Hipotèrmia

Vaig entrar, amb la Black, embolicada amb tres o quatre mantes, en braços. Vaig cridar Madam Pomfrey i vaig deixar-la a un llit. No sabia si quedar-me o marxar, o sigui que vaig agafar un full i una ploma i vaig escriure un parell de paraules.

De res.

Vaig deixar la nota a la tauleta de nit i, quan anava a marxar, vaig sentir com, en somnis, murmurava. No li vaig donar importància, perquè no se l'entenia, fins que em va semblar sentir, un parell de vegades, el meu nom. "Fortin..." va murmurar primer. Després només vaig entendre un "Kikus...".

Vaig començar a pensar, com quan actives un engranatge i no el pots aturar. De seguida vaig trobar, mentalment, allò que buscava. I estava a la biblioteca...

[Surto del tema]

... I em vaig despertar al cap d'unes hores. Déu meu, em feia mal tot. Tot seguia molt blanc, però ara era càl·lid, no fred... vaig recordar el fred, la neu... ah. Sí. Algú em devia haver trobat. Vale. Sí.

"I m'ha deixat aquí sola?"

És clar que potser havien passat moltes hores. Vaig bellugar les extremitats. Estaven entumides, però les podia bellugar i notava el contacte amb els llençols, que ja era molt. Vaig fer un com d'ull al meu voltant i vaig veure un pergamó a la tauleta de nit. la vaig agafar.

De res

No anava signada. Que estrany. I era una mica borde, no? Qui m'hagués tornat a la infermeria m'hagués deixat allà i a sobre em posés un comentari borde i altiu quan estava a punt de morir?

"Possiblement algú d'Slytherin que no sigui un subnormal acabat"

Em vaig preguntar què hagués fet jo si hagués trobat algú d'Sly en les mateixes condicions. L'hagués ajudat?

...

...

...

"Sí, cony, sí", vaig pensar, mig-renyant-me per trigar tant a pensar-m'ho.

Potser havia estat el Fortin. Déu meu, esperava que no. Després del que li havia dit aquell matí... pffff.

- Black! Què li ha passat? Ha estat ell? Ha estat el nou Senyor de les Forces del Mal?

Em vaig girar cap a Madam Pomfrey.

- No crec que l'assassí aquest s'hagués dedicat a despullar-me i deixar-me a la neu amb hipotèrmia. M'hauria mort. No sé què ha passat, no recordo res. estava asseguda al banc i... quan m'he despertat, era a terra a la neu, despullada. He conjurat foc i... m'he desmaiat després.

Tot i que no ho recordava, SABIA que havia estat l'Ursula. hagués fet el que m'hagués fet, que no en tenia ni idea. Allò feia pudor a Black per totes bandes. Però no pensava dir-ho a Madam Pomfrey.

- Qui m'ha portat?

- No ho sé. Algú m'ha cridat, però quan he sortit ja no hi era.

Vaig assentir.

- M'he de quedar aquí?

-Almenys avui.

Vaig tornar a assentir. No tenia cap sentit discutir-li, i de totes maneres me sentia molt dèbil. En fi. esperava que la gent ho sabés i algú vingués a fer-me companyia...

Vaig arribar a la infermeria, encara pensant en el que m'havia explicat en Fortin. Em costava de creure que l'Agatha hagués estat capaç d'enganyar-nos a tots. De fet, ho feia genial. Durant el dia, s'hi discutia, l'insultava i se'n queixava. Però durant la nit, la cosa canviava...

- Agatha...! - vaig anar cap a ella -. Estàs bé? Sort del que t'ha portat fins aquí...

Vaig fer com si no sabés de qui es tractava, tot i que al cap d'un no-res li preguntaria sobre la seva relació amb en Fortin. M'encuriosia, especialment, la seva reacció.

- Hola, James... - el vaig saludar-. No sé qui m'ha portat... tot i que tinc la sospita que deu ser algú d'Slytherin, perquè m'ha deixat una nota borde...

Li vaig ensenyar el "de res".

