Defensar l'escola es l'important.

Em fa mal el cap. Fa uns pocs minuts que he arribat a Hogwarts, però la baralla i el conflicte d'emocions que he sentit fa tans sols unes hores encara m'invaeix. Vaig cap a la sala comuna i em fico al petit bany que hi ha a la habitació. Em mullo la cara i em rento les restes de sang que tinc al braç i a la mà. Més per la sang del Kurt que la meva, no vull tenir res seu. Em repugna.

Em miro al mirall i em veig la ferida del llavi. Posso els ulls en blanc. Es inevitable, la Sam o em veuria la ferida del braç o la del llavi. A més, li ho havia de dir jo... abans que ningú.

Em vaig asseure un segon a la taula i vaig treure la llibreta negra on apuntava tot el que passava. Vaig aputar la baralla amb el Kurt i em vaig quedar mirant la llibreta. Ell havia amenaçat de matar la Sam. I si la seva mort, la mort de l'esquela, fos per culpa meva?

L'idea m'horroritza de tal manera que tanco la llibreta de cop, la guardo i baixo cap a la biblioteca per buscar més encanteris defensius que fer a l'escola, però quan hi arribo, m'adono de que ella ja hi és. Agafo un dels llibres d'encanteris defensius i m'assec al seu costat, veient que intenta fer tres coses a la vegada.

-Em... els dos cafès son teus?- penosa manera de començar la conversació, si senyora.

Escolte la Lils al meu costat. Estava llegint el diari del meu avi, havia agafat dos cafes de la cuina i tenia el mapa obert al meu costat, amb un ull al diari i un al mapa, també tinc al costat un mapa doblat que vaig comprar a Londres abans que començara la guerra on apuntava les desapricions dels muggles.

- Si, agafa un si vols, el verd encara no l'he començat. Te vist arribar.- senyale el mapa. Alçe el cap i em quede mirant-la.- Vale, que t'ha passat al llavi?- i li senyale el braç.- I al braç? Pots mentir-me pero acabare enterant-me igualment.

Tanque el diari deixant el llapis com a marca d'on me quedat.

Allargo la mà, perquè necessito el cafè. Prenc un glop i el deixo al davant meu. Miro a la Sam i no puc evitar deixar anar un petit somriure. No es gens agradable, el que li penso contar ara, menys si tenim en compte com el Kurt ha trobat el meu punt dèbil i l'ha utilitzat de mala manera.

-No pensava mentir-te.- dic, només. Em miro el braç i passo el dit index per la ferida, ja tancada gràcies al Charlie.- He anat a Hogsmade i m'he barallat amb un noi.

Ahà, a poc a poc... Agafo el cafè i torno a fer un petit glop.

M'aparte el cabell de la cara fent-me una trena.

- Amb un noi, a Hogsmeade.- done un glop al café i el deixe damunt la taula de nou.- Per quin motiu?

Agafe el mapa i el pose davant meua, donant-li un cop d'ull a ell mentres mire a Lils. No es veu res sospitos.

- Quin xic?

-Motius...

Penso. Per quin motiu, en realitat? Per que es del Fortin, per que amenaçava la Sam, perque m'amenaçava a mi, per què feia broma amb els meus pares, perque em tractava d'imbécil i perque deia que li feia pena.

-Motius varis. S'ho mereixia.- dic, rodant els ulls. Jo també agafo el cafè i bec un altre glop.- S'ho buscava.

Baixo la mirada quan em demana pel noi. Em miro la ferida del braç, per buscar un punt fixe on mirar.

-El Kurt.- dic.- Però no ha estat res, de veritat, només ens hem cridat de tot...- "Vale, això no cola, tens una ferida profunda al braç i una ferida al llavi. No s'ho creurà"

- El Kurt...s'ho mereixia per ser un dels seus? Per que podia haver-me fet alguna cosa?- em quede mirant la Lils- Encara que t'ho agrairia molt, et vaig dir que no feres res. No feia falta que anares a buscar-lo, ni que et barallares amb ell, Lily.

Em sorprenc al vore que estic agafant un boligraf amb massa força, veig que tinc els artells blancs i el deixe damuntt la taula.

- T'ha atacat, i sols vos heu cridat? Ah, clar cridant-se la gent es fa ferides en el braç i en el llavi.

-S'ho mereixia i ho saps!- li dic.- I jo no el vaig anar a buscar, simplement, em vaig trobar amb ell mentre passejava per Hogsmade i no vaig poder evitar-ho!

