L'inici d'un dia molt llarg [Professors, Wendy, Cass, Rue]

Havia passat tota la nit sense dormir ni un instant. Els altres professors, estaven com jo. L'Aberforth havia estat tota la nit serè: suposava que la situació era tan radical que fins i tot el Dumbledore dement entenia la importància de prendre's les pastilles.
Qui havia dormit tota la nit havia estat la jove Wendy Moore i les seves amigues, que s'havien arraulit al seu costat, al mateix llit, i s'havien adormit. No podia imaginar el tràngol que devien estar passant, a tan jove i dolça edat, trobant-se involuntàriament, per la mala fe d'algú, en una situació tan baixa i deshonrosa.

El meu ajudant va entrar per la porta de la infermeria amb un exemplar del periòdic profètic d'aquell matí. Ja havia sortit, doncs. Era més tard del que em pensava. A la portada hi havia una fotografia del noi, seguida d'una necrològica digna de llegir, a la primera pàgina. L'editorial del diari també feia referència a les morts passades, i tenia un regust amarg, de derrota.

- Professors, no vull avalots ni problemes a Hogwarts. Sé que ha estat un cop per a tots, però també ho serà per als seus alumnes quan deixin de veure'l a la taula per trobar-lo a la portada del diari. Facin el que se'ls dóna millor, i eduquin amb tacte i paciència, perquè... avui serà un dia molt llarg.

Vaig aixecar-me, cansat, i vaig anar fins al professor Dumbledore.

- Aberforth, reprèn les teves funcions de director. El meu ajudant i jo ens encarregarem personalment de la investigació - vaig mirar les tres noies -. Em fa mal la simple idea d'haver d'interrogar aquelles dues criatures. El fet de recordar-los el que ha succeït. A la petita Hufflepuff... no la vull separar de les seves amigues, però no va presenciar cap dels fets, de manera que no hauríem de pressionar-la sense motiu.

Estava allà, al costat del Harry, mirant les nenes que dormien. Vaig escoltar parlar al conseller i vaig sospirar.

-Des de la mort de la Lizzie tots els alumnes estan ja una mica neviosos, tots actuen de forma diferent. El camp de Quidditch va sofrir un canvi ràdical, no se quins alumnes varen ser. Ho hem pogut controlar... pels pèls... però crec que això... això no se si podrem controlar-ho.

Vaig mirar les nenes. La Rue, la nena cega de la meva residència, l'havien trobat de camí a l'infermeria, o això m'havia dit el Harry. Havia volgut quedar-se amb les seves amigues...

-La Wendy Moore es duia molt bé amb el Matthew Sheen, ho almenys això he vist a l'equip de Quidditch.

Anava donant llambregades ràpides i curtes a la Nicole, que era al meu costat, mentre escoltava parlar el conseller. Vaig fer un somriure trist quan vaig mirar les nenes, arraulides al llit, l'una al costat de l'altra. Quan la Nicole va comentar allò del camp, vaig alçar la mà a l'alçada de la meva espatlla, abans de dir:

- També cal remarcar que el bany de la Gemma Gemec ja no és del color que era, ara és tot blau i groc. Sembla com si alguns alumnes estiguessin revoltant-se contra tot el que està passant amb actes com el del camp o el del bany.

Vaig fer una ullada a les nenes:

- Però no es preocupi per l'alumnat, Conseller. Estem segurs que, malgrat que ens serà difícil perquè als nois els costarà seguir endavant havent patit la pèrdua de dos companys, podrem sortir-nos-en. I en quant a elles dues... Semblaven molt alterades, però la Wendy Moore més que la seva amiga. No sé què van veure, vaig preferir esperar, deixar-ho refredar una miqueta i no preguntar.

Vaig entrar al Castell fet una fera, accelerat. En uns instants vaig arribar a la infermeria, on vaig suposar que es trobaven els professors. Veia cares de sorpresa, d'alumnes que no esperaven tornar-me a veure, barrejades amb cares de tristesa per la notícia de la mort del Matthew Sheen.

Me n'havia assabentat per la notícia del diari. Era a Dinamarca quan aquell mussol petit, marró, havia portat la subscripció del diari. Veure la imatge del jove Sheen a la portada m'havia consternat, però ben aviat havia recuperat la compostura i havia pogut aparetre a Hogwarts.

Vaig obrir la porta, d'un cop, violentament, i vaig anar fins als professors.

- ES POT SABER PER QUÈ NO ME N'HEU DIT RES?! - vaig cridar, irat -. PER QUÈ?!

