Què t'emportaries a l'Índia?

- Shh... Ja ho sé, no passa res, el primer va primer...

Li faig un petó, dolç, per calmar-la, i després l'agafo de la mà i me l'enduc a fora, deixant les maletes.

- Et veus en condicions d'aparetre? Creus que podries? - murmuro, intranquil.

-Sí... espera... només un segon, d'acord?

Em duc les mans al meu cap i tracto de guardar tots els meus pensaments amb clau al fons. Tots aquells records desagradables que han sortit a la llum en veure el Fortin. Quan començo respirar amb normalitat, em veig capaç de desaparetre. Agafo de les mans a l'Erion.

-Em sap greu, sé que no t'agrada desaparetre...

Remeno el cap, agafant-la de les mans. Aguanto la respiració, esperant el tràngol del desaparetatge. I llavors sento com se'm regira tot, com em quedo sense aire, amb aquella pressió tan característica contra el pit, i els peus flotant, sense un suport on recolzar-se.

I de sobte ja no som a Londres.

[Tema tancat]