Enfrontant-se a les pors.

Vaig mirar-me la sala. Era la mateixa sala, jo la veia, tenia les dues cadires, una encarada amb l'altre. Vaig mirar-les, recordant els detalls d'aquella nit. Vaig girar-me, i vaig veure on el Fortin m'havia fet el primer de tots els Crucios que m'havia fet des de llavors.

Vaig sospirar. Diuen que per superar les pors no pots girar l'esquena i fer veure que no hi son, un s'hi ha d'enfrontar. Vaig colocar la mà a la paret de la dreta i vaig caminar, acariciant la paret, mentre mirava la inmensa sala buida, tret de les dues cadires encarades al centre. Vaig aturar-me en arribar on el Fortin m'havia llançat l'Obitus per subitum, recordant aquell flaix verd.

Vaig entrar a la sala cuidadosament, sense fer molt soroll, mi vaig fixar i vaig veure a una noia caminant arrambada a la paret tocant-la amb la ma, estava d'esquenes però la vaig poder identificar. Aquell dia d'urant la batalla la vaig veure.

-Hola, li vaig dir amb un fil de veu, estàs be?

Vaig girar-me i vaig somriure-li. No la coneixia, però l'havia vist un parell de cops per la sala comuna aquests dies.

-Hola. Mmm... si, podria dir que estic bé. Ets la Cathy, oi?

Vaig mirar de nou aquell lloc on havia caigut el malefici. La roca estava negra per l'impacte...

-Jo soc la Lily.- vaig dir, després vaig tornar-la a mirar.- De setè curs.

-Si! soc la Cathy!,encantada, jo vaig a 4rt-

La vaig mirar, vaig mirar la sala...

-Quan miro tot això em venen una de mals record..., et vaig veure aquell dia, ho vas fer molt be..-

Aquest cop no sabiar que mes dir, se la veia afectada, però tampoc volia obrir la ferida

-Doncs a mi... em venen molt pitjors.

Vaig sospirar i vaig mirar les dues cadires.

-Però has sentit alguna vegada que per véncer la por t'has d'enfrontar a ella, no? Jo fa molt de temps que intento evitar aquesta sala, però em ve als records...

Vaig mirar al terra.

-Hi han records que ens perseguiran per sempre, només s'ha d'aprendre a conviure amb ells.- Vaig dir, pensant en la pobre Wen.

-Si , tens raó, si ignores això sempre acabes perdent..., es millor afrontar-t'hi i un cop ho as fet t’oblidaràs de tot allò que no ert deixa dormir.

La vaig mirar feia cara de temor, tristesa...

-Va dona! somriu, la millor arma contra la por es la felicitat!- Li vaig dibuixar un somriure amb les mans a la seva cara

Vaig somriure.

-Ja, ho sé.- vaig mirar un altre pic les pedres.- Però costa molt, saps?

Vaig pensar en les paraules del James. Segurament, mai em llevaria de sobre els malsomnis, però era forta, forta com soportar la mort del Matt i seguir endevant, per soportar-ho tot i seguir tenint ganes de lluitar.

-Si, ho entenc, se que mai arribaré a sofrir tant com vosaltres la mort de totes aquestes persones com el Matt, el Harry i tots aquest que han mort, jo no els coneixia tant com vosaltres, però se lo que es veure morir a un esser estimat...-

La vaig mirar, nomes uns segons despres vaig baixar a vista.

-Se que creus que no et comprenc, i jo se que no et comprenc al 100 per 100 però tu tranquil•la tot passarà per molt que tu creguis que es completament impossible, et costarà però ho aconseguiràs creu-me...-

Vaig assentir, una mica distreta, i vaig caminar fins on eren les cadires. Em vaig quedar a un metre d'elles, observant-les, i vaig recordar de cop com el Fortin m'havia agafat per la força i m'havia fet seure, amenaçant-me amb la vareta. Vaig tancar els ulls...

-Saps... saps quee el Fortin em va torturar a aquesta mateixa sala? Abans... abans de que es sabés que ell era el culpable de tot, abans i tot de la mort d'aquella noia de Hufflepuff, la Lizzie.

-No, no ho sabia, ho sento, et va torturar per alguna raò en concret?-

Pobre noia, ser torturada, no podria ni imaginar com sufriria si m'ho fesin a mi...

Vaig apropar-me una mica mes a les cadires, amb la seva veu a la meva ment, amenaçadora.

-Volia... una cosa que jo tenia. No li vaig voler donar.

Vaig recordar com m'intentava desfer d'ell, i les fliblades de dolor al cap...

