CAAASS!!

Era tard. Havia acabat els deures, era tard, massa tard... la Cass no hi era. Seria al bosc prohibit, l'havia seguida fins veure que entrava, però encara no havia tornat. La gent sopava, i jo llavors vaig veure un llamp. Terrorific, blanc, amb ramificacions al fons obscur de la nit. M'aixeco de cop, sentint-me Mb el cor a la gola.

Vaig cap al Percy i li dono amb el llibre.

-La Cass no torna!! Hi ha tempesta i la Cass no torna!! Has de venir amb mi a cercar-la!!

No em fara cas, però ha de venir, si no... si no no podrem treure-la d'on és.

Estic sopant tant tranquilament, assegut a la taula de Slytherin, quan noto com algú em pega. Què...? Giro el cap i em trobo amb la Moore, amb un llibre a la mà, que em diu que la Cass no ha tornat... K que l'haig d'anar a buscar amb ella.

- Jo? - Pregunto, sorprès.- Crec que abans ja ha quedat bastant clar el que la Cass pensava de mi, no?

Començo a tallar el tros de carn que tinc al plat, intentant no mirar el sostre del Gran Saló que reflexa el mal temps que fa a fora.

- A més, tampoc sé on pot ser.

-Precissament per això has de venir tú! Jo sí sé on està, però si hi vaig sola no em farà cas, has de venir amb mi! Sé que no t'agrada, però és la Cass!!

Me'l miro preocupada. Tinc por, perquè mai m'han agradat les tempestes. Potser son per les inundacions que provoquen, ves a saber. Però la Cass està sola, i l'hem d'anar a cercar.

-Si us plau!! Et necessita!! Si no hi vens amb mi...

Em quedo una estona mirant el plat, sense saber què dir.

- No tinc per què anar-hi...- Començo a dir, encara sense aixecar la vista del plat. Puc sentir el soroll de la tempesta fins i tot desde dins del Gran Saló.

Estic a punt de dir-li a la Moore que se'n vagi quan veig que un altre llamp travessa el cel. Trago saliva.

- D'acord.- Accepto, deixant la forquilla a la taula.- Vindré.

Merda, no sé ni per què ho faig.

-Gràcies...-Li dic, quan accepta agraïda.-Gràcies...

Ens apresurem a sortir del Gran saló i creuem el jardí. Feia massa mal temps, i de de seguida estavem els dos xops.

-És al bosc. Hi ha una petita cabana, però no crec que aguanti una tempesta així. Portes la vareta, oi?

Segueixo a la Moore fins els jardins. Plou moltíssim i ràpidament tinc tota la roba mullada. M'aparto el serrell de la cara, intentant veure millor, però fa tant mal temps que gairebé no veig el que tinc davant.

- Sí, sí que la porto.- Contesto, traient-la de la butxaca. Em sento millor si la porto a la mà, encara que contra la pluja no crec que serveixi de massa.

- Saps per on és, veritat? - No tinc ganes de perdre'm pel bosc enmig d'una tempesta, gràcies.

-Euh... per aquí, crec, el bosc es diferent quan plou!-mig crido perquè el Percy em senti per sobre de l'enrenou de la pluja.

No veia molt bé, encara que la vareta il.luminaba el camí. Per un segon em vaig sorprendre de que feia més de dos minuts que parlavem i no discutiem, però m'ho vaig llevar del cap. La prioritat era la Cass.

-Segeix-me.

Camjno per sobre d'arrels gegants, intentant possar el meu sentit llobú per poder sentir per sobre de la pluja si s'aproxima algún animal. Quan sento un enrenou de passes ràpid, faig un gest al Percy.

-Córre! s'aproxima alguna cosa!!

Havia acabat arribant a la meua cabana, feia temps que no anava, estava bruta, tenia algo de pols, la netege un poc i em tombe damunt la manta. Era la última vegada que intentava arreglar alguna cosa, no servia per res. Mai ningú em feia cas, doncs molt bé, que fasen el que vuiguen que jo ja no me pense involucrar.

- JA ESTIC FARTAAAA!- done una patada a una de les caixes i em deixe caure a terra.

M'acurruque en un dels cantons, i se que em dorc perquè un soroll gran em desperta i alguna cosa em banya la cara, i a l'asomar-me veig que ploumoltisim.
Que conste que la cabana estava alta i era de dificil acces per homens llops, acromantules i demés éssers...bé acromantules no ho tinc molt clar...

