Pagant-les cares

- I com - vaig seguir jo, igual de freda - una nena de segon curs, va poder moure's per tot el castell sense ser vista? Duia algun altre objecte màgic, a part de la seva vareta, que li proporcionés ajuda per no ser descoberta?

Vaig notar com la por creixia al seu interior i com, sense èxit, es debatia per deslliurar-se de la seva presó. Un somriure va aparèixer als meus llavis.

- Contesta'm.

Pfff. Pos vale. Total, què en faràs, de saber-ho? Només ets conscient que puc seguir la pista a tothom quan em roti.

- Tenia una mapa de Hogwarts que et permet veure on és tothom. Així va evitar de trobar-se amb indesitjables com tu. Però en realitat va poder-ho fer perquè és valenta i tan li feia si l'enganxaven. Ho va fer per mi, perquè jo li ho vaig demanar. Aquí molta gent es tallaria les venes, si jo li ho demanés. I per voluntat pròpia, no perquè siguin els meus esclaus -li vaig deixar anar.

No vaig parar de debatre'm per alliberar-me. No servia per a res, però volia que veiés que no em rendia.

Vaig escoltar tot el que em va dir. Un mapa de Hogwarts? Interessant...

Vaig veure com es debatia per deixar-se anar. Vaig agafar la seva vareta i, amb un moviment gràcil vaig fer que li quedés tot paralitzat menys el cap, per a que em pogués respondre a les altres preguntes.

- I no has pensat en què, per la teva mania de portar sempre la contrària, les pot pagar una persona que no té res a veure amb això?

Me la vaig mirar. Tenia una expressió d'odi als ulls...

- M'agrada, aquesta nova expressió que t'ha sortit. Així com odi i rencor. - Vaig afegir, sarcàstica - Et queda bé. Veig que comences a aprendre'n, dels de debó.

>> I ara... Crec que començaràs a netejar tu els quadres perquè, per el que veig, ja tornen a ser penjats. Tens alguna suggerència abans de complir el càstig?

Em va immobilitzar el cos... de manera que vaig començar a moure el cap frenèticament, forçant el coll endavant i endarrere i cap als costats, intentant guanyar mobilitat.

- I no has pensat en què, per la teva mania de portar sempre la
contrària, les pot pagar una persona que no té res a veure amb això?

- Sí -vaig respondre-. Per això jo demano les coses, no les exigeixo. Si l'altra persona s'hi veu en cor i creu que és capaç de acceptar les conseqüències, jo també crec que n'és capaç. Sóc així, crec en la gent.

- M'agrada, aquesta nova expressió que t'ha sortit. Així com odi i
rencor. Et queda bé. Veig que comences a
aprendre'n, dels de debó.

- N'he sabut sempre, d'odiar. El que passa és que jo l'odi el canalitzo cap a qui se'l mareix de debò.

Em va dir que jo netejaria els quadres. Doncs vale. I em va preguntar si tenia un suggeriment.

- Vols que ho fem totes dues juntes, mama? -vaig preguntar amb ulls de cadllet i posant veu de nena petita.

- I així t'ha sortit tot, per confiar en la gent...

Em va preguntar si volia que ho féssim les dues juntes.

- Sí! Per favor! - Vaig dir, en un to d'emoció fingida - I després anem a fer el té i a explicar-nos què ha sigut de la nostra vida tots aquests anys que hem estat sense veure'ns...!

"No et fot... Coi de nena estúpida... ¬¬' "

Vaig rebuscar entre les butxaques, fins que vaig trobar un raspall de dents. Li vaig ensenyar.

- Que recordes què és això, Agatha?

OFF: Eh... no. O.O Què és? M'invento una excusa... XD

ON:

Em va ensenyar un raspall.

- No -li vaig contestar, sincerament, ja que encara era sota els efectes del veritasèrum, tot i que notava que començaven a esvanir-se.

No ho recordava de debò. Però si ella m'ho deia, era perquè en realitat, jo sabia què era allò. El que passava, el que segurament em passava, era que tenia moltes llacunes en blanc dels meus últims anys a casa els Black. El meu cervell havia oblidat expressament les escenes més traumàtiques. Ho havia hagut de fer perquè si no hagués acabat morint de cansament, de no poder dormir per les nits.

Allò em va espantar. Si no recordava una cosa que havia de recordar... era perquè era alguna cosa que m'havia traumatitzat temps enrere. Vaig empassar saliva, espantada.

Vaig somriure, en veure la cara de pànic que va fer-me.

- No recordes gens què és? - Vaig començar - No recordes aquella vegada que vas entrar a casa coberta de fang i ho vas deixar tot emmerdat, vaig fer-te netejar-ho tot amb aquest raspall? - Vaig dir, brandant el raspall davant els seus nassos - No recordes com vas acabar de...deshidratada?

Aquell raspall tenia la qualitat de netejar, sí, però no feia servir ni aigua ni sabó extern. Sinó que t'agafava l'aigua del teu propi cos.

- Per netejar una casa, no passa res. Però m'agradarà veure com acabes quan netegis només els quadres del vestíbul i el Gran Saló...

