Records

Caminava per Hogwarts, pensatiu. Les coses anaven bé, però eren certament una mica avorrides... S'havia acabat tontejar amb noies; i la Claire no la veia molt sovint per culpa de les classes. "Per què havies de fer-ho, allò? Maleïda moralitat..."

A més, per si fos poc, últimament no podia parar de pensar en Itàlia. M'enyorava dels companys, dels concerts al cafè, de la Stella... No podia evitar enyorar-me, molt, i deprimir-me, cada vegada que hi pensava.

Vaig aturar-me al pont, mirant avall. Vaig llançar una pedra petita, que va caure barranc avall fins arribar al petit rierol que passava per baix. Un sospir també va baixar, barranc avall. Igual com els meus ànims queien en picat últimament.

Vaig palpar-me la butxaca amb el sobre, i vaig respirar fons. En Matt no era als jardins, ni a la Torre, ni a la Mussolerissa, ni a cap dels llocs on l'havia buscat. M'estava dirigint cap al pont quan el vaig veure allà. Per fi!

- Ei, Matt! - vaig cridar, corrent cap a ell.

Vaig arribar, esbufegant.

- Sembla que t'amaguis de mi, m'ha costat molt trobar-te! He de parlar amb tu. Tinc... Una cosa a que et pertany.

Vaig somriure quan la Bianca va arribar. Era tan maca...

- Una cosa que em pertany? - vaig fer-li una mirada interessant -. Ets tu, potser?

Vaig picar-li l'ullet, però sense esperar una resposta vaig girar-me altra vegada cap al paisatge, retenint un sospir de frustració.

- Què és?

Vaig ignorar el seu comentari, encara que em va provocar un somriure. Vaig negar amb el cap, agafant el sobre dins de la butxaca.

- És... A veure que t'ho expliqui. Run This Town. La van treure ahir a Itàlia, i és un gran èxit. I... Bé...

Vaig allargar-li el sobre.

- Això és teu. Per la guitarra. Hi ha dos-cents cinquanta galeons. Sé que no és gaire, però la cançó acaba de sortir, i...

Vaig seguir amb el sobre a la mà, esperant que l'agafés.

Em va oferir diners. Vaig fer una ganyota.

- Euh... Gràcies, però no els vull. No són meus - vaig mirar-la, amb una mica de fredor -. I sóc massa orgullós com per acceptar diners d'algú altre...

Vaig riure, per sota el nas. Era irònic; aquella noia m'oferia 250 galions i deia que era poc. Clar, poc. Poquíssim. Vamos, que amb això no vas enlloc...!

- A mi m'és bastant igual si ets orgullós o no. I no els els estic donant així perquè sí. Son teus.

Vaig seguir allargant-li el sobre.

- Va, Matt! Si tu treballessis en un bar, quan el propietari et donés el sou també li diries que no, que ets massa orgullós? - vaig dir, imitant el seu to de veu al final de la frase.

Vaig mirar-lo, irònica:

- No em facis recòrrer a altres mètodes perquè et quedis el fotut sobre, Matthew.

- No deixaràs d'insistir, oi...? - vaig dir, en veu baixa, alçant els ulls al cel -. Bi, considera allò com un favor. El favor d'un amic. I quan em faci falta alguna cosa, t'ho demanaré... Però guarda't el sobre.

Vaig tirar una altra pedra, avall.

- Altres mètodes? - vaig fer un somriure, cansat -. Ara tinc curiositat...

- Mare meva, ets tossut, eh? - vaig exclamar rient.

Vaig observar-lo detingudament. Vaig recolzar-me a la barana, i vaig dir-li, amb un petit somriure:

- Val, acabes d'aconseguir dues coses, i totes dues porten a la mateixa conclusió. No penso deixar-te en pau fins que u, no acceptis el sobre, i dos, no em diguis què et passa. I aviso, puc arribar a cansar.

Vaig ignorar el comentari dels diners, i vaig mirar-me la noia.

- Bé, suposo que almenys una de les dues coses és fàcil d'arreglar - vaig dir, amb una ganyota -. No t'enyores, tu, d'Itàlia? Dels amics, de les coses que feies cada dia, del nòvio, dels fans... No t'enyores?

Vaig sospirar. Jo sí, que m'enyorava. I em costava, més cada vegada, perquè tot em recordava massa aquelles coses que havia perdut. D'altres coses, com... la Stella, no les tindria ni a Itàlia ni a Hogwarts.

Vaig sospirar.

