Més experiments i interrupcions vàries [Bianca]

Vaig tornar a l'aula de pocions, amb els flascons de pocions que tenia preparades i un parell d'idees al cap.

De seguida vaig treure la marmita, vaig ficar-hi un parell de gots d'aigua i els vaig deixar bullir. Mentre m'esperava, vaig treure la vareta i em vaig posar a treure guspires, avorrit.

Aleshores va entrar algú a l'aula. Hauria d'haver bloquejat la porta...

Vaig entrar d'una revolada a l'aula de pocions, perquè m'havia deixat el llibre allà, i em feia falta per uns deures. Però només obrir la porta, vaig veure que ja hi havia algú allà. Ni més ni menys que el Fortin.

- Eugh... Perdona, no sabia que hi havia algú...

Sense dir res més, vaig dirigir-me a tota pressa cap al meu pupitre, per recuperar el llibre. Quan el vaig tenir, vaig mirar-lo, encuriosida.

- Què fas?

Va entrar ni més ni menys que la Bianca. Vaig somriure, altiu, i vaig deixar de jugar amb la vareta.

- Pocions, faig. Què esperaves que fes, en una aula de pocions amb una marmita bullent al costat? - vaig riure per sota el nas, sorneguer -. Hauries de ser més curosa amb les teves coses... o les perdràs. Seria una llàstima...

Vaig mirar-me la noia per sobre l'espatlla, encara somrient però més sarcàsticament. No esperava que la noia entengués el doble sentit de la frase. No esperava que s'ho veiés tan perdut com realment ho tenia. Estúpida il·lusió humana...

Vaig alçar els ulls al cel, i vaig dir, seient sobre una de les taules.

- Seria una pena perdre el llibre de pocions? - vaig preguntar, innocent.

Vaig observar-lo, a ell i a la poció. Pensava en el que m'havia dit el Matt. I, per molt que ho intentava evitar, pensava en el Fortin. Si li feia alguna cosa al Bruno, si intentava apartar-lo de mi i canviar-lo, tindria problemes amb mi.

- No em referia exactament al llibre de pocions... - vaig mirar-la, encara somrient amb un cert aire malèfic -. No et tinc per una nena tonta, Bianca. I normalment no acostumo a equivocar-me...

Vaig girar-me cap a la marmita i hi vaig afegir unes gotes de bilis d'armadillo que van dissoldre's ràpidament. M'havia d'esperar deu minuts a que la poció canviés de color.

Vaig baixar d’un salt de la taula, i m’hi vaig acostar, seient a la taula que vaig trobar més a prop. Me'l vaig quedar mirant atentament mentre tirava un producte que no feia pas bona olor a la marmita.

- De què parles, llavors? A què et referies?

A la meva cara s'hi podia endevinar preocupació, neguit i intriga. Perquè entre el que m'havia dit el Matt i el que em deia ell, tenia... Pànic? per tot el cos.

- No conservaràs el Bruno durant gaire temps, si segueixes besant altres nois... - vaig riure per sota el nas -. I menys si et petonejes amb el mateix amb qui s'havia barallat unes setmanes abans.

Vaig girar-me cap a ella.

- Creu-me, Bianca. Vull el millor per tots; pel Bruno, per tu, i per l'altre noi. I el millor és que et decideixis d'una vegada...

Vaig obrir molt els ulls en sentir el que deia. Espera, espera... Parlava del petó que m'havia fet el Matt? Però si no hi havia ningú!

- Què... Què estas dient? Jo no perdré el Bruno...

Vaig atravessar-lo amb la mirada. I alguna cosa em deia que no m'estava prenent el pel.

- Mira, Kikus, no se què has vist, sentit o imaginat, però ni en parlis...

- Ets una bruixa llesta i poderosa, Bianca - vaig mirar-la, alçant una cella -. I, en conseqüència, ja deus haver notat la tensió general de l'escola contra gent inofensiva com el Bruno, Slytherins amb bon cor i idees clares.

Vaig mirar-me la marmita, que encara contenia un líquid del mateix color ocre que abans.

- Estic segur que és vital, per ell, que li facis costat. Et necessita, i com a amic seu vull el millor per ell.

Vaig obrir els ulls, sorpresa. La veritat és que sí que m’havia adonat de la tensió, léase Matt i Bruno, però em va impactar el que em va dir. Vaig mirar-me’l amb desconfiança, i vaig deixar anar.

- Sí, potser el Bruno em necessita, i jo el necessito amb ell. És un Slytherin amb bon cor. A diferència de tu, pel que he pogut sentir.

