Arreglant Errors.

Havia buscat la Lils per tot el castell, havia preguntat per ella als uns companys de residencia però no sabien on estava. Necesitava parlar amb ella, necesitava arreglar-ho, una cosa era...no, havia d’arreglar-ho. Demanar-li perdó, perquè per variar la culpa era meua.

- Eh, Williams! Si busques la Lilian crec que estava a la biblioteca!- va dir un de gryffindor que es dirigia cap a la seua sala comuna.

- Gràcies Smith!

I vaig dirirgir-me cap alli, estava, en la taula on sempre es posava, llegint...va, Sam ves, vinga, és la teua millor amiga...Pot ser no volia parlar amb mi, ho entenia si pasaba això.

- Lils...- vaig mirar-la.- Tens...tens un moment?

Vaig guardar el llibre d'història al seu lloc i vaig agafar de la meva butxaca extensible el llibre que m'havia enviat la mare de la Sam sobre defensa. Vaig obrir el llibre i vaig començar a llegir. Els primers capitols parlava sobre l'oclumància. D'això ja en sabia jo, però potser em deia alguna cosa més. Mai es sap.

Portava uns minuts llegint quan vaig escoltar la seva veu davant meu. Vaig aixecar el cap, mirant-la uns segons.

-Depen per a què.- vaig dir-li.

M’ho esperava. Ho entenia. Vaig sentar-me en la cadira del seu costat, mirant-la.

- Voldria...demanar-te perdó, pel que va passar en la cuina l’altre dia després d’haver dit això, haver actuat com vaig actuar...no vaig fer bé. No deuria d’haver-lo atacat, no deuria d’haver-me girat...podria dir-te que estava mosquejada, ja saps, rampell de ràbia, però...no deuria d’haver-lo fet. L’hauria d’haver ignorat. No...no soc com ells…- més que dir-ho a ella volia convèncer-me a mi mateixa que no era com ells, perquè començava a dubtar de mi mateixa.- Ho sent, podras...podras perdonar-me per ser tan imbècil?

I si deia que no? Doncs marxaria i no la molestaria. Però esperava que diguera que si.

Vaig mirar-la durant uns segons. Vaig mirar el meu rellotge. Havia de tenir controlat el temps, per si de cas. Després vaig mirar la Sam.

-Accepto les teves disculpes, Sam, però sincerament, no crec que sigui a mi a qui has de demanar disculpes.- Vaig fer un gest de cap cap al Clapton, que era a la taula del darrere. Abans l'havia vist.- I si, has de fer-ho, Sam. No ets com ells, no? Ells mai es disculpen, demostra que no ets com ells.

Vaig mirar-me la Lils, demanar perdo al Clapton...en serio? Una part meua me deia que no, pero havia de fer-ho, perque no era com ells. Estas segura que no Sam? No ets com ells? Va dir una veu que no coneixia. No, no soc com ells i per aquest motiu me tragaria l'orgull i li demanaria perdo.
Vaig anar cap on estava el Clapton.

- Eh...ho sent pel que va passar l'altre dia. Si?- se me va quedar mirant amb una cara estranya i va assentir.- Vale.

Vaig seure'm de nou en la cadira al costat de la Lils.

- Li he demanat disculpes...no soc com ells, necesite que m'ho confirmes, perque ja no se que pensar de mi mateixa.

Vaig alçar una cella i em vaig aixecar.

-No ets com ells.

Vaig somriure-li i vaig assenyalar el seu escut, l'escut de Ravenclaw.

-U, perquè no ets Slytherin, ni ho series per molt que sobornessin al barret. Dos, perquè no soportes que fassin mal a la gent, tres, perquè no odies ni als muggles, ni als fills de muggles ni als llufes. Quart, perquè ets una Williams. Et sobren motius per no ser com ells. no ho ets, Sam, deixa de creure que si. Ets, per sobre de tot, la meva millor amiga... però no has de deixar que tinvaeixi la ràbia. Això no es bo. D'acord? Mai ataquis. Mai, només quan t'has de defensar.

Vaig tornar-li el somriure. Sam , no et poses a plorar, eh.

- Gracies, dubtava de mi mateixa, ultimament no va bé el meu cap.- vaig abraçar-la. No podia deixar-la, després de tot el que feia per mi, de com la necesitava i com ella a mi, era la meua millor amiga, no podia deixar-la, no ho faria. Ells deien que no tenia la culpa de res i ho havia de creure.- Gracies...per tot. He trobat una manera per tranquil.litzar-me, per no actuar per rabia...ho solucionare. Intentare que no torne a passar. Aleshores tot arreglat?

