Nit desesperada sota el Philodendron [SAM]

Feia cosa de mitja hora que havia deixat la cova on s'estava en Kikus a Hogsmeade i havia représ el camí cap al castell. No deixava de donar-li voltes al que m'havia dit moments abans.

"Si et dic que matis el Sam... ho faràs, oi?" Les seves paraules no deixaven de ressonar-me dins el cap. I no podia evitar que un dolor al pit m'oprimís sense poder-lo controlar.

Els meus peus van dur-me fins al lloc que s'havia convertit en l'amagatall d'en Sam i meu: el Philodendron.

I vaig asseure'm sota les seves fulles, agafant-me a la bufanda d'en Sam com si sigués l'última nit de la meva vida.

Les llàgrimes salades van començar a caure'm galtes avall, sense que ho pogués impedir.

Passejava pels jardins acompanyat de la mata de pèl negra que se m'anava enfilant per les cames. Vaig ajupir-me per agafar-lo al tercer intent del meu gat d'escalar la meva cama, i vaig acaronar-li les orelles.

- Au, Puck, para una estoneta...

Vaig seguir caminant, amb el Puck en braços, i els peus em van portar involuntàriament fins a aquell lloc que tantes coses m'havia fet viure, fins a aquella planta que tant m'estimava per tot el que comportava. En arribar-hi, però, vaig fer una ganyota en sentir un plor. Vaig endinsar-me per sota les fulles del Philodendron fins veure allà a l'Ursula. El cor em va fer mal quan la vaig veure d'aquella manera, agafada a la meva bufanda, vessant llàgrimes. Sense poder dir res em vaig asseure al seu costat, envoltant-la amb els braços, acaronant-li els cabells amb una mà en un vague intent de tranquil·litzar-la.

- Ur... Ur, tranquil·la...

Vaig sentir una fressa fora la planta, però no li vaig fer cap cas fins que les fulles d'aquella gran planta es van obrir i van deixar mostrar-me un Sam molt preocupat al veure'm en aquell estat. Va venir cap a mi, es va asseure al meu costat i em va estrenyer entre els seus braços, mentre amb una ma m'anava acaronant els cabells i m'anava repetint que tot estava be.

Vaig abraçar-me fort a ell, plorant i sanglotant, però sense deixar anar la bufanda.

- Sam...- va ser l'unic que em va sortir dels llavis. Despres, més sanglots i més plors van seguir aquell nom.

Va fer un intent fracassat de parlar, cosa que va fer que jo l'abracés amb fermesa, sabent que si tenia algun mal lluitaria per alleujar-lo tot el que fos possible.

- Ur, tranquil·la, ja està... No intentis parlar, és igual, calma't, petita, no serveix de res estar així... Ningú es mereix les teves llàgrimes, Ur... No ploris més...

Vaig seguir amanyagant-la, amb compte, notant una preocupació creixent dins meu.

- Ssht... Ur, ja està, ja està...

Vaig fer-li un petó al front, patint per ella. Què li devia passar? Mai l'havia vista d'aquella manera, i em feia mal haver-ho de fer, perquè no volia que patís.

"Les llàgrimes són per tu, Sam. I no saps el mal que em fa vessar-les i tot el que això comporta."

Però no vaig dir res i em vaig deixar fer, em vaig deixar estimar i vaig deixar que en Sam em consolés. I que em xiuxiués paraules dolces a cau d'orella.

Vaig aixecar el cap, i vaig mirar-lo directament als ulls. M'hi vaig apropar i vaig besar els seus llavis. Aquell petó tenia un gust salat. A causa de les llàgrimes i del dolor que tenia jo a dins.

- Sam... jo... - Però una alarma dins meu es va activar, recordant-me el que li podia arribar a passar a ell si tan sols li explicava una cosa efímera de la conversa que havia tingut amb en Kikus.

Així que vaig callar, vaig abaixar el cap, i vaig tornar-me a recolzar al seu pit.

Ur... Tranquil·la, no ploris més, no serveix de res plorar, mai, no segueixis vessant llàgrimes...

Si al menys sabés què li passava hauria pogut fer alguna cosa, però em sentia tan impotent, incapaç de fer res que no podia fer altra cosa que no fos passar-li la mà pels cabells, sincer, preocupat.

No ploris més... Fes-ho per mi, Ur, no ploris més, que no val la pena...

Vaig abraçar-la, amb força, perquè s'acabés de desfogar i parés de plorar, perquè em feia mal, molt mal veure-la d'aquella manera.

- Va, Ur... Ja està... Ja està...

I en comptes d'arribar-me les paraules a les orelles, em van arribar al cap. Dolces, sinceres. Tranquiles. Em demanaven que parés de plorar. Que ho fes per aquell noi que tenia al meu costat, abraçant-me, consolant-me, donant-me suport encara que no sabés què em passava.

Els sanglots van anar minvant. I les llàgrimes van deixar de rodolar galtes avall.

I vaig parar de plorar. Perquè ell m'ho havia demanat.

- Sam... - Vaig dir, aixecant el cap i mirant-lo directament als ulls - Saps que t'estimo més que a cap altra cosa en aquest món, oi?

Vaig recolzar el meu front sobre el seu, i li vaig fer un petó, suau, sense apartar la meva mirada de la seva.

- M'agrada poder pensar que és així, Ur...

Vaig acaronar-li la galta amb el dors de la mà, neguitós i preocupat pel que fos que li pogués passar.

- Escolta, Ur, saps que sempre, sempre que em necessitis seré aquí, amb tu. No ho dubtis mai, si us plau. Ets la persona que més ha significat per mi en tot el que duc de vida. Els moments més feliços del darrer curs son els que he passat al teu costat, Ur. No puc aguantar més veient com estàs així, destrossada, i alhora sé que no puc fer res per evitar-ho, però per favor, si hi ha alguna cosa que pugui fer que no sigui estar aquí i intentar que tot això sigui menys feixuc...