Em van venir flaishos al cap. La porta de casa... el fang... les petjades, els ulls de la mare... EL RASPALL.

Vaig obrir molt els ulls en recordar-ho. Merda. Merda, merda, merda. Em volia matar, o què? No, no durant un càstig. No em mataria, no s'ho podia permetre, perquè era un càstig oficial i hauria de donar explicacions. Però segur que em deixaria K.O. I sabia que no la delataria. No era el meu estil.

"Pensa en alguna cosa bona. Almenys no ho ha hagut de fer la Sam. Te n'haguéssis sentit responsable, perquè li hauria fet la TEVA mare."

Vaig anar fins a ella i li vaig treure el respall de les mans.

- Començo ja? -li vaig preguntar desafiant, com si no tingués por, encara que estava cagada.

Vaig riure, burleta.

- No et facis la valenta, filleta. Que sé que estàs més cagada que la primera vegada que el vas haver de fer servir.

Vaig fer-li un senyal amb els braços, obrint-los al vestíbul.

- Quan tu vulguis, estimada.

Vaig agafar el raspall i em vaig dirigir cap al primer quadre. Vaig agafar aire i vaig començar a respallar el marc daurat.

No va passar res. No, és clar, no podia notar res encara. Seria al cap d'una estona. De totes maneres, el raspall estava humit, o sigui que el sortilegi funcionava. Vaig acabar de repassar el primer marc, que va quedar brillant, i vaig passar a un segon, sense dir res.

Vaig veure com començava a netejar els quadres, que quedaven nets i brillants quan ella acabava.

- No, si encara serviràs per a alguna cosa, tu...

La noia anava avançant, un per un, quadre per quadre, sense mostrar cap signe de debilitat.

Vaig esperar a que comencés a fallar-li la musculatura per falta d'hidratació, a que notés la boca seca perquè necessitava aigua.

Em va semblar que la temperatura augmentava, al cap d'una estona. Feia calor. Tenia sed. Però no podia veure, és clar. Em començaven a fer mal les mans quan agafava el respall i... era jo o pesava cada vegada més?

Vaig parpallejar per humitejarme bé els ulls. Tan bé com vaig poder. Vale, tranquil·la. Respira, és normal, i anirà a pitjor.

- La pausa pel refrigeri a quina hora és? -vaig bromejar, sabent que m'estava observant per veure quan em fallava.

- Doncs per a mi ara mateix... - Vaig dir, traient de la bossa una ampolleta d'aigua i bebent-ne una mica. - Hmmm! Que bona! Que fresqueta!

Em vaig apropar cap a ella.

- Que en vols? - Vaig dir, apropant l'ampolla cap al seu cap i buidant-la tota per sobre seu.- Però que patosa que sóc! Quin greu! ho sento.

Vaig mirar-me el passadís. Li quedaven pocs quadres per acabar de netejar. I ja anava pel segon pis.

- Continua, va.- Vaig ordenar.

Em va llançar aigua per sobre, la molt puta. La veritat és que ho vaig agrair, perquè tenia moltíssima calor, però m'estava morint de sed i tenia unes ganes boges de beure.

El raspall pesava cada vegada més. Em costava moure'm caminar. Al cap d'una estona, fins i tot respirar. M'havia de parar sovint perquè no podia amb la meva vida. Però no em vaig queixar ni un sol cop. Em centrava en els quadres, primer un, després un altre... i un altre...

El temps passava lentament. No em trobava bé. No em podia passar ñla llengua pels llavis, perquè era seca. Em vaig observar el braç. La pell estava com arrugada i no tenia gairebé musculatura, era prim, molt prim i sec. Merda.

Ja no pensava ni emb claredat. Tot pesava, tot girava... I, en un moment determinat, vaig caure a terra, perquè les cames no em sostenien, i gairebé no sabia on era.

Vaig agafar-la abans de que caigués al terra i s'obrís el cap. La vaig estirar.

Vaig anar a rebuscar dins la bosa. En vaig treure una ampolla d'aigua de 2L. Vaig incorporar-li el cap i li vaig obrir la boca, amb compte. Com que encara no estava inconscient del tot, va agafar-me de la mà amb la que sostenia l'ampolla, amb por que la retirés, i va beure amb avidesa. Empassant-se la major part de l'aigua.

Vaig esperar, pacient.

Vaig beure amb avidesa l'aigua que em donava. Després em vaig maleir per fer-ho. No, no, no! No tornis a beure. No tornaria a beure. Però tenia tanta sed...!

Podia dir-li que no, podia fer-ho. Podia negar-me a complir el càstig. Però volia que veiés que era forta, i volia portar-li problemes. A la següent no cauria a terra si no era que em quedava ben inconscient. Que m'hagués de dur a la infermeria i hagués de donar explicacions.

Em vaig aixecar com vaig poder, fent tenties, li vaig adreçar una mirada d'odi profund i em vaig girar d'esquena a ella i vaig seguir fregant.

"Aguanta... aguanta... més... més..."