Aixi que tocava tornar a casa, guarde la manta i les coses que havia tret a una de les caixes, havia trobat un calaix mig abandonat a una classe, o si més deuria d'estar-ho i l'havia portat ahi.

- Va tocar marxar cabana, que plou.- em mire la motxilla, menys mal que tenia nose que per que no es banyarà o si no adeu coses guays, i deures si, també deures.- Tornare prompte...espere...

Em pose bé la caputxa de la capa i em deixe caure per la corda, agafe un pal i em pose a caminar cap al castell, havia d'anar a l'habitació? No volia parlar ni amb la Wen, ni amb la Rue...ni molt menys amb el Percy, sempre feia el mateix, intentaves arreglar les coses i ho soltava, aixi com si res!

- LA WEN NO ÉS UNA SANG DE FANG!- dic donant amb el pal a un arbre, fins que el pal es trenca, agafe un altre i continue caminant. Vareta en la butxaca esquerra, al bosc era millor tindre-la a mà.- NO ES PODEN DIR EIXES COSES!- done amb força a una pedra, un altre pal trencat, millor agafar un altre.

Estic xopada, completament, el bosc es silenciós i sols es sent l'aigua que cau, se que no és segur passejar pel bosc de nit i molt menys ploguent, però a mi , a diferència de Wen, m'agrada la pluja, i les tempestes...bé les tempestes m'agraden però eixe llamp que acaba de il·luminar tot no te molt bona pinta.
Pot ser si em transformava en Summer seria més fàcil, però em banyaria molt més i se que el Summer voldria anar a aquell basal que mola tant d'allà, te pinta de poder nadar en ell...val, no, anem al castell, al castell.
Em mire el bosc, era necessari que anara? Es a dir, em podia quedar a la cabana i esperar a que pararà de ploure i aleshores marxar cap el castell demà pel matí, tot i que ja estava xopada, bah, és igual anire al castell, tinc fam.
Vaig donant botets, amb els sentits alerta perquè una cosa que havia apres de Bam-Bam i Wen de tant de insistir, era que al bosc sempreeeeeee havies d'anar alerta.
I mentres vaig donant botets vaig passant el pal pels arbres, aquests arbres no tenien vida, ho havia intentant però estaven més vells i més sosos, no sentien res, però res de res.
Un altre llamp il·lumina de nou el bosc, m'ha paregut sentir un soroll de potes a la part més frondosa, mal rollo, serà millor que em puge a l'arbre, i que prove anar per dalt.
Just quant he pujat a l'arbre, veig a dos acromàntules passar pel meu costat, mira que són lletges les acromàntules.

Començo a seguir a la Moore, que em diu que sap per on és. Sí, bé, doncs a mi no m'ho sembla. Entre que cada cop veig menys el que tinc davant i que no paro de tropessar-me amb les arrels dels arbres començo a pensar que no te ni idea d'on estem anant.

O potser la Cass està a la Sala Comuna i ella només m'ha portat al bosc per matar-me sense que ningú la vegi... No descarto aquesta possibilitat.

És llavors quan em diu que alguna cosa s'apropa.

- Espera. Alguna cosa com... Acromàntules? - Ja me les havia trobat un cop. Suficient i de sobres, gràcies.

-Sí, com una acromàntula. Corre!!

L'encanteri atractor, com era? com era? Corria, perseguida de ben aprop per el percy, mentre sentia que el que s'apropava estava cada vegada més a prop.

-Appropinquet Arc i carcaix!

Un llampec apareix aprop i crido un segon, espantada. No m'agrada, no m'agrada. No podia correr més perquè deixaria al Percy enrere... Llavors, quan apareix una acromàntula davant nostre, volen fins a mi el carcaix i l'arc. El tenso i disparo ràpidament. L'acromàntula cau al terra.

-Animal màgic.-Dic.-Arma muggle. Només ho deixo caure.

Sento més soroll i comencem a correr de nou.

No m'agraden les aranyes. I menys si són gegants i et persegueixen. Per què ens han de perseguir? Collons, que el bosc és molt gran.

Quan una acromàntula apareix davant nostre la Moore li dispara amb un arc que, de veritat, no sé d'on ha sortit. I fa el comentari sobre que és una arma muggle. No puc evitar fer rodar els ulls.

- Mentre les mati per mi com si és dels orcos de Mordor.- Dic, agafant la vareta amb força, mentre continuo corrents. De veritat, quan em persegueixen unes putes aranyes gegants no em poso a pensar d'on ha sortit allò que les mata.

