Correu a l'esmorzar [Juno]

El fenomen del correu per mussol a l'esmorzar sempre m'ha tingut fascinat, però normalment jo no rebo res. Per això quan la Juno entra, malgrat que els mussols estan passejant-se per la sala fent entregues que sovint baixen en caiguda lliure sobre els plats de menjar, em giro cap a ella i li faig un petó a la galta, feliç.

- Bon dia! - somric, alegrement -. Com estàs? Fas bona cara... bé, sempre fas bona cara.

Em poso una mica vermell, en dir-li això, més per un sentiment d'embriagadora felicitat que per vergonya; però la meva atenció es desvia cap al mussol de taques grises i blanques que s'acosta cap a mi i em llança un sobre de pergamí esgrogueït a la cara. Primer penso que és correu de Hogwarts, la qual cosa no té sentit tenint en compte que hi sóc personalment; però aleshores veig el segell i m'adono que és un correu de casa. Em tremola una mica el pols quan allargo la mà per agafar el sobre, que ha caigut a terra; no sé si és una cosa bona o dolenta.

El petó de l'Alex em desperta per segona vegada. Li somric, contenta, i li torno el petó a la galta, envermellint de per el seu comentari. Em fa gràcia que encara.em possin vermella els seus comentaris.

-Estic bé. Tu com has dormit?

Pero llavors arriba un mussol i li dona una carta a l'Alex. Alço una cella, sorpresa. L'Alex no sol rebre cartes. Veig que li tremola el pols quan agafa la carta.

-Creus que ha passat res dolent?

Un mussol marró, La Minerva de la mama, ve i em deixa una carta al cap.

- Pe-per què m'haurien d'enviar una carta, si no...? - dic, molt a poc a poc, fluixet, mentre agafo el sobre.

Pesa poc; només hi deu haver un parell de papers, a dins. No sé del cert què pot dir-hi, però em fa por obrir el sobre i llegir-hi alguna notícia desagradable. Em plantejo que potser és alguna cosa agradable, i faig el cor fort, estrenyent la mà de la noia abans d'obrir el sobre.

De dins del sobre en cauen, efectivament, un parell de pergamins de colors iguals. Respiro agitadament i em llegeixo el que ha quedat a sobre, damunt de la taula. Unes poques línies de text cobreixen l'extensa superfície del paper, que està majoritàriament en blanc.

Estimat fill,
avui ha vingut el director de la galeria d'art que va obrir el teu avi. Diu que vol parlar amb tu personalment, però m'ha donat permís per explicar-te, per sobre, el seu projecte. Vol que hi hagi una secció d'artistes en potència que en essència pretendria donar a conèixer joves promeses en el món de l'art. Sembla que la teva escultura en bronze representant la faula de la guineu i el raïm li ha agradat. Vine a passar uns dies a casa i en parlem; la segona carta és pel director, dóna-la-hi i et donarà permís per marxar.

Amb tot l'amor d'una mare,
Mary McQueen

Faig una ganyota, una mica molest. L'estil de la mare escrivint cartes és... terrible. Massa formal, sobretot tenint en compte que l'envia al seu fill. Però després no puc evitar somriure, feliç. El que diu la carta no és en absolut dolent, sinó al contrari: és la millor notícia que he tingut des de fa temps. Em giro cap a la noia, que té la seva carta a la mà, i li somric.

Em quedo mirant el rostre de l'Alex en silenci mentre llegeix la carta. Intentant llegir a la seva cara si es una carta bona o dolenta, pero no ho aconsegueixo, així que quan es gira li faig un somriure.

-Que diu?- Somriu, i em relaxo una mica- Es una bona noticia, oi?

Em miro jo la meva carta. Per mi no es estrany rebre cartes de la meva familia. La meva mare i el meu pare m'escriuen com a minim tres pics per setmana. Agafo la carta i l'obro, sense llegir-la encara, em miro l'Alex de nou.

-Va, diguem que és!

Me la quedo mirant, una mica inexpressiu. Em diu que li digui què és.

