrevia, no ho volia. Em sentia culpable, en part, ja que no havia pensat en el mal que ens faria a tots aquell... error. Vaig sospirar, així, en silenci, en comptes de donar cap mena de mostra d'amor.

Em va deixar una mica parada la manera com em va rebre.

- Hola a tu també... -li vaig dir, arronsant les celles, estranyada-. Em... estàs bé?

Em vaig incorporar i me'l vaig mirar bé. Després vaig fer un sospir.

- Estàs enfadat perquè fa uns dies que t'evito? -vaig voler saber.

Em vaig aixecar del tot i li vaig fer una abraçada, desitjant que me la tornés. Mmmmm. Feia dies que no sentia la seva olor, ni la seva escalfor.

- Em sap greu. Porto el tema de la Medea molt malament - vaig explicar-li sense separar-me d'ell.

Vaig fer una ganyota, però vaig correspondre a l'abraçada.

- No estic enfadat amb tu... - efectivament, la serp perdia força -. Estic enfadat amb mi...

Vaig cloure els ulls, reflexiu.

- Agatha, sé que... entre el tema de l'animàgia, i la Medea, i tot això... hem estat molt distanciats. I... bé, em vaig pensar que ja no volies saber res de mi... i... - vaig sospirar -. Em vaig ficar al llit amb una altra...

O.O

Galleda d'aigua freda. No... no vaig saber què sentia. No, ho havia sentit malament. No me la faria ningú, a mi, una cosa així. A un altre potser, però a mi... a mi no em fotien banyes. O sigui. Mmmm. No.

- Què? - vaig fer només, obrint els ulls. No a ser un "què?" enfadat ni un "què?" de "com m'has pogut trair". Més aviat va ser un "què?" de "perdona, m'he perdut, em deies res?"

Vaig deixar d'abraçar-lo i me'l vaig quedar mirant, intentant reproduir mentalment el que m'havia dit. Mmmmm. Com? No, en sèrio, COM?

- Doncs això... - vaig dir, mentre la seva cara mostrava una inexplicable barreja de sentiments -. No m'ho facis repetir... Em fa prou mal pensar-hi...

Vaig passar-me les mans pel cap, pels cabells, intentant tranquiŀlitzar-me.

- Agatha... crec que... no estic bé... - vaig dir, pausat i fins i tot lent.

Ah, però que anav en sèrio? O.o?

- Mai no m'havia traït ningú.

No sabia com em sentia. Destrossada, no? No, destrossada, no. ESTAVA CABREJADA. Però estava en estat de xoc, encara.

- Espera, espera... després d'estar tot un puto curs penjat de mi fins i tot quan jo estava "sortint" amb un altre... ara que estem junts vas i me la fots? O.O O sigui, en sèrio, Fortin?

Acollonant. No sabia quan trigaria a passar-se'm la sorpresa i donar pas a l'ira. Però abans faltava una cosa.

- La Possesseur? - vaig preguntar-. No seria la primera vegada. O la mosqueta morta de la Davies? Sé que té nòvio, però amb l'expedient que teniu els Slytherin no m'estranyaria gens. La Luckgarden no té pinta de lagarta, però qui sap. I digues-me que no ha estat amb la repel·lent de la Darkwood, perquè vomito aquí mateix.

Sabia que havia hagut de ser amb algú d'Slytherin. Cap dels meus amics m'hagués traït mai.

".. i per això no ets amiga dels slytherin" em va recordar una veueta.

... i la gent que no era exactament amiga meva... ¡ha! no s'haurien atrevit a fotre'm el nòvio.

- Qui? - vaig insistir, ara molt seriosa.

- La Davies... - vaig dir, capcot.

Sabia que s'ho agafaria malament. Pregava perquè no fos així, però... s'havia acabat. M'odiaria tota la vida, i possiblement fins es venjaria.

- Però... permet-me que m'expliqui, sisplau.

"K, deixa-ho... És millor així, cadascú a la seva. És millor no trencar les regles, i que Gryffindor i Slytherin segueixin odiant-se."
"Sí, potser sí... Però vull explicar-li qui l'ha traït."

Jolin, que ràpid havia cantat. La Davies. Puta mosqueta morta dels collons. Aquesta nena estúpida m'havia portat més problemes fins i tot que la Ur ens els seus millors temps.