Deixo que el Percy em passa i vaig disparant a les acromàntules que hi han darrere i de vigilar que cap em passi i ataqui al Percy.

-Córre més! S'apropen massa i em quedo sense fletxes!

Llavors veig que un s'adelanta i li disparo una fletxa. Ens queda poc per arribar a la cabana, no es poden acabar ara les fletxes!

Pero s'acaben, i agafo el braç al Percy. Corrent, pero en pocs segons ens van adelantar i ens rodejen. Merda, caçaven així.

-Merda...-Un altre llampec il.lumima l'escena.

Començo a còrrer mentre la Moore es dedica a disparar a les acromàntules que ens segueixen. Em pregunto per què he vingut. No, de veritat, m'ho estic plantejant seriament.

I encara m'ho possen pitjor quan la Moore m'agafa del braç i m'arrossega perquè s'ha quedat sense fletxes. I més aranyes peludes apareixen, rodejant-nos mentres fan xerricar les potes.

- Moore... Potser és només cosa meva, però em dóna la sensació que aquesta nit la palmem.- Dic, tragant saliva.

Estava botant d'arbre en arbre, quant veig que les acromàntules començen a anar a un lloc en concret, és a dir, no hi hi havien i de repent apareixen moltes anant en la direcció d'on jo venia, en direcció a la cabana. Que curiós, per què anirien cap allà? Doncs jo ho anava a esbrinar, tampoc tenia res que fer.
Done la volta i vaig cap allà, aleshores em sorprenc al veure algunes fletxes clavades en les aranyes, aranyes mortes. Eixes fletxes no són meues, el carcaix amb l'arc estan a la cabana, sempre hi havien armes a la cabana, però jo no en duia cap damunt, excepte el punyalet, clar. Però el punyalet sempre estava amb mi.
Amb la vareta atrac les fletxes mentres vaig botant d'arbre en arbre, un aranya es llança cap a mi, una de les menudes però li talle el coll abans que em toque, continue botant quant aleshores les veig.
A dos metres de la cabana, un rodoli graaaaan d'acromantules i en mig...espera, espera eixos eren la Wen i el Percy? Que feien aquests dos aci? Amb la vareta a la mà i el carcaix de la Wen buit.
Just quant una de les acromantules s'anava a tirar cap al Percy, li llançe un expulso i l'envie fora.
Em situe uns arbres més a l'esquerra per tindre millor posició.

- Arania Exumai!

I una gran llum blanca espanta les acromàntules i les llança fora, almenys per ara. Bote de l'arbre a terra caient de peu, li allargue a Wen les seues fletxes.
Em creue de braços, mirant-los.

- Que feu aci?

-Mai diguis això.- Li dic, encara que segueixo empapada de dalt a abaix, amb els cabells enganxats a la cara, els llamps segueixen sonant i les acromàntules, fastigoses, s'apropen cada vegada més, deixant-nos menys espai.- Mai.

Ens anem apropant més, reduint l'espai, per evitar estar aprop de les acromàntules. Em mossego el llavi. No morirem, no podem morir, és així de senzill. Encanteris... encanteris... de cop una aranya gegant que anava a atacar al Percy. M'oblido de que l'odio, i les discussions que hem tingut i crido, espantada:

-PERCY!

Però per sort surt disparada deixant-nos a tots dos sorpresos, i una llum blanca ataca les altres, que fugen per uns minuts. I apareix la Cass.

-Cass! Cass!

L'abraço, deixant que passin uns segons. Realment començava a pensar que ella si que no se n'havia sortit. Posso les fletxes al meu carcaix i la miro.

-Veniem a cercar-te, però no en parlem ara, tornaran i vindran més, ataquen així, si no sortim ja...

I les vaig sentir, milions i milions de potes, corrent cap a la nostra direcció. Un altre llampec.

-Venen, córreu!

Em diu que mai ho digui això, però la veritat és que a mi m'ho sembla. Les aranyes cada cop s'apropen més i nosaltres anem tirant enrere, però quan de veritat em penso que aquí la palmo és quan una se'm tira a sobre.

Sento el crit de la Wendy i l'únic que faig és tancar els ulls, esperant. Esperant un dolor que no arriba. Quan torno a obrir-los veig un raig de llum que llança les acromàntules enrere. Encara estic en estat de shock quan la Cass apareix davant nostre, preguntant-nos què fem aquí.

- Aquí, d'excursió...- És l'únic que puc dir, encara mirant el lloc per on l'aranya gegant ha sortit disparada.- Ara pensàvem treure el picnic.

