A per totes

Bagul a terra, mirada al sostre i sospir. De nou a casa.

Vaig deixar que el Voldemort baixés a terra des de la meva espatlla. Havia llegit les últimes morts al Periòdic Profètic. M'havia llunyat de tot i de tothom, seguint els passos del James. Aterroritzada per la Medea i obsessionada pel Fortin no ajudava ningú.

Però havia après coses mentre havia estat sola. M'havia tornat més serena, més forta. Una mica més sàvia, potser. Fins i tot havia trobat la manera d'omplir la meva ment amb coses que no fossin serps: eseria auror. Al cap de tres mesos, em graduaria, i trauria les notès necessàries per entrar al departament.

No era estúpida, simplement no dedicava la meva intel·ligència als estudis, però sabia que si m'hi posava podria fer-ho. A partir d'ara tot seria Combatre i estudiar. I entrenar. Mens sana in corpore sano, deien, oi?

Però primer el més important. El motiu pel qual havia tornat.

Vaig treure'm una carta de la butxaca de la túnica. La primera carta que rebia del James; ja havia tornat. Ara em sentia segura, podia tornar jo també.

Obro els ulls com plats en sentir aquella consciència. És ella, n'estic segur; ha canviat, però és ella. Després de tant temps...

Surto del despatx i corro cap al vestíbul tan ràpid com puc. Aparetria, però s'han tornat a aixecar les barreres antigues i no és possible. Així, quan trec el cap pel vestíbul i la veig, se m'accelera el cor i no puc evitar cridar.

- AGATHA! - m'exclamo, i vaig fins a ella.

Abans que la noia s'adoni de res ja l'estic abraçant i celebrant la seva tornada. Ha tornat, sí: potser tard, potser en el moment just, però ha tornat. I el que és més important... és viva.

Gairebé no vaig ni tenir temps de veure'l venir que ja m'estava abraçant. Jo també el vaig estrènyer.

- Has tornat! És veritat!

Em va costar una estona poder articular res més. Finalment vaig poder recuperar l'alè i em vaig desfer en explicacions. Segurament estava preocupat per mi.

- No rebia cartes teves, no sabia on eres i no podia seguir aquí, m'estava ofegant... Vaig decidir marxar com tu vas fer a... posar en ordre les meves idees i... millorar, suposo. Ara em veig amb cor de ser aquí de nou.

Remeno el cap, sense donar importància a les seves justificacions.

- Ho entenc, ho entenc. Jo vaig tornar amb la mort del Matt, i vaig estar aquí a la batalla contra el Fortin i els altres cafres... - me la quedo mirant, divertit -. Sento això de les cartes... el mussol no sabia on eres.

Torno a remenar el cap, fent que no. No és el moment de donar explicacions.

- Ja ens posarem al dia després. Se't veu canviada; tens molt més poder que abans, si t'he de ser sincer. Ja tinc ganes de veure què has après... - li trec la llengua, content -. Però ja ens posarem al dia en un altre moment, ara has de veure molta altra gent.

- Batalla? Aicò no ho sabia... és clar que hagués fet més nosa que servei.

Vaig sospirar i vaig dixar el bagul allà; ja el pujaria algun elf a l'habitació. Em va dir que estava més forta. Sçi, jo també ho notava. No era exactament més forta, era... més controlada, més serena, més focalitzada.

- Què he de fer? Dona'm ordres. Coses importants que hagi de saber? No em parlis dels assassinats, això ja ho sé -li vaig dir de seguida, perquè no volia ni pensar-hi en aquell moment.

- Ordres...? Cap, però consells, sí: deixa't estimar pels amics, que t'hem trobat molt a faltar... i no et desesperis, sota cap concepte, o serà pitjor per a tu i per a tothom.

Bufo.

- Sí, batalla. Vaig acabar vencent al Fortin, però per molt poc. Té... té la Vareta d'Àlber, i és molt fort. Gairebé em vaig tornar boig: vaig haver de fer una mica el tonto amb un reculatemps per poder-lo guanyar. Però tot sembla... tornar una mica a la normalitat, mentre es va carregant muggles per tot el país.

Torno a esbufegar, però estic content de veure-la.

- Altres coses importants... l'EM torna a ser operatiu, però jo sol no puc fer grans coses. Sobretot intento que aprenguin i millorin, perquè la majoria no van poder fer gaire res durant la batalla. L'Ursula està, sembla, amb nosaltres, infiltrada, sota amenaça del Fortin. I es veu que tortura als seus, o sigui que no sé què és capaç de fer amb els altres.

Vaig assentir a tot el que em va dir. Ja m'esperava alguna cosa d'aquell estil, del Fortin. Finalment havia donat la cara, doncs, no hi havia dubte que era ell. Quin fàstic.

Em va alegrar que l'Ursula estigués de part nostra.

- Ella aguantarà les tortures bé, i sap cloure la ment o sigui que no serà difícil enxampar-la... me n'hauràs d'ensenyar a mi, també, d'oclumància, per cert. He estat practicant, pe`ro encara no hi tinc gaire traça.