Em vaig separar d'ell mirant el terra. Em va sorprendre que ni tan sols tingués ganes de plorar. Però em començava a bullir la sang. Explotaria en qualsevol moment.

"Sembla que finalment ha pres la decisió ell per tu". Evidentment, ja no podia seguir amb ell, després d'allò. Però hagués preferit que fos per un bon motiu que no pas per allò. I no quedaria d'aquella manera. Acció reacció. La Davies desitjaria no haver nascut. I ell... bé, depenia del que passés a continuació.

- Per què? -vaig preguntar, només.

- Euh... no ho sé... - vaig dir, dubitatiu -. Agatha, no estic bé...

Vaig fer una ganyota.

- Abans de sortir amb tu, jo... t'estimava, i molt. I encara t'estimo... - vaig abaixar el cap -. Amb lo de la Medea... doncs... em va impactar molt, i una part de mi se'n va voler desentendre. Crec que... crec que...

"Penses deixar de quequejar?"
"Calla! No és fàcil dir a algú que t'estàs tornant boig."

- Saps qui era el doctor Jekyll?

"Et prendrà per un cabró i un mentider."
"Sí, fins que l'Ur parli amb ella..."
"L'Agatha no confia prou en l'Ursula. Es pensarà que l'has entabanat, o que li has demanat que menteixi."
"No és tan recargolada..."
"És igual... Ja l'has perdut."

Em va doldre l'excusa que va posar.

- Jo també ho he passat malament des que va arribar la Medea -li vaig dir-. Més que tu, què et penses? També m'havia estat plantejant la possibilitat de trencar la nostra relació però... no així. Jo no t'hagués traït.

Em vaig començar a silfurar.

- Per què m'has traït?!

Em va preguntar si sabia qui era el Dr. Jekyll.

- Sí, em sembla que possiblement sé més de cultura muggle que tu.

No n'estava segura, però era probable.

- Espero que no em vinguis amb una història de doble personalitat,no sóc tan innocent com per empassar-me això. És l'excusa més idiota del més per disculpar una infidelitat.

Li vaig parlar, ara ja fredament. Sense alçar-li la veu. Estava cabrejada però em sentia com si no valgués la pena ni exaltar-se. Era una decepció més en la meva vida. Em vaig sentir més sola que mai. Em feia fàstic el que havia fet. I li havia perdut tot el respecte.

- Tens algun problema greu, per això, oi? -vaig intuir, per com es comportava, ja que semblava estar-s'ho passant realment malament-. Per què no m'ho has explicat? Per què no ho fas ara?

- M'has trencat, Agatha! M'has trencat per dins, en dues meitats. Una no pot viure sense tu, l'altra no vol viure amb tu - vaig dir, exaltant-me -. I creu-me que estàs facilitant l'elecció...

Vaig fer una ganyota i vaig remenar el cap.

- No puc més, Agatha... S'ha acabat... I em fa por que s'ha acabat massa tard... - vaig mirar-la -. Però ara, ara que encara ho controlo, ara que encara no ho tinc tot perdut... Perdona'm. Perdona'm per tot el que he fet... i per tot el que faré.

- Jo no t'he trencat -li vaig dir arronsant el front-. Jo només t'he estimat i he intentat que fossis millor persona. No em fotis a mi les culpes. Si no has pogut suportar la pressió és culpa teva i només teva, perquè jo no t'he obligat mai a sortir amb mi, ho vas escollir tu, i ja et vaig adevrtir que no seria fàcil. Has estat dèbil i t'has deixat portar per la pressió.

Vaig fer un sospir. Tenia ganes de castigar-lo i vaig voler ferir el seu orgull, perquè sabia que era el que li feia més mal.

- Pensava que estaves a la meva altura, però no ho estàs. Això sí que és culpa meva, vaig creure que podies amb tot, i no és així. Però per altra banda has vingut i m'ho has confessat, no m'ho has amagat, i això fa que et respecti. Gràcies per dir-m'ho.

Li vaig posar la mà a l'espatlla.

- I et perdono. No com a nòvia, no puc fer-ho, això. però sí com a persona. I m'alegro que diguis que una part de tu no pot viure sense mi, perquè no penso desaparèixer de la teva vida. Perquè t'estimo. Tinc el suficient amor propi com per negar-me a seguir sent la teva parella, però encara que t'ho sembli, tu no ets una mala persona. Ets una persona equivocada per a mi, però no ets una mala persona.

