Bianca... jo... [Bianca]

Tot el que m'havia dit el Fortin, i la meva imaginació, en part, feia que fes més d'una setmana que somiava amb la Bianca abraçada al Sheen, o a qualsevol dels slytherins de la meva residència. Això havia fet que comencés a ser bastant borde amb tots els Slytherins que eren nois... Però aquell dia ja allò no em bastava.

No em trobava bé. Vaig sospirar i, sense dinar, em vaig aixecar de la taula de Slytherin del gran saló i vaig començar a caminar cap a l'exterior. Després, vaig caminar cap al pont. un pont que ja havia vist, però mai havia trepitjat. Vaig sospirar i vaig agafar una pedra i amb tota la força que tenia vaig llançar-la al riu.

-Joder!

Estava just a l'entrada del pont, però des d'allà vaig poder sentir el "Joder" de l'inconfusible veu del Bruno.

Vaig anar cap a ell, corrent, i el vaig abraçar.

- Bruno! Què et passa.

Me'l vaig mirar, separant-me d'ell, i amb la brillantor de la preocupació als ulls.

Vaig sentir la seva veu i em vaig girar just quan em va abraçar. Vaig fer una ganyota, per què em va fer mal. No l'abraçada, no fisicament. Em va fer mal psicologicament. Tenir-la tan a prop i no poder-la tenir...

Vaig mirar als seus ulls. "Em passes tu, Bianca, em passes tu."

-Estic... bé?

Vale, ni jo m'ho creia.

-Estic... intranquil.

- Intranquil? - vaig preguntar, preocupada, i el vaig tornar a abraçar.

Vaig quedar-me una estona així, i vaig dir:

- Intranquil per què? Què tens? T'ha fet mal algú? Si és per allò del Matt, ho sento, ja parlaré amb ell i li diré que et deixi en pau...

Vaig sospirar, abatuda, i el vaig deixar anar.

-No... es...

Vaig acaronar-li la cara quan em va abraçar, i després vaig mirar-la.

-El Fortin em va dir... que t'havien agradat molt els Sly. Tens que explicar-me allguna cosa?- vaig demanar-li, suplicant, si us plau, que allò que m'havia dit el Fortin fos una mentida.

Vaig obrir molt els ulls quan em va dir allò.

- Que el Fortin t’ha dit què?

Vaig quedar-me mirant les pedres del riu, amb una mirada fosca i assassina, i vaig dir, amb veu freda:

- És estrany que et digués allò... Tenint en compte que va ser ell el que va intentar lligar amb mi.

Vaig sospirar. Sentia una necessitat enorme de disculpar-me i de donar-li explicacions pel que havia passat amb en Kikus i l’Aaron. I una part de mi em deia que no hi havia cap raó per donar-li explicacions.
Vaig sospirar, una altra vegada, després d’uns segons –o potser minuts- de slienci.

- Bruno, jo... Quan vaig arribar estava feta un embolic. Et trobava a faltar, i a la Diana, i a la meva família... Aquí vaig trobar-me amb un noi. Havia viscut un any a Itàlia. Era Slytherin i... Em recordava molt a tu.

Vaig deixar una pausa, i vaig entretancar els ulls.

- Vam... Embolicar-nos, però vaig fer-lo parar, perquè em sentia enormement culpable.

Vaig tancar els ulls del tot, prement les parpelles amb força.

- I després va venir el Fortin. Ell va... Llançar-se’m, diguem. I jo vaig marxar.

Vaig mirar-lo, acusant, com si volgués trobar alguna raó per la qual pogués estar ressentit. I vaig afegir, com si volgués treure'm el sentiment de culpa de sobre:

- A més... Per què et preocupa, a tu? És la meva vida...

Quan va comencar a parlar vaig tancar els ulls i vaig girar-me, quedant mirant el riu. En part m'ho esperava, en part va ser un cop dur. Jo m'esperava que la Bianca sentis el mateix per mi... Que el que jo sentia per ella

[i]Almenys no ha dit res del Sheen[i]

Vaig sospirar, el cap em feia mal... Pero el que em feia mes mal era el cor.

El Kikus i un altre. Amb el Kikus no em vaig enfadar. No se perque.

Vaig mirarla i vaig fer una ganyota de dolor. L'estimava moltissim, i la veia tan lluny... Que no vaig pensar quan vaig respondre:

-Em preocupo per que jo, des de sempre, he volgut formar part de la teva vida, pero sembla que mai te n'has adonat.

Em vaig apropar a ella, vaig pasar la meva m.a pels seus cabells i vaig fer-li un peto.

Quan em vaig separar vaig mirarla i em vaig girar, maleint-me.

