No vull ser un monstre...

He corregut sense tenir cap direcció en ment, només amb el pensament d'allunyar-me, d'anar cap a algun lloc de l'escola on no hi hagi gent, alguna sala on poder estar tranquil·la. Em dona igual que hi hagin classes, em dona igual...

És inútil, igualment, que busqui amagar-me en algun lloc de l'escola. Perquè estic intentant fugir de mi mateixa. Bé, no de mi, sino del que m'està passant, del llop que es forma dins meu, sense que jo pugui fer res.

Passo per davant de la porta de la sala del Matt, i quan ho penso de cop m'aturo i torno cap a ella. Des de la mort del Matt, no hi sol entrar gent, a la sala. A vegades jo, a vegades la Claire. Però ningú més... A més... és la sala del Matt.

Obro la porta poc a poc i quan m'asseguro que no hi ha ningú entro ràpidament i tanco la porta. Respiro encara agitadament. Soc un monstre, m'estic transformant en un monstre... Encara podia veure les llàgrimes del James caient per les seves galtes, sense poder-m'ho afirmar...

Vaig fins a una de les esquines i em faig una petita boleta al terra, subjectant-me les cames, ara amb la respiració més pausada, però plorant en silenci. Recordava a la Georgia, quan m'havia dit que era una dona-llop. Feia un any, d'això, i em va semblar genial.

Genial!! En què pensava? Només feia un any d'allò? Com podia pensar que ser dona-llop era genial??!!

També recordo que l'Agatha ja no parlava amb ella, i que l'Erik l'havia deixat. Per el llop, perquè era estranya.

Deixo anar un gemec i m'abraço amb més força els genolls. No volia que ningú s'enfadés amb mi, i l'Eddie... i el Jack... Oh déu meu, l'Eddie i el Jack...

Entre plors, vaig notant coses estranyes en mi. Olorava coses que no eren a la sala, escoltava conversacions que, com a mínim, s'estaven produint a uns 60 metres d'on era. I les escoltava amb total precissió... i em feia massa por. Vaig possar-me els auriculars i els vaig conectar al mòbil, per escoltar música i no sentir més coses estranyes... Encara que sabia que estava negant la realitat.

Estic al Saló Guay per dinar, però la Wen no esta, no m’estranya, el que m’haguera paregut estrany seria que estiguera aci. Agafe la meua safata del menjar, aleshores veig que els elfs deuen saber alguna cosa perquè les safates no són de plata, que guaay! Guay, doncs agafe al meua safata i pose cinc porcions de pizza, aigua i un flan. I després agafe la de la Wen, una lasanya de carn, un trosset de pa, aigua i una gelatina de fresa, deixe els coberts de metall i agafe els de fusta, canvie també els meus, aixi per si de cas. Vaig amb molt de compte a buscar-la. No la veig des de que va marxar corrent, a ja les cinc de la matinada, no va tornar al llit, ho se perquè jo aní quan vaig anar a per algunes de les coses de caça, ja tinc tooooot el que necesite, bé, doncs no estava, i a classe, a classe falta. Jo prenc apunts per les dos, però és molt avorrit em dorc a classe, millor dit me dormit a classe, que avorrimeeeeeeeeeeent.
Bé, doncs jo se on esta, perquè primer la vaig veure al mapa, i segon és l’unic lloc on estaria ara mateixa, jo per exemple m’haguera amagat al meu lloc secret del sostre. Doncs ella segur que està alli. Aixi que com puc obric la porta i entre, esta en un raco escoltant música, joooo, no m’agrada vore-la aixi uu.

- Hola Ween.- li dic somrient

M’aprope i em sente al seu costat, bah, que diga el que vuiga per mi és la Wen, deixe les safates a terra.

- T’he dut el teu menjar preferit, lasanya.

Encara que duc els auriculars possats, i està sonant Moonriver, escolto com la porta s'obre, miro, encara que abans de fer-ho ja sé que és la Cass. Ningú més em podria trobar aquí ara. Bé, potser la Claire, però ho dubto...

La miro, mentre s'apropa, i em llevo un dels auriculars quan obre la boca.

-Hey, Cass.

Deixo anar un sospir. Diria que la transformació ja s'ha completat del tot. No sento res per dins, canviant-me, com abans. Escolto més, oloro fins i tot a la Cass, que fa olor a diversos menjars, M'arriba l'olor de la lasanya que duu al plat abans de que digui que ha portat lasanya... Miro les safates, de fusta, amb els coberts també de fusta. Deixo anar un sospir.