- És fantàstic, Juno, el millor que m'han dit des de fa temps - li allargo la carta perquè ho llegeixi ella mateixa, mentre dibuixo un ampli somriure i li faig un altre petó a la galta -. I vull que vinguis amb mi. Ets una artista boníssima, i si véns amb mi potser funciona.

Me la quedo mirant, somrient, feliç. Després em giro cap a l'esmorzar i, afamat, em menjo una torrada i una salsitxa.

Deixo la meva carta a la taula, encara sense llegir, i em llegeixo la seva, encuriosida. Em fa una mica de por, la lletra. Ja que no sembla per a res que sigui la seva mare. És massa formal. Però després em crida més l'atenció el contingut de la carta. Certament, és una molt bona notícia.

-En sèrio? Vols que vingui? A casa teva? I les meves pintures... tu creus que els hi agradarien? De veritat?

M'adono de que faig masses preguntes, i em mossego la llengua. Em miro la meva carta i l'agafo per llegir-la ja d'un pic.

Assenteixo, amb un somriure d'orella a orella, com a resposta genèrica a tot el que m'ha preguntat. Li faig un petó als llavis, ràpid, trapella, i l'agafo de la mà.

- Sí, i tant que vull que vinguis. I estic segur que els agradaràs; no sé si prou per posar-te a la galeria el dia de la inauguració, però potser et fan alguna proposta interessant.

Li somric, feliç, mentre m'aixeco i l'estiro de la mà amb impaciència. La faig acostar a mi quan s'aixeca i li faig un petó, dolç, que s'allarga durant un parell de segons.

- Vols venir? - dic, sense desdibuixar el somriure.

Deixo la carta a la taula i m'aixeco quan em fa aixecar-me, i em posso una mica de puntetes quan em bessa per que no tingui que baixar molt el cap. Baixo, quan em demana si vull venir, i somric.

-Sí... és clar que vull... però creus que els teus pares em voldran a casa teva?

Apropo de nou els meus llavis als seus per fer-li un petó curt, i somric.

-No molestaré?

M'encongeixo d'espatlles quan em pregunta sobre els meus pares.

- Són una mica puritans, però mentre no entris descaradament a la meva habitació vestida amb llenceria brodada, et tractaran com a una filla - somric, feliçment.

Li corresponc el petó que em fa i li somric més àmpliament.

- No, no molestaràs, al contrari - dic, apretant-li suaument la mà -. La teva companyia serà la que més voldria en una situació així.

Ric, sense poder evitar-ho. Sempre em fa riure, l'Alex. M'encanta que em faci riure.

-Doncs aniré amb tu.

Li somric, molt contenta. Perquè imaginar-me d'anar a casa seva, i després a veure l'exposició d'art del seu avi em sembla genial. Estic molt encuriosida pel seu avi.

-Quan anem?

L'abraço, feliç, quan em diu que vindrà.

- Doncs... avui, o demà si va molt malament marxar avui - dic, amb un somriure -. Anem a parlar amb el director, primer.

L'agafo de la mà amb força i l'estiro, cap a mi, mentre començo a anar cap a la taula dels professors, on només hi ha el professor Brennan i el mateix director. Li dedico un somriure, feliç, a la noia, pensant en la gran oportunitat que s'obre davant meu.

- T'imagines? Alex McQueen Jr., nét del primer Alex McQueen, dissenyador professional. - dic, ampliant el somriure mentre faig volar coloms -. Seria... fantàstic. El somni de la meva vida.

El professor Bohr aixeca el cap; el professor Brennan no diu res i em fa una mirada severa, abans de tornar a girar-se cap al seu menjar.

- Professor Bohr... puc parlar amb vostè un moment? - dic, amb veu baixa, una mica intimidat per la mirada del professor Brennan.

Aixeco el cap quan sento que algú em parla. Abans de tenir els ulls a l'alçada de la cara que em parla ja sé qui tinc al davant, i dibuixo un somriure en veure el jove McQueen agafat de la mà de la Juno.

- És clar, McQueen, l'escolto - dic, mirant-lo per sobre de les meves ulleres de llegir, que porto perquè estava fullejant el diari.