- I mira, aquí em tens. Pel que sembla m'han atacat, quasi m'han matat, i m'han esborrat la memòria. I tu què tal? - vaig riure després de bon rotllo.

- A veure, quasi et maten, et porta un "desconegut" - vaig senyalar les cometes amb els dits - i em preguntes, a mi, que què tal??

Vaig quedar-me-la mirant, al·lucinant. Primerament, no era capaç d'entendre que no sapigués de qui era la nota. Llavors, perquè em costava creure que aquella implacable defensora de l'odi a les serps s'hagués passat la meitat del trimestre veient-se amb en Fortin. Finalment, tampoc sabia si dir-li que sabia allò seu amb l'Slytherin.

- I SÍ, sé qui t'ha portat aquí... però dubto que vulguis saber-ho. Després del que has fet, no...

- Home, no cal fer-ne un drama, tampoc -vaig dir incorporant-me una mica-. Estic sana i estàlvia, no m'ha passat, res, o sigui que amunt els ànims.

Vaig escoltar el seu comentari de després, fruncint les celles. Per què ho deia que no m'agradaria qui havia estat?

- Ja m'he imaginat que devia ser algú d'Sly... Però a què et refereixes amb això de "després del que he fet"?

- No, no és "algú d'Sly" de la manera que ho dius... No pas amb aquest odi. - vaig dir, amb un somriure que semblava més aviat una ganyota -. Escolta, de debò que TOTS els Slytherin et cauen així de malament?

No va respondre immediatament, sinó que es va prendre el seu temps. Abans que ho fes, però, vaig preguntar-li una segona cosa.

- I de debò et penses que tots els Slytherin et deixarien notes bordes tan sols perquè "ets la Black"? No has donat motius a ningú, per estar borde? - vaig dir, ja més directe.

- El fet és que me n'orgulleixo d'haver donat motius a pràcticament tots els Slytherin per odiar-me...

Però me'n vaig adonar que no m'estava parlant d'allò. Podia ser que...?

- Maleït fill de la gran puta!- vaig cridar, posant-me històrica de cop-. Què t'ha dit?

Només el Fortin podia fer-me passar de la tranquil·litat a la fúria en pocs segons.

Va posar-se a cridar. Allò em va confirmar que el que m'havia explicat en Fortin era cert; d'altra banda, no s'hauria posat d'aquella manera.

- Doncs... només el titular, en realitat. Vaja, no feia falta gaire res més...! - vaig riure, tot i que me'n vaig allunyar una mica -. I també m'ha explicat que avui l'has deixat.

Vaig intentar llegir-li la ment. Tot era molt confús, en aquell moment, i no vaig entendre res. Només hi havia ràbia, molta ràbia, però alguna cosa més es deixava entreveure entre cada amenaça de mort cap a l'Slytherin...

Ho havia descobert. Algú ho havia descobert.

"Fill de la grandíssima puta! Ho havies d'explicar als MEUS amics? No podies haver-ne anat a buscar a algun dels teus?? ¬¬"

No sabia què fer, tenia el cap com un timbal, no sabia si dir-li la veritat, si mentir-li.... però si posava els meus pensaments en ordre el Bohr podria llegir-los... De manera, que, abans que me'ls pogués llegir, vaig dir el primer que se'm va passar pel cap. I vaig fer paret.

"Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;"

- Això no pot sortir d'aquí.

Me'l vaig quedar mirant uns segons abans de continuar.

- Recordes quan els Slytherins es van començar a posar simpàtics? -li vaig preguntar-. La Davies es va guanyar pràcticament tothom, i la Possesseur uns quants. Alguns nois de Slytherin queien força bé al personal, també. Vaig pensar que n'estaven tramant alguna i em va semblar que la millor manera d'esbrinar-ho era acostant-e a ells. Se'm va presentar una oportunitat amb el Fortin, i la vaig aprofitar. Ens vam embolicar una nit i... -em vaig encongir d'espatlles-. Vaig fer que seguís passant. Fa un parell de mesos que estem així...

Vaig fer una pausa per respirar.