Noto les mirades assassines de les rates de biblioteca i tanco els ulls mentre respiro profundament.

-Ens hem barallat, primer normal, però ell em va possar la vareta al coll i jo vaig defensar-me... ell després va parlar dels meus pares. El nom dels meus pares no es mereix que surti de la seva fastigosa boca, i menys si es per riure's d'ells!- li xiuxiuejo, però fort. - Es mereixia el nas trencat i que el petrifiqués.

Creuo els braços i baixo el cap. M'odio jo a mi mateixa, perque se quin serà el següent acte de la Sam, i perque jo no puc evitar tenir aquests defectes de ficar-me allà on no em demanen de mala manera.

-No vagis a buscar-lo.

-Entenc que et cabrejara! Pero no feia falta que et barallares, et podria haver passat qualsevol cosa! Et podria haver fet molt de mal! I no feia falta que em defengueres.

Note que alguns alumnes em miren, els ignore totalment, si no volen crits ahi tenen la porta.

- Que no vaja a buscar-lo? Tu te l'has trobat i has anat per ell i déspres que ell t'haja atacat no vols que jo el vaja a buscar? Ho dius en serio? ET PENSES QUE EM QUEDARE QUETA?


- Williams! No cride a la biblioteca?

- Cridare on em done la real gana! Tinc tot el dret acridar en la biblioteca o en mig de Gs!

Veig que s'alça i diu algo del director, oh, i tant ves a buscar a vore si el trobes.

- El Kurt ho pagara.

-Però no m'ha passat res!!- li dic jo.- No m'ha fet res!! El Charlie Weasley, a més, m'ha ajudat! No em podia matar davant de tot Hogsmade, Sam, pensa-hi!

Anirà a cercar-lo, i si el Kurt la mata, sera tota la culpa meva. Tota meva.

-QUÈ NO!- li dic.- ÉS EL QUE ELL VOL! QUE VAGIS A PER ELL! QUÈ NO HO VEUS?

No ens estem barallant d'estar enfadades l'una amb l'altra. Almenys jo no. Ens barallem perque totes dues som iguals. Ens preocupem per les persones que hi han al nostre voltant, però no parem atenció a nosaltres mateixes, i fem patir l'altre.

- El Charlie?- li donaria les gracies quant el vegera.- Lils no has compres ja, que els dona igual ell loc on fan les coses, sino el resultat? Quants cops han matat algu encara i tot estant en mig d'un carrer! Joder!

Veig que hi ha gent que marxa, em dona igual, pense cridar on me done la gana.

- No t'ha fet res? I que es aixo del braç? Una rascada? Oh, vinga esta curat amb magia, es nota. I no puc anar a buscar-lo, perque no se on viu, pero si el veig pel carrer no m'estare queta, que ho sapigues.

Em sente de nou i mire el mapa, Madam Pince va en direccio al despatx, busque el director pero el seu nom no apareix.

- I quant el trobe, passara el que tinga que passar.

-Li vaig trencar el nas, ell va fer-me un tall. Ja està! No hi ha més!

Em torno a asseure davant seu i em quedo mirant-la mentre mira el mapa. Em mossego el llavi inferior durant una fracció de segón i una fiblada em recorda la ferida que tinc allà. Em deixo de mossegar ràpidment i deixo anar un sospir de frustració. Sé que no puc fer res, que la Sam buscarà el Kurt sigui com sigui.

-Sam... - Elimino del meu cap la possibilitat de persuadir-la.- Quan el trobis, ves amb compte, si us plau.

- Jo sempre vigile.- li dic somrient.

Intente relaxar la tensio del moment i busque un canvi de tema, mire l'altre mapa.

- Aquest és el que vaig comprar a Londres, quant varem vore aquella noticia de desapricions, les vaig apuntar i vig anar apuntant les seguents. Tot i que ara despres de la "guerra" és més complicat, perque hi han més desaparicions. Pero he establit certes distancies...-desplegue el mapa davant d'ella, mostra Anglaterra.- Amb la vareta vaig ampliant-lo.

Li done una altra ullada a l'altre mapa i torne a mirar el d'Anglaterra.

- També llegia el diari, crec que em queda poc per arribar a la part que me interessa.

Veig que em parla, però no l'escolto. Almenys no del tot. Em segueix fent una mica mal el cap. No vull continuar barallant-me amb ella, perquè no porta a cap lloc i perquè em fa mal.

