Què t'emportaries a l'Índia?

Arribem a Londres, ja amb les maletes de la Lily fetes i a punt de marxar cap a la somiada Índia. Somiada des d'anit, en la qual, entre petons i orgasmes, vam decidir anar-hi de viatge. Trec la clau de la butxaca i obro la porta de l'edifici; després, pugem a l'ascensor i premo, amb la mà que tinc lliure, el botó fins a l'àtic, on hi ha el meu loft. L'altra mà no ha volgut deixar anar la de la noia des que ens hem despertat, en aquella Sala de la Necessitat tan semblant a la meva pròpia casa.

Li faig un petó, feliç, mentre l'ascensor es mou cap amunt a tota velocitat. De seguida s'obre la porta i, sense presses, agafo la maleta de la noia i anem fins la porta de casa. La sorpresa que m'emporto, però, en veure un noi assegut còmodament al sofà, fumant una cigarreta i mirant-nos amb cara de superioritat, és aclaparadora.

- QUI ETS TU?! QUÈ FAS A CASA MEVA?! - dic, posant-me a la defensiva i tancant els punys, en tensió.

I aleshores sento com fa girar la clau al pany i obre la porta. Les rialles es converteixen en un silenci sepulcral, que s'allarga un segon etern, i després s'exclama, preguntant-me qui sóc i què faig a casa seva. Dibuixo el meu millor somriure, després de fer una calada a la cigarreta que tinc entre els dits, i miro la Bell, inexpressivament.

- És maco, aquest loft, no creus, Bell? - dic, ignorant les paraules del noi -. Petit, pel meu gust, però moblat i decorat amb traça.

Faig una altra calada i convido la parella a seure, amb un gest, indicant el sofà mentre m'aixeco i agafo una cadira. Actuant, en definitiva, com si fos a casa meva i no a casa seva.

- Et veig bé, de veritat. Sempre has tingut un polvo, però quan estàs depressiva costa més de veure - dic, com si parlés amb mi mateix en veu alta, dient tot el que penso -. Com està la Williams? Encara no s'ha despertat?

-Puc agafar jo la maleta, Erion, que no pesa...- li dic, entre rialles mentre ell obre la porta del loft.

Somric, davant la perspectiva d'un viatge amb ell a l'Índia... encara que, amb ell, tant es donava d'on fos. Li faig un petó a la galta, feliç i entrem al loft... Però ja hi ha algú allà.

Em quedo glaçada, en veure'l. Em posso tensa i me'l quedo mirant, mentre l'Erion li crida. Però ell em mira i ens fa un gest de que ens seguem al sofà. Em quedo de peu, no penso fer-li cas. El miro desafiant mentre em parla. Li estrenyo la mà a l'Erion, amb una mica de por del queli pugui passar a ell.

-Continua igual.- li contesto, amb una veu freda.- Què fas casa nostra?

Sospiro, en veure que es posen en tensió i em miren, fulminant-me amb la mirada.

- Bell, Bell... No cal que pateixis pel teu noviet, no li faré res - dic, tranquil·lament -. I a tu tampoc, no he vingut amb intenció de fer-vos mal. Més aviat he vingut a disculpar-me i a fer-te una oferta. Però, sisplau, seieu al sofà. Pot anar per llarg, això.

Faig una altra calada a la cigarreta i m'adono que pràcticament s'ha cremat tot; d'un gest de vareta el faig desaparèixer i em miro la parella.

- Us ho dic seriosament: seieu-al-sofà.

Agafo la mà de la Lily, amb força. D'acord, tinc una mica de por. Ara ja sé qui és: és aquell psicòpata de qui m'havia parlat la Lily. El mateix que l'havia intentat violar, i que l'havia torturada tantes vegades.

- No penso acceptar ordres d'un fill de puta com tu, i menys a casa meva.

Em quedo dret, a una certa distància, tremolant una mica. És gairebé imperceptible, però estic segur que la Lily ho nota. Em coneix massa bé. Em mantinc al seu costat, i clavo la meva mirada en el noi, que no recordo com es diu.

-Shh- li dic a l'Erion, fluixet.- Seiem, millor seiem.

Li estrenyo de nou la mà i anem a seurens al sofà. Per un segon, recordo al Fortin forçant-me a seure a aquella cadira a la sala de la necessitat. Aparto els meus pensaments del cap i em quedo mirant el Fortin.

-Com has trobat la casa? L'havia desl·localitzada.- vaig dir-li, alçant una cella. No sabia que coi volia de nosaltres, però semblava que no volia fer-nos mal. Almenys, no encara. Em veia atrapada. No veia cap manera de demanar ajuda i si intentava desaparetre ell ens seguiria.

- Sí, l'havies deslocal·litzada, però... de veritat et penses que una simple deslocal·lització m'impediria trobar-vos? - ric, per sota el nas -. M'ofens, Bell...

