Desfogant-me

Vaig llançar el mirall un altre cop. Amb l'altra mà vaig apuntar-lo amb la vareta i vaig dir, casi cridant:

-Reducto!

El mirall va explotar en milers de bocinets i va esparcir-se per el terra. Vaig apuntar a una branca i vaig dir:

-Diffindo

La branca va caure a terra. La vaig apuntar i també la vaig trencar en astilles. Així, infinitats de coses. De pedres fins a fulles. Després vaig tornar al mirall, el vaig reparar i el vaig tornar a llançar. Respirava agitadament. Enfadada, ofuscada. Necessitava tranquilitzar-me com pogués.

"Lils"

-No!- vaig casi cridar, i em vaig deixar caure als peus d'un arbre, amb les mans al cap.-Oblida'l, Lily, Oblida'l. Deixa-ho anar, tu vols ser lliure!

"T'estimo"

Vaig tancar els ulls amb força. No entenia per què la meva ment em feia allò, encara que, estava més alegre de que m'ho fes sola, al bosc prohibit que a clase, allò seria un desastre...

Estava passejant pel Bosc, aprofitant que encara era de dia i feia sol. Anava caminant, pensant en les meves coses, que no solien ser gaire interessants, la veritat. Estava intentant recordar un encanteri que havia llegit feia un parell de dies en un llibre quan vaig sentir un soroll de branques partint-se, com si algú li hagués agafat un atac de ràbia contra un arbre.

Al principi em va fer por, és dir, havia sentit tot el que es deia sobre el bosc. Sobre el que vivia el bosc, més exactament. I les acromàntules em feien una por mortal. Vaig estar tentada a donar la volta i anar-me’n corrents, però llavors vaig sentir una veu. Una veu de persona, per sort, i vaig acostar-m’hi amb curiositat.

Quan vaig ser suficient aprop per veure la persona, vaig descobrir que era la novia del James, la Lily Bell. Havia sentit que, bé, ara era la exnovia, i em vaig sentir fatal, tot i que sabia que no era per res que hagués fet jo.

Vaig acostar-m’hi, fent soroll, perquè em sentís i sapigués que hi havia algú – Estàs bé? Vaig preguntar-li, preocupada, podria haver-me anat abans que em veiés, però m’hagués sabut greu deixar-la allà, sola.

Continuava tenint la meva lluita interna, quan vaig sentir pases. Vaig amagar la cara, mig avergonyida. Sigui qui sigui... m'hauria vist. Vaig parar de respirar agitadament i em vaig obligar a dur un ritme normal. Llavors vaig escoltar.

"Coi, de totes les persones de Hogwarts, tenia que ser ella..."

Vaig agafar aire, vaig contar fins a deu i vaig llevar-me les mans de la cara per mirar a l'Eileen, l'Eileen Tyler, de Ravenclaw. Vaig llevar-me alguna llàgrima que se m'havia escapat i vaig fer cor fort.

-Estic bé... més o menys...

Vaig notar que havia estat plorant i no vaig poder deixar de preguntar-me si havia sigut pel James. Em va contestar que estava més o menys bé. Vaig mirar-me-la atentament, i la veritat és que no feia molt bona cara, estava prima i portava ulleres, es veia que havia estat malalta duarnt molts dies, setmanes, diria jo.

-Eh... D'això...- Vaig dubtar una estona sobre què dir-li- Si necessites alguna cosa, no sé, el que vulguis, pots dir-m'ho, d'acord?- No coneixia de gairebé res aquella noia. Havia sentit parlar a la Sam d'ella, però, no ho sé, al veure-la tant trista em va envair una onada de pena gegant i no em vaig estar de preguntar-li si necessitava qualsevol cosa.

Vaig respirar fondo uns quants pics i després vaig soltar.

-Ok, no t'ho amagaré. No, no estic bé. Estic malalta, això per una part, i per l'altra, soc imbécil.

Vaig dur enrere el cap. ¿Per què a mi?

"T'estimo molt"

No, no m'estima, ja no. Li vaig fer mal, la vaig cagar i no, ja no, i jo he de pasar pàginar, he d'oblidar...

-Estimar es sofrir, segur que ho saps.

Vaig sospirar- Sí que ho sé, sí...- Vaig murmurejar, més per mi mateixa que per ella- Però no crec que siguis imbècil per estimar a algú, encara que no et correspongui- Vaig tantejar una mica el terreny, per veure si es referia al James, i vaig acabar pensant que sí, era allò.

-No ho sé, però crec que a tothom ens va bé estimar a algú, és com el que ens manté vius, per dir-ho d'alguna manera, el que ens fa fer coses que valen la pena- Vaig fer, avergonyida, mentre notava que em posava vermella. Per què li estava fotent el rollo a aquella pobre noia? Em transmetia, d'alguna manera, confiança per explicar-li coses. Sabia per què el James s'havia fixat en ella- Diuen que és una màgia molt especial, l'amor. Tot i que de vegades sigui una putada de les grosses- Vaig acabar, amb una ganyota a la cara.

Vaig fer un petit sospir quan em va dir allò de que no em corresponia i vaig baixar el cap, trista. Vaig escoltar el que em deia, però només vaig negar amb el cap mentre ella parlava.

