Lligant caps

Vaig travessar els jardins, amb les mans a les butxaques de la túnica. Tenia moltes coses al cap, des del curiós incident amb la Black i les conseqüències de la trobada, fins al fet d'haver tallat amb la Ursula. Però no me'n penedia: tot em semblava perfecte.

Vaig asseure'm al peu d'un arbre, tranquil. En aquell moment un mussol, el que em duia el Profètic cada dia, va arribar i va deixar caure el diari sobre la meva falda. Vaig donar-li els nou knuts que valia el diari (s'havia encarit a causa del "renaixement" del periòdic) i vaig mirar la portada.

I en aquell moment vaig FLIPAR. Literalment, en colors. Al·lucinant. No m'ho podia creure; vaig quedar-me quiet uns segons, i aleshores em vaig llegir els detalls de la notícia. Vomifoc... Missatges desafiants... I el detall que no sabia el director: el passadís secret de sota el Pi Cabaralla.

"Oh-déu-meu...! La Black! Hòstia!!!!" Vaig aixecar-me, esverat, i vaig començar a córrer pels jardins, horroritzat. Semblava increïble, però tot tenia sentit, així...
"Merda, merdamerdamerda...! Black, on ets...?", vaig pensar mentre la buscava amb la mirada.

Vaig estar-me uns minuts corrent pels jardins fins que, afortunadament, vaig veure una figura que s'assemblava a ella, que travessava el jardí amb el braç embenat i aires despreocupats.

Estava d'un humor immillorable. La Georgia havia fet una bona feina amb el meu braç, i ja gairebé no em feia mal. El Fortin... allò del Fortin semblava que anava pel bon camí i el millor de tot... CA L'ALFRED HAVIA SORTIT EN PORTADA DEL DIARI! Ha! Hagués donat el que fos per veure la cara del Rodlel quan veiés el diari. De sobte vaig veure que algú s'acostava corrent cap a mi i em vaig girar per veure qui era.

Era el Fortin. Potser em poratava bones notícies ^^. Vaig mirar al meu voltant. No hi havia ningú, genial.

Va somriure quan em va veure. Jo, en canvi, vaig posar una cara de terror quan vaig veure-la, perquè com més m'hi acostava més m'adonava que allò de Ca l'Alfred era veritat.

- Black...! - vaig acostar-m'hi, vaig mirar al meu voltant, i quan vaig haver comprovat que no hi havia ningú li vaig fer un petó ràpid als llavis -. Estàs boja?? Això de Ca l'Alfred és cosa teva, oi?? Podies haver mort...!

Parlava quasi murmurant. Amb prou feines em devia sentir. Millor.

!!!!


Vale, estúpìda de mi, portava tot el dia pensant que el Rodlel se n'adonaria i m'havia oblidat per complet que el Fortin també m'havia vist. No sabia què li podia dir. Ni se'm passaria pel cap trair els meus companys, però és que sabia que estava ficada en allò fins al coll.

- No sé de què em parles - li vaig dir, sortint per la sortida més evident: negar-ho-. Pensava que vindries amb una altra mena de notícies...

Em vaig quedar mirant al terra, una mica vermella. En part perquè volia saber... si s'havia acabat amb l'Ursula. En part perquè havia de desviar la conversa com fos.

Va fer al·lusió al tema amb l'Ursula. Vaig somriure; no podia evitar sentir-me bé cada vegada quye hi pensava.

- Sí, s'ha acabat... - vaig dir, feliç -. Et sembla prou bona notícia?

Vaig acostar-m'hi i vaig fer-li un petó, una mica més llarg, vigilant que no ens veiés ningú.

- I ara no m'enganyis. Sé que hi estàs relacionada, i pateixo per tu... No et vull perdre, ara que ens hem aclarit una mica. - vaig mirar cap una altra banda, envermellit per culpa del que acabava de dir.

Em vaig posar a riure.

- Tranquil, no et desfaràs de mi tan ràpidament - li vaig dir-. No et fiquis en les meves coses i jo no em ficaré amb les teves.

Per dins estava ballant d'alegria. No li ho diria, evidentment, però estava exultant. Acabava de fer-me el dia rodó. Vaig mirar al meu voltant, assegurant-me que no hi hagués ningú... Vaig passar-li els braços pel clatell, el vaig acostar a mi i li vaig fer un petó com Déu mana, perquè no n'havia tingut prou ni de lluny.

- Si després de tenir-me més d'una setmana fent-me patir et sembla que n'hi ha prou amb això, ho portes clar.

I vaig tornar a ajuntar els meus llavis amb els seus, sense importar-me res més. Havia pensat que mai més no els tornaria a sentir. Que mai més no el tornaria a sentir a ell. I ara mateix tot em semblava meravellós.

Tot i així, era conscient que una petita part maquiavèlica i manipuladora que hi havia en mi havia pensat "exacte, distreu-lo".

