Nymeria...

Portava tot el dia sense dir res, saltant per qualsevol cosa. Tenia els nervis a flor de pell i els sentits adquerits des del dia que em van mossegar eren més aguts que mai. Em tornava boja amb cada frec de les pàgines, amb la respiració de la gent, amb cada olor, perfum, menjar....

Les vuit de la tarda. Ja era fosc. Agafo aire i miro a la Cass que no s'ha separat de mi en tot el dia.

-Hem d'anar tirant. No sé quan... bé...

Em mire la Wen i assentisc, agafe la motxilla, ahi he posat moltes coses que vaig a necesitar, inclus uns prismatics per vore de nit, d'aquells guays-guays.

- Anem, jo et seguisc a tu.- me posat roba comoda per poder pujar als arbres amb facilitat, també duc una corda, mai es sap.

Anem tirant pels passadissos, vaig mirant el mapa per veure si ve algun professor, però no hi ha cap, guay.

- Pareix que aquesta nit no hi ha cap professor, quina sort.

-Donaria el mateix. El James ha avisat, suposo.

Segueixo caminant, sortim en silenci del castell, i comencem a adintrar-nos al bosc. Miro a la Cass i li miro al coll i al canell, per assegurar-me que tenia plata, or o alguna cosa parescuda per evitar desastres. D'aqui a uns minuts em descontrolaria. La idea feia por. Molta por. Recordava als ulls grocs del llop...

-Escolta Cass, si la cosa es possa molt lletja fuig, d'acord?

Se me queda mirant el coll i els canells.

- Que si, que duc plata.- li dic somrient. Trec els collars i se'ls ensenye.- Veus plata.

Bé, també duia la pistola de plata amb la que caçava els homens llops del bosc, ho havia promés aniria a per tots aquells homes llops, en concret a per el que va mossegar la Wen. No anava a disparar la Wen, mai ho faria, però si a altres que volgueren fer-li mal.

- Ahà...- no anava a deixar-la sola, que creu que ho faria? Doncs no, però jo li dic que si aixi es quedava tranquil·la.- Vale, no et preocupes, jo vigile.- guarde el mapa i eixim al jardi, jo vaig donant botets al costat de la Wen, mire la lluna, esta tapada.

Ens adintrem més i més i més al bosc. Jo em mossego el llavi inferior i miro el cel. No tardaré molt, ho sento, no tardaré molt...

-Cass...

Sento una punxada a l'esquena que em fa venir un dolor agut i un calfred. Paro de cop de caminar.

-Puja a un arbre, ja!- li dic, preocupada.

Em quede mirant la Wen, i d'un bot m'agafe a la rama més propera per pujar a l'arbre, soc com un esquirol segons el pare.
Em mire la Wen, es destrossarà tota la roba...

- Espera!- baixe d'un bot i li lleve la jaqueta i la vareta, la guarde a la motxilla i bote de nou per agafar-me a l'arbre.

Em pose comoda i a una altura considerable, vale, aci crec que estc bé, no em passaria res.

Quan torna m'espanto i em faig enrere, i després de que m'hagi agafat la jaqueta i la vareta caic de cul al terra mentre ella puja a l'arbre. Fa fred. M'abraço amb les mans, tremolant una mica, i ho torno a sentir, aquesta vegada més forta, la punxada. Em fa mal. Vaig fins a les arrels d'un arbre i m'estiro al terra, tremolant. Una altra punxada, més llarga, que m'arranca un petit crit. I sento com canvio, aquest cop sí. No m'agrada, fa mal...

El dolor em recorre tot el cos mentre els meus òrgans canvien, els meus òssos, la meva forma... poc a poc perdo la consciència del que faig o del que em passa...

Tenia els prismàtics, però també les ulleres, aixi que agafe les ulleres i me les pose, i veig perfectament de nit, com si tinguera visió nocturna, i ho veig, com la Wen va canviant.
Amb compte de no caure de l'arbre vaig moguent-me per vore-ho millor, i em quede flipant. Com va canviant, com se li estiren els braços, el cos que es plena de pel....uau O.O

- Ostreees...

Tinc la vareta a la butxaca, el punyalet on sempre, i la pistola amb bales de plata per als altres homens llop a una butxaca lateral de la motxilla, no deixare que cap llop se li aprope.

Em fa mal, em fa molt mal. Tanco els ulls amb força, fins que poc a poc sento com deixo de tenir consciència del que passa al meu voltant.