-Gràcies... però no tinc gana.

Em sento malament, perquè soc un bitxo estrany, no és normal sentir les passes d'algú que està al pis d'abaix, no és normal escoltar tant. No es normal que olori a un moix a prop de la porta. No és normal que sàpiga que és un moix... per no parlar de que em transformaré en un llop perillós que només voldrà mossegar i fer mal a la gent.

- De veritat?- tot i aixi deixe la seua safata al terra, per si vol després, sino ja la menjare jo.- Molt bé, dons te importa que menge jo?- li pregunte, aquesta nega amb el cap i agafe la meua safata i agafe un tros de pizza.

Menje la pizza en silenci ja que ninguna de les dos diu res.

- Wen, per mi ets la mateixa i res va a canviar.- li dic.- Tens dos ulls, dos mans, dos peus, dos cames...dos orelles?- dic alçant-li el cabell.- Ah, si mira, dos orelles, i un nas.- li dic somrient.- Se que penses i no és cert ets la Wen de sempre, aixi que ho sent, no ets més especial que abans, no et pense tractar diferent. I no et pense deixar de costat més bé, al contrari, pense estar amb tu tots els dies que faça falta, i estare amb tu eixos dies, no et vas a lliurar de mi.- li dic somrient.- Segur que no vols? Aquesta lasanya te una pinta bonissima!

Agafe un altre tros de pizza, són grans guay.

- My my my my wooo! M-m-m-my Sharona!- dic tararejant mentres menge.

No puc evitar que un sospir em surti quan diu que soc la mateixa per ella. Somric, mirant-la. No, ella no em deixaria mai de costat...

-Gràcies, Cass.- li dic, agraida.- De veritat, moltes gràcies...

M'horroritzo, però, quan diu allò d'acompanyar-me... aquelles nits. No, no pot venir amb mi. I si l'ataco? No vull mossegar-la i fer-li el mateix que m'han fet a mi. No vull fer mal a ningú.

-No! No pots venir amb mi! I si et faig mal? Soc perillosa, Cass!

I tan bon punt ho dic sento que alguna cosa em fa mal dins. Soc un perill per els meus amics, puc fer-lis mal...

- Et pense acompanyar igualment, a més crec que he trobat una manera de acompanyar-te sense que siga perillosa , però he de parlar amb Bam-Bam. I és més, hi ha arbres, jo et vigilare des de dalt, no em faras mal, ja veuras com no, jo vigile, no em mossegaras, no atacaras ningu. No et pense deixar sola.- li dic somrient.- Ets la meua millor amiga, ets la meua germana, i les germanes s’ajuden sempre.

Ataque el tercer tros de pizza.

- És més, pots no ser perillosa.- li dic.- Ho he llegit.

-Però és perillós, no vull... si et fes alguna cosa jo mai... ni a tú ni a ningú... jo... no vull fer mal...

Em miro com menja, i faig una petita ganyota. No tinc gana, gens de gana. I això que no he esmorzat... Sospiro. Entenc que em vulgui acompanyar, però és massa perillós, no vull fer-li gens de mal...

-Ja... jo ja ho sabia, però per això hi ha una poció. És suposa que fa dòcil al llop...- recordo el que em va dir la Georgia i tinc un calfred.- Però... Pel que es veu no amb totes les persones funciona igual. És a dir, el que es suposa que passa es que la poció fa que part de tu estigui vigilant el llop, el domina, per dir-ho d'alguna manera. Però també pot passar que el llop et domini a tu per el dia, a canvi. A unes altres persones no els hi passa això, sino que fa que tinguis característiques llobunes encara que siguis humà...

Ho sabia, perquè ho havia llegit a un dels llibres de pocions que havia trobat a la biblioteca.

-I n'hi ha que si la poció no està del tot ben feta segueixes sent perillós.

Escolto un altre cop el miol del gat, i aquest cop alço el cap de cop, perquè el reconec. Ha estat baixet, però la meva oïda l'ha captat a la perfecció. M'aixeco i de cop i vaig a obrir la porta. Veig al Nyan, a la porta, que em mira, uns segons, com confós, i després m'olora. Després d'uns segons que passa olorant-me, ronroneja, mirant-me. Com quan vol que l'agafi. L'agafo, sospirant, i em torno cap a la meva esquina, on he deixat el meu arc.

-Estic espantada, Cass. No sé que passarà... No sé quasi res d'homes llops... i ja només amb la poció em poden passar tantes coses diferents...

