Hòstia com mola... O.O

Anava per els passadissos, fent petits saltets, cantant una cançó dels Beatles, quan vaig desitjar tenir una habitació per a mi sola un instant. Una petita habitació, per jugar amb el Mr. Mouse o per cantar... a vegades m'agradava estar soleta uns segons, fent la meva.

Quan ho vaig veure.

Mentre passava per un racó, vaig veure com una porta apareixia. Em vaig quedar de pedra, mirant-la, i vaig obrir-la.

Era una sala iluminada, buida sense comptar un gran piano i una capsa al seu costat. Vaig tancar la porta, encara amb la boca ben oberta, i vaig caminar per la sala, sorpresa pel descobriment.

Vaig anar cap a la capsa i la vaig obrir. Hi havien petards i pilotes petites que jo tenia per casa, eren juguetes per a ratolins. El Mr. Mouse va sortir d'un salt de la meva butxaca i va començar a jugar amb elles. Vaig riure, i després vaig mirar-me el piano.

Em vaig apropar, poc a poc, i vaig obrir la tapa. La combinació de les tecles negres i blanques em maravellava. Amb molt de compte, tant que no pareixia jo, vaig colocar les mans i vaig començar a tocar aquella cançó que tantes vegades m'havien demanat els meus pares. Sempre me la demanaven, suposo que per que quan canto estic tranquila i no la lio parda...

Quan em va tocar vaig començar a cantar mentre seguía tocant:

Vois sur ton chemin
gamins oubliés égarés
donne leur la main
pour les mener
vers d'autres lendemains

No sonava tant bé com quan el meu germà petit m'acompanyava, pero m'encantava. La música era l'única manera de fer que estigués quieteta, cosa que a Hogwarts ningú havia vist encara... ni calia que ho fessin^^

Sens au coeur de la nuit
l'onde d'espoir
ardeur de la vie
sentier de gloire

Se'm va escapar un somriure. Quant feia que no cantava? Mesos? L'havia trobat a faltar sense adonarme.

Bonheurs enfantins
trop vite oubliés effacés
une lumière dorée brille sans fin
tout au bout du chemin

Les meves mans menudes es movien per el teclat, creant el millor acompanyament possible tenint en compte que faltaven moltes veus i sonava molt millor amb orquestra.

Sens au coeur de la nuit
l'onde d'espoir
ardeur de la vie
sentier de la gloire

Vaig recordar el "ele-eh, ile eh, ele-ih, i-ele" que deia el meu germà. Cap dels dos sabiem que volia dir la lletra, i jo encara no l'entenc, però sé que es francesa. Canto les ultimes notes amb el piano i torno a repetir la lletra un cop més, cada vegada més alegre d'haver trobat aquell piano i aquella sala. M'oblido del Mr. Mouse, i m'oblido de tot, mentre canto i canto i torno a cantar.

Vois sur ton chemin
gamins oubliés égarés
donne leur la main
pour les mener
vers d'autres lendemains
Sens au coeur de la nuit
l'onde d'espoir
ardeur de la vie
sentier de gloire

Vaig veure la porta de la Sala de la Necessitat, i la vaig obrir, amb compte. Em van arribar les últimes notes d'una cançó que li agradava molt a la meva àvia, vois sur ton chemin, cantades amb veu suau.
I... No! Era la Wendy! Mare meva!

- Val, petita, em pensava que no podria sorprendre'm més amb tu, però... M'equivocava!

Vaig anar cap a ella, i li vaig fer una abraçada protectora.

- Saps que ho fas molt bé? M'he quedat flipant.

Anava a fer-li una ullada a la poció, peró quan vaig girar la cantonada vaig sentir que ressonava una melodia que coneixia i que m'agradava molt. Em vaig acostar i vaig veure que sortia de la Sala de la Necessitat.

-Puc? - vaig preguntar amb un somriure afable-. Qui de les dues cantava? Ês d'una peli muggle, oi? "Els nois de la coral"

- Georgia! - vaig fer, contenta.

Feia molt que no la veia, des del començament de curs.

- Em veus a mi amb cara de cantar? - vaig preguntar, rient -. Cantava la Wendy.

Vaig somriure, i vaig afegir:

- I encara que en un primer moment m'ha semblat que estava dissimulant perquè en realitat l'estava liant, es pot comprovar que no hi ha res trencat i que estava simplement... Cantant i tocant el piano.

"Sí, Georgia, increïble però cert!" vaig pensar.

Vaig fer un petit salt en sentir la veu de l'Allie, no esperava que ningú em sentís. Vaig quedar-me-la mirant uns segons, encara amb la sorpresa a la cara, i després la hiperactivitat va tornar a mi.

-Allie Allie Allie!- la vaig abraçar ben fort i vaig somriure.- M'has sentit? T'ha agradat? De debò?? O.O Has vist quina sala més guaaaay? Es super rara! Passava per aqui i de sobte ha aparegut! Mola molt!

i la porta es va a tornar a obrir i va entrar la Georgia.

-Georgiaaaaaaa!- vaig cridar, i vaig anar a abraçar-la.- Ja estás millor? em va semblar que l'Agatha et mirava com si estiguessis malament.- vaig moure el cap i vaig somriure.- Era jo! T'agradava? Dius que és d'una pel·lícula? Els nins de la coral? De què va?

- Cantes molt bé, Wen - vaig dir amb un somriure quan em va venir a braçar-. I sí, és d'una pel·lícula molt bonica. Tracta d'un internat de nens especialment malcriats, però que acaben mostrant disciplina només per la música. Potser seria una bona escola per a tu...! - vaig afegir fent broma.

Em vaig acostar al piano i m'hi vaig asseure i vaig provar unes tecles. Estava perfectament afinat.

- Saps francès, Wen? Pronunciaves prou bé... ^^

-Per a mi??? però si jo soc molt bona nena!!! no soc una malcriada, crida a la meva mare si no em creus! Vols que et doni el seu número de mòvil? Me'l se de memoria bé i del revés per si de cas^^

Vaig veure com s'apropava al piano i em vaig apropar a ella fent petits saltets.

-No... No en sé. La cançó me la va ensenyar la senyoreta Stuart, una dona molt simpática i gran que m'ensenyava a tocar el piano i a cantar. Vols el seu número també? També me'l sé de memoria bé i del revés^^