Torno a possar tota l'atenció quan parla del diari.

-Has trobat alguna informació important?- li demano.

Tanco els ulls uns segons. Em fa mal encara el cap. Em paso les mans per la cara i deixo ana un altre sospir.

-Arrg...- Em queixo.

- He trobat molta.- dic.- Encanteris, informació sobre les families de cavallers d'abans i les que creia que encara ho eren, batudes, informació sobre el ministeri...però hi ha un dia, ell escrivia diariament, i hi ha un dia, que no ha escrit, nose perquè, supose que ho posarà al dia següent, encara no l'he llegit estava a punt de fer-ho quant has vingut tu.

Veig que s'agafa el cap.

- Vols una pastilla pel dolor? Tinc un botiqui a la motxilla.

-Llegeix-ho, a veure que possa...

Nego amb el cap quan em diu si vull una pastilla per el dolor.

-Crec que després aniré a cercar a la Wen-farmaciola-ambulant. Les seves pocions van bé per això.

Em miro la ferida del braç que ja s'està anant de la vegada que la Wen em va disparar.

-M'alegro de veure que algú es bo en pocions.

- Li ha donat per fer pocions ara? Almenys fa alguna cosa de profit i si és bona, molt millor, l'últim cop que vaig vore la Cass estava pel jardi parlant amb la seua mà.

Agafe el diari de nou i comence a llegir, primer sols parla sobre el dia, també em nomena a mi, de passada, vaig a deixar-lo quan aleshores veig que comença a contar el que li va passar ahir.

- Escolta: Era de nit, acabava de convençer la Samanta que s'anarà a dormir a canvi de que al dia següent la duguera al parc. Estava baixant al despatx quant vaig rebre un xiulet de la conselleria. Deien que necesitaven la meua ajuda urgentment i que devia aparetre inmediatament a l'entrada. Vaig canviar-me i vaig avisar a la familia, no estaven d'acord que marxara, estava apunt de jubilar-me o podria fer qualsevol altra persona, els vaig dir que si em necesitaven seria per algun motiu urgent i que faria el que havia de fer. Quant estava a punt de marxar la Samanta estava sentada en l'escala, em va preguntar que on anava tan tard, que ens havia sentit discutint. Li vaig dir que no es preocupara i que marxara al llit, no em va fer cas, li vaig dir adèu. Vaig aparetre a la conselleria, en un moment em varen posar al dia, un mag, de l'antic grup de Cavallers havia atacat a un muggle, o si més no això vaig entendre, perquè jo coneixia aquell home, haviem anat junts a classe, ell slytherin i jo gryffindor, i més d'un cop haviem muntat una baralla, però sense arribar a res pitjor. Em varen dir que havia d'anar a per ell, que jo era un dels millors i que el coneixia, intentar que pararà per dur-lo a Azkaban. La batalla fou dura, tots dos erem bons em magia, li vaig dir que es rendira, que ho deixara, però ofegat per la rabia i les ganes de guanyar continuava tirant encanteris, atacant a tort i dret. Va matar un dels aurors que m'acompanyaven. No vaig tindre una altra opció, va ser el segon cop que utilitzava aquell encanteri, encara recorde el primer...Va caure a terra, mort, amb els ulls inexpresius. He d'admetre que a casa, després vaig plorar, perquè tot i que ens duien malament, podia haver elegit viure, se que tenia familia, familia que m'odia. Podia haver continuat visquent. Podia... el Charles podia haver anat a Azkaban i ara és mort, per la meua mà. I ara el Charles...el Fortin és mort. Era jo l'encarregat de llevar-li la vida? Qui soc jo per dir quan acaba la vida d'algú? Diuen que em donaran l'ordre de Merlí de Segona Classe abans de jubilar-me per tot el que he fet durant tants anys, no se si me la meresc, després de tota una vida de lluita, necesite descansar. Ara planege passar uns dies amb el meu fill i la Samanta de camping, l'Edgar encara és massa petit. Una setmana a la mutanya ens anirà bé per tots, l'aire fresc per oblidar-nos dels problemes. És una bona idea, ho comentare ara al sopar.