[i]Anys d'amistat a la merda...[i]


[off: sento els accents i etc. estic al movil xD]

Vaig abaixar el cap. Els llavis em coïen, del seu contacte, de l'afecte acumulat que m'havia transmés amb aquell petó. Vaig agafar aire una, dues vegades. Notava com els meus pensament voleiaven dins el meu cap, intentant trobar un ordre coherent. Sense èxit. Vaig intentar endreçar les paraules per dir una frase amb sentit, i vaig dir, acostant-me a ell i recolzant el meu cap al seu pit:

- Potser... És que... Mai t'has plantejat que a mi també...

Vaig tancar els ulls amb força.

- T'estimo, Bruno. - vaig xiuxiuejar.

Xiuxiuejava, pero el silenci em deixava escoltar-la. Vaig pasar les meves mans per la seva cintura, escoltant-la.

-T'estimo, Bianca. Molt.

Vaig aixecar-li el cap delicadament per que em mires

-Res em faria mes felis [off: Se que fa mal xD] que estar amb tu.

I vaig tornar a posar els meus llavis sobre els seus, deixant anar tants sentiments que havia amagat durant molt de temps...

Vaig notar una descàrrega elèctrica a mesura que passaven els segons de contacte entre nosaltres. Els seus llavis parlaven sense necessitat de veu, em deien tot el que no m'havien dit mai però sentien.

Vaig envoltar-li el coll amb els braços, sense deixar de fer-li aquell petó màgic i emocionant. Per fi el tenia.

Vaig aconseguir separar-me d'ell uns moments.

- Doncs sigues feliç. Pots tenir-me. I em faràs feliç a mi - vaig xiuxiuejar, amb veu suau.

I vaig tornar a ajuntar els meus llavis amb els seus. Cada petó em deixava amb més ganes d'un altre.

Vaig acaronar el seu nas amb el meu, mig rient. La tenia, per fi, despres de tant de temps per fi la tenia...

No m'ho podia creure.

-No saps com estic ara. No saps com t'estimo, no saps com ho vaig passar quant et vares anar...

Vaig somriure-li abans de fer-li un peto rapid

-Per sort ja s'ha acabat...

Vaig somriure-li, i vaig acaronar-li la galta. Tenia raó. S’havia acabat. S’havia acabat perquè ja no érem a Itàlia, i perquè fossin qui fossin aquells que m’havien amenaçat, ja no els tenia a prop. I també s’havia acabat l’agitació interior que sentia en quant als meus sentiments cap a ell. I perquè sabia del cert que era meu, que el tenia, i que ell m’estimava.

- Ja s’ha acabat, sí – vaig dir, i amb un somriure li vaig tornar a fer un petó, posant-me de puntetes per arribar als seus llavis i encerclant-li els braços amb el coll.

Quan vaig separar-me d’ell, vaig murmurar:

- I ara ja podré tenir-te per sempre al meu costat.

Vaig recolzar el cap contra el seu pit, abans de repetir, amb un xiuxiueig:

- Per sempre...

M'havia imaginat això molt. Havia somiat que ella em cridava que m'estimava, que ens foniem en un petó... però això era millor, encara. Millor per què era real, i per que de veritat m'estimava...

Vaig abraçar a la Bianca, envoltant-li la cintura amb els meus braços mentre ells pasava els seus per el meu coll.

-T'estimo.- vaig dir-li. No entenia per què, potser tantes vegades s'havien quedat aquella paraula als meus llavis i mai havia sortit, que ara que veia la oportunitat la deixava anar.- T'estimo Bianca, t'estimo...

Vaig juntar una altra vegada els meus llavis amb els seus.

-No saps com he passat aquests dies... - vaig abraçar-la amb força.- Però jo ara ja em puc morir... soc més feiç del que seré mai.

- Ah, no, d'això res... Tu no et pots morir. No et deixo. T'ho prohibeixo. Ara que et tinc ja et vols morir? - vaig dir, en broma, picant-li l'ullet.

Vaig fer-li un altre petó, embolcallada per les seves paraules. Vaig somriure-li, i vaig dir.

- No diguis que ets més feliç del que seràs mai. Ens queda molt temps per endavant... I si el passem junts, ves a saber el que pot passar. T'estimo.

I li vaig dir aquell "T'estimo" al final de la frase, encara que no tenia res a veure amb la conversa. Però ho necessitava.

Vaig riure i vaig abraçar-la més fort.

-Jo t'estimo molt més...

Vaig sospirar. Estava molt bé, tenir-la entre els meus braços. Tenia ganes de cridar, d'anar fins on era el Sheen i cridar-li de tot. La Bianca era meva... era meva...

-Junts...- vaig xiuxiuejar, perdut en el meus pensaments

Vaig riure, atrapada entre els seus braços protectors. I al meu cap només hi era ell. Havia oblidat tota la resta. Ja no pensava en la família. No hi havia lloc per la Diana, ni per tots els amics italians, ni pel Matt, ni l'Aaron, niningú. Només ell, i jo. Junts, per sempre.

