Entre muntanyes de llibres

Vaig entrar a la biblioteca, quasi corrent. Desesperat per trobar aquell llibre sobre legeremància, vaig començar a treure llibres i llançar-los a terra, quasi amb despreci, fins que per fi vaig trobar el que buscava. Madame Pince em va fer una mirada assassina i em va advertir que recollís els llibres. Ho anava a fer amb màgia, però va dir-me que, com a càstig per haver-ho fet, ho fes a l'estil muggle. O sigui que vaig començar a recollir llibres i tornar-los al prestatge, pacientment, un cop vaig haver guardat el llibre que buscava.

"Coi de Madame Pince... Sóc dels alumnes que més ve i que més respecta la biblioteca, i per un dia que la situació em supera, la tia em castiga..."

Ja no podia més, amb això que els cabells revelessin els meus sentiments. Havia decidit anar a la biblioteca a cercar informació sobre metamorfomags. Volia dominar-ho jo, possar'me el color k volgués quan volgués i que, per exemple, quan tingui vergonya que no es converteixi en castany fosc.
Vaig entrar a la biblioteca, i anant cap a la lletra "M" de metamorfomag, vaig passar per la lletra "L" i vaig trobar el James recollint llibres.

-James! Què has sigut tu qui ha llançat aquests llibres al terra?- li vaig demanar, sorpresa.

- Sí, sí... He estat jo. - vaig riure, sorneguer -. M'ha passat una cosa raríssima i no m'he pogut estar de precipitar-me a buscar aquell llibre sobre legeremància... Però no el trobava i he hagut d'anar traient llibres.

Vaig somriure-li, content de veure-la, i vaig seguir ordenant llibres.

Vaig acotarme a agafar un parell de llibres, després em vaig apropar a ell i li vaig fer un petó.

-Tan urgent era?- li vaig demanar, mentre l'ajudava amb els llibres.- Ho dic per què tu tiris llibres al terra ha de ser alguna cosa important.

- M'ha espantat molt... - vaig abraçar-la i li vaig fer un petó ràpid abans d'acabar d'ordenar -. M'he sentit com... nose... com una mena de monstre horrible.

Vaig desar l'últim llibre i vaig asseure'm a la primera cadira que vaig trobar, mentre treia el llibre sobre legeremància i l'obria.

- Seu i t'ho explico.

Vaig mirar estranyada el James. Ell? un monstre? Mai per a mi seria un monstre.
Vaig mirarlo una mica espantada i em vaig asseure davant seu.

-Què ha passat, James?- li vaig demanar.

- M'he posat a llegir el pensament a un dels petits de primer, per pura curiositat, a estil d'estudi... - vaig somriure quan vaig "sentir" els pensaments de la Lils, però no vaig interrompre l'explicació -. M'he adonat que el noi estava enfadat amb son germà, i que no sabia si reconciliar-s'hi. I, inevitablement, he acabat pensant...: "Tan de bo li demanés disculpes".

Va mirar-me com si es tractés d'una cosa totalment normal.

- En aquell precís instant, el que he pensat ho he pensat amb prou força perquè creiés que era el seu propi pensament i es decidís. - vaig posar-me les mans a la cara, intentant no sentir-me pitjor a l'explicar-ho.

Vaig mirar en silenci el James una estona. Savia per que deia que era un monstre, havia fet que un noi volgués fer el que el James volia. Pero jo no pensava que era un monstre. El vaig agafar la mà i li vaig dir:

-James, això no es ser un monstre. Has ajudat a un noi a reconciliar-se amb el seu germà! Això es bonic! Has aconseguit dur una persona pel bon camí. Es preciós.- vaig dir, Realment jo ho pensava així.

- No ho entens...? Tenir la facultat de controlar els altres és una arma massa perillosa...! - vaig tancar els ulls -. No vull aquesta càrrega... O, si més no, vull poder controlar-la.

Vaig mirar-la, amb un fals somriure.

