In need of friends [qualsevol amigable]

M'havia llevat aviat. Necessitava pensar. Havia estat totes les vacances donant-li voltes al fet de si era millor a la gent dir el que era o no. Havia decidit que sí, però... quan havia arribat, m'havia trobat amb tres amigues als jardins i no els ho havia explicat. Per què? Segurament perquè em feia por.

Em sentia extremadament sola. Ja no tenia l'Erik amb mi, i l'havia perdut per culpa meva. Tampoc no tenia l'Agatha, perquè s'havia posat de part seva i ara eren com... millors amics o així. Semblava que l'Agatha ens havia canviat a mi i al James per l'Erik. Jo hagués canviat a tothom per tornar a tenir l'Erik. La Wen encara m'estimava però... no era del meu curs ni podia parlar de segons què, amb ella. El James havia acabat sent un amic, dins de tot, era dels pocs que sabia què em passava. Però ara tampoc no hi era, ja.

Em vaig posar a agafar arrels d'asfòdel que necessitava. Em tranquil·litzaven, les plantes.

M'havia llevat ben d'hora per sortir a fora a recollir arrels d'orquídea salvatje, que eren més fresques i treballables si es collien quan es començava a fondre la rosada. Però feia molt fred a fora, i m'havia oblidat d'agafar els guants de jardineria, per la qual cosa vaig entrar d'una revolada a un dels hivernacles, fregant-me les mans.
A diferència d'altres vegades, però, no estava sol. Hi havia la Georgia. Una de les úniques persones a qui, pel que jo sabia, les plantes podien tranquil·litzar i agradar tant com a mi.

- Ei, Georgia! Com és que feia tant temps que no parlava amb tu? - vaig dir, alegre, acostant-me a ella.

- Hola, Sam -vaig dir amb un somriure.

Vaig acabar de tallar les arrels d'asfòdel, i les vaig començar a entortolligar amb cordills, de manera que quedessin organitzades de deu en deu. Tot ben ordenat.

- Orquídia? -vaig preguntar quan vaig veure que es dirigia cap aquelles flors-. Fas bé, és millor agafar-les d'hora.

- Just quan es fon la rosada de les fulles - vaig dir, amb un somriure.

Vaig mirar com estava treballant amb les arrels d'asfòdel, que vaig reconèixer de seguida, repartint-les de deu en deu, i vaig posar-me al costat d'una plantació d'orquídies, agafant fermament les tisores de jardineria.

- Com t'ha anat el Nadal, Georgia? - vaig preguntar, distretament, mentre començava a tallar amb cura el que necessitava de la planta.

Vaig recordar les fustes. Hi havia hagut lluna plena. De nou, havia probat de fer la poció del Luus domesticatio jo sola. De nou, havia sortit malament. Ja anaven tres cops. I seguia sense poder controlar la bèstia quan era de dia.

- Bé ^^-vaig dir amb un somriure.

Després vaig recordar que havia decidit explicar la veritat. Em feia por que em rebutgessin. Però era millor que la gent ho sapigués, no? En primer lloc perquè es podrien protegir de mi si ho creien necessari. I en segon, perquè potser així em disculparien el meu comportament els dies de lluna plena.

Vaig deixar les arrels tranquiles i vaig posar les mans sobre la taula, amb decisió.

- En realitat no -em vaig corregir-. He tingut un Nadal de merda. Hauria hagut d'estar amb l'Erik, però no és així, perquè sóc un monstre i ell es mereix més que una dona llop que ni tan sols sap controlar-se quan està en forma humana.

No li havia dit directament, però ja ho entendria amb allò. Molt bé. Anem a observar la primera reacció d'una persona amb qui no tinc gaire relació.

Vaig mirar-me-la, preocupat, quan va corregir-se i va deixar anar tot allò sobre ella.

- Eh, eh, eh... Tu no ets cap monstre, val? - vaig dir, posant-me davant seu a la taula.

Vaig sospirar. Es veia que el que havia passat no havia estat bo per a ella, però no sabia del cert què era allò que la feia pensar així.

- Georgia... No pensis així, si us plau. És pessimista a més no poder, i tu necessites de tot menys això. No sé què ha passat, i no acostumo a ficar-me en la vida dels altres sense que m'ho demanin, però no crec que hagis de dir això.

