Passant-ho bé una estona

Estic estirat, tranquil, a la gespa del camp de quidditch, mirant el cel, recordant l'altre dia, el meu pare abraçant la Rose, la meva mare... sense dir res sobre el reculatemps. Es preocupava per que no poguessim tornar, més per que l'haguessim trencat l'únic que conservava de la seva familia.

I penso en la mare de la Julie, i en com de dificil sembla que ho te la Juls, perquè la seva mare es prengui les pastilles, i en el James, com li havia parlat a la Sam i com ella li havia parlat a ell. Tot havia estat molt...

De cop una bomba em dona a l'estòmac i em fa aixecar-me i tossir per el cop.

-Dan!!- em queixo.

Em ric al veure com l'Oliver s'aixeca i comença a tossir. Bah, com es passa, no anava tan forta. Faig girar el bat entre les mans i me'l miro.

-Es que estaves empanat, tio.

Em torno a mirar les bales. Veig com una s'apropa cap a mi una altra vegada i li dono un cop, enviant-la suficientment lluny perquè no molesti en una estona.

-Això de no tenir escombra és una merda...- Em queixo, mentre m'apropo a l'Oliver.- Què, com va?

-Bueno, tirant.

M'aixeco i somric, fregant-me una mica els abdominals.

-Tio, crec que et vas passar una mica a la festa, vaig trobar l'ampolla de martini buida, et vaig possar com a jefe tio...

Em rasco el cap i miro als voltants.

-A tu com et va? et perdo cada dos per tres...

Empasso saliva quan em parla de la festa. Al menys no sap res de la Rose i la Julie.

-Ja, es que els Jiglypuff em tenen una mica amargat...- Menteixo. A sobre que jo gairebé no el vaig tocar. Sóc un desgraciat.- Ja saps que jo de responsable en tinc poc... Però no va passar res, de veritat.

-I parlant de la festa...- Em miro l'Oliver somrient i aixeco les celles.- Tu i la Kay vau desaparèixer. Els dos junts. Què va passar, Oliver? Va, no em diguis que res que no m'ho creuré, eh? ^^

Somric, lleument. M'esperava la pregunta.

-Vam passejar i després ens vam fer uns quants petons.

Uns quants? Bha, dona el mateix, no té perquè saber que va passar al peu de la lletra. Somric inconscientment.

-Crec que me n'he enamorat d'ella, Dan... el seu pare em matarà...

No puc evitar riure quan l'Oliver m'explica el que va passar. No era res que no m'esperés, però em continua semblant graciós.

- Què foooort.- Comento, amb un somriure.- Però... Enamorat de veritat? Ja m'entens, no de em mola i ja està?

- I, sí, el seu pare et matarà.- No puc evitar posar-me a riure un altre cop. Déu meu, el que era capaç de fer el pare de la Kay si li feies mal a la seva filla.- Però crec que reduiràs la seva ànsia assassina al ser Ravenclaw. Mira-ho pel costat bo: Al menys no ets Hufflepuff.

-Enamora't, sí...

Posso els ulls en blanc quan diu allò del pare de la Kay. No, si ja l'havia vist jo algun pic dient-li quan erem petits que res de nois, i la Kay se'l mirava estranyada. I erem petits, no vull ni saber que diria ara...

-Bé, potser no em fa sofrir massa i em mata directament... una mort ràpida...

- Tranquil, tio, si veig que estàs sofrint massa acabaré jo amb tu. És el que faria un bon amic.

Agafo el bat i m'apropo una mica per donar-li un cop a una bala que torna a molestar. Li dono amb força i torna a allunyar-se.

-Així que enamorat, eh? Ai, Oliver, que te'm fas gran. - No puc evitar riurem una miqueta d'ell. És el que fan els millors amics, no? - I esteu sortint o només es va quedar en alló?

-Gràcies... suposo...

Somric, mirant com la bala se'n va volant, i em fico les mans a les butxaques, alçant les espatlles.

-No... crec, no ho sé, crec que no sortim... no ens ho vam demanar, és a dir, jo li feia petons i ella a mi... però no vam dir... suposo que si... no sé...

Vale, no ho havia pensat...

- Doncs pregunta-li. Jo crec que et dirà que sí.

Deixo el bat al terra. Ja m'he cansat de donar-li a les bales. Sense escombra poca cosa més puc fer...

- Parlant d'això... - Faig, amb un somriure.- L'altre dia vaig acabar a les Tres Escombres amb els meus pares, tio. Va ser tot molt surrealista.

- Però el cambrer no està geeeeens malament. Es diu Luke, i es veu que la meva mare el coneix...

M'assec de nou al terra. Sí, potser si li hauria de parlar d'això. I si m'estima? Potser si sortiríem. Sento com m'alegro de cop, en pensar-hi. Em vaig sentir la persona més feliç quan em va besar, sortir amb ella seria...

-Espera, amb els teus pares? Joder, els vas espatllar la cita,tio?- demano, alçant les celles.- A veure si ara faràs que mai es casin i no t'acaben tenint...

Obro molt els ulls quan diu allò del cambrer i m'apropo a ell.

-Tio, tio, no..., que no som d'aquesta época tio... que no...

- Que no els hi vaig espatllar, home, si vaig ser jo qui va fer que anéssin junts. Vaig fer de celestino ^^- Bé, més o menys.

Em miro a l'Oliver quan aquest s'acosta a mi preocupat. Tampoc hi ha per tant, no?

