Assajant en aquell petit auditori

Vaig anar, amb la Nyx al costat, fins al passadís del tercer pis. Allà hi havia una porta grossa, de fusta, que donava a una sala amb una trapa al terra. De fet la trapa estava sellada, però això és poc important. El cas és que la sonoritat d'aquella sala era impecable, i la il·luminació era bastant bona.

Vaig treure el violoncel del petit armari que hi havia deixat, en un racó, protegit amb uns candaus màgics. Vaig treure, també, un tamboret, i vaig asseure-m'hi, posant-me bé i agafant l'arquet amb confiança.

- Et presento... Salut d'amour - vaig picar-li l'ullet i vaig començar a tocar.

Vaig entrar amb el Matt a la sala. La vaig observar, era molt gran i no l'havia vist fins aquell moment.

Vaig veure com el Matt va treure el violoncel. Em vaig asseure al terra, mirant-lo.

-Quan vulgui el senyor.- vaig bromejar.

I va començar a tocar. Quasi vaig notar com em brillaven els ulls, recordant al meu pare, al meu pare de cuan jo era petita, aquell pare que no es posava histèric amb mi, aquell pare que es preocupava per mi...

Quan l'arquet va fregar les cordes per primera vegada vaig cloure els ulls un instant. Vaig parar atenció a les primeres notes, a la seva sonoritat. Sonava perfecte...
La noia va passar a un segon pla quan vaig començar a tocar. Sí, d'acord, m'agradava i volia alguna cosa amb ella, però la música era més important que una noia.

Perquè les noies canvien. Avui n'és una, demà en serà una altra... Però la música no canvia. La música és sempre igual de bella, igual de perfecta.

Sí, és cert que en obrir els ulls el primer que vaig veure va ser com els seus brillaven. I em va encantar, veure-ho. Era estar en presència de les dues coses que més m'agradaven: les dones i la música. I si la música podia ajudar-me amb les dones, millor.

-El toques bastant bé.- vaig fer. En realitat ho tocava molt bé, però aquell noi ja tenia l'autoestima massa alta com per que jo se la pujés encara més.

Vaig creuar-me de braços, pensant een el meu pare. Les coses havien cambiat des de que em tocava el violoncel de petita. Havien cambiat molt...

-Em recorda al meu pare, saps?

"Però al de veritat, no al d'ara..."

Vaig somriure. No em diria que ho feia bé, no semblava gaire il·lusionada amb alimentar el meu ego.
Però no vaig respondre. Estava massa concentrat tocant. No vam creuar cap més paraula fins minuts més tard, quan vaig acabar. A mitja peça, i seguint el costum, vaig errar la mateixa nota, voluntàriament; sense interrompre la música vaig seguir tocant.

Vaig tornar a tancar els ulls en arribar a les notes finals. Disfrutant de cada nota, de cada so, de la música que jo mateix creava.

I després vaig obrir els ulls, i vaig mirar-la.

Va seguir tocant sense dir res i jo l'escoltava. M'agradava el so que treia, i molt. Feia molt que no escoltava aquelles notes. Em duien a temps bons a casa, sense problemes, sense crits i sense odi.

Una bona época.

Va tancar els ulls a les últimes notes. Jo el vaig imitar, veient-me a mi, sentada al saló de casa, escoltant les notes que el meu pare creava per a mi, i només a mi. Per a la seva filla estimada.

Vaig obrir els ulls abans de l'ultima nota. Ell va obrir els ulls després. Vaig mirar-lo uns segons, sense saber molt bé que dir, i finalment vaig fer un somriure.

-Gràcies.- vaig dir. Sabia que ell no entendria el perquè d'aquell gràcies, però necessitava donar-les.

- A tu... - vaig somriure-li -. Tenir públic, i més essent un públic tan selecte, m'ha ajudat a rememorar els vells temps amb el quartet.

Vaig acariciar el violoncel com si es tractés d'una delicada noia a qui pretengués seduir.

- Alguna altra proposta? - vaig picar-li l'ullet.

Vaig somriure-li.

-El Prelude de Bach.

Em vaig adonar que m'havia deixat endur, que ja no pensava en possar-li dificil i vaig enfadarme una mica amb mi mateixa, igualment, volia seguir escoltant-lo

"Què rebré, si toco el Prélude?"

Vaig somriure i vaig tornat a aferrar l'arquet, que en tocar les cordes va emetre aquella meravellosa melodia mentre els meus ulls es tornaven a tancar. Una altra vegada, a mig preludi vaig errar una nota en tocar les més greus. Una altra vegada, va ser un error voluntari.

No pretenia tocar l'allemande, ni la courante, ni la sarabande... no m'havia demanat la suite sencera, només el preludi. Al cap i a la fi amb el preludi en fèiem tots prou.