Em vaig quedar mirant el Sam; semblava que no ho havia entès.

- Sam, sóc un monstre en tot el sentit de la paraula -vaig dir ,irant-me'l fixament-. Quan hi ha lluna plena em transformo en llop i tinc ganes de matar. Què li dius tu, a això?

Vaig tornar a lligar arrels.

- I el que va passar amb l'Erik és que el vaig trair i li vaig trencar el cor -vaig afegir, molt més baixet i sense mirar-lo als ulls-. Cosa que, a part de monstre, em fa una persona terrible...

- I jo segueixo mantenint que no ets un monstre.

Vaig posar les mans sobre la taula, i vaig afegir:

- El professor Jones és un monstre? Jo el veig un home la mar de simpàtic i agradable amb tots els alumnes... I és un vampir. La seva condició el converteix en monstre?

Vaig deixar a l'aire la pregunta que es negava per si sola.

- Una cosa és ser un monstre, i l'altra cosa es sentir-se un monstre. Quan un està en condicions així, s'adona de totes les males decisions que ha pres al llarg de la vida, i això pot fer que prengui decisions o faci coses horribles. D'això no li dic ser un monstre. Li dic ser una persona que ha tingut un problema contra el qual haurà de lluitar molt per superar-lo. Ho he... Viscut d'aprop, que diguem.

Ah, aleshores sí que ho havia entès. Era només que no s'havia immutat. O.O

- El pitjor no és pas transformar-se -li vaigexplicar-. És la poció. La poció per ser dòcil i no atacar, saps? Durant la nit, el meu cos es transforma, però el meu cervell humà es fa càrrec de la situació. Però durant el dia... durant els dies de lluna plena... el meu cos és humà, però aleshores és el llop qui pren les regnes del cervell, dels meus actes.

Vaig tancar els ulls i vaig prémer els punys.

-I no puc controlar-lo - vais dir entre dents-. Sóc massa débil. El pitjor és que no li passa a tothom. és un efecte secundari de la poció que només succeeix a certes persones. M'en vaig informar. Em reventa. És que tinc una voluntat massa dèbil? Per què jo no el puc controlar quan la majoria de persones pot?

Vaig abaixar la mirada, contemplant-me les mans brutes de terra molla, i vaig dir:

- El meu pare i jo quasibé tres anys preparant la poció escanyallops pel meu germà petit - vaig dir, abaixant la veu -. Però en ell no hem vist mai efectes secundaris d'aquests...

Vaig alçar la vista cap a ella de nou, i vaig mirar-la als ulls, amb sinceritat.

- I ja has provat a aprofitat els dies en què la bona noia que tot Hogwarts coneix controla la teva ment per dir-li a... A l'Erik, per exemple, això? A mi, personalment, m'ha semblat totalment racional...

De sobte em va deixar anar que el seu germà també era un home llop.

- No sabia que el teu germà... perdona, no anava per ell, lo de monstre -vaig disculpar-me avergonyida-. Va per mi. Suposo que a tots no se'ns pot aplicar les mateixes designacions...

Em va preguntar per què no parlaba amb l'Erik.

- No vol parlar amb mi, no em mira, no em dirigeix la paraula -vaig dir amb els ulls negant-se'm de llàgrimes-. I crec que ho prefereixo. Si m'odia no em trobarà a faltar. No puc seguir amb ell per fer-li mal un cop al mes, saps? És millor que estiguem separats, i com més aviat m'aparti de la seva vida, millor serà per ell.

- Crec molt seriosament que hauries d'intentar-ho, ni que fos. Abans de que et passés tot això t'estimava. Sincerament, no crec que un accident així pugui qüestionar un amor.

Vaig fer un somriure trist.

- Si fos tu ho provaria, un cop més. I si fuig de tu, imposa't! Fes-li veure que has de parlar amb ell! Georgia... T'estimava, i segurament t'estima. No ho sé, no sóc un expert en aquestes coses, però crec que no és només que ell fugi de tu. Crec que és també que, per por i culpabilitat, tu vols creure que no hi pots fer res.

