Prenent la fresca

Havia sortit a fora una estoneta. Estava de molt bon humor, no passaven dos segons sense que recordés la nit anterior amb el Fortin. M'encantava. Tenia una estona lliure i me n'havia anat sola a fora per poder seguir pensant en silenci, sense haver-me d'amagar si em descobrien. Vaig posar la mà a l'aigua; estava gelada. Tot i el solet, no vaig posar-hi els peus com feia normalment; ja gairebé era desembre.

Vaig sentir unes passes, i em vaig girar per veure qui venia.

"Oh, merda... s'ha acabat pensar...."

Vaig anar cap al llac. Aquell lloc era com una mena de refugi, per a mi; s'hi estava genial. Vaig arribar de seguida, però vaig tardar en adonar-me que hi havia l'Agatha allà al costat.

- Ei, Agatha...! - vaig saludar-la mentre anava cap a ella -. Vaja, sembles feliç. Com es passa d'agafar borratxeres a plena llum del dia, a ser feliç i voltar pels jardins com si fossin una pista de patinatge?

Feia, realment, cara de felicitat, però no podia saber la raó perquè el seu "sistema oclumàntic" era més eficaç del que semblava.

- Mira, fa bon dia, la ferida del braç ja gairebé se m'ha curat, no m'han castigat en tota la setmana... i s'acosta el Nadal!

No m'havia agradat mai gaire, Nadal, però bé, almenys no hi havia classes.

- Tu no hauries de ser a la biblioteca, amb aquest dia tan maco que fa? - me'n vaig burlar.

"Ser o no ser, aquest és el dilema:
si a l’esperit li és més noble sofrir
els cops i els dards de la ultratjant Fortuna,
o armar-se contra un mar de sofriments
i enllestir-los lluitant. "

- Ja, clar... Serà això... - realment, actuava d'una manera molt estranya.

Vaig riure quan va dir allò de la biblioteca, però vaig decidir prestar atenció al poema mentre llançava pedres al llac, amb un somriure.

- T'estàs superant amb els poemes, eh? Cada vegada són més profunds, més sentimentals... - vaig dir, fent broma.

Sí, fent broma, però no deia cap mentida. Últimament la Black actuava com una adolescent enamorada... u.u''

Se'm va quedar la boca oberta quan va dir allò.

- No siguis idiota, m'hi he posat amb el primer que m'ha vingut al cap... ¬¬

Em vaig plantejar un moment si el que havia passat els úlñtims dies podria haver influït en...

"Eeeeep!... tu a lo teu!"

"Morir, que és com dormir,
res més; dir que amb el son finalitzem
els mals del cor, les mil ferides naturals
que la carn va heretar."

Vaig recitar obedientment.

- Molt bé, no faig preguntes... Tu sabràs de qui t'enamores... - vaig dir, més convençut.

No era una cosa freqüent, veure ments tan desordenades i col·lapsades com la de la Black; en els moments de lapsus, era impossible distingir res, però es veia automàticament que la seva ment era un caos. Més del normal...

- Mentre no t'hi facis més mal del compte... - vaig dir, fotet.

Vaig llançar una altra pedra, que va fer tres o quatre bots abans d'enfonsar-se. Ella seguia recitant poemes, tots amb el seu toc romàntic (poc comú en ella, val a dir).

- Però a tu qui t'ha dit que jo estic enamorada? - vaig riure, intentant posar-hi naturalitat-. Déu me'n guardi. Tinc cosaes molt més importants a fer, no estic per tonteries, jo.

"!!! O.O"

"Morir, dormir... dormir... i potser somiar...
Sí, aquest és l’obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d’aquesta pell mortal,
És el que ens frena i fa que concedim
tan llarga vida a les calamitats"

- De debò no podries fer un esforç per matenir-te fora d'aquí dins i m'estalviaries un munt de feina...? - li vaig preguntar-. T'has plantejat mai deixar d'escoltar la gent? Sobrevius, saps? T'ho dic per experiència de no poder escoltar la ment de ningú... No sé com pots, jo em tornaria lela, ja en tinc prou amb les meves pròpies veus... O.O

- Ja, és clar... Si tu ho dius... - vaig llançar una altra pedra -. Però a veure, tu no saps com de bé m'ho estic passant al veure els teus intents frustrats de dissimular... No em cal llegir-te la ment per saber que te'n passa alguna.

Vaig asseure'm al seu costat.

- Però, si bé podria posar-me a buscar, desesperadament, fins que descobreixi qui és l'"afortunat", no ho penso fer; el dia que et vegis capaç de dir-ho, seré a la biblioteca.

Vaig quedar-me allà, esperant la seva reacció, que no semblava arribar...

- Vaja, moltes gràcies per la consideració... - vaig dir.

La veritat és que sabia que moltes vegades era com un llibre obert. I normalment no feia cap esforç per amagar el que pensava, però allò era diferent. Allò no ho entendrien.

- Tot i que me'n passi alguna, que no et dic que no... què et fa pensar que precisament és perquè estigui enamorada?

"¿Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps,
El jou dels opressors, el greuge dels superbs,
l’amor burlat, la lentitud de la justícia,
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient,
quan un mateix pot liquidar els seus comptes
amb una simple daga?"

Ai, aquell poema m'estava fent agafar malestar i tot. La propera vegada en triaria un de més agradable...

- M'ho fa pensar el fet que, si em passés a mi, no hi hauria cap altra explicació... - vaig dir, aixecant-me -. Bé, Agatha, disfruta del dia! Ja ens veurem!

Semblava realment preocupada, però sobretot es protegia, com si tingués por. I amb raó; potser no estava enamorada, sinó preocupada per el maldecap que suposava tenir un boig al país, carregant-se a gent com qui mata formigues...
Tot i que... nah, ella era massa valenta per espantar-se per un imitador de pacotilla...

[Surto del tema]