Vaig acostar-me a ells, amb el pols tremolós. Estaven reunits amb el Conseller d'Afers Màgics.

- També són alumnes meus, collons! - vaig dir, fulminant amb la mirada al Harry.

I aleshores vaig veure les tres nenes. La Wendy, la Cass i la Rue, totes tres adormides en el mateix llit, arraulides. Vaig asseure'm, compungit, i vaig respirar profundament, intentant calmar-me una mica.

- James, calma't! - vaig exclamar quan el jove va entrar cridant a la infermeria -. Seu, home, i deixa de cridar. Hi ha gent que dorm...

El professor Bohr es va calmar i es va asseure a la cadira lliure que havia deixat jo uns instants abans que ell mateix entrés.

- Mira, en succeir el cas de l'Elizabeth Speckhart, vam creure que es tractava d'un cas aïllat i no vam voler involucrar-hi gaire gent. I, ara, no hem tingut temps d'avisar-te degudament - vaig fer una ganyota -. Tot i que, veient la reacció, no sé si hauríem fet ben fet d'avisar.

Vaig donar-li un copet a l'espatlla, en veure que estava més tranquil.

Vaig sorprendre'm en veure entrar en James, fet una fúria, dient que per què no haviem contactat amb ell. Anava a parlar, però el Conseller se'm va avançar. Quan el va fer seure a una cadira, vaig fer un pas endavant.

- Perdoni, senyor Conseller, però això no és del tot així. Des de l'atac de l'Allie Lovegood vam voler posar-nos en contacte amb tu. De fet, tant la Nicole com jo vam estar enviant mussols per tu.

Vaig mirar-me la Nicole, estranyat.

- No et van arribar? Te'n vam enviar bastants... Amb l'atac de l'Allie Lovegood, amb l'accident de la Samanta Williams, amb la mort de l'Elizabeth, i... Vaja, que créiem que ho sabies tot. Ja em va estranyar a mi que no responguéssis, però vaig suposar que estaries massa ocupat.

- Perdó? Atac a l'Allie Lovegood, dius? I a la Samanta Williams? - vaig quedar-me amb els ulls oberts com plats -. I dius que vau intentar contactar... doncs jo no he rebut cap mussol, cap ni un. De ningú... em va estranyar, però no li vaig donar importància.

Vaig fer una ganyota.

- No crec que sigui necessari, en el meu cas, tornar a començar a fer classes amb efecte immediat. Seria preferible que l'ajudés a resoldre aquest... cas, i tota la resta, si s'escau - vaig dir-li al conseller.

I aleshores algú es va moure a la llitera de les nenes. Vaig alçar una cella i vaig acostar-m'hi, nerviosament.

- Hauré de parlar amb aquesta gent, també. L'Allie, la Samanta... - necessitava que algú m'expliqués el panorama general; l'Agatha, potser, en sabria alguna cosa, i l'Eileen... i la Lily.

Vaig moure'm, una mica incòmoda, sentint com tornava poc a poc a estar conscient de tot el que em passava al meu voltant, però no obria els ulls, no volia fer-ho. La gola em cremava, i només sentia les últimes paraules que havia escoltat abans d'adormir-me, de perdre el coneixement. Les paraules de la Cass...

"no... no tornarà..."

Vaig tossir. La gola em feia molt de mal, per què em feia tant de mal? vaig deixar anar un gemec i vaig tornar a moure'm, després, vaig obrir els ulls.

Era a l'infermeria, crec. Als meus costats hi estaven la Cass i la Rue, les meves amigues, vaig girar el cap, mirant-les. Vaig mirar després al professor i vaig deixar anar un sanglot, perquè els records, els records de la nit anterior, em perseguien amb força. Vaig mirar al James.

-James...?- vaig demanar, mentre un sanglot em tornava a sortir de la meva gola, acompanyat d'una solitaria llàgrima que em va rodar per la meva galta.

Vaig forçar un somriure i vaig acostar-me, lentament, a la nena, que va murmurar el meu nom.

- Shhht... ja està, ja he vingut. Ja sóc aquí... - vaig eixugar-li una llàgrima que relliscava per la galta de la criatura, i la vaig abraçar, amb calma -. Ja està, s'ha acabat... Ja he arribat...

El moviment degué despertar les altres dues criatures, que van remoure's al llit mentre la Wendy somicava als meus braços.

Vaig fregar-me l'ull, amb parsimònia, mentre intentava recuperar la consciència. On era? Quina hora era? Amb qui era?