Obrir ulls. Obrir ulls. Obro els ulls. Al terra? Que faig al terra? Aixecar-me, sí, aixecar-me...

M'aixeco del terra i miro al meu voltant. Oloro. Bosc. M'agrada l'olor. Un soroll em crida l'atenció. Aixeco la mirada de cop i la veig. Humana... No atacar! Confusió. Moure el cap. Deixar humana, no atacar...

Baixo la mirada. Olorar terra... reconeixer territori? Reconeixer territori. Dirigeixo una altra mirada a la humana i després començo a correr. Reconeixer territori...

Veig com la Wen, bé, la Nymeria, em mira, uau, jo continue flipant, pensar que era la Wen fa uns segons, i ara! Que tan diferent, que..Uau!
Aleshores veig com comença a correr cap al bosc, aixi que bote de la rama a l'altra rama de l'arbre, i d'aquesta a una altra, seguint la Wen-Nymeria, sense fer soroll, per no espantar-la, i per no cridar a més essers del bosc.
Amb les ulleres guays, puc veure tot amb perfeccio, mola moltissim, me les pense quedar, no tornaran a la sala guay.
Aleshores quan vaig a botar a l'altra rama, aquesta es trenca, però em puc agafar a temps a una altra, i puge a l'arbre, puge un poc més per si de cas el soroll ha ensurtat la Wen-Nymeria, espere.

Olorar bosc, olorar. Sola, estic sola. Olorar,correr. Soroll!! Correr més ràpid!

Accelero, accelero. Soroll! Freno i em giro. La humana, la humana segueix allà. Me la quedo mirant uns segons i m'apropo a l'arbre grunyint. No toquis la Cass! No t'apropis! He dit que no ataquis, no mosseguis! Confusió de nou. No agradar veu manaire. Voler protegir-me, atacar. Mossegar. Grunyeixo, però la veu torna a parlar així que torno a moure el cap i baixo el cap. Gana. Tinc gana. Sola. Estic sola. Aixeco el cap... la lluna.

Deixo anar un udol. La lluna. La lluna... llavors escolto altres udols i aixeco les orelles de cop. Llops? Llops. Més? Territori meu... anar a defensar territori. Surto corrents cap on sonen els udols.

Em quede queta quan ve cap a mi grunyint i ensenyant les dents, no per por, sino perquè en un llibre vaig llegir que era millor quedar-se queta. Li podia dir Wen, i parar-li, però no m'entendria, però ho provaria igualment més tard, o un altre dia.
Aleshores torna a possar-se a correr, bote a l'arbre següent, i d'aquest a l'altre seguint-la, duc un arbre de retras però continue veient-la, no l'he perdut encara.
Aleshores veig que s'acaben els arbres...ehm...no havia contat amb que s'acabaren els arbres...I ara que? Em quede mirant el bosc, que fer...que fer...Veig com la Wen continua corrent, si em quede queta la perdre. Hi han arbres dels que puc botar com abans a l'altra banda, mire a banda i banda i bote a terra, i corrent em dirigisc cap als arbres de l'esquerra, des d'on puge i continue botant, al final arribe on esta la Wen, vale, pareix que esta olorant el terra, pot ser ha trobat un rastre d'alguna cosa.

Vaig seguint la Wen fins que veig que arriba a una part plena de conills, conills....tindrà fam, oh, jo volia haver dut alguna cosa, però...se m'havia oblidat.
Se que la Wen no li agradaria saber que s'ha menjat un conill, ho amagare, si se'l menja ho amagare.
Em quede mirant el bosc, i veig que hi ha alguna cosa que es mou a cinc arbres a l'esquerra, intente fixar la vista, però no es veu bé, i aixo que tinc les ulleres, hmm...pot ser és sols un pardal, un mussol...pot ser si.
Em gire de nou cap a la Wen que continua olorant.

Em mire el bosc i aleshores els veig, perquè hi ha més d'un, bote a l'arbre més proper al de la Wen i els mire. S'estan grunyint, i hi han més que s'apropen per darrere, deu ser una manada, el més segur és que algun del que vaig disparar l'altra cop formara part d'aquesta manada.
Agafant-me bé a l'arbre, trec la pistola de la butxaca lateral, se que Bam-Bam em va dir que no era un joguet, i jo no l'utilitzava com a tal, sino per matar els homens llops, que ni tan sols eren humans. Li pose les bales de plata.
Em quede a l'espera, mirant el que fan, si ataca i li fa mal, dispare.