La Moore li explica que l'hem vingut a buscar, però al cap de poc ja ens torna a dir que començem a correr. No m'ho faig dir dos cops, tampoc tinc masses ganes de quedar-me a aquí.

La Wen m'abraça, jo em quede mirant-los. Diu que correm que s'apropen les acromàntules, doncs les deuen d'haver atret ells perquè abans no hi havien, que coses.
El Percy diu que estan de picnic, que graciós ell.
Comencen a correr i jo em pose a caminar darrere seua, pot ser si sapiguera per on para el Run-Run, podriem anar més ràpid, el Run-Run...
Em mire el bosc, però aci no podria aparcar, hi ha un clar a uns metres, alli si, alli pot enlairar-se també.

- Per aci!

Em done la volta i començe a caminar cap l'esquerra cap al clar. Em gire i veig que no em segueixen.

- Veniu per aci! Se el que faig!

-Jo em quedo al darrere!- dic, preparant una fletxa.- Vos cubriré. Va!

Corriem, i jo anava mirant enrere, vigilant, quan va apareixer la primera acromàntula i vaig disparar-li. De seguida van anar apareixent més i més, i jo sentia com el meu cor em pujava.

-A on?? A on??- demanava. Vaig relliscar, i una acromàntula va tallar el pas de la Cass i el Percy. Vaig aixecar-me de seguida i vaig disparar-li, deixant que poguessin tornar a córrer, però venien massa. Vaig agafar la vareta i vaig tancar els ulls.- Incendio

El foc es va propagar ràpidament, i les acromàntules van recular. La Cass i el Percy em miraven.

-Era l'única manera!

Segueixo corrents, girant-me de tant en quan per veure les acromàntules, que segueixen darrere. De sobte, sento la Moore convocant un Incendo.

Em giro, sorprés, per veure el foc extenent-se ràpidament. Incendi al Bosc Prohibit... Yay. La Moore ems crida que és l'única manera. M'encongeixo d'espatlles. Al menys ja no tenim les acromàntules darrere, així que no em queixo.

- Mm, vale, cap a on anem, ara? - Pregunto. Perquè, la veritat, ni idea d'on estem. I estaria bé sortir d'aquí.

Veig com una de les aranyes m'agafa del braç.

- Arania Exumai!- i ix volant, guay.

I la Wen li pega foca a una de les aranyes i comença a cremar tot.

- NO! Aquamenti! Aquamenti!- però no s'apaga el foc, no m'agrada el foc, esperava que no matarà ningú a no ser que foren homens llops o acromàntules, que no vaja cap la cabana, que no vaja

Arribem al clar i el cride, un xiulet, però el seu xiulet. Se me queden mirant, i aleshores escolte el seu soroll característic, era difícil no reconeixer el Run-Run feia un soroll que sols ell feia.

- Aci! Aci!

Aterra al clar i obri les portes, em sente al seient del conductor, agafe la ballesta i l'enganxe al sostre, tenia una cosa per tindre ahi engaxada i que no ciaguera, molava, mire en la guantera, guay la pistola segueix ahi, la tanque, em pose el cinturo i amb la clau l'encenc, aixi el Run-Run no es cansava tant.


- Però que feu ahi fora! Pugeu! Vos traure d'aci- el Percy em mira.- L'últim cop ja ho vaig fer i eixirem, no? Doncs va!

No m'ho penso dos segons, em fico al seient del copilot i em miro el foc, un segon, i quan deixo caure la mà sento una cremada tan forta com si el mateix foc fos dins del cotxe.

-ARGH!- crido, i miro cap on he possat la mà. Veig, llavors, una pistola, i al costat bales, moltes bales... de plata.

M'oblido de que soc al bosc, m'oblido de l'incendi i les acromàntules, i tota la meva por es centra a aquella pistola i aquelles bales. Em miro la Cass, i torno a mirar les bales.

-Cass...?

Em quede mirant la Wen.

- Que...? Ah merda, les bales....

Agafe les bales i una pistola que se me deuria oblidar de guardar i ho tire dins la guantera, mire per veure si hi ha alguna cosa més de plata, però res. Val, guay.

- Poseu-vos el cinturo.- em segueix mirant.- Un dia quant vaig anar al bosc a caçar amb la Mort abans del Summer, vaig ser perseguida per tres homens llops fins al llac, al final els vaig poder esquivar. Aixi que em vaig prometre que sempre duria bales de plata al cotxe per si m'atacaven. No toques tampoc les fletxes del meu costat, la punta és de plata.- ho havia dit més per ella que no pas pel Percy.