Vaig obrir els ulls mente m'incorporava una mica, amb l'esperança de poder comprovar-ho.

Però, com sempre, no vaig veure res.



Vaig sospirar, resignada, concentrant-me en parar atenció al meu voltant. El primer que em va arribar van ser unes veus, llunyanes però audibles. Vaig incorporar-me, intentant orientar els meus sentits....


... I aleshores ho vaig entendre tot. Vaig recordar tota la nit passada. Vaig recordar com la polsera em cremava mentre raspatllava el Nicco. Vaig recordar com havia deixat estar tot el que feia i havia anat a socórrer la meva amiga. Com m'havia costat orientar-me; el pànic que sentia. Com, al final, vaig arribar al lloc on tot havia passat, i m'havia trobat la wendy adormida i el cos d'un amic seu tapat amb una manta. Com ens havien portat a les tres amigues a la infermeria.

Era a l'infermeria. Per la claror que entrava, devia ser ja força entrat el matí. Vaig parar atenció a les veus...

- Wen! - vaig exclamar, baixet - Wendy! On ets? estàs bé?

-James... James ja no hi és... ja no hi es James ja no tornarà...- vaig dir, agafant-me a ell amb força, a la cara més coneguda desperta. A la cara amiga.- Com li torno? Per què...?

Vaig agafar-me amb força a ell i vaig seguir plorant, el Fortin dient que em mataria, la por que havia tingut, la meva pulsera brillant, el meu color, el flax verd... el silenci del cor del Matt.

-Matt... MATT!- vaig deixar anar un crit, sense poder-ho evitar, recordant, quan vaig sentir la Rue.- Rue...- vaig dir. Em vaig girar i la vaig veure.- Rue... Rue...

Però no podia dir que estava bé. No estava bé i no se'n diuen mentides, a les amigues, així que...

-Soc aqui.- vaig dir, plorant.- Amb... amb el James...

Vaig somriure, amargament, en veure com la Rue es despertava inquieta. Vaig ficar-me a la seva ment, amb calma i sense violència, i em va deixar entrar.

"Rue, sóc el James. Calma't, som a la infermeria, la Cassandra i la Wendy són amb tu, aquí. Estan bé, no els ha passat res. Què va passar ahir a la nit? Tu hi eres? No, oi?"

Vaig seguir abraçant la Wendy, intentant calmar-la. En intentar entrar a la seva ment, una fiblada de dolor va travessar-me, en un pic d'empatia que em va fer entendre el dolor de la noia. Ella ho havia vist, segur, per tal com estava, per com es sentia.

- Wendy, digues... què voldria el Matt que fessis ara mateix? - vaig murmurar, baixet -. Oi que et diria que et calmessis, i fossis forta? Que fossis un veritable Lleó de Gryffindor...?

"Rue, sóc el James. Calma't, som a la infermeria, la Cassandra i la Wendy són amb tu, aquí. Estan bé, no els ha passat res. Què va passar ahir a la nit? Tu hi eres? No, oi?"

Vaig girar el cap en la direcció de la Wen i el James, allargant el braç en un intent de trobar-los més fàcilment. Lentament, vaig apropar-m'hi. Per les posicions de les veus, estaven abraçats. La wen somiquejava; Vaig mossegar-me el llavi, intentant ser forta per a fer-li-ho tot més fàcil. Vaig posar-li una mà a l'espatlla, calmada.

- Wendy... El James té raó. Has de ser forta... Tots hem de ser-ho.

"No, no hi era... Quan vaig aconseguir arribar, havien adormit la Wen i s'havien emportat el cos. la Cass em va explicar una mica per sobre què havia passat... Ella hi havia arribat abans. Però no ho sé, va anar tot tan ràpid que ho tinc una mica borrós..."

Vaig despertar-me de cop, tenia moltes coses al cap i venia la imatge del Matt a terra, ulls oberts....vaig tapar-me la boca per no cridar...El Matt...no plores, Cass...no plores...però no vaig poder no plorar i me queien llagrimes, però en silenci.
Vaig mirar i vaig vore molta gent, no se qui eren, un era el Harry, l'altre el...el James, es deia James? Me sonava que si, i l'altre no se qui era...
I la Wen i la Rue.
Vaig abraçar-la Wen, me feia mal el nas, però me donava igual.

- Ween...Ruee...- vaig mirar-me el que creia que es deia James.- Tu ets el James? Que...que faig aqui? On...que...