- No em faries cap cosa.-li dic.- Ja te dit que jo vigilare i no deixare que em fases res, els llops no arriben als arbres, a més tinc el run-run, no et preocupes per mi.- li dic somrient.- Demana ajuda al James, et va dir que el cridares per al que el necesitares, demana-li ajuda amb la poció, millor a ell que no a Tinc-el-cabell-molt-llarg. Encara que siga professora de pocions. Nose, tu et fies del James, no? Doncs demana-li. Jo t'ajudare, et dire com reacciones amb la poció, ja te dit que no et deixare sola i no pense fer-ho, estare amb tu, t’ajudare, punt, final de la discusió.

Agafe l'ultim tros de pizza i em mire la lasanya, no pareix que vuiga.

- Segur que no vols lasanya?- dic senyalant-la.- Se te va gelar.

Bec un glop d’aigua i li agafe de la mà.

- Et promet que no deixare que fases mal a ningú, que no et pase res i que et cuidare. Sempre.- li senyale la polsereta.- Per sempre.

-No, si li demano ajuda a la tinc-el-cabell-molt-llarg no pararà de ridicularitzar-me mentre intento fer-ho tan bé com puc... Sí, el James es bo. Sempre m'ha ajudat...

I per mi era una persona important, el James. Era com un segon pare, un germà gran que mai he tingut. Divertit, però que es preocupa per mi...

Veig que la Cass no surtirà d'on s'ha possat, així que sospiro i acaricio el Nyan, sospirant. Miro la lasanya i faig que no amb el cap. És el meu menjar preferit, però no vull. No puc menjar res, el meu estòmac ho vomitaria...

-Gràcies...

Em miro el braç un segon, la mossegada. Sospiro.

-No vull ser un monstre, Cass. Potser segueixo sent la Wen...- m'aturo on segon, en escoltar un altre soroll. Miro cap a la porta fixament, però no sembla ser res. Els sorolls em tornaaran boja...- Potser...- continuo.- Però tinc una lloba a dins, Cass, una lloba a qui no puc controlar...

- No, a eixa mai.- dic.- No has de donar-me les gracies.- dic, em diu que no te fam, i ho diu convençuda, ho note, doncs molt be, jo no pense tirar-la, l'han feta els elfs, aixi que quan acabe l'ultim tros de pizza ataque la lasanya. Hmm, esta bona.- No ets un mostre.- li dic.- Esta clar? Ni ho penses, ni ho penses, shh, fora, fora.- dic mirant-la.- Ets la Wen, ja esta, podras amb ella, tens moooooooolta voluntat, jo se que pots, podras.- el Nyan miola.- Veus? I el Nyan esta amb mi. Aixi que res de dir que ets un mostre.

Deixe el tenedor i agafe la cullra, molt millor, si, continue menjant, te com algun tipus d'especia, si, com una especia que no conec, pero te bon sabor.

- Ja veuras com les coses aniran bé.

-Sí que ho soc!

Respiro pausadament, per tranquil·litzar-me, i després torno a mirar la Cass.

-Em transformaré en lloba a la lluna-plena, Cass. A tots els llibres possa que l'home-llop és una béstia. Potser soc la Wen, Cass... però ara també soc un monstre que pot fer mal, que pot matar.

Em diu que podré amb ella, i el Nyan fa un miol. Ell ja sap que m'ha passat, quan m'ha olorat ho ha notat, i encara i això, no se n'ha anat. L'abraço, entendrida.

-En una lloba d'ulls grocs i pelatge gris, que voldrà anar de caça...- tinc un calfred, al recordar el llop que em va mossegar.

- No ho ets!- li dic.- No ho ets Wen, i estant jo impedire que fases mal a altres i la pocio tambe t'ajudara i t'ajudare els dies de lluna. Els llibres poden dir el que vuiguen, tambe diuen que els vesprals poden ser dolents i no ho son, o que els fenixs poden ser molt ariscos amb els extranys i el Hume es duu be amb tu, amb mi...Els llibres poden mentir Wen.- i es veritat moltes vegades menteixen.- La lloba d'ulls grocs voldra anar de caça, pero tu no, i la vençeras, i si veig que no, m'encarregare que no caçe. Aixi de facil.

Menge un poc més de lasanya i bec un altre glop d'aigua.

Enmig de les paraules de la Cass, un altre soroll em distreu i em fa mirar cap a una de les parets. Però és clar, no veig res. Semblava una passa, però no hi ha ningú, aqui. Deu estar al passadís. Torno a girar el cap cap a la Cass.