Me'l quedo mirant, durant uns segons. Mira el professor Brennan repetidament, i empassa saliva; noto una mica de tensió, com està nerviós, tot i que faig l'esforç de no ficar-me a la seva ment més que a les primeres capes, les més intuïtives.

- I bé, de què es tracta? - dic, observant la carta que porta a la mà.

Aparto la mirada de la del professor Brennan, que sembla que està escoltant, i em miro el professor Bohr.

- He rebut una carta de la meva mare, en què m'explica que se m'ha obert una possibilitat única, d'aquelles que només passen una vegada a la vida, de cara a començar una possible carrera en el món del disseny.

Li allargo la carta que la mare ha escrit per a ell; l'agafa amb cura i se la llegeix en diagonal, ràpidament.

- Em preguntava si... seria possible passar una breu temporada, d'un parell de setmanes, a casa, per tal d'arranjar l'assumpte.

Em llegeixo la carta i em miro el noi. Sento la mirada del professor Brennan sobre mi, i me'l miro; no diu que no, però ho pensa, i puc sentir aquell pensament. Vacil·lo, sense saber si ho vol així pel bé del noi o perquè li ve de gust fotre, i després em torno a mirar el noi.

- Ho sento, McQueen, però no pot ser. No ho dubtaria ni un instant en deixar marxar la Juno, que porta un nivell excel·lent en totes les assignatures i que recuperaria en pocs dies el temari perdut. Però vostè, que tan bé va a Pocions i a Encanteris, coixeja molt a Transfiguració. El professor Brennan em va explicar que no aconsegueix realitzar transfiguracions fines...

Me'l quedo mirant. De fet, la voluntat del jove és tan lògica com la negativa del professor Brennan i, per extensió, la meva.

- Miri, McQueen, és un noi molt capaç, però s'ha de preparar bé aquest any pels GNOM. No puc deixar que marxi a casa i es perdi tantes classes.

-Director Bohr.- dic, de cop. Veient la cara de l'Alex.- Jo puc ajudar-lo.

Em mira i jo me'l miro, durant uns segons, intentant no mirar al professor Brennan que està al seu costat. Si me'l miro segur que em diu alguna dolenta.

-Si us plau, professor. Jo sé que puc fer-ho. L'ajudaria a repassar quan estiguem a casa. Sé que és d'un curs més gran, però puc fer-ho... deixi-li anar...

Alço una cella. No m'havia pensat que ella també anés amb ell. Fet i fet, no és tan estrany, però...

- No sabia que sabessis fer transfiguracions fines, Juno - dic, mirant-la escèpticament -. Però em veig obligat a mostrar-me obertament escèptic davant d'aquesta suggerència. Què em fa pensar que dedicarien el seu temps lliure a repassar transfiguració?

Me'ls quedo mirant a tots dos, i després em giro cap al professor Brennan, que ha apartat la mirada i remena amb desgana una salsitxa que té al plat.

- Ho sento, noi.

La negativa del professor Bohr em cau a sobre com un pes mort. Primer em quedo mirant cap a l'infinit, amb l'expressió trencada i el pols ferm. Després comença a tremolar-me, i em debato entre el plor i la ràbia, veient-me amb l'orgull trencat i una oportunitat que s'escapa entre els meus dits.

- Professor Bohr... - no m'escolta -. Professor Bohr...

El professor abaixa la mirada cap al plat, o cap al diari, donant a entendre que dóna la conversa per acabada. M'hi acosto una passa i dóno un cop a la taula, amb el palmell, fent més soroll que una altra cosa.

- Vol fer el favor d'escoltar-me?! - aixeca el cap, una mica sorprès -. Miri, sóc aquí perquè vinc d'una família de llarga tradició màgica, però no tinc ni idea de què fer. No tinc ni idea de què faré després dels GNOM, ni de què vull estudiar de cara als MAG. Només sé que sóc un enamorat de l'art i que vull convertir-me en el que el meu avi hauria volgut que fos: un successor digne. I no puc entendre com vostè em nega el dret a traçar el meu propi camí i escriure la meva pròpia història... No puc entendre com vostè, que ha estat per tot el món lluitant contra dracs i monstres, enfrontant-se a mags obscurs i derrotant-los... Vostè, que ha arribat en temps rècord a la còmoda càtedra de director... No puc entendre que em negui el meu dret a ser el que vull ser.

