CAAASS!!

Els llops son ràpids, però els cotxes també ho són. Corro, corro molt ràpid, disparo a tres acromàntules que m'intenten atacar, i llavors em frena. Em giro per correr cap a l'altra direcció, però veig el foc i m'aturo.

Sento la veu de la Cass, que m'aterroritza, i trec l'apunto amb l'arc, per instint. Em fa mal, és la meva germana, però... les pistoles...

Em crida, em diu moltes paraulotes. Em posso nerviosa, no m'agrada que em parli així. Segueixo apuntant-la, menttre em crida, apropant-se a mi.

-No t'apropis.- li dic, mentre la meva mandíbula inferior tremola. La miro, i asseguro que no duu cap arma. Em miro el cotxe.- Desfes-te de les armes i pujaré...

- Wen saps perfectament que no puc desfer-me de les armes.- dic.- Vas a continuar apuntant-me amb l'arc?- se m'estava clavant al pit i cregues o no feia algo de mal.

I molt menys després del que m'havien costat de trobar! No, no les armes es quedaven al cotxe.

- Puja al cotxe amb mi, sentat darrere, no hi plata darrere. NO et vaig atacar, NO ET VAIG A FER RES!- no crides.- T'ho promet, confia en mi.

Estornude, perfecte ja m'estava refredant, mire el cotxe i veig que el Percy segueix dins, bé tampoc podia anar a cap lloc. M'aparte el cabell banyat de la cara, m'estic calant més, veig un altre llamp al cel i escolte un soroll de potes, animals que fugen del foc o acromàntules que ens han trobat? Millor no esbrinar-ho...

- Wen...-li allargue la mà.- Vine al cotxe ja.

Vale, bé, i ara és l'altre la que surt del cotxe. No vull pensar què passarà si tornen les acromàntules.

Bé, no crec que s'apropin, perquè ESTEM AL PUTO COSTAT DEL FOC. No hi havia un altre lloc on anar, de veritat? Al menys la Cass fa que el cotxe s'enlairi i no moriré rostit com un pollastre a l'ast, que ja és alguna cosa.

Em quedo mirant per la finestra que fan allà abaix. Sembla que discuteixen. Bé, al menys la Moore no sembla molt contenta perquè apunta a la Cass amb l'arc. I les fletxes tenen pinta de fef mal.

No puc evitar baixar la finestra i treure el cap per mirar-les:

- No podem deixar les baralles per després?- Crido, perquè em sentin.- Ja sabeu, per algun moment en que no estem en un bosc en flames i ple d'acromàntules...

- Només és una sugerencia...- Afegeixo, al veure que no em miren massa bé.

Em mossego el llavi inferior, quan em diu que no es desfarà de les armes. Vull, vull anar amb ella, però, les armes, no se, em fa molt mal rotllo pensar que té tot un arsenal que em podria matar entre els més terribles sofriments...

Sento al Percy i pujo l'arc, apuntant-lo a ell, però de seguida el baixo. Ell era un covard, això era tot. Miro a la Cass i sento com s'apropen més bèsties. Em fio? Sí, em fio.

-D'acord...

Baixo l'arc i agafo la mà de la Cass.

El Run-Run baixa esquivant les flames i obri les portes. Quant entre comprove que estiga tot ben guardat, mire que la ballesta estiga ben fixada, ho està, bé guay.
Wen puja al meu costat i les portes es tanquen, el cotxe s'enlaira, per si de cas tanque el cotxe no vaja a eixir quant estem volant.

- Vinga Run-Run enlairat, vinga xic.- li done un copet suau, jo se que eixe copet li agrada, el Run-Run fa força es mou i s'acaba enlairant. M'asome per la finestra, ala, però em done compte que algunes parts s'estan apagant per la plutja.- Molt bé, anire cap al jardi.

No vaig volant molt alt perquè amb llamps i pluja és perillós però tampoc arran de terra, mitja altura, de vegades em toca pujar o fer volantins per esquivar algunes flames, però mola.
Aleshores veig uns arbres que fan com barrera i em toca passar pel mig com aquell cop.
I em ric perquè em fa gracia, però tot i que em riga seguisc enfadada amb ells.