El Charles, podia haver anat a Azkaban i ara és mort, per la meua mà. el Fortin és mort. La llisc tres cops, el Fortin...el Fortin...Fortin...el seu avi. El meu avi...el meu avi va matar el seu i el Fortin...el Fortin...el Fortin va matar el meu...
Em quede callada un moment, s’havia atrevit a tocar la meua familia...havia matat el meu avi, venjança? Després de tants anys?
Una llagrima silenciosa cau per la meua galta. Un pensament em ve al cap.
El Fortin morirà, i he de ser jo qui el mate. Per ell.

-Sam...

Sento una altra fiblada de dolor i no puc evitar fer una ganyota. M'aixeco i vaig fins on es la Sam, l'abraço i li posso el seu cap al meu pit. Una llàgrima cau també per la meva galta, imaginant-me el sofriment que deu haver sofert l'avi del Sam quan va haver de matar l'avi del Fortin, i el sofriment de la Sam ara.

-Sam... ho sento moltíssim...

El dolor del meu cap, contribuia a que sembles més real.

-Ho sento molt...

Recolçe el cap en el cap de la Lils, no puc plorar, m'ho repetisc tres cops, aguantant-me, no puc plorar i molt menys a la biblioteca. Pot ser no ha sigut bona idea haver llegit el diari, ara que se qui és...

- No pensava que fos...que ell...Per què ho has de sentir? Jo...he...ell...ell no volia, li va donar l'opció d'anar...d'anar a Azkaban, ell va matar un home, el meu avi...li va dir que pararà, no va tindre una...per què? Per què...? I el Fortin, el matà.- tinc les idees massa confuses, no puc pensar amb claredat, el record d'aquell dia torna a mi.- Va tornar tard, jo dormia, feia que dormia, va anar al despatx i es va tancar fins al dia següent, vaig anar a buscar-lo per anar al parc, i el pare em va dir que deixara l'avi en pau. Per la vesprada va vindre a buscar-me al balanci, em va demanar perdo, li vaig preguntar que li passava i em va dir que ja estava tot bé....-el seu somriure... quant em contava contes abans d'anar a dormir, els records volen tornar...però ara no.- I el meu oncle...mai havia compres perquè havien anat a per ell, i ara... fou per la mort de l'avi del Fortin....

Amagaue el cap entre el cabell de la Lils.

- No...el Fortin morirà...i el mataré jo.

-El Fortin el va matar... si... però saps perquè? Sí, per venjar el seu avi, també, però aquest no era el seu principal objectiu.

Acaricio el cap de la Sam. Ara que sap qui va ser, l'important es que ho sàpiga tot.

-El teu avi tenia la vareta d'àlber, Sam. Per això... el Fortin va anar a per ell. I ja de pas, es venjava de la mort del seu avi.

Passo els meus dits per els cabells de la Sam.

-Ho sento moltíssim...

Espera...espera...

- Com que el meu avi tenia la vareta? La vareta no havia desaparegut? El meu avi la tenia?! Espera...espera...com ho saps tu això?- me la quede mirant.- Com saps lo de la vareta? Com....?- ella ho sabia! Ho sabia i no m'havia dit res!- Ho sabies!- la mire...Sam, ho va fer per tu...em dona igual que ho haja fet per mi! Ho sabia i no em va dir res!- Des de quan?!

-Shhh.... Sam, encara som a la biblioteca, Shhh.... Si calles t'ho explico, d'acord?

La miro als ulls, i sé que mai m'ho perdonarà. Igual que jo mai m'he perdonat haver-li fet aquell Obliviate.

-Quan va morir el teu avi... quan et vas anar... vaig estar parlant amb l'Allie, i ella em va dir que li havia donat al Fortin una manera per parlar amb els morts. Vam estar pensant en la vareta d'àlber, perque era el seu objectiu, ho sabia per quan...- Una fiblada de dolor, flash, El Fortin torturant-me... - Per quan em va torturar. Vam buscar, i varem veure una llista de gent amb la vareta d'àlber, i el Harry Potter era l'ultim. Vàrem anar a parlar amb ell, i ens va explicar que un mortífag el va desarmar, però un auror va desarmar a aquell mortifag, i era el teu avi.

Baixo la mirada.

-Em vas demanar la pedra. Vas parlar amb el teu avi, però et vas alterar tant que em va fer por, em va fer molta por que l'anessis a buscar, i quan anaves a sortir, et vaig fer un obliviate... no et dic que em perdonis, de fet, ni jo m'ho perdono. Només et demano que et possis a la meva possició llavors....