Vaig abraçar-la amb força.

-Saps? Jo quan em domina la ràbia trenco coses. Ara començaré a practicar Taekwondo, no se, per tranquil·litzar-me. Hi ha gent que li tranquil·litza fer ioga, o tocar o cantar... a mi em tranquil·litza trencar coses o fer actes kamikazes. Suposo que es per la baixada d'adrenalina del després.

Vaig somriure.

-Tot arreglat, Sam.

Vaig pensar en la pedra i vaig agafar a la Sam de la mà.

-Escolta, anem a fer una cosa. Vaig a destruir... la pedra.

- Trencar coses és una de les opcions, tocar la guitarra, o tirar-me des d'algun lloc alt, actes kamikazes, si.- vaig dir rient.- Taekwondo? Mola molt, jo de lluita sols se lo basic que me va enseynar el meu pare, un cop, quant va ensenyar-me a donar la patada vaig carregar-me la televisio.

Aleshores va dir-me que destruirem la pedra.

- Ja tens l'ullal? Com l'has conseguit? Val, destruim la pedra.

-Em, es una llarga historia.- vaig dir-li, quan em va demanar per l'ullal. Vaig mirar l'hora. D'acord, la meva jo d'abans arribaria aqui d'aquí una hora, podia anar encara pel castell tranquil·lament. Havia de seguir mirant el temps, però, no em volia tornar boja.- Vine, l'he amagat a la sala de la necesitat.

Vaig agafar-la de la mà.

-Ah, i per cert. Gràcies per tornar. Em desesperava la Sam anterior.- vaig somriure.

- Doncs me la contes un altre dia.- vaig vore que mirava molt el rellotge, tenia presa?- Lils tens presa? Perque si tens presa podem destruir la pedra un altre dia.

Vaig riure al sentir el seu comentari.

- Si, normal és una idiota, espere poder-la controlar.

-Em, presa no.

Vaig frenar un segon i vaig treure el reculatemps.

-Veuràs... la jo d'avui, la de veritat, està a Londres, amb l'Erion. Jo ja he passat aquest dia, però he decidit tornar enrere unes hores per poder investigar i fer més coses. Aprofito el temps. He d'anar en compte, perquè no em puc trobar la Lily d'avui. Si me la trobo... podria tornar-me boja. Recordes com es va quedar el James, els primers dies? I encara ell que es un noi inteligent i pot entendre que coi li passava. Jo... no sabria com acabaria.

- Ara te sentit, val, doncs quan vegi la Lils real et convertire en un gos aixi no et podras tornar boja.- vaig dir.- I per cert...que tal amb l'Erion a Londres? Ha.....nah, no he dit res.

Varem continuar caminant fins arribar a la SN.

- Tu diras.

Vaig sentir com em cremava la cara quan em va demanar per l'Erion, però després vaig fer com si res. Vaig arribar a la sala i vaig pensar en la sala, abans de que s'obrís.

-Vinga.

Vaig anar cap a un racó de la sala i vaig agafar l'ullal. Després vaig agafar la bosseta de la butxaca i vaig treure la pedreta. Després vaig mirar la Sam.

-Bueno... veurem si funciona.

Vaig vore que es posava roja, no tornaria a traure el tema.
Vaig seguir-la per la sala fins on tenia l'ullal. Vaig agafar la pedra entre les mans.

- Una cosa tan petita pot causar tans problemes.

I vaig deixar-la de nou damunt la taula, pero tenia la sensacio de que havia pasat algo amb la pedra que havia sigut important, pero no recordava el que.

- tinc la sensacio de que sabia algo relacionat amb la pedra pero no recorde el que. Bé, anem a provar. Fas els honors?

-Quina cosa més estranya.- vaig dir jo, alçant una cella. Després vaig fer que si.

Vaig sospirar, vaig alçar l'ullal i vaig clavar l'ullal a la pedra amb força la pedra es va trencar de sobte i va sortir un fum platejat d'ella, fent espurnes. Vaig alçar una cella. M'havia fet mal, al cor, perquè em despedia dels meus pares de manera brusca... Però una no pot viure del passat.

-... Crec... crec que ja està...

Va clavar l'ullal i va eixir com un fum grisenc i es va partir en dos.
Vaig agafar-la pero vaig deixar-la de nou.