"si pots esperar i no cansar-te de l’espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t’odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;"

- Però avui ho he tallat -vaig dir-. Em sabia greu estar jugant amb una persona d'aquesta manera, encara que no li tingui cap mena de respecte. Representa que són ells els manipuladors, no jo. Em va començar a saber greu el que li estava fent al Fortin; potser ell no en sabia res del que tramaven els altres. I estava cansada d'estar tot el dia fent veure que volia estar amb ell quan només li volia treure informació.

Vaig fer un sospir.

- I la veritat és que tampoc no n'he tret res, de manera que era millor acabar el joc.

Me'l vaig quedar mirant, com desafiant-lo a dir que estava mentint.

- Doncs creu-me... no hi estava compinxat. Si ho estigués no m'hauria vingut a demanar un cop de mà... - vaig asseure'm a una cadira que hi havia a la vora.

Vaig assentir, amb el cap. Sabia que hi havia alguna cosa que no lligava, o sigui que vaig buscar una manera de treure-li alguna cosa.

- El que se'm fa estrany és que, tot i haver-hi estat només per espiar els altres Slytherin, al final t'hagi acabat important lo suficient com per no voler fer-li mal. - vaig dir, analitzant la situació -. I també se'm fa estrany que, essent tu, hagis posat una excusa tan barata com la que has posat... Deixar-lo per no fer-li mal, però travessant-li el cor amb una excusa poc creïble.

Vaig aixecar-me. Estava bastant nerviós, a dir veritat.

- Només perquè ho sàpigues... no m'ho empasso. - vaig dir, burxant-la; millor anar per la directa, en situacions així -. I ell tampoc.

Em va fer sentir una mica malament, però vaig decidir deixar-ho com estava.

- Doncs és el teu problema - li vaig dir, tornant-me a estirar al llit-. Pensa el que vulguis. De totes maneres no n'has de fer res; la meva vida privada és PRIVADA. I no és que m'importi el que li passi o li deixi de passar al Fortin - vaig mentir-. Simplement crec que no s'ha de jugar amb les persones, així que he deixat de fer-ho.

Em vaig tapar amb el llençol. Em va sorgir el dubte de si realment havia fet bé, deixant-lo o no.

- I l'excusa serà més creïble quan vegi que és veritat, o sigui que no t'hi fiquis, perquè no n'has de fer res.

Estava molesta. El James em posava dels nervis. Sempre ho sabia tot, tot, tot. Sempre estava com un pas per davant meu. Doncs no sabria res de mi si jo no volia.

"si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin,
si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors;"

- Però que no ho veus, com d'important és això? - vaig dir, mig enfadat -. Estem en guerra, gairebé! Només falta que vagis provocant el personal de Slytherin perquè agafin mania a l'altra gent i s'uneixin a qui no toca!

Vaig apartar-me una mica. Em vaig adonar de la magnitud del que acabava de dir. No pas del fet que estiguéssim en guerra, però sí del perill que suposava tenir alumnes entre les files enemigues... Si en Fortin podia passar-s'hi, tot i ser dels més tolerants, era possible que els altres també s'hi haguessin passat.

- Pensa què fas... Els teus capritxos poden semblar barats, i acabar costant vides.

Vaig retirar-me una mica més. Com més hi pensava, més em repugnava aquella situació. I em feia por, per què negar-ho. Em feia MOLTA por...

- I què vols que faci? - vaig bramar, a punt de posar-me a plorar, perquè no entenia com em sentia, tot i que era cert que era perquè jo no volia explicar-l'hi-. Que segueixi amb ell, per tenir-lo content? Vaig intentar espiar-los i em vaig equivocar, i he parat, que és el que havia de fer, no? Doncs ja està! Ja s'oblidarà de mi, home...

Vaig intentar respirar fons.

- I si es posa de part dels altres, si és que no ho està ja - vaig dir abaixant molt més la veu-, doncs és ell sabrà el que es fa. Però no t'atreveixis a dir que és per culpa meva. Dubto que tingui tanta influència sobre ell.