Em va començar a fer mal al cor. Tenia ganes de cridar, i pegar-lo, de llançar-li alguna cosa pel cap. pe`ro allò només empitjoraria la situació. Era millor actuar d'aquella manera. Ja em desfogaria d'alguna altra manera. Els ulls se'm van negar de llàsgrimes, em dolia deixar-lo marxar, però tenia massa amor propi com per perdonar-li allò. El vaig abraçar. Vaig sentir la seva calidesa. Em matava no poder fer-li un petó, però no deixaria que passés.

- T'estimo -li vaig dir-. I jo cuido de les persones que estimo. No s'apoderarà de tu, el que sigui que t'està menjant. Sé que pots amb la situació. Potser encara no, però seré al teu costat perquè puguis.

- Espero que segueixis pensant tan bé de mi, després de tot - vaig dir, amb una llàgrima als ulls -. Es mor, Agatha. Aquesta part que t'estima es mor, asfixiada per l'altra. I em fa por que quan desaparegui s'haurà acabat tot...

Vaig fer un gemec i vaig aixecar-me, dolgut amb mi mateix.

- Dius que he estat dèbil. Sí, m'he permès estimar-te. L'amor que sents pels altres és la teva font de poder; però per mi només comporta debilitat - vaig mirar-la, un últim cop -. Però això s'ha acabat...

I vaig marxar, desfet. S'havia acabat. Havia donat la victòria al petit mesquí que reia malèficament al fons de la meva ànima. Havia deixat morir la part de mi que sabia estimar. Una part que, agonitzant, esperava alguna paraula de la noia, que li donés força per aguantar una mica més.

"És inútil. S'ha acabat, K."
"No mentre visqui jo."
"No vius, ja. Agonitzes, al llit de mort, esperant un miracle que no arribarà."

Estava realment malament, el Fortin, estava fet pols. Per un moment, em va recordar al James feia uns mesos. Però ho havia superat. I el Fortin també ho faria. L'estimava massa com per deixar que es fes malvé.

- No t'estava demanant permís, Fortin - li vaig dir, abans que marzés, i el vaig agafar del braç-. No et deixaré de banda. Formaré part de la teva vida t'agradi o no. Potser m'odiaràs. Però no et pots quedar indiferent amb mi. No pots. Sóc la persona més semblant a tu, i també la más diferent que coneixes. MAI coneixeràs algú com jo, i ho saps. He estat el teu punt feble, també el teu punt fort. I encara que una part de tu mori, l'altra part segueix aquí, i segueix sent tu. Sempre tindràs una connexió amb mi.

Se-m va acudir una idea. No sabia com podia acabar, però necessitava veure què passava.Em vaig posar davant seu i me'l vaig mirar severament.

- Vull que facis una cosa per mi. M'ho deus. Després del que m'has fet, m'ho deus. Em faràs aquest favor.

"Ja, i precisament per això seràs la única persona que s'atrevirà a plantar-me cara quan sigui el moment. I no t'imagines la ràbia que em fot, això.", vaig pensar. No ho vaig dir, hauria estat... maleducat. I una part de mi es negava a ser-ho.

Vaig alçar els ulls al cel.

- Parla. De què es tracta? - vaig dir, mirant la noia.

Vaig somriure. Però interiorment, és clar.

- Necessito que em facis classes d'oclumència -vaig dir-. Et pagaré, si vols. Però ho necessito de veritat. Potser també et podria ajudar si tens algun problema amb l'animàgia, no ho sé.

Li vaig agafar la mà i li vaig clavar la mirada. Vaig rebre la seva mirada freda i tallant. Tot i així, tenia els ulls més bonics que havien vist mai.

- Siusplau -li vaig demanar-. La Medea és legerement i necessito protegir-me. Ja en tinc prou amb els
càstigs físics que em fa passar. Això puc suportar-ho. Però no vull que
es fiqui dins la meva ment.El James se'n va d'aquí a res, i no em refio de ningú més perquè jugui amb el meu cervell.

- No sé oclumència en el sentit estricte de la paraula. Em concentro en una idea general, molt abstracta, que queda impresa a la meva ment i bloqueja la legeremància. - vaig dir, sorneguer.