- Els fans son una cosa a part, però... Sí, enyoro Itàlia. Enyoro Itàlia, trobo moltíssim a faltar els meus amics, trobo a faltar la Da Vinci, enyoro molt els meus germans, i sí, no et nego que m'agradaria tornar a Itàlia. Però Matt... Mira aquest lloc! És meravellós! I hi ha gent fantàstica, en aquest castell. Sé que mai podran substituir a la gent que hem deixat enrere, però ens ho podem passar bé igualment. A més, qui et diu a tu que un dia d'aquests no t'enduràs una sorpresa? Potser apareix per aquí alguna noieta italiana especial que es va quedar enrere en el teu viatje o potser el teu millor amic!

Vaig dedicar-li un somriure de costat.

- Si a mi m'ha passat, per què no a tu? Mira't el got mig ple, Matt.

- Saps per què ho faig, això? Saps per què em dedico a lligar amb desconegudes, i tot això? - vaig riure, per sota el nas -. Perquè la única noieta italiana especial es va matar quan més la necessitava. I, ho vulgui acceptar o no, encara m'afecta...

Vaig fer un gest de ràbia, i de dolor.

- Ara, després d'un any, intento... tornar a la normalitat. Estic sortint amb una noia de Ravenclaw, i... va... - vaig fer una ganyota -, bé. Va bé, almenys per ella. A mi només em recorda temps passats, i tota aquesta merda...

Seguia amb el sobre allà.

- I guarda't d'una vegada el coi de sobre, Bi!

Vaig obrir la boca per parlar, però la vaig tornar a tancar. No ho sabia pas, allò. I m'havia sobtat. No me l'havia imaginat mai, a ell, en una situació com aquella. De fet, em costava assimilar-ho.
Vaig guardar-me el sobre a la butxaca, a poc a poc, amb la vista clavada a la barana del pont. Se'm donava fatal, allò. I més tenint en compte els precedents...
Vaig sospirar.

- Ho sento, ho sento molt... - vaig murmurar.

- És igual... - vaig dir, més tranquil -. No té importància...

Vaig sospirar, cansat.

- Me'n vaig al castell. Necessito fer alguna cosa, el que sigui per no quedar-me estancat pensant en coses passades - vaig dir, forçant-me a somriure -. Véns? Suposo que aniré al tercer pis, a tocar la guitarra...

Vaig somriure-li. No m'agradava veure'l deprimit. Potser perquè era una faceta d'ell que no coneixia, i que em resultava estranya i desconcertant.

- Serà un enorme plaer acompanyar-te, Matt.

Vaig mirar cap al castell, i vaig dir, distreta, mentre em posava a caminar:

- Algun dia molaria que féssim un trio musical, en Bruno, tu i jo.

Vaig quedar-me callada un moment. A ell li havia parlat del Bruno... Però no li havia dit que era a Hogwarts, ni que era Slytherin. Resava perquè en Matt i ell es portessin bé...

- Espera, espera... En Bruno és aquí? - vaig somriure -. Uo! El vull conèixer! Deu ser un noi espectacular, si tu li tens tanta estima...

Vaig començar a fer cap al castell, amb una mica de parsimònia. Seguia pensant. Mai m'havia adonat que tingués tanta capacitat per fer servir el cap.

- I quin instrument toca? És el teu guitarrista, no?

- La guitarra, la bateria, i també el piano, però no li agrada tant.

Vaig somriure-li.

- Suposo que us caureu bé. Ha arribat fa poquíssim i va bastant perdut, pobre. L'han posat a Slytherin, no em preguntis per què, però és molt bon tio...

Vaig agafar-lo del braç, i el vaig estirar.

- Va! Anem, que ara m'han agafat moltes ganes de cantar, o tocar el piano, o la guitarra...

- Ah... Slytherin? - vaig fer una ganyota; en poc temps havia tingut una mica de relació amb alguns... Slytherin molt simpàtics -. Bé, anem...!

Vaig començar a caminar cap al castell, en direcció al tercer pis. Necessitava evadir-me, deixar de pensar.

Vaig caminar al seu costat, en direcció al castell, pensant en la resposta que havia donat. ¿El Matt tampoc tolerava als Slytherin?
Vaig decidir ignorar-ho, i vaig dir:

- Sí, anem... La meva veu demana a crits que la faci treballar!

Vam encaminar-nos cap al castell, sense creuar cap més paraula. No sabia pas en què pensaria ell, però a mi no m'agradava gens que els Slytherin no agradessin per norma general.

Bé, Bi, tampoc ho canviaràs ara, això, que porta segles funcionant així...


[TEMA TANCAT]