Tenia moltíssimes ganes de posar-me a plorar i de compadir-me, perquè em sentia fatal, però amb el James allà davant no podia.

- James, necessito pensar -li vaig dir-. T'ho dic de debò. No em fa res que em facis companyia, però creus que podries evitar llegir-me la ment una estona? Si he d'estar recitant poemes no processo bé.

"si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles..."

Vaig parar de recitar un moment. Era increïble com moltes vegades els poemes que estava recitant em feien adonar dels errors que estava cometent.

- Pot agafar mania al que ets, com a persona, i acabar fent-la extensible a tot el que representes. I, perquè ho sàpigues, ets tu la que portes la torxa de la lluita contra en Rodlel i companyia, en aquesta escola.

Vaig assentir quan em va demanar que no li llegís la ment. No em feia res, aguantar-me, tot i que em moria de ganes de saber què hi havia de cert en tot allò.

- Fes, tranquil·la. Però vigila quins poemes recites, després. Tenen més significat, de vegades, que el d'un simple protector anti-legeremància.

Vaig repirar profundament.

Em moria de ganes de preguntar-li al James per què l'havia anat a buscar el Fortin. Què li hauria dit de mi. Sabia per què l'havia anat a buscar a ell, perquè ell podia llegir les ments i pretenia que fes allò amb mi per saber la veritat. Però no la podia descobrir havia d'apartar el Fortin de mi; ja l'havia deixat arribar massa enllà. Em vaig preguntar si podria deixar d'estare enamorada d'ell només per haver tallat. El seguiria veient cada dia, a classe, als passadissos, a quidditch...

Però havia fet bé. No podia estar enamorada d'un Slytherin.

- Potser això que et dic és horrible, però... en part quasi preferiria que estigués de part seva i en contra meva - vaig dir-li al James-. Al menys estaria tot clar, i no estaria sempre dubtant sobre la seva innocència. El podria odiar coma tots sense sentir cap mena de remprdiment per haver... ehem... jugat amb ell.

No havia jugat gens amb ell. Tot el que havia passat era perquè ho sentia. Però tampoc si sabia si ell sentia el mateix que jo, probablement no. Li hauria dit al james...?

Em vaig sentir impelida a preguntar-li-ho, però em vaig mossegar la llengua.

- I ja sé que sóc jo la que encapçala la lluita contra els Slys. I no penso deixar de ser-ho, és la MEVA guerra, i m'ho prenc com una cosa personal. De fet, crec que és per l'únic que serveixo...

- Doncs si és així, trobo que has fet ben fet - vaig dir, al final -. Si no sents res per ell... Millor acabar amb tot això. Sobretot perquè li deus importar més del que t'imagines. Si no, no m'explico que m'hagi vingut a demanar ajuda...!

Vaig somriure.

- No confia tant en mi com per voler fardar d'haver-se liat amb tu. Només hi ha confiat ara, quan sabia que ningú acceptaria que pogués sentir res per una Gryffindor...

Vaig asseure'm, nerviós. No tenia clar què hi havia de cert en tot allò...

- Vaaaaaja, gràcies per dir que he fet ben fet...

Era tot un punt, tot i que havia dit "si no sents res per ell", i allò no era cert, però vaja, arrencar-li un "ben fet" al James Bohr era tota una fita.

Després, quan va dir allò de "sabia que ningú acceptaria que pogués sentir res per una Gryffindor", se'm va glaçar la sang. Li havia de preguntar. Volia dir allò que...

Vaig intentar posar la meva millo0r cara de pòquer.

- Què vols dia amb això de que "pugués sentir res per una Gryffindor"? - vaig preguntar amb un to que volia sonar normal-. Estic convençuda que en Fortin no sentia res per mi. Atracció com a molt. M'odia.

Em vaig adonar que estava agafant els llençols amb força, esperant la resposta.