Vaig posar-li una mà a l'espatlla, per intentar animar-la una mica.

- Només intenta-ho.

"Any nou, vida nova" vaig pensar "Res de por. Si tens el valor per explicar las altres la teva condición, també l'has de tenor per parlar amb l'Erik".

Vaig assentir amb el cap al Sam.

- Tens raó. Si no aconsegueixo imposar-me ni tan sols quan estic en plenes condicions mentals, com puc pretendre controlar el llop? M'he d'imposar més.

Mica en mica, amb petits passos. Roma no es va fer en un dia. Jo ni faria la poció en un dia, ni controlaria el llop en un dia ni em faria forta en un sol dia. Però ho podria fer a petits passos. Objectius. El primer, parlar amb l'Erik. I amb el que faria després, ja hi pensaria.

- L'aniré a buscar després d'esmorzar - li vaig prometre al Sam.

Vaig somriure, satisfet.

- Tu ets capaç de superar els teus problemes. Però ara només et falta creure-t'ho.

Vaig mirar-la als ulls, i vaig dir:

- Tot és creure, de fet. Si tu no et creus un monstre, els altres no et veuràn així. I creu-me quan et dic que jo, que em sembla que sóc ben incapaç de veure monstres, et veig millor que a moltes altres persones. I saps per què? Perquè tu no vols fer mal, i si en fas és per culpa del problema que vas tenir.

Vaig assentir amb el cap, i vaig dir, convençut:

- Imposa't, confia en tu mateixa! Pots fer-ho. Quan acabis d'esmorzar, reuneix tota la teva seguretat, i ves a per ell.

Li vagi fer un somriure sincer.

- No serà gaire, la meva seguretat - vaig augurar, perquè em coneixia-. Ni tan sols li podré mirar als ulls, després del que li vaig fer. Però d'alguna manera hauré de començar.

Vaig acabar de lligar l'últim feix d'arrels i me'ls vaig guardar a la bossa.

- I serà suant, tremolant i tartamudejant - vaig fer una rialleta nerviosa-. M'engegarà. Però no passa res. Si... si em rebutja... creus que hauria d'insistir o el deixo tranquil? És que no tinc clar com he d'actuar. Abans sempre tenia clares dles coses. Tot era serenitat i tranquil·litat, però ara... uf. Se'm fa tot una muntanya...!

- Si tot és una muntanya, tu has de trobar els estris d'escalada necessàris. I crec que els tens, però amagats darrere les teves preocupacions. Dius que abans sempre tenies clares les coses. Darrere aquesta barrera d'inseguretat, encara les tens! I si estàs escalant la muntanya i rellisques, aixeca't! Lluita pel que vols. I si el que vols és poder parlar amb l'Erik, insisteix.

Vaig mirar-la fixament als ulls, posant émfasi a les meves paraules amb l'esguard.

- Convence't a tu mateixa de com ets en realitat. Ets una noia insegura i nerviosa? Per favor! Però si tothom coneix a la Georgia Gray, la serena, la tranquil·la, la racional, la bona de la Georgia! Pregunta't... Realment ha desaparegut?

- No, no ha desaparegut - vaig respondre-. Però l'ha alterat la georgia egoïsta, violenta, forta, buscabregues i... puta. M'he desequilibrat. El llop m'ha desequilibrat.

Vaig respirar profundament.

- però començaré per recuperar l'equilibri i la serenitat almenys vint-i-sis dies al mes. I els altres quatre... ja vindran. Mica en mica.

Li vagi fer un somriure.

- Moltes gràcies, Sam. Necessitava una xerrada així. ^^

Vaig dedicar-li un somriure comprensiu i, a mesura que parlava, vaig anar assentint amb el cap, veient que havia entès el que li volia dir.

- De res, Georgia, a disposar.

Vaig mirar un parell d'orquídies, i vaig comentar, amb veu senzilla però amb un pèl de dubte:

- Escolta... Si mai necessites parlar d'alguna cosa amb algú i no saps a qui, pots venir a mi. Et prometo que t'escoltaré quan ho necessitis. Si mai ho necessites...

Vaig somriure-li, dubtós, esperant transmetre-li confiança.

- I ara vés. Tens un noi amb qui reconciliar-te.