Aquella vegada no vaig obrir els ulls en tota l'estona. Fins al final, quan la última nota es va esvair i el silenci va tornar a regnar, que vaig obrir els ulls i vaig dedicar-li un somriure seductor.

"Ara toca premi? O em toca tocar més? No és que no em vingui de gust, és clar..."

Vaig escoltar amb atenció i vaig deixar anar un somriure sense poder-ho evitar. Va tocar tot el prélude. Tancant els ulls.

-D'acord, ho diré: m'encanta com sona.- vaig rodar els ulls, amb un somriure trapella quan va acabar i em va somriure.- Escolta, Matt, tinc curiositat per una cosa... En les dues cançons has fallat dues notes, més o menys a la meitat de la cançó. Ho has fet sense voler? Si no, per què ho has fet?

- Sí... són dos errors forçats, voluntaris - vaig dir, amb un somriure -. Dos errors en honor a algú que, a mitja cançó, em feia fallar.

Hi vaig pensar. Vaig evocar-ne els ulls, els cabells, els llavis... Vaig parpallejar un parell de vegades, intentant evitar que alguna llàgrima fugís dels meus ulls.

- Aquí on em veus, amb el meu orgull Stinson, abans era un romàntic. Ella... bé, ella sempre em picava l'ullet a mitja melodia, i errava una nota - vaig sospirar -. Va morir en un accident de cotxe fa una mica més d'un any.

Vaig somriure-li.

- Alguna altra proposta?

M'el vaig quedar mirant, en silenci, mentre acabava d'entendre el que m'havia dit. Després vaig voler reaccionar, però no vaig saber com.

-Ostres... ho sento molt...

Em vaig mossegar el llavi, sense saber molt bé que fer.

- No pateixis. Pensa en positiu, si no hagués passat això no estaria intentant lligar amb tu - vaig picar-li l'ullet.

Vaig deixar el chelo recolzat a la cadira i em vaig asseure al terra, al seu costat.

- Així, tens alguna altra proposta? - vaig mirar-la -. No ha de tenir a veure amb el violoncel, si no ho vols...

No vaig dir res més. Ell es va aixecar i es va asseure al meu costat. El vaig mirar i vaig veure que estava molt a prop. Massa, pel meu gust, així que em vaig aixecar i vaig a anar a mirar per una finestra.

-Proposa alguna cosa i jo et diré si em pareix bé. Què et sembla?

Em defugia. Ja ho feia, allò... En alguns moments es mostrava receptiva, en d'altres fugia.

- Sé del cert que qualsevol proposta que jo vulgui fer-te la tombaràs, o sigui que no les faré... - vaig aixecar-me, vaig agafar el violoncel, el vaig posar a la funda i el vaig tancar a l'armari -. Però si vols, ara ens acomiadem i demà tornes a venir i et toco el que vulguis...

Era el millor que podia fer, suposo. Deixar que pensés i l'endemà tornar-hi.

Vaig girar-me i li vaig somriure.

-Com vulguis... la veritat es que tinc feina per fer... Però com prefereixis.

Vaig obrir el llibre d'encanteris que encara duia a la mà, esperant que es decidís, ja que a mi, sincerament, em donava igual divertir-me una mica més o tornar als jardins a llegir.

Vaig somriure i vaig anar fins a ella. Estava distreta mirant-se el llibre.

Per un instant vaig estar temptat de fer-li un petó darrere l'altre, i despullar-la i fer-li l'amor allà mateix, però em vaig contenir. Seductor, vaig somriure. I quan no estava pendent de mi vaig fer-li un petó a la galta, prop de la comissura del llavi.

- Fins demà, Nyx! - vaig dir mentre me n'allunyava, cap a la porta, encara amb aquell somriure seductor als llavis.

Estava llegint, quan vaig sentir aquells llavis a la meva galta. Vaig treure la varet,a per acte reflex, mentre recordava mil i un encanteris i maleficis, després vaig negar amb el cap. No calia ser tan brusca...

O sí?

Em vaig apropar a ell i li vaig llançar un Aquamenti al cap, amb un somriure als llavis.

-Ups... Ha estat sense voler... crec.- vaig rodar els ulls.

Vaig somriure. M'esperava una reacció així, però era una bona senyal. Vaig assecar-me amb un gest de vareta.

- Algun dia, Nyx... Algun dia... - vaig somriure-li.

Sí, algun dia. Seria difícil, perquè no era massa oberta, però podia. Sabia que podia. Sabia que me'n sortiria.

- T'estaré esperant aquí mateix demà a la tarda - vaig anar caminant cap a la porta -. Adéu, Nyx! Fins demà!

-Segueix somiant, Matt.

I vaig creuar els braços veient com se n'anava, tornant a obrir el llibre.

"No podrà... Segur que no... Segur"

[Tema tancat]