No juguis amb el que no pots...

La Lils...la Lils no tenia la culpa de res...ella no havia fet res malament. La Cass...no els volia fer patir... joder! No hi penses, si penses en aixo...és el que vol, fer-te baixar la guardia, atac psicologic...no podia...no pots pensar en aixo, ara. Has de buscar una manera d'eixir d'aqui.
Les hores passen lentament, quantes? Quatre? Cinc? Sis? El temps amb lentitud, i el meu braç...la cama ja fa estona que ha parat, no és tan gran, pero el del braç...el mal de cap esta empitjorant amb mareigs, morir desagnada pot ser no esta tan malament, més "rapid", perque tinc clar, que o busque una manera d'eixir o no eixire viva d'aqui.
Continua passant el temps, és de dia o de nit? Quin dia és? Quant de temps ha passat? Ells van apareixent, cada cop més gent, tambe s'han unit el meu avi, i el meu pare, sols em somriuen, he de repetir-me més d'un cop que no estan ahi, que no son reals.
Mire la taula, si poguera aconseguir el ganivet d'abans...tindria una oportunitat d'eixir viva.

La noia no havia begut ni menjat res en els dos dies que portava allà, estaria morta de gana i amb una set...

Vaig fins a un bar que hi ha a la cantonada i demano alguna cosa de menjar, un bol de sopa i un got d'aigua, li faig un encanteri perquè tingui un gust asqueros i torno cap a la casa. Començo a baixar les escales, la sento cantar aleshores veig que quan arribo i veu el plat i l'aigua fa un somriure.

-Si amor, es per tu- dic amb un somriure a la boca.

M'acosto a ella i li estiro els braços perquè l'agafi, la noia no dubta en agafar-lo però just quan les seves mans estan apunt de tocar el plat dono una empenta al plat i li cau tot a sobre de la cara.

-Ui perdo! ha estat un accident! dic mentre ric, espera que t'ho netejo!, agafo l'aigua i li buido tota l'ampolla a la cara, bueno, aquest menjar m'ha costat diners, i ni somies que te’n compraré mes així que aprofita lo que tens a la cara!- Em giro i torno a pujar cap amunt.

I torna a marxar, em quede mirant la paret, note el sabor de la sang a la boca, i la bruticia del menjar, pero menys, perque amb l'aigua ha marxat prou...cada crucio és pitjor, cada un pitjor que l'anterior...nose quant ha passat, pero ja no tinc forces, ni mentals ni fisiques per aguantar més...els veigs a tots, davant meua, el Thomas, la Lils, la Cass, l'Edgar, el meu avi...em parlen dient-me que aguante pero com? Sortire d'aqui?
Em parlen, em deixe anar...recorde les vesprades, les nits amb ell...la familia...cançons em venen al cap, com en una pel.licula...jo rient de petita, amb l'Ed jugant al riu, amb la Lils botant a la sn, els partits de quidditch...el prmer cop que vaig veure la Cass ...Comence a hiperventilar, els he de deixar marxar...no han d'estar aci, no poden...

- Marxeu! No sou reals!

Pero ells em miren i somriuen, em parlen...que no em preocupe, que tot anira bé..tanque els ulls...note els dits del Thomas a la cara, els seus besos al coll...no és cert Sam...no pots..has d'aguantar, esperar l'oportunitat i fugir...la vesprada que vaig estar amb ell soles al llac...t'estimare sempre...sempre....

- In my life I love you more...

El que es el Thomas em somriu, torne a estar al bosc, amb ell...i de repent amb la Lils, al camp rient, i el camp destruit...i nsaltres rient...obric els ulls no estic a Hogwarts, seguisc aqui, i ells amb mi, encara.

- He dit que marxeu...Foraa! No sou reals, no esteu aqui...These are places...I'll remeber all my life...Though some have changed, some forever not for better....all these places had their moments- han de marxar...si estan aqui, jo...- With lovers and friends I still can recall...In my life I've loved them all....

S'escolta un soroll dalt, torna de nou.

- Marxeu...I love you more...

Em miren i marxen...no són reals Sam, deixa-ho, esta clar? Has de pensar en fugir, pots fer-ho, ets tu, pots fer-ho. fugir...puc intentar-ho, que tinc que perdre? La vida? Ja els he dit adeu, estan a Hogwarts estan segurs, estan bé, no els passara res...