-Si... Si que ho diria.- vaig dir, amb un ganyota que pretenia ser un somriure. Ho vaig intentar, però no podia contenir els sanglots. Vaig fer que si quan em va parlar la Rue, però em perseguien, els records em perseguien...

La Cass es va despertar. Vaig mirar-la i vaig recordar el cop de puny que li havia donat, i la xocolata que li havia llançat. No s'ho mereixia.

-Cass...- vaig dir, quan em va abraçar. La veritat era que agraïa que la Rue i la Cass estiguessin allà. Les estimava molt.- Ho sento Cass...

Vaig agafar-me al James amb força.

-Em fa mal la gola...- em vaig queixar, després, vaig mirar al James i vaig deixar anar un altre sanglot.- No deixis que mati a més gent, James... no li deixis...

Vaig quedar-me paralitzat, dubtant una mica pel que acabava de dir. Vaig mirar-la, preocupat, i vaig preguntar-li.

- Qui és, Wendy? Digues, qui és? - vaig esperar uns segons, però no va respondre -. Wendy, necessito que m'ho diguis...

Vaig aixecar-me, i vaig dedicar un somriure a les noies i vaig fer mitja volta.

Vaig mirar amb ulls plorosos al James. Em feia mal, em feia mal recordar el seu somriure mentre deia que em mataria, mentre m'ensenyava aquella vareta...

-Va... Ha estat...

Vaig deixar anar un gemec, em vaig agafar a ell. Ho havia de fer, per el Matt, per que no podia tornar a passar. Per la Lizzie...

-Jo... Jo li ho vaig dir a l'Agatha... li vaig dir que no era bo... Ell... ell va atacar a la Lily, la Lily es va possar molt estranya, després... hi van haver més atacs... ell... ell va llançar la Cass al riu gelat, volia matar-la... ell va tirar a la Sam per les escales... ell... ell...

Vaig agafar amb força la seva camisa, deixant anar llàgrimes de ràbia i tristesa.

-Ell em va esperar ahir... jo era amb el Matt... ell... ell va apareixer de cop, va enmudir-me i volia... volia...- començava a hiperventilar- Deia que em mataria... jo tenia molta... molta por però... el Matt se li va llançar al damunt i em va dir que... em va dir que me n'anés, que corregués, que marxés de pressa d'allà... jo tenia molta por i me'n vaig anar corrents, però... però no podia deixar allà al Matt... vaig tornar...

Vaig passar el meu braç per els meus ulls, deixant anar sanglots i gemecs. Allò em podia, allò em podia.

-Li havia possat una corda al coll al Matt... i... tres paraules, un flaix verd i el Matt va caure al terra amb un cop sord. "Obitus per subitum"

Vaig deixar anar un sospir, recordant les seves paraules, els seus insults, el seu maleït somriure.

-L'odio.- Vaig mirar al James, estava segura de que esperava el seu nom.- Va ser el Fortin, James, el Kikus Fortin.

Vaig quedar-me de pedra, paralitzat, i vaig girar-me mentre m'ho explicava. Ell...

Vaig somriure-li, sincer, a la Wendy; però quan em vaig tornar a girar, la meva expressió es va endurir en una ganyota de ràbia i odi. Vaig fer dues passes ràpides fins al conseller, i vaig mirar-lo.

- Crec que hem de preparar tots els efectius possibles per atrapar a aquest malparit - vaig separar-me d'ell una mica -. Jo aniré a buscar a algun dels altres a qui ha atacat.

I, dit això, vaig sortir de la infermeria.

[Surto del tema]

Vaig mirar la Wen, havia dit el noi-falco?

- El noi-falco? El del llac...- vaig botar del llit. Havia tocat a Wen! Havia oooh! Era un assessi! I era slytherin! Vaig torcar-me les llagrimes, forta per la Wen, forta per les mosqueteres!

Vaig mirar la Wen, jo....jo havia d'estar amb ella...la Rue també pot cuidar-la, és cert, la Rue també pot, tu has de anar a pel Fortin. Cass tu no pots amb el Fortin, va dir una veu. Qui ets tu? La teua consciència....no et conec, vaig dir a la veu, i calla, perquè ningú toca la Wen, que pasaria si...Espera, la Wen deia que anava per ella? Volia anar a per ella! Es que no ho veus consciència? Si però...

- Ho va pagar! - vaig buscar la vareta...ah, estava a la butxaca- Ningú toca les mosqueteres! No...no...- vaig anar cap a la porta.

