Escapats de la festa [Kay]

Passem a per els abrics i sortim a fora, als jardins. És una mica fosc, però al ser cap d'any Hogwarts segueix il.luminat, i això ho il.lumina tot... Ensenyant la neu blanca i els arbres nevats.

-Millor? Aqui no fa calor, eh?- "És clar que no fa calor, estupid, no veus la neu?"-Perdona, quina cosa més tonta...

Li faig un somriure, una mica avergonyit per el que havia dit. Ella semblava més guapa, entre la neu, per algun motiu que no acabava d'entendre.

-Tens fred? - Demano. Jo estic ben abrigat, així que no sento molt el fred... Anem cap on hi ha un tronc caigut i ens asseiem. Veig que es frota els braços, i em sento malament.- Eh, vine aqui, que potser amb el meu abric ens podem abrigar tot dos.

Intento no possar-me vermell quan li dic això, fent un gest amb els braços perquè es vingués cap a mi.

-Vine, va...

L'abraço, content de tenir-la entre els meus braços. Sentint el seu olor, la seva escalfor. La tapo amb el meu abric.

-Escolta...Kay...

Li he de dir? Sento el meu cor anant molt rapid. Si hi ha algun moment per fer-ho, es aquest.. No volia cagar-la... Però ella em va dir que a la vida a vegades un ha de fer cor fort i arriscar-se.

-Kay, jo...

Veig el seu rostre, quan em mira, i tots els nervis se'm van de cop. El seu rostre, la seva careta, els seus ulls... No perdia res, i si tot funcionava bé...

No vaig dir res més. La vaig mirar fixament uns segons, i després vaig apropar el meu rostre al seu, poc a poc, fins que els meus llavis es junten amb els seus en un petó dolç i suau, aquell petó que portava esperant des de feia ja setmanes. Després vaig separar-me d'ella i vaig mirar-la. Esperant no haver-la cagat...

Sento com el meu cor fa un bot en veure aquell somriure que tant m'agradava, i en sentir els seus llavis de nou juntant-se amb els meus. Els meus cabells canvien de cop a verd herba, mentre allargo el petó. Havia imaginat més de mil copa aquell petó que ella em donava, però com aquest superava qualsevol d'ells.

-Kay...-li xiuxiuejo, feliç, mentre l'estrenyo més contra mi.- No t'imagines com de feliç soc en aquests moments...

Per què sera que quan més ganes tens d'alguna cosa... Més felicitat es genera en ibtenr-la?

Li corresponc els petons, amb ganes, buidant del tot la meva ment per dedicar-me a ella. M'acarona la galta, amb un gest tendre, i em demana que vol dir el verd. Abans de poder respondre, però , torno a sentir els seus llavis sobre els meus.

-Felicitat.-Li dic, somrient.-Això vol dir, Kay...

Li torno a fer un petó. Em sento com mai m'he sentit.

-Què diguin el que vulguin que jo ja estic content.- tararejo, en veu suau, agafant les seves mans.

Els seus llavis eren suaus, dolços, i per alguna raó, provocaven una necessitat dins meu, quant més els besava, més ganes de tornar-los a provar tenia. Mai m'havia passat això amb cap altra, i em feia sentir-me... molt bé, molt feliç.

-És més que genial.

Li acarono la galta, somrient, i l'abraço, apartant la mirada per uns segons, una mica vermell.

Tenir la Kay als meus braços, asseguts a un tronc, envoltats de neu. Sols, amb el xiuxiueig del vent. No necessitava jo res més, per estar feliç. Encara que fossim al passat, encara que no sapiguessim com tornar. Em donava igual, ella i jo,els seus petons i les seves carícies, i ja està. Punt i final.

Escolto el que em diu i ric, sense poder-ho evitar. Sí, conec massa bé al Jack Fox, i ja l'he escoltat alguna vegada dir-li a la Kay que res de nois, que sap massa bé que fan els nois amb quinze anys. Feia una mirada realment severa.

-Mmm... vaig fent testament per quan tornem, doncs?

Li faig un petó dolç, i després i la beso al coll, amb dolçor.

-Eh, però si soc Raven! A la teva mare li agraden els Ravens, no em podré botar l'interrogatori?- demano, rient.

L'abraço, somrient i faig que sí amb el cap quan diu que les nostres mares son amigues.

-Ahà... Jo crec que la meva mare fliparia. El meu pare... el meu pare també, però de seguida t'acceptarien. Suposo...

Li faig un petó al front, content, i me la miro, girant una mica el cap.

-I que, creus que passaria l'interrogatori de la teva mare?

Somric, quan diu que farem un simulacre i alço una cella quan em fa la primera pregunta.

-Aquesta és senzilla... la Kaylee és... és una noia especial. Guapíssima, amb una personalitat molt interessant i que fa que la vulguis coneixer més, i estar més amb ella. És... impossible no fixar-te amb ella, ja que... ja que sobresurt de totes les altres. Em va costar adonar-me'n de que era ella, la que em feia perdre la concentració a les classes. I un cop ho vaig saber, em va costar més, prestar atenció. És especial, i volia provocar-li un somriure, o veure que era feliç.

Quan callo és com si hagués tornat al jardí. havia estat com si les paraules em portessin al passat, bé, al futur, quan m'havia adonat de que la Kaylee m'agradava. Tot el que havia dit era veritat, absolutament veritat, i pensar-hi em sonava molt... cursi.

-Sona fastigosament cursi, però es la veritat.- dic, alçant les espatlles.

L'abraço amb un braç en silenci, estrenyent-la contra mi, també una mica vermell per la confesió que acabo de fer. Sigui com sigui, sembla que la primera pregunta l'he superada, perquè em demana què en penso de les criatures màgiques. Alço una cella, sorprés per la pregunta. M'esperava una com la d'abans, sobre la Kay.

-Euh... doncs... molen?

Ric, abraçat a ella, i torno a parlar.

-No sé que dir. El meu preferit és l'hipogrif, encara que mai n'he vist cap. M'agradaria veure algún alguna vegada.

Me la miro, durant uns segons, a aquells ulls tan bonics, i somric.

-Superada, la pregunta?

-La tinc a classe, va al meu curs, la meva residència.- dic, possant els ulls en blanc.- M'és raríssim, t'ho juro... bha, no crec que estigui boja. Simplement... simplement és interessant. Com tu. Bé, com tu no, tu ho ets mil vegades més.

L'abraço, estrenyent-la contra mi, pensatiu, i li faig un petó a la galta, content.

-I tu, Kay... des de quan estaves així per mi?- Era pura curiositat, per veure si podia haver-li fet el petò abans i m'hagués acceptat també...- Des que em vaig tirar al llac gelat i em vas fotre aquella bronca?- demano, mig en broma.