- No tornaré a cometre els mateixos errors que he comès, Bruno. Fins ara tenia por de perdre't si t'aconseguia, però ara... Ara veig que no et perdré. I sóc feliç per primer cop en molt temps.

-Perdre'm?- vaig demanar, estranyat.- Bianca, jo mateix m'he dit moltes vegades que si en algun moment et tenia mai deixaria que res ens separés, Bianca. Res. No em perdrás, si tenim cap problema, sempre buscarem la solució. Sigui on sigui, si fa falta buscaré devall de les pedres.

Vaig abraçar-la més fort.

-Jo tampoc et vull perdre, passi el que passi, sempre junts... d'acord?

Vaig assentir amb el cap, deixant anar un dèbil "Sí". Vaig aixecar el cap, per mirar-lo als ulls.

- Vaig... Vaig passar molta por quan vaig marxar d'Itàlia, saps? Tenia por dels que m'havien enviat aquell missatge, però també por de deixar-te allà. Vaig arribar a pensar que anirien a amenaçar-te a tu si jo marxava...

Vaig notar com un nus a la gola, i com se m'humitejaven els ulls. Amb veu ofegada, vaig dir:

- No hauria d'haver marxat mai sense tu.

-Eh... Eh! Bianca!

Vaig besar-la, donant-li tot el meu amor.

-Bianca, a mi no em va passar res. Els fills de puta que et van enviar aquells missatges segurament no sabien res de la meva existencia... i els donaria la pallissa de la seva vida, Bi. No has de patir per mi...

Vaig acaronar-li la cara.

-I ho havies de fer, Bianca. Havies de marxar... Però jo t'he seguit, perquè no podia estar sense tu allà. Em feia mal pensar que potser trobaries algú altre i...

Amb el que em va dir va aconseguir que les llàgrimes comencessin a caure'm galtes avall, i vaig enterrar el cap contra el seu pit, agraïda.

- La veritat... Vaig intentar oblidar-te, Bruno. Perquè em pensava que mai et tindria. Però ara veig l'error que vaig cometre, i me'n penedeixo.

Vaig eixugar-me les llàgrimes, però de seguida en van caure de noves. Buscant els seus llavis de nou, vaig afegir:

- Me'n penedeixo, però ara sento que ja no importa el passat.

No vaig saber que dir per uns minuts. Jo no podia oblidar la Bianca, jo no m'ho havia ni pensat quan em va deixar sol a Roma. No hauria pogut, la Bianca...

Vaig llevar-li les llàgrimes.

-Junts.-vaig dir només, trencant el silenci.- T'estimo. Jo no podria oblidar-te.

- Igual que jo no et vaig poder oblidar a tu...

Vaig separar-me una mica d'ell, sense apartar-li la mirada. No em podia desenganxar d'aquells ulls. Vaig ficar-me la mà a la butxaca de la túnica, i en vaig treure una fotografia doblegada per la meitat. La vaig desdoblegar, i la hi vaig ensenyar, amb un somriure.

- Veus? No n'era capaç.

Vaig somriure-li. Aquella fotografia ens l'havien feta a un teatre, quan havia anat a tocar allà a la mitja part d'una entrega de premis, i havia cantat Bless Myself amb el grup. I ell, el meu guitarrista, el meu millor amic, el meu amor, hi era amb mi.

Fotografia:

Vaig quedar-me sense paraules, mirant la fotogradia i a ella alternativament fins que definitivament la vaig tornar a apropar a mi i li vaig fer un petó amb passió, amb desig. Vaig acariciar-la i després, quan vaig aconseguir-me separar d'ella, vaig agafar aire per poder parlar:

-Em duies sempre... em duies sempre amb tu... t'estimo, t'estimo t'estimo t'estimo.- vaig xiuxiuejar-li a l'orella, abraçant-la ben fort.- T'estimo... no em deixis Bianca... no em tornis a deixar sol, si us plau...

Vaig correspondre-li al petó, envoltant-li el coll amb els braços. Se'm va fer un nus a la gola quan me'n vaig separar, i vaig notar les llàgrimes als ulls. Com havia pogut voler oblidar-lo? Com havia pogut?

- És clar que no et tornaré a deixar... És clar que et duia sempre amb mi... T'estimo, Bruno, t'estimo, i no sé com vaig poder dubtar-ho...

Vaig abraçar-lo, amb força, notant que si me'n separava m'agafaria alguna cosa. El necessitava, i ara que el tenia notava quant l'havia trobat a faltar, quant l'havia necessitat.

- Em perdonaràs algun dia per haver-te deixat?

Vaig llevar-li les llàgrimes a petons i vaig mirar-la.

-Si... si... vas haver de fer el que havies de fer...

Vaig abraçar-la amb força.

-Si algú et vol amenaçar aqui, se les veurà amb mi... no vull tornar-te a perdre...

Vaig acariciar-li la cara i vaig fer-li petons per el coll.