Ja tornava a tenir sed. No podia evitar-ho. la llengau em semblava una nosa a dins la boca, una massa de carn seca. Les cames, feixugues, em tremolaven d'aguantar-me.

"Aguanta"

Vaig aguantar. I vaig seguir netejant, vaig acabar el segon pis i vaig començar amb el tercer. Neteja, neteja, neteja. Vaig fer els possibles per no mirar-me el braç, que em notava cada vegada més estret. No em feia voltes... neteja... els ulls em feien mal... neteja... gairebé em vaig caure a terra, però em vaig aguantar sense dir res... neteja...

I llavors, quan ja arribava al final del tercer pis, tot es va tornar negre.

Quan vaig tornar a veure que es desmaiava vaig anar cap allà de nou. Ara estava més inconscient que abans, així que vaig decidir revifar-la per a que pogués beure més aigua.

Si, com jo pensava, tenia més set que abans, possiblement es begués dos ampolles d'aigua.

En vaig treure un parell i vaig destapar-ne la primera. Li vaig apropar a la boca i va beure, empassant aquell líquid transparent. Es va acabar la primera ampolla i, després, jo en vaig destapar la segona.

- Beu, que t'anirà bé - Vaig dir, maliciosament.

No sabia el que em fotia. Vaig beure sense voler-ho. Però va arribar un moment que vaig ser-ne conscient, del que estava fent. vaig sentir una veu dolça. Només que a mi em feia venir calfreds.

"NO!"

-No! -vaig "exclamar", tot i que no podia alçar la veu-. No...

Vaig apartar la cara i em vaig negar a beure més. Vaig intentar aixecar-me, però em vaig desplomar.

- Si no beus no podràs seguir amb el càstig, filla.- Vaig dir-li, amb un to de preocupació falç a la veu.

Vaig anar cap a ella i li vaig posar l'ampolla d'aigua al davant.

- Només te'n queden quatre, de pisos. I els has d'acabar.

Vaig brandar l'ampolla.

- Beu.

No tenia forces per parlar, però amb ella no em calia.

"Beu, tu, puta. M'hauràs de dur a l'infermeria. M'agradarà veure amb quina cara li expliques a Madame Pomfrey..."

Em vaig girar un em vaig posar a terra de quatre grapes, amb el raspall a la mà. No el deixaria anar. Em vaig agafar a un dels quadres per poder-me alçar i em vaig posar en una posició amb la que podia mantenir l'equilibri sense fer força. I em vaig posar a netejar, amb força (amb tota la que podia), fent que sortís molta aigua, perquè allò acabés com abans millor.

"No et desmaiis fins al final" em vaig ordenar a mi mateixa "Aguanta fins que no puguis més".

Vaig lluitar per mantenir els ulls oberts, i el cap fred, no pensava en res, només en el raspall. Un dos, un dos, un dos...

- Ets obstinada fins al final. Això ho has tret del teu pare.- vaig dir, quan vaig veure que s'alçava per segona vegada i agafava amb força el raspall.

Va començar a netejar, tots i cadascun dels quadres dels passadissos. Estava molt debil i feble i em va sorprendre que arribés a acabar el cinquè pis.

No tardaria gaire a desmaiar-se.

Vaig sentir el comentari que va fer sobre la meva obsitació. No podia pronunciar res, o sigui que ho vaig pensar.

"No en tinc, jo, de pare. Ni de mare, tampoc. No m'assemblo ni a ell ni a tu. Tots dos calceu el mateix peu..."

Prou. Raspall. Fort, que surti més aigua...

Vaih anar notant com m'assecava. Em feien mal els pulmons i em costava respirar. Hi veia borrós i va arribar un moment que vaig haver de tancar els ulls perquè no se m'assequessin. em vaig moure per tacte... allò era un marc. Neteja. Cada vegada sortia menys aigua del raspall, perquè carda vegada me'n quedava menys.

Al final no vaig poder aguantar-lo més i em va caure a terra. Jo també vaig caure. Vaig sentir que anava a perdre la consicència, però em vaig obligar a no fer-ho. No podia permetre'm quedar sufcientment conscient com per beure aigua. Vaig buscar el raspall amb la mà, a les palpentes... allà. Vaig fregar-lo contra la paret, fent un últim esfoç per treure tota l'aigua que pugués...

Fins que vaig caure a terra, rodona, i aquella vegada ja no vaig poder ni obrir els ulls. Estava completament fora de joc.

OFF: Tanco aquí i obro a la Infermeria, oks?

ON:

- I tant que t'assembles a nosaltres, filla - Vaig dir, amb un to fred i calculador.- T'assembles més del que desitjes. Perquè creus que la gent sap que ets filla meva?

Vaig veure com seguia netejant, tot i l'esforç que això suposava. Va caure-li el raspall, però tot i així va tornar-se a aixecar a les palpentes i va seguir netejant.

Fins que va caure al terra per tercera vegada.

Inconscient.

Vaig anar cap a ella i vaig recollir el raspall. Vaig enviar-lo cap al meu despatx.

Amb un moviment de vareta vaig fer que el cos de la meva filla s'alçés del terra i la vaig transportar passadís enllà.