- Crema...supose que si, que ja esta.- vaig mirar la Lils.- Estas bé?- vaig agafar-li de la ma, sabia que significava per ella, no tornaria a vore els seus pares.- Has fet bé, Lils.

Vaig mirar-me la pedra.

- El millor seria trencar-la en més trosets aixi no es pot arreglar de cap manera.

Vaig mirar-la, i vaig agafar-li la mà. Sentia com el meu cor es trencava, però havia fet bé, havia fet bé...

-He fet bé.- vaig dir. Un sanglot em va trencar la frase, però no vaig plorar. Els meus pares ja havien mort fa temps, i tenir la pedra no els feia tornar. Res els podia fer tornar. Ells sempre vetllarien per mi, jo ja havia plorat massa per ells durant tota la meva vida.

Vaig mirar la pedra, feta trossets.

-No crec que faci falta. - vaig agafar la pedra.- Cap encanteri ni cap cola màgica podria arreglar el verí de basilisc.

Vaig mirar-la preocupada, pero no plorava. No vlia fer-ho recordar-ho més per tant vaig deixar el tema.

- Si, el veri de basi....espera era un ullal de basislisc? D'un basilisc real? Pero els basilisc fa anys que no es veu cap i no l'has tret de la classe de pocions perque no hi han.- vaig mirar-me la pedra i després l'ullal.- Lils? Quina´es la historia llarga?- vaig mirar el rellotge.- O es tan llarga que no te dona temps?

Oh Shit.

-No, l'ullal es d'un animal estrany, no recordo quin. L'he untat amb una mica de verí de basilisc. Veuràs, jo de petita ... vaig entrar varies vegades al mercat negre a comprar coses per poder sobreviure la meva germana i jo. Així que se on trobar aquest tipus de materials...

Vaig alçar una cella.

-No hi ha historia llarga.

Vaig mirar-la als ulls, mentia, pero val.

- Aha...veri de basilisc comprat del mercat negre, que calitat, no? I te'l deurien de vendre a bon preu perque és car.

Vaig mirar la pedra.

- Que fem amb els tossets? On els llançem? Al bosc? Al fem? o les enterrem al jardi? Els cremem...no, que no es poden cremar.

-La veritat es que no era de molta qualitat, estava una mica barrejada amb aigua perquè hi hagués més, però igualment el preu era bastant bo.

La veritat era que ella sabia que mentia, i jo ho sabia, que ella sabia que jo mentia...bé, el cas es que ella ho respectava, i per protegir la Cass d'una bronca ja m'anava bé.

Vaig mirar els trossets de pedra quan va parlar i vaig alçar una cella.

-Doncs... no crec que es pugui tornar a formar, així que dona una mica igual el que fem amb elles.

Val, ella ho sabia que no ho tragava, però no continuaria amb el tema, ho haviem destruit, era el que importava.
Vaig mirar-me els trossets de pedra.

- Doncs si dona igual...-vaig agafar un trosset petit.- Em quedare aquest tros, com a record, no serveix per molt, però.

Vaig mirar-me el trosset, roig com la sang, tenia una petita ratlla negra, supose que la ratlla seria del triangle. El posaria al collar, però per ara el guardaria a la butxaca.

- Els altres trossets els podem esparcir per ahi, o si et vols quedar algun...nose, o els podem tirar al llac.

-Jo no en vull saber res més de la pedra.- vaig respondre ràpidament, quan em va demanar si em volia quedar un trosset de record. Record de què, de les tortures? Na nai.

Vaig mirar els trossets.

-O els podriem donar a un museu, o alguna cosa així. Potser mai ens creurien, però com molaria, no?

- O intentar-ho vendre, pot ser cola com a dimant entre els muggles i guanyem diners, que dius? Podriem provar-ho, jo m'apunte.

Vaig mirar les pedretes roges.

- Entenc que per tu la pedra no et trau bon records, cap bo, pero es per no oblidar, es a dir, si, pero per no oblidar el que pot ser la vida, el que significa la pedra....- me la vaig mirar somrient.- No se com explicar-ho, jo m'entenc. La guardare també per tot el que ha costat aconseguir, la gent que...per no oblidar qui som. Molta gent haura buscat la pedra, et podria dir que crec que el meu avi també l...- MERDA!- Soc idiota...jodeeeer! JODEEER!

La pedra, el meu avi! Podria haver parlat amb el meu avi amb la pedra! Hauria sabut qui l'hauria matat i no me faria falta llegir tot el diari!

- Lils, soc idiota.