Vaig afinar l'orella, escoltant la conversa del James amb la Wendy. Quan va dir el nom em vaig quedar glaçat. Li vaig dirigir una mirada sorpresa a la Nicole. El Furting? Allò era molt fort. Vaig mirar el James quan sortia per la porta, però quan vaig veure la Cassandra sortint disparada cap a la porta darrere seu, vaig fer un bot, començant a correr i agafant-la per la cintura. La vaig aixecar de terra, i la vaig fer seure a una cadira. Segur de que si la deixava així marxaria de nou, vaig treure la vareta.

- Religo!

Vaig veure com les cordes la immobilitzaven, i vaig ajupir-me davant seu.

- Cassandra, ni se t'acudeixi. Això és perillós. Si ha pogut fer-li tan mal al Matt, si ha fet tots els atacs, tu creus que és bo anar a buscar-lo? Jo crec que és inconscient total. Et prohibeixo que hi vagis, no vull que t'acostis a ell ni que el vagis a buscar.

Vaig mirar-la seriós, clavant la meva vista als seus ulls.

- Si ho fas, et prometo que et faré tornar a Grècia en un obrir i tancar d'ulls. I no crec que vulguis deixar a la Wendy i a la Rue...

Aleshores el Harry va lligar-me. ALA! Vaig començar a mourem.

- Soltaaam! Soltaaaaaaam! Tu no ets ningú per fer-me tornar a aquella escola! Que me solteeeeeeeees!- vaig mirar la Wen i la Rue. Però no es movien.- He d'ajudar la Wen i ell l'ha tocat, ningú toca les mosqueteres.

Vaig començar a mourem a la cadira, no m'agradava que me lligaren, i no m'agradava estar-me queta a una cadira. Jo volia ajudar la Wen. I el Matt...

- És un assessi! És un...- cass...calla, calla tu consciència!.- Bam-Bam tenia raó! Les serps són malvades! venen de fàbrica! Soltaaaam!

Vaig continuar movent-me i la cadira va caure a terra...auch. Ooooh! Pot ser podia agafar la vareta que tenia a la butxaca! Ooooooh!
Vaig intentar moure les mans.

Vaig mirar a la Cass. Perquè feia allò? sabia perfectament que no li serviria per a res...

-Cass...- vaig dir, sense saber que fer. Em vaig llevar les llàgrimes del damunt i vaig mirar als professors.

El James se n'havia anat. Volia que ell matés. Volia que matés al Fortin, per el Matt, per la Lizzie.

"I si no ho fa?"

Doncs ho faré jo.

La idea em va fer por, al principi, però jo sabia que podia fer-ho, ho sabia des que vaig agafar l'arc i les fletxes i vaig disparar. Ho sabia, sabia que si ahir a la nit hagués tingut les meves armes l'hauria matat.

Vaig llevar-me la idea del cap de moment. Vaig mirar a la Cass, em vaig aixecar i vaig anar a abraçar-la.

-Perdona'm. Jo no volia fer-te mal ni llançar-te la xocolata.

Vaig mirar-me la Wen, per què no me soltava? Ella podía soltar-me, per què no ho feia?

- Soltam.- vaig dir a la Wen.- Ah, no passa res, ho entenc, la xocolata estava bona...me soltes?

Però no ho feia...que...que? Doncs vale, ho faria jo sola...vaig posar les mans en les butxaques per agafar la vareta quan aleshores vaig notar el punyalet...guay!

Vaig fer que no amb el cap.

-Cass... si vas et matarà... no.. no vull...- vaig sentir com els ulls se'm tornaven a omplir de llàgrimes i em vaig enfadar. Em vaig enfadar perquè a mi no m'agradava plorar i estava plorant massa.- Què no, que no vull que et matin.

Vaig veure que volia fer i vaig agafar el punyal abans de que l'agafés ella.

-NO.- vaig dir, ben alt, fort.

Va agafar-me el punyal i va cridar-me, era...era la Wen? Me la vaig mirar, mai l’havia vist cridar aixi...i molt menys a mi, i m’havia agafat del braç...

- Wen...Wendy...Que?...Soltam.- vaig dir mirant-la.- O me soltes o me’n vaig donant botets.- vaig dir mirant-la.

Aleshores vaig aconseguir agafar la vareta, guay...com es deia la cosa aquella que tallava....diffindo, eso.

- Diffindo!- però vaig tallar-me els pantaloons, anda…sang. Tornem a provar.- Diffindo!- aquest cop si, guay.- I ningú agafa el meu punyal.- vaig agafar el punyal, vaig mirar-me la Wen i vaig tornar amb la Rue al llit.