Em vaig recollir els cabells, amb una postura d'"anem per feina".

- El Fortin no hi és, doncs?

Remeno el cap, tranquil·lament.

- Va haver de fugir. En realitat tinc la vaga impressió que ja ho tenia planejat, i que està a l'ombra preparant quelcom molt més gros. Però tot el que sé dels seus últims moviments és que va torturar la Possesseur per insubordinació.

Li dedico un somriure.

- En sèrio has estat intentant aprendre oclumència? - ric per sota el nas -. No et va molt bé, doncs: he sentit la teva consciència i els teus pensaments a gairebé cent metres de distància!

- Ja, no és lo meu... U.U Però si recito poemes no puc pensar bé.

Em va dir que havia torturat la Possesseur. Ha!

- Aquella? Per insubordinació? Mira tu quina sorpresa...

Hi havia una cosa que em cremava una mica per dins.

- Sento no habar-hi estat per la batalla... vaig bellugar-me molt, no em va arribar mai cap carta fins fa dos dies, que vaig ser per aquí a prop. No crec que hagués fet gaire servei, de tota manera, però preferiria haver lluitat...

Brando el cap, treient-li importància a l'assumpte.

- Al final vaig haver-me d'enfrontar-me al Fortin a soles... vaig veure com matava el Harry davant meu, i després va degollar sàdicament la Nicole davant dels nassos de tothom. Me'l vaig haver d'endur als jardins.

Tanco els ulls, intentant no pensar-hi, però té dret a saber-ho tot.

- El podria haver mort, Agatha. El tenia a les meves mans, i podria haver-lo mort. Però jo també m'hauria... - em tapo la cara amb les mans un moment, fregant-me els ulls -. No vaig poder. L'Eileen... Tu... la resta... No vaig poder... És viu per culpa meva, ara...

Vaig escoltar el que m'explicava i se'm va fer un nus a la gola. Vaig abraçar-lo i vaig fer-li un petó al braç, que em quedava a l'alçada dels llavis.

- Ni cal que et disculpis, ni cal que et turmentis. El que ha passat ha passat. Acabarem amb ell.

Vaig fer un sospir i, tot seguit, un somriure. No m'havia passat per alt el nom que havia dit. Una mica de bones notícies també s'havien de celebrar.

- Esteu sortint, amb l'Eileen? O segueixes sent un professor modèlic?

Ric per sota el nas. Segueix essent la millor quan es tracta de desviar l'atenció dels meus pensaments cap a d'altres temes menys traumàtics.

- Doncs... estem sortint, però la veig molt poc - sospiro -. Se'm va regirar l'estómac quan van ferir-la durant la batalla, però es veu que després, quan vaig quedar inconscient després de rebutjar el Fortin, va quedar-se amb mi tota l'estona.

No puc evitar esbossar un somriure, feliç. Segueix havent-hi coses bones al món.

- Saps... de vegades tinc la sensació que m'assemblo massa al Fortin. T'hauries sorprès de les similituds que es van evidenciar durant la batalla. Em va anar d'un pèl de no tornar-me boig... - bufo, cansat, i després remeno el cap -. Però bé, explica'm tu què has estat fent aquest temps!

Vaig assentir quan em va dir que sortia amb l'Eileen. Era d'esperar.

- Ho saben tots, això? Tens permís per sortir amb una alumna? O és secret?

Em va preguntar també què havia fet jo.

- Al principi, ser una borratxa.

Em vaig gratar el nas amb vergonya. En fi, era una cosa que havia d'acceptar. Tenia un perfil d'adicta que no podia amb ell. Una de les coses que havia decidit era que res de res d'alcohol, mai més. Podia amb mi.

- Vaig escriure a un tiet que sabia que habia estat renegat, per veure si tenia alguna casa a part de la dels meus veïns muggles, a qui ja havia avisat perquè s'amaguessin quan van començar els atacs. S'havia casat amb una muggle; ja saps que a casa no porten bé els matrimonis interracials. Ara és vidu des de fa uns anys, es diu Arnold. Em va convidar a casa seva... al Tibet. És allà des que es va morir la seva dona. I... allà és on m'han ensenyat coses. Són brutals. El viatge va ser llarg. He après arts marcials, se'm dóna estupendament, ja saps que sóc àgil. I també he après a controlar els meus pensaments i els meus sentiments. Encara tinc problemes amb l'Oclumència, però potser notaràs que ja no tinc el guirigall de cervell que tenia abans de mosca distreta. He après a superar el passat, a acceptar-lo i a conviure-hi. I a focalitzar-me, que em feia falta. També he après màgia oriental. una miquete, vaja - vaig afegir amb un somriure-. I alguns truquets de prestidigitació que gairebé son màgia.

Vaig llançar unes pòlvores a terra sense que se'm veiés. Em vaig dissoldre en el fum i dos segons més tard era a al seu altre costat amb la vareta apuntant-li al coll.

- Oi que mola? -vaig dir abaixant la vareta.