- Però... No el conec, al futur! - Em queixo.- Ni als seus fills, si en te! Es que està com un tren, Oliver, no em pots fer això!

I jo que pensava tornar per veure'l. Havia de tornar!

Em duc una mà al front. Joder....

-Dan... mira, no t'encarinyis molt, és que potser després no vols tornar, i collons, has de tornar, perquè aquest no es el nostre lloc i perquè la teva mare em matarà.

Penso en l'Emily. Sí, em mataria. Amb això ja son... la meva mare, el meu pare, el pare de la Kay.... joder, que guay...

-Però si no t'encarinyes fes el que vulguis amb ell... i passa-t'ho bé.

- Eh, que no et preocupis, Oliver, que no m'he encarinyat d'ell ni res semblant. El que passa és que està molt bo i, d'això, tinc setze anys i també em van els tios. Crec que està bastant clar el que vull fer amb ell, no?

La bala per fi torna a nosaltres. M'aixeco del terra i quan està suficientment aprop m'hi llanço a sobre per tal d'aturar-la. Amb una mica de dificultat aconsegueixo guardar-la al seu lloc a la capsa.

Sí, ho podria fer amb màgia, però és més divertit així.

- Faries el mateix si no tinguessis a la Kay. - Dic, divertit. - Bé, i si t'anessin els tios, clar.

-Sí, sí, no em donis més detalls i passa-t'ho bé- ric, divertit, aturant-lo.

Veig com llença enfora la bala i escolto el que em diu.

-Sí, suposo que sí. Si m'anessin els tios i no tingués la Kay...

Em miro el cel, uns segons, i després miro de nou al Dan.

-La Kay... De veritat creus que jo li dec molar? És a dir, que m'estima, ella? De sortir?

Era realment patètic amb les noies, joder...

- Jo que t'anava explicar el que anava a fer amb ell, tsk. - Faig, fingint que estic molest. - Incloïa molta llengüa i... D'acord em callo.

M'assec al terra i em miro a l'Oliver, aixecant una cella.

- La Kay? Clar que li moles, m'hi vaig fixar el dia del llac. Estava molt preocupada, tio. Jo crec que si li demanes per sortir et dirà que sí.

Li dono un cop a l'espatlla, rient.

-Joder, tio, que no vull detalls!!

Penso en el dia del llac. Sí, em va fotre una bronca bastant forta... però era per això? Em duc una mà al cap, rascant-me als cabells.

-Mmmm... doncs ja veuré... li diré...

Tan de bo tingués raó.

No puc evitar posar-me a riure quan em dona un cop i em diu que em calli. - D'acord, d'acord, no dic res!

Me'l quedo mirant quan em torna a parlar de la Kay. De veritat no es dóna compte? No sap que la Kay està coladissima per ell? Joder, i aquí el llest és ell!

- Que sí, que sí, tu fes-li cas al Doctor Amor. - Dic, senyalant-me a mi mateix mentre em ric. - Li moles, Oliver, no és complicat, de veritat.

-Escolta Dan, ja em coneixes, puc treure tot excel.lents als GNOM, però amb aquests temes soc un desastre.- dic, rascant-me el cap.

Veig unes escombres al costat i somric.

-Ei, podem agafar les escombres de Hogwarts i jugar un partit... Fem?

- Això, restrega-li a la cara les teves notes al que va treure un molt deficient a Història de la Magia. Encara tinc el meu pare flipant: Creia que això dels molt deficients era una llegenda urbana.

Sí, Història de la Magia no era el meu fort, precisament...

- Partit? Vale, va! - Comento, alegrement. - Però demano ventatge pel batedor!

-Saps que no ho deia per... Era una... Bha, deixa-ho

M'aixeco i vaig cap a les escombres. Recordo de cop que la Kay i jo encara tenim el final d'un partit pendent.

-Que fem, un u contra u?- demano, intentant apartar de la meva ment la Kay.

- Que ja ho sé que no ho deies per fardar, Oliveeer, no t'enfadis ^^- Dic, amb un somriure. Fa temps que m'he acostumat als seus excelents. - Potser l'examen m'hauria anat millor si no hagués dibuixat un unicorn a la part del darrere del full...

Agafo una de les dues escombres i me la miro. Una Raigdefoc? De veritat? Encara se'n fabriquen? Trobo a faltar la meva escombra, snif.

- U contra u. Perfecte. Perdràs contra un batedor, Oliver. Serà trist i patètic ^^

Deixo anar una riallada en sentir el que em diu partint-me.

-Això no m'ho havies dit Dan! Que et va dir el fantasma?

Vaig agafar una de les escombres i la bomba, rient.

-Això ja ho veure'm, Dan...

- Era un unicorn que demanava, siusplau, que m'aprovessin. - Contesto, rient. Sabia perfectament que anava a suspendre l'examen així que m'ho vaig passar bé una estona. - i no em vaig esperar a que el veiés, vaig sortir corrents de la classe.

- Però m'imagino que el molt deficient significa que s'hi va fixar ^^

Pujo sobre l'escombra i dono un cop L terra per enlairar-me. Em miro. L'Oliver, amb un somriure.

- Llançes la bomba cap amunt i per qui l'agafi primer?

-I encara amb l'unicorn et van suspendre?-demano, rient.

Faig que si amb el cap i agafo bé la bomba.

-Prepara't? Tres, dos, un!!