-Es molt persistent. Però bé... no va aconseguir el que jo tenia. I segueixo viva, m'ho apunto com un record.- vaig somriure.

-Be dons, tot i que ho vas passar malament...-

No li vaig preguntar que era allò que el Fortin volia, ja que si ho agues volgut dir ja o agues fet.

-No t’atreveixes a seure’t oi?, per això t'hi has acostat? Et fa por recordar-ho...-

Vaig fer que no amb el cap. No m'hi atrevia a asseure'm, igual que no m'hi atrevia a tornar als hivernacles, tampoc m'atrevia a anar a la zona de les masmorres on m'havia portat quan em va demanar que li busqués...

-M'hi va fer seure a la força... jo estava espantada...

Vaig passar la mà per el respall de la cadira.

-Ell... sabia molt bé que feia.

-Ho sento de debò, se lo malvada que pot ser la gent, ho sento.

Jo era molt sensible amb aquestes coses, nomes d’imaginar-ho i sense voler-ho em va relliscar una llàgrima per cada galta.

-M'agradaria ajudar-te però no se ven ve que fer...

Vaig veure que plorava i vaig alçar una cella. Vaig abraçar-la.

-Eh, no ploris, eh? Que ja està, que estic aqui per superar-ho. Potser avui no sec, però demà, o passat demà si ho faré. I poc a poc, ho superaré. Tot es supera, Cathy.

Vaig mirar les cadires.

-I no ho has de sentir. Ell, ho acabarà sentint. Fins llavors, res.

Em vaig secar les llàgrimes.

-Quan vulguis plantar-li cara i necessitis ajuda, jo estaré allà, t'ho prometo. Però no se’t acudeixi afrontar-te a ell sola d'acord?

-Pots estar tranquil·la, tinc suficient cap com per no anar a cercar-lo.

Vaig mirar les cadires i vaig recordar la seva vareta, apuntant-me.

-No tinc moltes ganes de tornar-lo a veure, sincerament, però sé que això no s'ha acabat, i que seguirem al peu del canó. Jo, almenys.

-Suposo que no s’ acabat. Et puc fer una pregunta? mm.. això passa molt sovint? lo de les batalles vull dir i lo de que els alumnes torturin a altres saps..?

Vaig aguantar-me el riure quan em va demanar allò.

-Oh! No, tranquil·la! Lo meu... ha estat un cop de mala sort, es podria dir. I lo de les baralles... jo només he estat a aquesta, per que vegis. Pots estar tranquil·la... això si, no et puc garantir que els cursos son tranquils... Mai pots saber que t'esperarà quan puges al Hogwarts Express.- vaig fer-li l'ullet.

-Bueno, hem deixes una mica tranquil•la- li vaig dir.

Em vaig seure al terra i va haver un silenci, no m'agradaven aquest tipus de silencis...

-I que, com va tot apart d’això?

Vaig separar-me una mica de les cadires.

-Bastant bé. Vaig tirant, per dir-ho d'alguna manera.

Vaig agafar aire i vaig tornar a apropar-me a les cadires. Vaig tancar els ulls i m'hi vaig asseure.

Em van venir tot d'imatges d'aquella nit, seguides. Vaig arribar a tornar a sentir el dolor dels crucios, la desesperació que havia sentit quan va amenaçar la Sam... però llavors vaig obrir els ulls i vaig sospirar.

-Bé, crec que estic bé...

Vaig veure com s'aseia i no em vaig poder aguanter, de cop vaig fer un bot.

-Molbé!moltbé, ho has aconseguit! sabia que podies, ho sabia!!!

Vaig deixar de botar i la vaig abraçar.

Vaig abraçar la Cathy i vaig somriure. Em queia bé, aquella noia. Semblava amable i disposada a ajudar.

-Si, he pogut. Jo estic bastant sorpresa.

Vaig aixecar-me i vaig mirar les cadires.

-Bastant bé, no?

-Bastant be? bastan be es dir poc, jo creia que tardaries dies, inclus setmnes en seuret en aquesta cadira, has tingut molt valor seiente avui!-

No m'ho podia creure jo hagues tardat mesos en aconseguir això! Vaig continuar abraçant-la, saltant i rient alhora.

-Molt bé! molt bé!-

-Eh, Eh, ja ja, tranquil·la.- vaig riure.

Me la vaig mirar, somrient.

-Ets una noia molt simpática, saps?- vaig somriurre.- Tu... vas estar a la baralla, oi? Però et veig bé, no vas passar res malament... jo vaig acabar inconscient.- vaig rodar els ulls.- Però bé... m'ho vaig buscar.- vaig somriure.- Soc una mica Kamikaze