- No, no...- Murmuro, quan veig que la Cass s'apropa a uns arbres que, clarament, no podrà passar entremig. I, efectivament, igual que l'últim cop, fa girar el cotxe. I a sobre es riu, la tia.

Em quedo una estona assegut, sense saber què dir, mirant el bosc a sota nostre.

- I, d'això... Totes les vostres nits són tant entretingudes com aquesta?- Pregunto, gairebé sense atrevir-me. La Moore seria capaç de trencar-me un altre braç... Si m'ha apuntat amb l'arc! (Com una cabra, en serio.)

Per un moment se m'havia oblidat que probablement ara la Cass m'odii, així que ara que ho he recordat és tot... Hm, bastant més incòmode.

-Ni t'ho imagines.- dic, pensant en la Nymeria, i mirant de reüll la Cass. Em permeto somriure. He estat imbècil, la Cass no em faria mal, mai em faria mal, i jo, en canvi, l'havia apuntat amb una fletxa dos pics i amb la Nymeria l'havia amenaçat de mort. Potser hauria d'haver estat ella, qui ha saltat del cotxe en marxa.

Obro la finestra i trec el cap per mirar el bosc, somric, sense poder-ho evitar, i trec la vareta. Tanco els ulls, concentrant-me.

-Finite incantatem

El foc desapareix, i poc a poc, a mesura que ens allunyem, deixem d'escoltar les acromàntules.

- Hi ha que solen ser avorrides perquè tenim deures que acabar.

Em mire la Wen que somriu i se m'escapa un riure, és graciós, vale no, recorda estas enfadada amb ells, ho recordes, enfadada, no divertit, no guay.
El foc s'apaga no aixi la plutja, però els llamps es van allunyant, ara sols plou sense tempesta.
Deixem el bosc enrere i veig el jardi que es presenta davant nostre, anem baixant poc a poc.

- Ja estem arribant...

I ara de què riuen, aquestes? Escolta, que he estat a punt de morir un parell de vegades aquesta nit... No és graciós.

M'espero fins que la Cass comença a fer baixar el cotxe i el fa aterrissar suaument als jardins. Un cop aturat obro la porta i baixo. Em quedo quiet uns segons a fora, sense saber què fer, encara agafant la porta del cotxe.

- Bueeeno...- Dic, posant cara de circumstàncies.- Això... Ha sigut una nit molt emocionant, però crec que em quedo amb la tranquilitat de la Sala Comuna.

Què incòmode, vull marxar d'aquí.

Baixo del cotxe, allunyant-me una mica de les armes, i em miro el Percy i a la Cass.

-Ei, Luckgarden, gràcies.- li dic.- Per acompanyar-me, dic.

Em miro la Cass, sabia que estava enfadada.

-Escolta, mira, hem pogut apartar les nostres diferències per venir a cercar-te... això no t'hauria de possar contenta? És a dir, potser, si ens esforcem...- miro al Percy.- No sé, jo estic disposada a intentar evitar els temes hostils.

Acaricie el Run-Run i tanque les portes

- Gràcies Run-Run per vindre, quan puga et netejare.- agafe la clau me la guarde i el Run-Run marxa.

Val, ara ells, em creue de braços mirant-los.

- No heu discutit perquè ereu al bosc i tots dos volieu eixir i per eixir hi ha que col·laborar. Quant esteu a classe o quan estem els tres no vos comporteu igual.- diu que ella pot evitar els temes.- Si, pot ser tu si? I el Percy...-el mire. Que no enten que no podia dir eixes coses?- Saps? Jo sempre te acceptat tal i com ets perquè som amics i els amics...tot i que veig que tu...és igual, jo creia que erem amics però ja veig que per la teua part no...

Em gire i començe a caminar cap al castell, ahà ara no havien discutit, clar perquè tenien coses més importants amb les que pensar.

- Eh, sí... De res, suposo.- Dic a la Moore, incòmode.

Quan la Cass comença a marxar estiro el braç, de manera inconscient, per agafar-li el canell i que no se'n vagi. Em quedo un moment en blanc, sense saber què dir. Realment no sé ni per què ho he fet.

- Espera!- Faig, encara retenint-la.- Eugh... Això... I si prometo no tornar a insultar-la? No tornaré a dir sang... Vull dir, la paraula que no t'agrada...