Els meus ulls estan encesos, i el travessen amb ràbia. Dirigeixo una mirada similar al professor Brennan, que no la reb perquè no em mira, i torno a mirar al director.

- No entén el que això suposa per a mi? Significa tenir marge per seguir millorant en el meu art, per seguir construint-me el meu futur. Vol ser el responsable de convertir-me en un monòton i avorrit treballador de la Conselleria? D'acord, sabria fer transfiguracions fines... però seria una ombra difusa del que puc arribar a ser.

Faig un bot, de cop espantada, quan l'Alex reacciona. Me'l quedo mirant, quieta de sobte. Parla, i a mi em fa mal, veure'l així.

-Alex... Alex...- dic, mentre parla, però està encegat, està encegat.- Alex... Alex!

L'abraço, de cop, intentant que es tranquil·litzi una mica, i em miro al director.

-Si us plau...

Escolto el noi, que ha donat un cop a la taula en un gest d'exclamació. No puc evitar somriure lleugerament, observant com lluita per les seves conviccions i voluntats. Em fa entendre, mica en mica, que no hi va per capritx. Que és la seva elecció i que només ell té dret a tombar-la. Espero durant uns segons després d'un murmuri de la noia, quan el noi ha acabat de parlar; ella ha intentat calmar-lo, però no ha tingut èxit. Ja ho ha fet, ell sol, me'l miro i somric àmpliament.

- Dues setmanes, McQueen. Espero que quan torni tingui una exposició a la galeria i un domini impecable de les bases de les transfiguracions fines. I tu, Juno, intenta ensenyar-li alguna cosa més que Transfiguració. Una mica de paciència i modals no li anirien malament al teu noi.

Després torno a abaixar la mirada, tranquil; sento com el professor Brennan es remou al seu seient, i dibuixo un lleu somriure, abans de posar-me un tros de salsitxa a la boca, llegint un reportatge del Profètic sobre les propietats màgiques de les pestanyes de vaca suïssa.

Em quedo amb la boca oberta durant uns segons quan em diu allò. "Dues setmanes, McQueen.", em diu. Assenteixo, enèrgicament, i em giro amb un somriure cap a la Juno. Baixem el parell d'esglaons que baixen fins a baix de la tarima on hi ha la taula de professors, i l'agafo de la mà. Li faig un petó i respiro, tranquil, abans d'abraçar-la i parlar-li a cau d'orella.

- Vinga, anem, que com abans marxem millor, no fos cas que s'ho repensi - dic, a cau d'orella, rient.

Li faig un altre petó, dolç, i li somric àmpliament. Ara mateix sóc el noi més feliç del món.

Un somriure m'ilumina la cara quan el director finalment accedeix. Somric a l'Alex quan em mira, vaig amb ell i li corresponc els petons que em fa.

-T'estimo...- li xiuxiuejo.- Va, anem!

Li estrenyo la mà que m'ha agafat i anem cap a la porta del Gran Saló. No he esmorzat, però em dona una mica igual. Mai esmorzo molt, no m'agrada, esmorzar.

-He d'escriure una carta als pares abans, però.- l'aviso.- Segur que no tenen cap inconvenient, però els hi hauria d'havisar, i crec que la Minerva s'ha anat a la Mussolerissa...

Assenteixo, somrient d'orella a orella. Torno a girar el cap en direcció al professor Bohr, que fa el mateix i em somriu, divertit. Amplio el somriure encara més i em miro la noia.

- Vinga, doncs, cap a la mussolerissa - i dit això accelero el pas, gairebé amb presses, cap a la porta.

I dit això, sortim del Gran Saló per la porta gran, agafats de la mà, cap a Londres.

[Tema tancat]