L'escolte baixar i obrir la porta, no se que diu, no el mire i mire la paret, parla, pero no l'escolte, ho puc intentar, fugir...pero com?

Torno a entrar a l’habitació. Se la veu feta merda, no em mira, mira a la paret, quan entro casi m’ignora i això vol dir que no ha sofrit prou, que no entén que no es pot passar de mi.

-Reina.. que tal? –CRUCIO!!CRUCIO!!, crec que ara millor, agafo el Ganivet i li fico dins la ferida del braç que li havia fet anteriorment, li clavo una mica mes, i li remoc la sang, fa mal?espero que si! - Deixo el Ganivet sobre la taula i marxo amb un gran somriure als llavis.

Ignore el mal del crucio i el braç i em quede mirant el ganivet, és l'oportunitat, és l'oportunitat. Ara toca agafar el ganivet i tallar les cordes.
Done una genollada a la taula, fa mal, pero ho he de fer perque el ganivet caiga..es mou, un poc mes..un poc més, cau a terra...em deixe caure amb la cadira al seu costat, perfecte he caigut sobre el braç que no tocava, dona igual, agafe el ganivet i ignorant les ferides que em faig i que tinc, comence a tallar la corda, rapid, per si torna. Al cap d'uns minuts ho acabe aconseguint, molt bé, sam ja quasi estas. Pase a les lligadures de les cames, molt més facil de tallar que les de les mans.
Menege les cames quant m'alçe, pero estic molt debil i em fa mal tot, vaig coixa de la cama de la ferida. Vaig cap a la porta, quan escolte com baixa. M'apegue a la paret, esperae a que entre.
La porta s'obri, es queda parat quan no em veu i li clave el ganivet al braç, fent que tintinege i puga escapolir-me per la porta, pero no puc correr, i quant estic pujant les escales tropese i caic, m'arrastre cap a fora, la porta principal es tancada....provare per la darrere, ha d'haver una darrere.
Pero no arribe molt lluny em tropese amb una de els taules i quant vuic alçar-me ja el tinc al meu costat.
I tinc clar el que passar ara, les meues oportunitats s'han acabat.

De repen sento un soroll a baix, sento que la cadira es mou, baixo corrents, i de cop no la veig a ella no hi es, però quan em vull donar comte m’ha clavat el ganivet al braç i fa mal, comença a pujar corrents fis que finalment tropessa i la agafo, la tinc al meu costat, s’intenta escapar, però just abans de que pugui aixecar-se li clavo el punyal a la panxa, de cop para de moure’s, el seu cos es relaxa, m’aixeco disposat a marxar, ja no duraria molt mes temps viva.

Trec una carta que portava guardada a la butxaca i li deixo a sobre de la ferida.

-Que no tinc collons!-

Apareixem de cop a aquell soterrani fastigós i amb poca llum. Em quedo uns segons en blanc, sense saber on estic, quan els veig i em quedo sense paraules.

La Sam estesa al terra, amb molta sang... talls per la cara, per les cames, per els braços... està despentinada, tossint, mentre s'està formant una gran taca vermella escarlata al voltant del punyal que te clavat a l'estòmac.

-SAM!!- no puc evitar cridar, i em llanço cap allà. El Kurt està al seu costat. Així que tenia raó, havia estat ell.- FILL DE PUTA!!!- li crido.

Faig un ràpid moviment al voltant meu i de la Sam amb la vareta, creant un gran escut protector que no podrà llevar de cap de les maneres. Em miro al James als ulls. Aquella mirada que li dona permís per llegir els meus pensaments.

"Fes-lo fora, si us plau James fes-lo fora, que no ataqui molt l'escut!"

M'agenollo al costat de la Sam ràpidament i les llàgrimes em tornen a mullar la cara.

-Sam, sam soc jo, soc la Lily...

Li llevo el punyal i tapo ràpidament la ferida amb les meves dues mans. Dona el mateix, ha perdut molta sang,està plena de sang, això no va bé, es morirà, la Sam es morirà...

-No ens deixis Sam...- li dic, fent tot el possible perquè la ferida s'aturi i mantenir l'escut intacte.

- Sam! - m'exclamo, en veure-la ferida al terra.