-Serà tan bonic com sigui, serà màgia, serà una putada. Però no és bo estar enamorada així. No està bé, no es bó. Només et serveix per sofrir, sofrir i sofrir. Sofrir per saber si t'estima, sofrir al descobrir que no. Sofrir quan t'adones de que estimes a algú. Tothom ho sap, tothom o a viscut.

Vaig negar amb el cap, al sentir-la parlar- Que et trenquin tots els plan i que et desequilibrin una mica no és dolent- Vaig arrufar les celles- Bé, no del tot dolent- Vaig rectificar-me- L'amor no és dolent. Ni és bo en tota la seva totalitat, és clar.

-Suposo que arribes a un punt en que creus l'amor ja no te sentit. Però ja ho diuen que el temps ho cura tot. I tenen raó. Al cap d'un temps arribes a un sentiment que no és amor ni odi, i tots els recors feliços s'amunteguen al teu cap - En algun punt de les meves cavilacions, m'havia sentat al terra i havia recolzat l'espatlla contra un arbre. - Serà que sóc una il·lusa, pot ser, però encara crec en el amor

-Jo ara es podria dir que estic oblidant. Un amor impossible- Vaig arrufar el nas- Saps que escoltes molt bé? - Vaig preguntar-li, amistosament, durant tota aquella m'havia sentit escoltada, i era una sensació molt bonica, com si no estigués dient només tonteries.

Vaig escoltar el que em va dir l'Eileen. Vaig pensar una estona vaig arrufar el nas. No, jo no pensava com ella.

- Per a mi, l'amor, era una gran putada. Una manera de fer-te ilusions, una manera de muntar a una muntanya rusa. Quan et sents feliç, quan creus que al mon no pot haver una persona més feliç que tu, es llavors quan de cop baixes de cop. Per els motius que siguin: que et possin les banyes, que et deixin d'estimar, que tu la caguis, sigui el que siga, tot el que puja, baixa, i quan baixa, et sents una merda, molt pitjor que abans de coneixer qui fos, incapaç d'oblidar i obligada a no poder pasar página.

-No et negaré que això no és veritat, però crec que si ho compares amb tot el que t'aporta, és poc. Però, bé, ja t'he dit que era una il·lusa - Vaig aixecar-me d'un salt, perquè creia que ja havia desvariaejat prou i estava fent el ridicul allà sentada.

-I crec que pararé ja de parlar, perquè estic fent el ridicul- Vaig comentar, rient- Normalment aquesta faceta de romàntica que encara creu en els princeps de Disney està molt amagada, no et pensis que vaig dibuixant cors i floretes per Hogwarts... - Vaig rumiar una estona, pensant en què dir-li- Crec que el que et fa falta és parlar amb algun amic o amiga. Hi ha molta gent que t'estima per Hogwarts, de veritat. La Sam m'ha parlat molt de tu, per exemple, crec que t'aprecia molt.

Vaig escoltar-la i vaig somriure.

-No, no tinc molts amics. Estan la Sam i l'Agatha, sobretot, després l'Erin l'Allie... pero no son tan amigues. Les conec, les estimo, però casi no parlem... i després està el James.- vaig sospirar.- Em costa molt parlar dels meus problemes. Normalment... soc de les que m'ho guardo tot, per això no dic res. Per això, segurament, vaig perdre el meu nòvio. Es el meu defecte... però te una explicació. Tothom qui s'ha apropat a mi, ha acabat malament. Tothom. No vull fer mal...

Vaig sospirar.

-Bé, tu dius que pareixes ridícula, jo dic que pareixo una amargada.- vaig somriure.- Saps? tu també escoltes molt bé.

-Crec que el que dius que tothom que s'ha apropat a tu ha acabt malament han sigut coincidencies. No crec que estiguis maleida ni res semblant. Penso que, potser, al llarg de la teva vida t'han passat moltes coses dolentes... I has acabat pensant que és culpa teva, jo no crec que hagi estat culpa teva. És més, crec que hauries d' apropar-te més a la gent per comprovar-ho, potser t'emportes un sorpresa- Vaig fer, amb un somriure- Les millors persones son sempre les que sofreixen més, Lily- Vaig dir, dient-li per primera vegada pel seu nom.

-No sé quines són les teves condicions, ni si has patit molt, però crec que sí, per la teva manera de ser, de no deixar-se ajudar per ningú i de portar el patiment per tu sola. Crec que ara hauries de ser feliç, saps? Et toca.

No vaig poder evitar que se m'escapés un somriure amb les seves paraules. Pot ser tenia raó. Pot ser estava fent un gra massa...

Estimava a algú. D'acord. Ell no m'estimava. D'acord. Hauria d'aguantar-me, al menys, fins que amb el temps deixés d'estimar-lo.

Si, això havia de fer. Havia de deixar de ser una... amargada, com sempre. Ultimament amb cualsevol cosa em posava així...

Em tocava.

-Saps? Pot ser que tinguis raó, Ei- vaig somriure.

-M'agrada que pensis com jo, llavors- Vaig dir, somrient.- Com tothom diu sempre, només hi ha una vida i s'ha de dsifrutar, així que et dispenso de fer els deures d'avui- Vaig comentar, posant veu aguda, imitant una professora

- Però no diguis que jo he dit això, o em faran fora a patades de Ravenclaw.- Vaig dir, picant-li l'ullet.