I aquesta nit hi han hagut aranyes gegants, incendis, cotxes voladors i alguna que altre pistola, però, senyors, això és el més surrealista de tot.

Et juro que no sé per què ho faig. Probablement estigui tant sorprés com elles.

D'acord, això sí que és raro.

Em miro la Cass, em miro el Percy. Ho diu en sèrio? I l'ha aturat. Em quedo mirant l'escena, durant uns segons. El Percy de veritat no em dirà més sang de fang?

Em col·loco bé l'arc i el carcaix a l'esquena. Això... és interessant.

Aleshores note com algú m'agafa del canell i em para, i veig que la mà que m'agafa és la del Percy, això m'ha sorprès, nose...no m'esperava que em pararà, no creia que...
Escolte el que diu, no tornarà a dir sang de fang a Wen, no la tornarà a insultar, ho farà? Deixarà de insultar-la? Me'l mire, això m'ha sorprès més encara, crec que era el primer cop que li ho sentia dir, que em prometia alguna cosa, que guay.

- Ho dius de veritat?- li pregunte somrient.- No ho faràs? - aleshores vol dir...que continuem sent amics? Si, jo crec que si, si em promet que no ho farà, som amics.

- Eh... No, no ho faré.- Acabo dient. Encara em pregunto per què he dit això. Ara m'imagino que ho hauré de complir.

Merda. Al cap i a la fi una promesa és una promesa, així que no podré tornar a insultar a la Moore...

Bé, realment m'ha salvat la vida quan lo de les acromàntules, així que és com si li donés les gràcies... Això. Només és per donar-li les gràcies.

Diu que si! Diu que si! Una promesa era una promesa no podia després trencar-ho perquè si no...
Done un botet contenta.

- Si!! Gràcies! Espere pel teu bé que ho complisques^^- ric.

Me'l mire somrient i li done una abraçada, uiiii! Això vol dir que ni ell ni la Wen tornaran a discutir i no haure d'aguantar els seus crits i disputes i podre sentar-me a classe amb ells sense que discutisquen, guay.

- Ween, que guaaaay!

- Però que no m'abraçis! - Crido, quan se'm tira a sobre.

I un altre cop. Es que no entenc per què sempre m'ha d'abraçar, en serio. No m'agrada que m'abraçin. Però això no vol dir que tingui un problema amb el contacte humà, com diu la Nyx.

- Sí...molt guay.- Faig, sense gaire entusiasme.

Somric. La Cass està contenta, i el Percy no em dirà més sang de fang. Ho pensarà, estic segura, i potser m'ho diu quan la Cass no estigui davant, però no ho dirà amb ella, i això és un gran pas.

No sé que dir, em sento una mica fora de lloc, quan la Cass abraça al Percy. Em miro les mans, tacades, i trec un mocador per netejar-les una mica, em trec l'arc i el netejo una mica també. Quan diu el meu nom, la miro somrient.

-És genial.

Done un altre botet contenta i ignorant el que diu el Percy, abraçe la Wen.

- Gràcies per vindre a buscar-me.- li dic mirant-la a ella perquè se que ha sigut idea d'ella.- De veritat ^^ Quant arribem he d'ensenyar-te el nou truc que ha aprés l'Hades, mola moltissim.

Ara ja estic menys enfadada, han fet les paus que era el que jo volia, no? Doncs ja està, esperava que ho complira.
M'esturufe i m'aparte el cabell de la cara, em gire cap al bosc, ix algo de fum però ja no hi ha foc, menys mal, a mi el bosc m'agrada.

- Bueno...anem cap al castell? Tinc fam.

Em quedo mirant com la Cass abraça a la Moore. No entenc per què la gent necessita el contacte humà, és tan... incòmode.

-Jo també tinc gana.- Dic, passant-me les mans per darrer el coll. I és veritat, la Moore m'ha tret del Gran Saló al mig del sopar, no he tingut temps ni d'acabar.

Començo a caminar cap al castell, apuntant en una nota mental que si mai em diuen d'anar algun lloc amb elles dir que no. Sóc massa jove per morir, gràcies.

[Tema tancat]