La Lily és més ràpida que jo i, després de dedicar-li una paraula gruixuda a l'idiota, genera un escut i em fa una mirada que amb prou feines sé interpretar. Tardo ben bé mig segon a entendre el que em diu, i li entro a la ment, com en els vells temps, intentant comunicar-m'hi sense que l'enemic ens entengui.

"Aguanta l'escut, jo m'encarrego d'ell...", i dit això aixeco la vareta cap al noi.

- Has comès un greu error, Johnson... - somric, despòticament, i faig un gest ràpid que genera dotzenes de raigs de llum vermella que van cap a ell des de totes direccions.

I abans que el toqui ja sé que he guanyat, que no serà capaç d'aturar tots els encanteris. Que, amb que el toqui un sol d'aquests petits feixos de llum, es desplomarà inconscient. I n'hi ha masses per esquivar-los o aturar-los tots.

De cop apareix, no m’ho podiar creure era ella, la Bell i aquell noi invecil que sempre m’ha caigut malament, el James.
La Bell va corrents amb la Sam i crea un escut protector, la saludo amb un somriure, però aleshores un munt de llums venen cap a mi, se que ja no puc, es el final, però abans de que em toquin desaparec.

[surto del tema]

Veig apareixer la Lils i el James...són reals? Ho son? I la Lils ve corrent, no somriu, esta preocupada, no diu que tot va bé, li toque la ma...si...si que és ella..com?

- Lils? Ho...ho...-no puc parlar quasi perque no puc parar de tossir, pero li ho he dir.- Ho ho sent...jo...jo..no volia...l'esquela...ho- agafe una bocanada d'aire. Veig que te les mans damunt la ferida, estire les meues mans cap a les seues i se les agafe, deixant que la ferida continue sagnant.- Deixa'm marxar Lils, estava e...es...escrit que vaig a morir...no...no..es pot

Tanque els ulls, ho se, no eixire viva d'aqui, em sap mal per ella, no devia de vore'm aixi, ella no deuria estar aci. No veig el James, pero he vist com el Johnson marxava, ell tambe esta bé, no voldria que cap desl dos prenguera mal..per mi.

- Perd...perdona'm.

-Shhh, Shhh Sam no parlis, Shhh...

Però no em fa cas, i segueix intentant parlar. Faig que no amb el cap quan ho diu que ho sent. Segueixo aturant la sang com puc. Tinc les mans tacades de sang, i la camisa al final s'ha tacat també, però que més dona, no es important.

-No tens perquè sentir-ho no es culpa teva tot això... Sam...- Faig que no amb el cap, plorant. Em seco les llagrimes com puc amb una mà, però només aconsegueixo deixar un rastre de la sang de la Sam. Em fa mal la gola, l'estòmac... S'està morint, s'està morint i no puc fer-hi res. L'hem de dur a Sant Mungo, però em fa por pensar que no sobrevisqui a l'aparetratge. M'aparta una mà i m'adono de que ella ho sap, sap que s'està morint, faig que no amb el cap i torno la mà on era abans.

-No... no et pots...- No puc aturar els saglots. No puc evitar plorar. Hauria de ser forta, per ella, però es que ho veig tan dificil...- No parlis, calla, no t'he de perdonar per res...

Miro al James, desesperada.

-Em d'anar a Sant Mungo... però no se si... no se si sobreviurà a l'aparetratge...- Agafo la vareta amb una mà i li faig un silentio a la Sam, perque sé que vol seguir parlant, però no ha de parlar, no ha de parlar... Llavors veig una nota, tacant-se de sang per la ferida, l'agafo i me la fico a la butxaca. Després agafo a la Sam com puc i aixeco un braç cap al James.- Anem... ràpid!- dic, plorant. No m'ho puc creure, la noia més forta que he conegut mai, la meva millor amiga... no s'ho mereix això. I tot per culpa meva...

Esbufego i m'agenollo a terra, aguantant-me el costat, adolorit. Rebusco a les butxaques i en trec el flascó, empassant-me una altra pastilleta de calmant.

- Au, noies... que no és moment per sentimentalismes, ja parlarem de tot això quan tothom s'hagi recuperat - dic, mentre m'incorporo i vaig fins a elles -. Queda clar, Sam? Perquè si jo sóc viu, tu també. O t'asseguro que et ressucito per rematar-te.

I dit això, sense parar esment del temor de la Lily sobre l'aparetatge, les agafo de les mans i desapareixem cap a Sant Mungo.

[Tema tancat]