Va besar-me una vegada i una altra. Vaig sentir el desig de correspondre-li, amb intensitat, però estava neguitós per allò de Ca l'Alfred.
Vaig fer-li un petó que ens va deixar sense respiració, i vaig separar-me'n un moment.

- Eh, espera, espera... - vaig recuperar la respiració -. Explica-m'ho, sisplau...

Vaig agafar-la de la mà que tenia lliure abans de seguir parlant.

- És perillós, Black... Aquest home sembla boig, com Lord Voldemort. Només un boig voldria imitar-lo i seguir-ne les passes.

Em va descol·locar que em seguís apartant quan gairebé me n'havia oblidat jo hi tot... La mare que el va parir, estava preocupat de debò.

- Fortin, prou, no és cosa teva - li vaig dir-. Què és el que vols sentir? Què vols que et digui? Estic bé, no? Tinc el braç embenat i prou, ja està, fins aquí el tema.

Me'l vaig quedar mirant, a veure si allò havia de durar gaire més.

- D'acord. No dic res més sobre el tema... - vaig oblidar tot allò i vaig besar-la.

Per dins seguia inquiet; sabia que hi estava relacionada, i temia que molt directament. Per una banda tenia por que aquell boig la trobés i intentés fer-la callar; però també patia per si algú la descobria i la portaven davant la justícia... Possiblement l'expulsarien, si se n'assabentaven...

- Això està millor...? - vaig besar-la apassionadament i vaig abraçar-la, acariciant-li els cabells.

"uf, per fi" vaig pensar, perquè m'estava espentant que s'ho estigués prenent tan a la valenta. No només pel que podria descobrir, sinó perquè m'estava adonant que en el fons m'agradava que es preocupés per mi. I no m'havia d'agradar, punt.

- Oh, sí, està definitivament millor.

Vaig seguir el seu petó, aprofitant aquells pocs moments d'intimitat que teníem allà fora. D'una moment a l'altre apareixeria algú... i no em venia de gust deixar-lo allà. El vaig abraçar, apretant-me a ell tant com vaig poder, i inconscientment les meves mans ja van passar per sota el seu gersei, buscant la seva pell...

Vaig recordar per què m'havia deixat per l'Ursula. No tornaria a cometre altra vegada el mateix error. Tots dos hauríem de cedir en certes coses, i tenia molt clar en què havia de cedir jo. No pensava deixar que se'n tornés a anar, i molt menys quan allò era el que més desitjava. Però hi havia un problema. Ja no érem ell i jo. Estava convençuda que ja havia estat amb l'Ursula. I si no estava a la seva altura? I si...?

Em vaig apartar d'ell de cop amb aquell pensament.

- Em sembla que ve algú - vaig dir per dissimular, mirant a banda i banda.

Va abraçar-me, buscant el contacte amb la meva pell. I a mi m'encantava. Vaig sentir un calfred d'emoció, però en aquell moment va separar-se de mi.

- Em sembla que ve algú - em va dir.

Vaig aixecar el cap. Certament, no era ni el lloc ni el moment adequat...

- Tens raó. Aquí ens pot veure qualsevol... - vaig dir.

No volia pressionar-la. Amb l'Ursula havia anat tot molt ràpid, però amb ella volia disfrutar-ho, i sobretot no volia espatllar-ho. Si ella necessitava anar a poc a poc, aniríem a poc a poc. I ja estava, no passava res. Almenys, de paciència en tenia...

Aquella vegada va semblar que acceptava que em separés d'ell. Hum. Esperava que allò no vulgués dir que ja no li agradava tant com abans. No m'hauria avorrit, oi? Em vaig quedar allà palplantada, sense saber què dir durant uns segons.

Per fi, com si algú no hagués volgut fer-me quedar malament, un grupet de gent va aparèixer per darrere una torre del castell. Jo vaig treure la vareta i vaig apuntar el Fortin.

- I com se t'acudeixi tornari, et juro que et faig miques! - vaig cridar, posant una cara d'odi mal feta que segurament enganayaria al grup però no a ell.

Vaig veure com, de cop i volta, treia la vareta i m'apuntava, cridant. Al principi em va sobtar, però de seguida li vaig veure el llautó: el teatre no era lo seu.

- No em cal vareta per deixar-te pels terres, Black...! - vaig mirar-la amb uns aires de suficiència mal escenificats, però que semblarien creïbles als ulls de qualsevol -. Vés a ajudar els teus amiguets, i passa de mi...

Vaig fer un parell de passes enrere, mirant que sembés que ens estàvem discutint. Vaig fer mitja volta i, durant el procés, vaig picar-li l'ullet. I sense esperar a veure la seva reacció, vaig sortir amb un somriure sincer i vaig allunyar-me'n.

[Surto del tema]

Vaig veure que em picava l'ullet. Abans, allò m'enfadava. Ara estava somrient com una tòtila.

Em vaig donar un cop jo mateixa al front.

- Nena tonta, es pot saber què fas? - em vaig renyar amb un murmuri, i vaig marxar jo també.

[tema acabat]