Vaig anar fins al seu costat, i em vaig plantar allà, dreta, amb els braços creuats sobre el pit i posat desafiant.

- No sé si tens res a veure amb tot això que ha passat, però si és així, et juro pel que més vulguis que el Bruno, el teu amic, no et farà costat, si és així. No ho permetré.

Ho vaig dir amb to amenaçant, però es va poder notar per la lleu tremolor de la veu la por que tenia de que l’esperit que molts Slytherin semblaven tenir pogués corrompre’l.

Vaig aixecar-me, pausadament, i vaig agafar la vareta. Caminava al seu voltant, com el caçador que assetja la seva presa.

- No t'atreveixis, primerament, a pronunciar acusacions sense fonament. - vaig riure per sota el nas, irònic -. I, en segon lloc, ni se t'acudeixi amenaçar-me... No saps amb qui estàs parlant, criatura...

- No, no ho sé, i potser aquest és el problema, Fortin! - vaig exclamar, molesta.

Havia sentit tantes coses que ja no sabia què pensar. Potser era ell que em feia mala espina. Potser era el fet de que jo era conscient de que ell sabia el que m'havia dit i fet el Matt. O potser era, simplement, que havia mencionat el Bruno i no m'havia agradat el to que havia empleat.

- I aquesta criatura que dius que sóc pot fer molt més del que t'imagines... Molt més - vaig dir, fulminant-lo amb la mirada.

Vaig agafar la vareta jo també, no amb ganes d'atacar però sí llesta per defensar-me.

- No entens les coses, oi? - vaig mirar-la -. Has d'aprendre que les coses no depenen únicament de tu.

Vaig fer un gest ràpid de vareta, fent-li saltar la seva de la mà i agafant-la.

- No et vull cap mal, Bianca. Ni a tu, ni a ningú. - vaig dir, fent com si em posés nerviós i em preocupés -. No sé a què es deu la teva actitud, però em dol.

El pànic em va recorrer el cos quan em va fer saltar la vareta de la mà. Em sentia amenaçada per la seva presència, per la seva manera de parlar que em feia sentir insignificant i indefensa.

- És clar que les coses no depenen únicament de mi...

Vaig agafar valor, i el vaig mirar als ulls.

- El que passa és que sembla que de tu sí que sembla que depenen massa i tot últimament...

Vaig fer una ganyota, cansat de la discussió. El líquid de la marmita va canviar a color blau clar, gairebé transparent.

- Té, la vareta... - vaig donar-li la vareta -. T'agrairia que em deixessis treballar, ara.

Vaig girar-me cap a la marmita, fent com si no hi fos.

- Cuida el Bruno... És un noi valuós, i et té molta estima.

Vaig agafar la vareta amb les mans tremoloses, i vaig anar cap a la porta, escoltant el que em deia i desitjant sortir d’allà. Abans de marxar del tot, però, vaig mirar-lo, i vaig reunir tot el meu valor per preguntar:

- Kikus, vas ser tu? Vas ser tu qui li va fer tot allò a la Lily? Vas ferir tu a l’Allie? I a l’Erin? Vas ser tu...?

I alguna cosa em deia que sí. Entre el seu comportament arrogant i el que m’havia dir el Matt, em passava una cosa: Tenia por de la seva resposta.

Vaig riure, divertit, i em vaig tornar a girar cap a ella.

- Bianca... Hauries de saber que sóc massa bo per deixar marques. Jo no faig forats al coll de ningú, per dir-ho d'alguna manera. - vaig somriure, amargament -. Creu-me, si mai faig res a algú, no necessitaràs preguntar si he estat jo.

Vaig tornar-me a girar cap a la marmita, divertit.

- Adéu, Bianca! Cuida't!

Vaig mirar-me’l amb ràbia creixent. Ell havia fet alguna cosa, segur... Però no podia saber el què. I el que em deia del Bruno... Bé podia ser una amenaça encoberta, no? Vaig obrir la porta, i el vaig mirar, concentrat en la seva poció. Amb un moviment de vareta vaig empènyer la marmita, que va bolcar tot el líquid.

- Adéu, Kikus... Cuida't tu també.

Vaig sortir, donant un cop de porta en tancar-la, amb mala llet-


[Surto del tema]

Aleshores va fer bolcar la marmita. Vaig fer una ganyota i, d'un gest ràpid, vaig fer entrar tot el líquid altra vegada dins la marmita. Per purificar-ho, vaig apuntar i ho vaig encendre, eliminant totes les brutícies.

Després vaig encongir-me d'espatlles. Aquella noia era impetuosa, sens dubte, però no em desagradava. Fins i tot em podria ésser útil...

[TEMA TANCAT]