Respiro, tranquil, i em miro com s'asseuen al sofà, incòmodes. Ometo totalment l'existència del noi i em centro en la noia.

- Bell, he vingut amb bandera blanca, per deixar clar que l'atac contra la Williams no va ser una ordre meva. En Johnson ja ha rebut el seu càstig, també, i per això mateix demano que no vulguis prendre represàlies - veig que va a dir alguna cosa i alço la mà, per impedir-li, ja que encara no he acabat -. I, més enllà d'això, vull insistir en la meva convicció que és el moment d'acabar les hostilitats.

No em deixa dir res quan treu el tema del Johnson. Així que callo i l'escolto fins que sembla que ha acabat. Segueixo agafant la mà de l'Erion, i no penso deixar-la anar, i menys sabent que li té por. Em quedo mirant al Fortin, uns segons, en silenci, entenent el que em diu. Acabar amb les hostilitats...

-Eh, primer: No tens cap dret a demanar-me res, Fortin.- li dic.- En segon lloc: Acabar amb les hostilitats? Això és el que has vingut a demanar-me entrant sense permís a casa nostra?

- T'equivoques. Tinc dret a fer el que vulgui, qui no està en posició de presentar oposició no sóc jo. Però precisament a això ve a significar la finalització de les hostilitats: si vosaltres acabeu tot acció hostil, jo també ho faré.

M'aixeco, tranquil, i faig un parell de passes pel voltant de la sala, aturant-me a mirar alguna pintura abstracta que hi ha a la paret.

-Presento oposició a qui em doni la gana.- dic, cabrejada.

M'aparto un ble de cabells de la cara i me'l quedo mirant. Sense entendre bé a que es suposa que està jugant.

-Nosaltres no som els que hem estat precissament hostils, si hem de mirar les nostres accions.- Aparto de la meva ment aquell flaix de llum verd que em va enviar però no em va donar.- M'estàs demanant que he de deixar les hostilitats? Que he de confiar en tu?

- T'estic demanant exactament això que dius. Que deixeu hostilitats, que deixis hostilitats i confiis en mi, almenys una mica. Que acceptis el meu favor.

Sospiro i em torno a asseure, dedicant per primera vegada una mirada al noi. La veritat és que és guapo, no té mal gust, i no fa cara de ser tonto. L'únic fallo que té és que és un llufa.

- Puc ajudar, Bell. Tinc més poder que ningú al món, i no només parlo de màgia. Puc fer coses que no pot fer ningú, però... primer necessito un gest de confiança, una prova que aquest favor no és en va. Una paraula d'assentiment, una fi de les hostilitats.

Escolto el que diu, tens, i agafo la mà de la Lily amb força. Parla, i parla, i a la fi es fa el silenci. Em mira; crec que és la primera vegada que em mira directament. El fulmino amb la mirada, irat, però no dic res.

No em refio del que diu. Ni una mica. Agafo la mà de la noia i la premo amb força, més encara, mentre la miro. Espero que entengui el que vull dir-li: com pot algú que t'ha volgut violar, que t'ha torturat, que gairebé t'ha assassinat... com pot algú que t'ha fet tot això voler ajudar-te, voler-te fer un favor?

El miro mentre camina per el loft, i finalment s'asseu. l'Erion m'agafa la meva mà amb més força, i jo se l'estrenyo, sense mirar-lo. Estic mirant fixament el Fortin. Per què ho fa? Per què? No ho entenc. Se que l'Erion m'està mirant fixament, però jo no el miro. Sé perfectament que em vol dir amb la mirada, i penso igualment igual que ell.

-Per què hauria de confiar en tu, ara? Em vas torturar, amenaçar de mort tant a mi com a tots aquells a qui estimava, vas matar a la Lizzie, al Matt... Al professor Jones, a la professora Barrock... I ara em vens amb això?

Imatges, records, tornen a passar per la meva ment. Records que la nit anterior havia enfonsat al més profund dels racons de la meva ment. Records de les tortures, records del Matt, records de la baralla...

-Per què hauria de confiar en tu?

- Perquè hi ha certes matèries en les quals ningú més et podrà ajudar. I sempre hi ha alguna cosa, algun desig profund, que supera qualsevol altra cosa. I aquesta només te la puc donar jo.

Trec una altra cigarreta d'una butxaca ampliada dels pantalons, i me la poso als llavis. Trec la vareta i d'un gest ràpid encenc la punta de la cigarreta, que adopta un color vermell brillant.

- Què passarà quan, de sobte, en Wood, aquí present, no pugui ajudar-te? Quan no pugui ajudar-te la Williams? Quan no pugui ajudar-te el mateix James Bohr? A qui recorreràs, aleshores, sinó a mi?

-Per què hauria de necessitar la seva ajuda tan desesperadament?- li demano.- Per què no m'haurien de poder ajudar?

Me'l quedo mirant fixament, intentant veure el seu próxim moviment. Entendre perquè em demanava que confiés en ell.