- Imagina't que, davant d'algú que no suporto, penso inconscientment que vull que es mati. Imagina't les conseqüències...

Vaig estar en silenci una estona, mirant com el James s'estava agobiant ell mateix.

-Tranquilitzat, James, Tranquilitzat.- li vaig dir.
Vaig agafarli la barbeta per que em mirés als ulls.

-Això no passarà. Ho saps. Tu ets molt bona persona i no desitjaries la mort a ningú, per tant, no hi ha per que preocuparse.- vaig acabar.

Vaig mirar-la als ulls, preocupat. Allò em va calmar una mica, però seguia angoixat pel que havia passat feia una estona.

- Daixò... Gràcies. - vaig fer-li un petó ràpid i vaig tornar-me a girar cap al llibre -. Estic segur, però, que si ho pogués controlar no patiria tant.

Vaig començar a fullejar el llibre, buscant alguna cosa sobre "control", "introducció de pensaments" o "pensaments introduïts"...

- Potser en aquest llibre hi ha alguna cosa... - vaig dir, just en el moment en què obria el capítol de "possessions"...

Vaig mirar preocupada el James. Segur que estava més tranquil?

-Doncs provem a controlar-ho. Jo t'ajudaré en tot el que pugui, James.- li vaig dir, fentli un petó ràpid.- Ho saps, ¿no?

Vaig mirar el llibre.
-Vinga, què possa?- li vaig demanar

- Hmmm... Pffff... - allò era massa; em superava -. Diu això.

"Les possessions -és a dir, induir a algú a actuar de maneres concretes- són la part més difícil de la legeremància. Teòricament, per a posseir algú t'hi has de posar a dins de manera temporal, però es pot fer de manera més senzilla (tot i que menys eficaç) si penses una cosa amb prou força quan estàs dins la ment de la persona en qüestió. Això és relativament fàcil de controlar: un pensament així ha de tenir la força equiparable al pensament feliç d'un demèntor. S'ha de dir que "alterar" la ment d'un demèntor com ho fa un patronus costa el mateix que alterar la ment d'un nen de cinc anys amb la possessió. Això vol dir que, per a alterar la ment d'algú més gran, com un adolescent o un adult, s'ha de tenir molt poder.
La possessió és famosa per la bogeria que va causar en alguns personatges famosos, com a Billy Boig-perdut o a Lord Voldemort."

- És massa per a mi. Només he d'intentar no pensar res amb massa força, i sempre que tingui impulsos així, de no estar dins la ment de ningú... - vaig mirar a la Lils, temorós -. I si em fa tornar boig i em torno malvat?

Vaig sospirar.
-Ni et tornarás malvat ni et tornarás boig.- li vaig dir.- es senzill, No pensis amb massa força.- vaig fer broma.

- Gràcies, Lils... - vaig aixecar-me i, amb un cop de vareta, vaig fer levitar el llibre fins el prestatge -. Això espero.

Vaig recollir les coses i vaig desar el material de la biblioteca.

- Què, tens res planejat?

Vaig somriure a en James.
-Es clar que si, tot anirà bé.- li vaig dir.
De cop vaig recordar el que havia vingut a fer, vaig correr cap a l'apartat "M"
Vaig agafar el llibre que buscava.
-Bé, jo havia vingut a per aquest llibre, per controlar lo dels colors dels meus cabells, ja saps.- li vaig dir.

- Oh... Sí, ho entenc. Jo no necessito que els teus cabells canviin de color per saber el teu estat d'ànim... Però suposo que tothom deu fer preguntes, quan et passa.

Vaig fer-li un petó, suau, i vaig carregar-me la bossa a l'esquena.

- Ara he de marxar, però si vols després sopem junts... - vaig dir-li somrient.

Vaig somriure.
-M'agradaria, sí.- vaig respondre.

Després vaig enfonsar la meva mirada entre les lletres i frases sobre ser metamorfomag.

- D'acord, doncs. Fins després!

Vaig sortir, pensarós, de la biblioteca.

[Surto del tema]