- Black, si volgués fardar ja ho hauria fet. I si t'odiés i et volgués deixar en ridícul, hauria estat escampant que ets una meuca (i coses pitjors) per tota l'escola. Però en comptes d'això ha acudit a mi, que suposadament l'odio per tot allò que va fer a la Lils, per demanar-me ajuda. - vaig dir, amb cara de detectiu -. Demanar-me ajuda! Des de quan sóc jo, el conseller d'en Fortin? Des de quan sóc la única persona a qui es veu en cor de dir que heu estat liats durant mesos?

Vaig treure la vareta i vaig treure espurnes, jugant.

- I, per si segueixes entossudida..., es va posar vermell. Com un tomàquet. - vaig riure -. Des de quan, essent en Fortin, li agafa vergonya i es posa vermell?

Vaig notar que jo també em posava vermella de cop.

"Merda!"

Com que estava distret amb les espurnes i no m'havia vist, em vaig apressar a cobrir-me amb els llençols.

- No em trobo bé, em sembla que tinc febre.

"Tot això per amagar que estàs vermella? O.O"

Tenia raó, el Fortin no havia fet res per fer-me mal ni per deixar-me en ridícul. Per què no ho havia fet? Era el més normal, no? I si ell també sentia alguna cosa per mi...?

"No, no, no, no. Prou, deixa ja de remenar la merda".

- Què vols dir, amb això? - vaig seguir insistint, tt i que sabia que no era prudent, des de sota el llençols-. Que en realitat li caic bé? La veritat és que caic bé a gairebé tothom, però els d'SLytherin sempre m'han odiat...

Vaig riure. No l'havia arribat a veure, però m'imaginava que estava vermella i tremolava dels nervis.

- De l'amor a l'odi només hi ha una passa...! - vaig dir, mentre m'aixecava i seguia jugant amb les espurnes que treia la vareta -. Apa, jo et deixo, que encara estàs convalescent.

I, amb un somriure de victòria a la cara, vaig sortir de la infermeria.

[Surto del tema]

Vaig entrar quan el Bohr sortia.

- Bon dia ^^ - el vaig saludar abans d'entrar-. Ei, Agatha, estàs desperta? Genial, corrien rumors que l'havies palmada, però com que jha sé com van aquestes coses, m'he imaginat que només t'hauries fet un tallet o algujna cosa així... què ha passat?

Vaig veure que entrava el Saul. Molt millor, parlar amb ell era cinquanta vegades més fàcil, i no em feia tenir remordiments ni mal de cap.

- Hola! Doncs no ho sé, què em va passar, però em vaig despertar en boles enmig de la neu... no recordo res, crec que em van esborrar la memòria. Estic convençuda que sé qui va ser, però no en tinc cap prova, de manera que ara per ara no puc fer-hi gran cosa.

Me'l vaig quedar mirant. De cop i volta se m'havia acudit un idea.

- Escolta, Saul, perdona la intromissiço, però no estàs sortint amb ningú, oi?

- Doncs coneixent-te, suposo que qui hagi gosat atacar-te no es lliurarà del seu càstig!

Vaig somriure, tot i que em vaig quedar una mica parat per la pregunta. L'Agatha no feia gens de pinta d'interessar-se per aquestes coses.

- Què...? - vaig fer-. Doncs... nnnno. Però a què ve, això, ara? O.o?

- T'importaria tenir-ne una de mentida? - vaig dir, torçant el cap-. Espera, abans que flipis, deixa que t'expliqui...

"Millor dit: deixa que m'enventi... "

- Saps que sóc una irresponsable i que no sé controlar els meus impulsos, oi? - vaig fer un sospir foça aconseguit-. L'altre dia em vaig apostar amb una colla d'Slytherin que trobava parella abans de demà. Les ties aquelles, ja saps com són, amb els seus comentaris de divas inaguantables. No em vaig poder aguantar. El pitjor és que ni tan sols ens hem apostat res, només em van deixar anar un parell de comentaris del pal... que si seràs una vella amargada rodejada de gats, que si amb la mala hòstia que tens qui et voldria...

Me'l vaig mirar amb cara de cadellet

- Som amics, Saul oi? Oi que em faries un favor molt, molt gran?