Per què no em deixes ajudar-te?

Notava les mirades de la gent clavades en mi mentre caminava pel gran saló.

I, no cal dir-ho, era horrorós.

Havia mirat d'arreglar-me tant com havia pogut abans de baixar... però, és clar, saltava a la vista que alguna cosa no anava bé. L'Arianne, però, impassible, m'havia obligat a baixar. en el fons sabia que ho feia pel meu bé. Sabia que era una bona noia... tot i que jo no li hagués explicat res del que havia passat, ella m'ajudava. Però encara no em sentia capaç de confiar-hi.

Vaig caminar ràpid; gairebé corria per agafar una torrada i marxar. Estava agobiada. La gent, amb la que abans em portava tan bé, ara m'espantava...

...I més que em vaig espantar quan vaig notar una mà sobre la meva espatlla, des de darrere meu.

- NO EM TOQUIS!! - va ser el meu primer impuls a cridar, espantada - DEIXA'M EN PAU!

I, horroritzada, vaig engrapar la mà que m'agafava i vaig fer que em deixés anar. Però, en el procés, vaig veure... vaig veure que no era la Gisèlle.

Era l'Ed.

No parlava amb ell des de feia setmanes... Des del que va passar. Ell sabia que l'havia estat evitant... I potser per això va posar una expressió ferida. Jo no sabia què fer. Podia confiar en ell? Si havia confiat en la Gisèlle i m'havia traït... Qui em deia que ell no em podia fer el mateix?

Se'm van omplir els ulls de llàgrimes en pensar allò. de tothom, ell era en qui més mal em feia no poder confiar.

Vaig entrar al Gran Salo, buscava l'Erin, no me parlava, no contestava les meues cartes i en algunes classes on es sentaven junts ja no es sentava al meu costat, es sentava sola al final sense parlar amb ningú. Li passava alguna cosa, i no ho suportava, no podia vore-la sofrir. L'estimava massa. Havia estat buscant-la, però l'Arianne m'havia dit que no eixia de l'habitació. Aixi que quan la vaig vore al Saló vaig apropar-me a ella, però me va cridar i després es va posar a plorar.

- Erin...- vaig torcar-li una de les llagrimes que caia., però el contacte dels meus dits amb la seua cara va fer que tremolara. Vaig mirar-la als ulls- Esquirolet.. no se que et passa, no ets tu, i no ho pots negar, i no se si ha sigut per algo que he fet jo, o per alguna cosa que t'ha passat, però per què...necessite...- com li ho deia..?- Ets la meua millor amiga, i no soporte vore't sofrir, deixa'm ajudar-te. Per favor...deixa'm...entec que preferisques estar sola, però...- la vaig mirar.- Els amics s'ajuden, i no et pense deixar sola.

Vaig mirar-la, necessitava ajudar-la, però i si me deia que no? Que faries? Doncs continuaria al seu costat, encara que fos des de més lluny..

Vaig mirar-lo mentre em deia totes aquelles coses. I, en els seus ulls, vaig veure que era sincer... altres persones em podien haver traït, però ell no em volia cap mal. Començant a plorar de nou, em vaig abraçar les costelles, com sempre feia últimament. Però aquella vegada vaig fer una cosa que portava setmanes sense fer...

vaig fer un somriure agrït, i, sense dubtar ni tan sols, vaig anar cap a ell i vaig deixar que m'abracés.

- No et volia cridar - vaig dir amb un fil de veu.

En aquells moments, era el més profund que podia deixar anar.

I, per mi, ja era molt.

Vaig abraçar-la, un poc més tranquil, perquè almenys confiava amb mi, i si més no, la podia ajudar, tot i que encara volia saber que li passava. Però havia d'anar poc a poc. Vaig vore que estavem al mig del Saló i que molta gent ens mirava.

- Ja ho se, Esquirolet.- vaig dir torcant-li les llagrimes.- No et preocupes per això. Aci hi ha massa gent, anem al jardi, val?

Vaig allargar-li la mà, esperant que l'agafes.

vaig assentir tímidament, notant com deixava de plorar. I, per segona vegada en un temps rècord, vaig somriure.

Amb ell em sentia confiada... em sentia protegida. D'alguna manera, ningú em podia fer cap mal, i allò em feia sentir bé per primera vegada en molt de temps.

Em va allargar la mà, i aquella sensació de benestar es va esvaïr per uns segons... fins que jo l'hi vaig agafar. Estava atemorida, però quan vaig notar contacte amb una persona que només volia el meu bé... vaig tornar a sentir-me protegida. I, més confiada, vaig deixar que em guiés a través del gran saló.

Vaig agafar-li de la mà i amb cura i sense pressa vaig dirigir-me cap a l'eixida del Gran Saló.
Necessitava saber que li passava, però per ara me conformava amb que confiarà amb mi i que deixarà que l'ajudarà.
Varem eixir al jardi, deixant la gent i els sorolls enrere, al jardi no hi havia ningú. Era un lloc més tranquil.


[TEMA TANCAT]