Que? No era cert, però que li deia? Que estava donant caça a tots els homens llops del bosc? Que ho feia algunes nits quan m'avorria? Que havia matat uns quants i que els enterrava a un clar? Oh, clar a ella li agradaria molt més això.

- Preparats? Bé, si no ho esteu m'és igual.

Pose la marxa i arranque, per haver apres jo sola a conduir se me donava bé, no era tan difícil com deien que si és complicat, que si hi ha que anar amb compte, bla..bla..
Aleshores veig que una acromàntula es posa sobre el cristall de davant, tire cap enrere mirant pel retrovisor, com molaaaaaaaaa!

Em quedo uns segons quieta, em duc les mans al cap i agafo aire. Menteix. Ho fa per la Nymeria? Està preparada per llevar-se-la del damunt? Ella li va dir que pagaria el que li van fer. I... i si volia...

Sense pensar-m'ho dues vegades vaig agafar amb força l'arc i el carcaix, i vaig obrir la porta i vaig rodolar pel terra. Vaig aixecar-me ràpidament i vaig començar a córrer, utilitzant els dons de la Nymeria. Havia de fugir, abans de que vingués a per mi.

Oh, no. El cotxe un altre cop. Per què la meva vida ha de ser com un etern deja-vu? Pujo a la part del darrere del cotxe, sospirant. El bosc, les aranyes, ara el cotxe... Per què em dóna la sensació que tot això ja ho he viscut?

La Moore entra per la porta de davant i només asseure's fa un bot, com si alguna cosa l'hagués cremat. Miro, estranyat, que és. És una pistola amb unes bales. De plata, diuen.

La veritat és que el que em sorpren més de tot és que la Cass porti una pistola com si fos el més normal del món. Repeteixo: Una. Pistola. I l'altre salta al tocar-la. Cada una més pirada que l'anterior, el que jo et dic.

I es pot saber per què la Moore no pot tocar la plata? I el més important: Per què cony salta d'un cotxe en marxa? EN MARXA?

- Joder! - Dic, al veure-la rodolar i sortir corrents. - Què fa!?

Jo et juro que flipo. Tot és una experiència massa surrealista, començo a pensar que el món on visc no és real. És el més probable.

Ah, i no ens oblidem dels homes llops perseguint a la Cass. Clar que sí, és el més normal del món, a mi em passa cada dia.

Com una puta cabra, les dues.

I aleshores em mire la Wen que obri la porta i comença a correr, que cony?

- Recordes que és bipolar? Agafat!

Frene en sec i em dirigisc cap on ella està. Tot i que ella siga ràpida el Run-Run molt més, tot i que jo he d’esquivar arbres, acromàntules i flames e.e Anda que guaay he passat entre els arbres, ben fet Run-Run! ^^

- WENDOLINA GINEVRA MOORE!

Frene davant d’ella, a un costat el foc, a l’altre jo, mala idea uu

- ES POT SABER QUE CONY ESTÀS FENT! CREUS QUE POTS EIXIR DEL PUTO COTXE EN MARXA! OSTIA!- ala o.o

Menys mal que el Run-Run era màgic i podia conduir soles perquè havia deixat el Percy dins i com aparegueren les acromàntules....
M’apunta amb l’arc.

- QUE? Em vas a disparar? Creus que lo del cotxe era per tu?! CREUS QUE JO ET FARIA MAL?! Creus que jo et faria alguna vegada alguna cosa?! Som germanes, mai et faria mal!! Llevat les putes paranoies del cap i entra al cotxe joder!

Continua apuntant-me amb l’arc, que guay tu, m’aprope a ella, escolte que el Percy diu alguna cosa, em gire i veig que estem sent rodejades pel foc, ordene al Run-Run que s’enlaire, aixi estarà el Percy segur, deuria estar enfadats amb ells, però això ho faria després ara hi havia que eixir d’aci.
Bé, em continue apropant i faig que la fletxe em done directament al pit, com aquell cop quant va morir el Mr. Mouse i la Wen es va enfadar tant,

- Dona’m l’arc i vine amb mi al cotxe, Wen, per favor.- la pròxima vegada no li diria per favor i entraria a la força. A veure anem a dir-ho amb calma i tranquil·litat, primer per les booones.- Et sentes darrere si et sents més segura, però et promet que no et vuic fer mal, paraula.- li ensenye les palmes de les mans per fer-li veure que no tinc res.