La veritat és que creia que el mètode general d'oclumència es devia basar en allò mateix. Però a mi ningú m'havia ensenyat oclumència...

- Em sap greu, Agatha...

- No - li vaig dir, negant-me a abandonar-. Amb això ja em serveix. Però necessito que m'ensenyis a fer-ho, perquè la meva ment és un caos. M'ho va dir el James. És un desordre absolut. Necessito que m'ensenyis a focalitzar la ment o el que sigui que fas tu.

Li vaig posar les mans als braços fermament.

- Siusplau. No confio en ningú més.

Em vaig adonar que em va dir Agatha. El Fortin fred, calculador, es referia a mi pel meu nom de pila. Potser no estava tot perdut.

- Siusplau, Kikus, per favor. No em facis agenollar-me. No t'estic demanant res que no puguis fer... -me'l vaig mirar implorant.

- Sí que ho fas. No entens el que suposaria, per mi... - vaig apartar-me una mica d'ella, incapaç d'acceptar-ho -. Dius que no pots confiar en ningú més... Potser faries ben fet d'aprendre a desconfiar. És un últim regal, un últim consell que et vull donar... Aprèn a desconfiar.

Vaig fer un parell de passes, enrere, i vaig fer mitja volta. Havia de fugir d'allà, estar amb ella em feia més mal que bé.

Ha! Em semblava que entenia perfectament el que suposaria per ell... O no? Quina mena de repercussions hi hauria amb que pugués jugar amb la meva ment? Bé, m'era igual.

- Correré el risc -li vaig dir, molt seriosa, seguint-li el pas-. Confio amb qui em dóna la gana. I confio en tu, perquè si no hi confio jo, no hi confiarà ningú. Ni tan sols tu mateix. Deixa de preocupar-te per mi, ja no sóc el teu problema.

Gairebé havia de córrer per seguir-li el pas.

- Kikus, para! Molt bé, ja m'has advertit, ja m'has avisat: no és bona idea. M'és igual, ets l'única opció que tinc. NECESSITO que la Medea no sàpiga el que penso i ho necessito de veritat. Ja. M'has. Avisat. No tens perquè sentir-te responsable del que em passi. És cosa meva.

Però també vaig pensar en ell.

- Què suposaria per tu, que tant et costa dir que sí? Què suposaria?

- No ho entens! Cada minut, cada segon que passo a prop teu, mata una mica més la part que t'estima i fa una mica més forta la part que no... La part que et podria fer mal.

Vaig fer una ganyota.

- S'ha acabat. No m'ho tornis a demanar, o torna-hi. La resposta serà la mateixa... - vaig frenar, vaig mirar-la -. I jo tinc molta confiança en mi mateix. Sempre i quan no hi siguis tu per destruir-la.

Ja m'estava pujant la mosca al nas.

- Si segons tu, la teva part "fosca" es fa més forta quan jo hi sóc, quin problema hi té? Per què em segueix dient que no? Millor per ella, no? Necessito aquestes classes, Fortin! I ja t'he dit que accepto el risc de poder prendre mal! Més mal em pot fer ella, més mal ens pot fer ella a tots, si se'm pot ficar a la ment!

M'estava exasperant. Com el podia convèncer?

- No sé si no ha quedat clar, però seré a prop teu tant si em fas les classes com si no. Demana'm alguna cosa a canvi, si vols! Què vols?

- QUE DEIXIS D'INSISTIR, VULL! - vaig dir, emprenyat -. Que et fas pesada, de vegades, coi...

Vaig fer-li una mala mirada, fred. No sabia com fer-li entendre una idea tan senzilla com un "No.".

- Seràs a prop meu? - vaig riure -. Al principi, sí. A la fi, voldràs no haver-hi estat mai...

Em vaig posar a riure.

- Què et penses? Que no puc aguantar ser al costat d'algú que no trago? El meu rècord està en 11 anys.

Em vaig preguntar si podria arribar a odiar-lo tant com a la Medea.

- Ara mateix, veient-te, ja voldria no haver-hi estat. M'agradaria no estar passant per això. Però és el que hi ha. Creus que et deixaré en pau? Vols que fem una aposta? Per què no em dius que sí i te'm treus de sobre d'una vegada, si tan cansat estàs de discutir?