-M'estic tornant boja, no paro de sentir sorolls.- li dic, movent bruscament el cap d'un costat a l'altre. Em pica el nas, i miro la lasanya.- Duu pebre? Olora a pebre.

Després faig una ganyota. Ja estic fent coses estranyes... Em miro el Nyan i l'acaricio el cap. No m'agrada, escoltar tant. Em torna boja. I els olors...

- Potser al principi fins que t'acostumes, despres tindras un super olfacte i un super oit, i ja voras tu que guay, podras controlar-ho i ens servira per quan estiguem a les nits baix la capa, i amb el mapa poder fugir millor.- li dic.

M'acabe la lasanya, i agafe el meu flan..pebre...pebre...

- És una cosa negra i rodona?- pregunte.- Aixi menut?- dic fent la forma amb la ma.- Si es aixo, crec que si. Si, pareix que si.

Em quede mirant la sala i veig una trapa, uoh, on anira eixa trapa? Ho sabra la Wen? Uoh, jo vuic entrar per la trapa!

-Per a les nits? per a les nits ja tenim la telepatia...- alço una cella, confosa.- La telepatia funcionarà sent jo lloba?

Farta de escoltar sorolls, agafo els auriculars i em posso, un, de manera que tinc una orella ocupada, i l'altre sent. Així es menys molest. Me'n vaig fins al meu racó i em torno a estirar, amb el Nyan en braços. Per la Cass no era un monstre, jo no estava tan segura. Recordava l'home que amb la lluna plena es tornava boig, aquella imatge que havia creat el James als jardins...

-No vull que sigui lluna plena...

Pero amb el teu super oit, podrem esbrinar més prompte si ve algu o no, l'escoltaras des de més lluny.- dic somrient.- Doncs no ho se, no crec, ni idea. Ja ho provarem algun dia.

M'acabe el flan i em menge la seua gelatina, em bec l'aigua pero deixe la botella seua, per si te set, jo ja estic bé.
Em tombe al terra davant seua.

- No li has de tindre por, no estaras sola, tots estarem amb tu.- li agafe la ma.- Tot anira be, Wen.

Em miro la Cass, desde el terra. Al meu auriculars sona "You've got a friend in me" de Toy Story i no puc evitar fer un somriure. Perquè n'hi han poques persones com la Cass i tinc la sort de ser amiga d'ella. La esbojarrada Cass, que mai et deixaria de costat...

-Gràcies...

I veig que amb l'ajuda de la Cass i del James, la muntanya em sembla ja més petita. I s'agraeix, s'agraeix molt... Li estrenyo la mà i somric.

-De veritat, moltes gràcies.

- No hi ha que donar-les.- li dic somrient.- És més mai hi ha que donar-les.- li dic estrenyent-li la mà.

Acaricie el Nyan que s'ha tombat al costat de la Wen.

- Si vols estar sola puc marxar.- li dic.- No vuic molestar-te.

Em mire el Nyan mentres pense en la Wen, no la deixare mai, passe el que passe, sempre serà la meua amiga, sempre estarem juntes. Passe el que passe.

Faig que sí amb el cap, poc a poc. Necessito estar sola, però ara per veure-ho d'una altra manera. Per veure com em perjudicarà això, per intentar veure les coses positives que tendrà, per fer-me una idea, de que això és així, i que ja no hi puc fer res, que no s'acaba el món, que segueixo viva, viva gràcies a la Cass i al James, segueixo viva...

-Però aniré al sopar... He sentit...- senyalo la meva orella, per fer referència a la meva nova super capacitat auditiva.- què el James fa un sopar a memòria de les víctimes del Fortin. Els hi dec, al Matt i al Harry...

- He sentint alguna cosa jo també.- li dic.

M'aprope a ella i li done un abraçda amb compte.

- Ens veiem al sopar, doncs, et deixe la botella d'aigua per si tens set.- dic passant-se-la.

M'alçe i agafe les safates.

- Fins més tard.- i tanque sense fer soroll la porta per no molestar-la.

[Isc del tema]

-Adéu...

Em posso l'altre auricular i sospiro de nou. La vie en rose...

Tanco els ulls un segon, i cansada de plorar, del dia i de les emocions fortes, m'adormo poc a poc, allà, amb el Nyan en braços mirant cap a la porta. Vigilant, sempre vigilant.

[Tema Tancat]