Allieeeeeeeeeee!!!

Passejava pels jardins pensant en la Wen... Que maca era, i que simpàtica, i intel·ligent, i bona persona, i guapa, i aaaaahh... Vaig sospirar. Per què pensava això d'ella? No ho pensava pas de la Cass, ni de la Rue... eren bones nenes, val, però la Wen era... La Wen era.... No sabia per què em posava vermell quan estava al seu costat o pensava en ella. Què em passava? mai havia sentit això amb cap altra nena...

Vaig sacsejar el cap intentant treure'm aquells pensaments del damunt. I llavors vaig veure... L'Allie! Ella em distrauria.

- Allieeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee! - vaig cridar mentre corria cap a ella.

Anava passejant pels jardins quan vaig sentir una veu mooolt coneguda cridant el meu nom. Vaig mirar cap a la direcció on era el meu germà, i vaig exclamar:

- Eddieeeee!

Va arribar fins a mi i li vaig clavar una abraçada asfixiant.

- Hola bitxo! No em puc creure que portis quasibé una setmana sense veure'm! Com has viscut sense mi? Hi ha gent que mereix més atenció que jo?

Vaig pensar en la Wen, i em vaig posar una mica vermell.

- Eh... No, és clar que no. Qui pot merèixer més atenció que la meva germana molona? ^^

vaig somriure innocentment, esperant que no s'adonés de res... Tot i que era de l'Allie de qui estàvem parlant. Se n'adonaria.

Vaig aixecar una cella, somrient de manera burleta.

- Eddie, que intentis dissimular així amb la mama vale, però saps de sobres que a mi no m'enganyes. Però, com també saps, jo no t'obligaré a res, o sigui que si em vols explicar alguna cosa me l'expliques, i si no vols doncs no.

Vaig pessigar-li la punta del nas, picant-li l'ullet.

Em vaig posar lleugerament vermell. Per què havia de saber-ho sempre tot, l'Allie?

Vaig rebufar, enfurrunyat, i la vaig portar amb mi fins a una roca, on la vaig fer seure.

- M'has de prometre que no li diràs als papes - vaig dir - Sobretot a la Mama, que després sempre fa brometes pesades i jo no en vull!

Me la vaig mirar, suplicant.

Vaig passar-me els dits pels llavis, com qui corda una cremallera.

- Ni una paraula als pares.

Vaig somriure-li, com feia sempre quan volia treure-li alguna cosa, i vaig afegir:

- Va, explica'm què et passa.

- Bé.... Hi ha... Hi ha una nena... - vaig dir, posant-me tot vermell de cop, i vaig girar-me per veure la cara de l'Allie - No em miris així! No sé què em passa - vaig dir, fent morros i mirant a una altra banda.

Vaig posar-me a riure, i vaig exclamar:

- Va, tomaquet, que saps que a mi m'ho pots dir! Ho saps! Vaa... Qui és aquesta noia... És del teu curs? És més gran? És més petita? És Ravenclaw? És Gryffindor? És Hufflepuff? És Slytherin? És alta? És baixa? És guapa? És simpàtica? Tu li agrades a ella?

- No sé si m'agrada - vaig dir, encara de morros, però em vaig relaxar - només sé que les altres nenes no em fan sentir com ella. És... És... - vaig enumerar- és de la meva edat, és Gryffindor. És alta, és guapa, és simpàtica, i tu la coneixes. És... És... És la Wendy Moore - vaig acabar, més vermell que abans si era possible.

Vaig fer un salt de cop, i em vaig posar a fer saltets:

- LA WEEEEN! LA WEEEEEN! NO POT SER! LA WEN! LA MARE QUE EL VA PARIR, SE M'HA ENAMORAT DE LA WEN! QUE MONO! QUE ADOREIBOL! EL MEU GERMANET S'HA ENAMORAT DE LA WEN! OOOOOOOH!

Vaig posar-me a cridar i a saltar, to happy jo.

- Que calliiiiiis! - vaig dir, enrapant-la del braç i estirant-la de nou cap a la pedra.

Me la vaig mirar, ferit.

- T'he dit que no m'agrada. Només em passa alguna cosa amb ella. I sort que era un secret... - vaig dir, fent morros.

- Bah, no hi ha ningú - vaig dir, traient-li importància -. Ningú m'ha sentit.

Vaig amanyagar-lo, despentinant-li els cabells afablement.

- Va, però sincerament, Ed... Tu sents alguna cosa que és més que amistat per la Wendy o no? Perquè et juro que si em dius que sí em faràs la germana més contenta del món.

Vaig asseure'm, compungit.

- No ho sé...

Me la vaig mirar, intentant no posar-me vermell. Però m'era molt difícil...

- No sé què em passa amb ella, però no és com les altres nenes. A les altres simplement les veia com companyes de joc, com gent que sap molt de fer traques. Però des que vaig parlar amb la Wen per primera vegada... Ha sigut la primera vegada que he vist algú com una nena. Sempre em poso nerviós quan estic amb ella, i em poso vermell i somric més del compte, però no em pot agradar, perquè l'acabo de conèixer!

La vaig estirar de la màniga, dubtós.

- Què em passa, allie?

- Que què et passa?

Vaig deixar anar una riallada, i el vaig abraçar. Perquè entenia massa bé el que li passava a l'Eric, i perquè em feia una il·lusió impressionant. I perquè em recordava al que em passava a mi amb el Jack. El cas és que li vaig despentinar els cabells i li vaig dir, amb un gran somriure:

- El que et passa, Eddie, és que t'estàs enamorant.

- No!

Em negava rotundament a allò. la Wen era qualsevol cosa menys la meva enamorada. No m'havia enamorat mai, i no tenia intenció de començar en aquell moment. "Està claaaar!? ¬¬" em vaig dir a mi mateix.

Però quan vaig alçar la mirada i vaig veure els ulls de l'Allie, vaig saber que era cert. L'allie no mentia. confús, em vaig abraçar a ella amb força.

- No pot ser... -anava dient - és impossible. L'acabo de conèixer... per què ella, i per què ara?

Me la vaig mirar. Sabia que per allò no tenia resposta.

- Perquè és una nena encantadora, i perquè estàs entrant a la pre adolescència, germanet!

Vaig posar-me a riure, i vaig dir:

- Però tu no et preocupis, Eddie, és la cosa més normal del món. Tots ens enamorem, n'hi ha que comencen més d'hora, com tu, i n'hi ha que triguem en enamorar-nos.

Vaig picar-li l'ullet, feliç.

- Bdegh! L'adolescència fa fàstic! Jo ja sóc gran, per què haig de passar per l'adolescència?

Vaig fer morros, mentre mirava el rellotge.

- Mmm. Hauré de marxar, haig de donar de menjar al Pregunta-li Però abans explica'm una cosa...

Em vaig apropar més a ella, més animat.

- ...Quan t'has enamorat, tu, més d'hora o més tard? - Vaig fer, amb un somriure maliciós.