Em quede callada mentres parla. Ho sabia, sabia tot. La vareta d'alber...per tant les reliquies...qui l'havia matat i perquè. Des del principi. Des del primer dia.
Havia parlat amb el meu avi! Ho havia esbrinat i m'havia borrat la memoria!

- Joder!- m'alçe tirant la cadira a terra.- Joder Lily!- vale, pot ser jo haguera fet el mateix...pot ser? Calla...però ella, ella no havia dit res! Havia estat mesos buscant qui podia haver sigut...qui s'havia atrevit..i ella des del primer moment.- Deuries d'haver-me deixat anar!- li done una cop de peu a una estanteria i a la cadira que esta en terra, em bufa que estiguem a la biblioteca, és més la major part de gent ja ha marxat.- Joder, et puc perdonar, però deuries d'haver-me deixat anar! Saps quan de temps duc buscant? Per les nits el veia, a part dels somnis sobre la mort del meu oncle, el veia, com el mataven, i mai tenia cara, cada nit, des de fa mesos, deuries d'haver-m'ho dit! Tenia dret a saber-ho Lily. Pot ser haguera mort.- és el més segur.- Però l'unic que em fet ha sigut allargar l'inevitable.

Me la quedo mirant, veient com deixa anar la seva ràbia, i recordo al James dient-me alguna cosa semblant el primer dia de Summercamp. De sobte em quedo sense respiració, i em mossego el llavi per aguantar la situació, ignorant el mal de la meva ferida. Ho he tornat a fer. He tornat a amagar informació important a la gent que estimo, encara que aquesta vegada no era sobre mi, sino sobre una amiga... això canvia una mica les coses, no? Ho havia fet per protegir-la. Encara que jo m'havia anat sense dir res de la meva malaltia per protegir-los també...

-Em... Em negava a que tu també...

No puc pensar amb claredat. Em fa mal el cap, i els records de com de malament ho havia passat quan el James s'havia enfadat amb mi tornaven, per no parlar de que explicar-li tot havia fet que revisqués moments gens agradables d'aquest curs.

-Jo només...

Com ho podia explicar? Com? Tenia perdó, el que havia fet? Havia borrat la memoria a una amiga meva, l'havia practicament obligat a quedar-se amb mi. Si jo tingués avi...

I això també em fa mal. Perquè potser es per això, que hoo he fet. Perquè no tinc més familia que la Dianne i ultimament anem cada una a la seva bola. No tinc familia, i no recordo que es el mal de perdre algú, perque jo puc dir que els he perdut a tots, i aquest mal sempre ha vingut amb mi des de lo dels meus pares.

-Ho sento.- acabo, aixecant-me de la taula, amb una mà al cap- No tenia cap dret a fer el que vaig fer.

Em quede mirant-la.

- Lils, per mi ets com una germana, molt més que aixo.- li dic.- Crec...estic cabrejada, no tenies dret a amagar-me aixo, haguera acabant enterant-me. Et vaig prometre que no t'abandonaria mai i ho pense complir fins que et canses de mi. Et puc perdonar, pero m'has fet mal Lils, qui em diu que no saps coses que deuria saber i no m'has contat? Alguna cosa important? Com se...? Pero no puc desconfiar de tu, ets la meua millor amiga, no puc enfadar-me amb tu i molt menys ara. Estas perdonada Lils, pero et suplique, no, et demane que no ho tornes a fer, per favor.

Agafe la cadira i la pose de nou bé. Continue mosquejada, enfadada, pero no puc enfadar-me amb ella, ens necesitem. Em va amagar aixo, pero el més segur es que jo haguera fet el mateix. Ho va fer pel meu bé, i tot i que em faça mal, ho comprenc.

- Per favor.

-Ja sé que t'he fet mal! Ja ho sé!

Posso els colzes damunt la taula i amago la cara entre les meves mans. El crit, el crit de la mandràgora que em va torturar als hivernacles, torna al meu cap i em provoca una fiblada de dolor. No entenc perque ara ho recordo tot, no ho entenc. Tanco els ulls amb força.

-No... no ho tornaré a fer.- dic. Però sé que potser es una mentida. No vull fer-ho, però si em veig amb la necessitat... No, no li puc fer això.

Sospiro, per una fracció de segon, tremolo. Després tot passa. No em fa mal el cap, no sento cap mandràgora. Deixo anar les mans i miro a la Sam. Potser m'estic tornant boja per moments...