-He d'entendre, doncs, que pràcticament et necessito? M'estàs dient que vols fer-me un favor?

Remeno el cap, tranquil.

- No, no estic dient que hagis de necessitar la meva ajuda, ni que els altres no t'hagin de poder ajudar. T'estic dient que al món hi ha coses que només et puc donar jo, coses que només puc resoldre jo, i ningú sap del cert si les necessitaràs.

Faig una calada de la cigarreta, sense neguitejar-me per la tensió de l'ambient.

- T'ofereixo el meu favor, Bell. No dic que l'hagis de necessitar mai, sinó, senzillament, que en cas que el necessitis, el tindràs. A canvi, senzillament, d'acabar les hostilitats i d'accedir a confiar en mi.

Recordo el Matt, fent fora les bales del Fortin en aquell partit que tant vaig sofrir. La Lizzie, dinant al Gran Saló. La professora Barrock i el professor Jones, fent-se un petó al vestíbul, uns minuts abans de morir tot dos...

-No puc confiar en tu.- dic, firmament.- Senzillament, no puc. Em vas fer massa mal, al passat. A mi, i a molta més gent...

La Claire, plorant. Els crits de la Cass quan van aparèixer els deméntors, aquell dolor que semblava que et cremava per dins, les amenaçes...

-No confiaré en tu.

Faig una ganyota lleu, i em miro un moment el noi abans de tornar a clavar la mirada en la noia.

- Una llàstima, Bell. Una veritable llàstima.

M'aixeco, amb la cigarreta als llavis. Expiro una alenada de fum, més intranquil. Faig mitja volta sobre els meus talons i em dirigeixo cap a la porta, sense dir res més. Abans d'arribar-hi, m'aturo i torno a mirar-los.

- Pensa-t'ho, encara, Bell. Potser tindràs la oportunitat de rectificar.

I dit això me'n vaig, sense presses, una mica molest.

Em quedo mirant com se'm va, sense dir res. Segueixo mirant-lo fixament.

-T'ho has cercat tu.

M'aixeco del sofa i vaig a tancar la porta. Fet això, M'assec amb l'esquena a la porta i amago el cap entre les meves cames, sentint-me dèbil de cop.

Ric, per sota el nas, quan em tanca la porta als nassos després de fer el comentari borde. M'acosto a la porta, sabent que ella és a l'altra banda, i murmuro una sentència final.

- Sí, potser sí. Però no seré jo qui en pagarà les conseqüències.

I dit això me'n vaig, del tot, desapareixent de la ciutat de Londres.

[Surto del tema]

Quan torno a sentir la seva veu em tapo les orelles amb les meves mans, però al seva veu segueix arribant al meu cap. Em quedo allà, amb el cor encongit, tremolant una mica, recordant els meus crits, recordant com m'havia utilitza't.

-E... Erion?- demano, possant-me de peu. Camino fins al sofà i m'abraço a ell, tremolant.- Em sap greu... Em sap greu...

M'he quedat paralitzat, sense saber què dir o què fer. Tinc por, por per mi i por per ella, perquè aquest paio és perillós i no li agrada que li portin la contrària. Reacciono quan veig que la Lily ve cap a mi, i m'aixeco abans que arribi al sofà, abraçant-la amb força, volent-la protegir entre els meus braços.

- Tranquil·la... Ja està... - dic, mentre ens asseiem al sofà i s'arrauleix als meus braços -. Ja ha marxat...

-No podia confiar en ell... no podia em va fer mal, m'ha fet molt de mal i encara ho recordo i encara hi somio a vegades...

L'abraço amb força, encara ferida per l'últim comentari del Fortin. Algú pagarà les conseqüències. Jo, o l'Erion, o algú a qui estimo, segurament. tremolo, encara, recordant i recordant, agafada a l'Erion.

-Em sap greu... no volia que mai l'haguessis de veure... no volia que mai estiguessis en perill...

Remeno el cap, sense separar-me d'ella ni un instant, abraçant-la amb força.

- Ja està... No passarà res, Lily... Potser... potser hauríem d'anar a veure el James. Ell sempre t'ha ajudat... potser ens pot ajudar...

L'abraço i la petonejo, als llavis i per la cara, intentant tranqui·litzar-la, però sense voler agobiar-la.

-Creia que no podia venir... que aqui no podria trobar-nos...

Abraço amb força l'Erion mentre em fa petons i dic que sí, que té raó. El James, he d'anar a explicar-li al James. Recordo aquell taulell que tenia sobre el Fortin. Li ho havia de dir. Faig una ganyota.

-Em fa ràbia, però, que em de posposar el viatge a l'Índia.- Em fa molta ràbia, de fet, perquè aquest viatge per mi significava oblidar les preocupacions, i el Fortin havia vingut a mi per evitar-ho.- Ehm... hauriem de tornar a Hogwarts...