Un soroll em despista tant a mi com als altres llops. Altres? Sí, s'han multiplicat. Estrany. Soroll? Miro. Ah, la humana. Em segueix? Miro de nou els llops. Però ells segueixen mirant a la humana. La grunyeixen. Nymeria!!! Confusió. La veu? que vol la veu manaire? No deixis que ataquin a la Cass! Protegeix-la!! No li han de fer mal![ Atacar la humana? Mirar llops. Sí, volen fer mal humana. No atacar! corro i em quedo davant l'arbre on es i els grunyeixo a tots. Postura defensiva, orelles abaixades. Ullals fora. Deixo anar un petit lladruc. Meva, la humana és meva. Fora.

Un llop em grunyeix. Ve cap a mi. Enseyo els ullals.

Oh, no havia recordat que els altres llops també podiem veure'm...ehm...pensa Cass, pensa. Però abans que puga pensar alguna cosa, la Weny (de Wen i Nymeria, Weny) La Weny es posa davant de l'arbre, defenent-me, uau, que guay! Pareix ser que la poció que va fer la Wen funciona, pot controlar-la d'alguna manera.
Aleshores veig com un llop va cap a ella, i com es tira damunt d'ella, i abans de que li haja clavat les dents, dispare, falle, li he donat en el muscle al llop, jo havia apuntat al cap, aquest s'aparta de la Weny, guay.
Em mire els altres llops, es mouen com...confusos? Si, pot ser confusos és la paraula. Vale, doncs es mouen com confusos, mirant la Weny i mirant el llop ferit
Cass 1, Llop malvat 0.

Soroll fort abaixo el cap de cop. Por. Pero no soc l'única, altres també. Confosos. Confosos tots. El llop sagna. Miro a l'humana, miro al llop. Miro als altres llops. Grunyeixo en senyal d'advertència i fugen. El llop amb sang arrastrant la cama. Udolo.

Gana. Ara gana. Olorar, buscar rastre. Conill. Gana. Buscar rastre... trobar pedra. Menjar? No! Ignorar. Trobar rastre! Conill! Corro cap enrere sense mirar a l'humana i el trobo. No es lluny. Atacar! Nymeria! No! No fer cas veu manaire. Gana.... Em llanço sobre ell, mossegar coll amb força. Crac. Deixar al terra. Menjar.

Els llobs fugen, i la Weny també, aixi que em guarde de nou la pistola i la seguisc pels arbres.
Veig com es para en sec i es llança cap a un conill, que agafant-li el coll, el mata, i comença a menjar...ecs...se que la Wen no li agradaria saber el que ha fet...i...esta menjant-se un conill cru...cru, esta menjant conill, conill, ecs.
Matare un després, si se menja aquest, destripare un altre, per si es desperta amb sang a la boca, poder demostrar-li que no se la menjat, també puc intentar dir-li que no se'l menge, no serivarà de res, però és divertit.

- Wen...eh...tu!- em mire el que hi ha alrededor, i agafe una pedra menuda, no més gran que la meua mà, i la llançe al seu costat, sense donar-li.- Deixa'l, marxa!

Se menja el conill, però ix corrent amb el conill a la boca, buscant on menjar-lo.
La seguisc, fins el clar on s'ha tombat, veig que te el morro tacat de sang.
Que faig, que faig...perquè no vuic fer-li mal amb res, no vuic tirar-li pedres, ni fer-li mal amb la vareta...vareta...ja esta!
Bote d'arbre a arbre, fins estar davant ella, em solte de l'arbre, i camine per la rama, fins estar quasi damunt d'ella.

- Wingardium Leviosa!- i el conill ix volant de les seues garres, i es cau suaument sobre una rama lluny d'ella, uau, m'ha eixit com jo volia, que passada!- No et pense deixar que menges cap!

Comença a grunyir, donant voltes, rodejant l'arbre on estic pujada, em mira amb rabia, i cabreig, però no li pense tornar el conill.

- Per molt que dones voltes o grunyisques, no et pense tornar el teu conill, la Wen no li agradaria saber això.

Encara que podria anar a buscar un altre, dooncs...fare una barrera perquè no puga arribar a ells, si, donara voltes als conills però no els podrà tocar, guay.