- Ehm... ningú m'ha dit res; no és secret, i no ho amaguem, però ningú ens ha dit res.

Somric quan m'explica la seva història i fa el seu truc. Interessant, si més no.

- Interessant. Jo m'he centrat més en la teoria. Tinc una tesi de quinze pàgines sobre la naturalesa màgica de la Sala de la Necessitat, algun dia t'explicaré com va tot això. Em vaig adonar que la teoria em va donar avantatge sobre el Fortin, i intento potenciar-ho: en el fons la vareta equilibra l'avantatge, perquè és més poderós, però menys intel·ligent.

Sospiro i me la quedo mirant, mig feliç mig trist. Que hagi tornat m'alegra, però em recorda que les coses estan molt malament.

Li vaig acariciar l'espatlla. Em sabia molt greu no haver estat al seu costat.

- Acabaràs amb ell, saps? -li vaig assegurar-. Ets molt millor que ell. Ell no s'ho pensa, es creu el rei, però no t'arriba ni a la sola de la sabata.

M'ho vaig pensar.

- A ningú dels nostres, de fet. Fins i tot un marrec innocent de primer és millor que ell. No per les habilitats, sinó a nivell humà. S'ha deixat perdre. Ja no és res, ja no és persona, només és odi. I a mi em fa llàstima.

Sospir de tristesa. Al cap d'uns segons, per això, em torno a animar.

- I bé? Quins són els plans?

El que diu em sobta. És difícil dir una cosa així d'algú a qui has arribat a estimar, però és pitjor ser conscient dels motius que t'ho permeten dir.

- És perillós pensar així, Agatha. Infravalorar-lo és perillós.

De seguida remeno el cap i canvio de tema.

- Plans? Estic fent el que puc perquè els més joves s'entrenin i practiquin, i he parlat amb gent. L'Ursula, la teva cosina, està amb ells per obligació, sota amenaça del Fortin contra el seu nòvio - sospiro, cansat, i me la quedo mirant -. Almenys això ens pot aportar informació, però la Wendy em va portar una carta de Beauxbatons i sé que el Fortin va convocar una reunió. Planeja alguna cosa, però no sé de què es tracta. I no tinc cap dubte que és alguna cosa grossa.

- No l'infravaloro. Sóc conscient que pot matar-me amb un simple moviment de canell. Però tant me fa, ja res de tot això no és important. És un assassí de merda i té l'ànima feta miques. Ja no és res, no val per a res....

Em vaig quedar en silenci uns segons.

- Encara l'estimo, saps? No m'oblidaré d'ell, però el seu jo d'abans. Ja no hi és.

"I tot per culpa de la Medea"

Vaig sentir el que m'explicava després.

Buf. L'Ursula no era de les que li agradava estar sota pressió. Sempre havia estat la nena mimada de la família, i a Hogwarts sempre havia fet el que li sortia dels nassos.

Ha! Seguint les ordres del Fortin i del James, totalment preocupada perquè no la descobrissin i, a més, patint pel nòvio... i per la seva pròpia vida, és clar.

- On és, l'Ursula? M'agradaria veure-la... La Wen està bé? La Rue, la Cass? I l'Erin...? He trobat tant a faltar la seva saviesa innocent...!

Faig una ganyota quan m'explica que encara l'estima. Ho entenc: d'una certa manera jo tampoc he deixat de veure el noi bo que s'havia enamorat d'ella i que m'havia arribat a demanar ajuda de manera desesperada.

- Estan tots bé... Vaja, fan el que poden. S'ha de dir que els he prestat poca atenció, però ja saps que a mi això de relacionar-me amb les persones... Tot i que m'he reconciliat amb la Lily i ja ens parlem, i a les més petites sempre els tinc un ull posat.

Vaig assentir. Sí, les petites estarien bé.

- La que dubto que estigui bé és la meva cosina... queden Slytherin a Hogwarts o han marxat tots? Ha anat amb ells, perquè no la descobreixin? On la puc localitzar?

Sospiro, assentint amb el cap. No, l'Ursula no està bé. Està al límit, però potser ara és el millor moment per finalitzar la reconciliació que, temps ençà, havia començat amb la seva cosina.

- Slytherin a Hogwarts? Hi és ella, i hi ha el petit Luckgarden. La resta han marxat amb el Fortin, i la majoria dels qui no van unir-s'hi s'han anat a amagar a les respectives cases, conscients que no són acceptats en cap dels dos bàndols.

Me la quedo mirant. Sé que sona cruel, parlar de bàndols, però ho veig així i no puc canviar-ho. Suposo que no he estat capaç de superar el trauma de la batalla, encara que aparenti serenor. Sento un calfred que em recorre l'espinada i se m'enfosqueix la mirada; em mossego el llavi i sento sabor de sang, però m'aturo i torno a aixecar el cap.

- No, no ha anat amb ells. És aquí, però no busquis la seva Sala Comuna perquè va quedar destruïda i els perits de la Conselleria van dir que no estarà arreglada fins d'aquí a un mes. Freqüenta els hivernacles i les zones enjardinades, si la vols veure.