Nikko, Nikko, Nikko...

Notant l'escalfor i la protecció del Nikko, el meu gos, vaig abançar amb pas insegur cap a la Torre d'Astronomia.
Pujar les escales agafada de la barana va ser la part fàcil, i vaig tenir la sort de no entrebancar-me.
Un cop a dalt em vaig asseure a terra, respirant la brisa fresca que corria per allà, amb el Nikko arraulit al meu costat.

Estava fent una passejadeta nocturna tota sola, trobant a faltar certa persona i pensant en ella. Vaig diriir-me cap a la torre d'astronomia, on poder estar tranquil·la una estoneta. Però vaig veure que ja hi havia algú.

- Ei, hola - vaig saludar a la noia que hi havia-. Ostres, quin gos més guapo! No sabia que deixessin entrar animals tan grans pel castell! ^^

Vaig concentrar-me en saber qui era la propietària de la veu.

- Hola, Agatha Black - vaig dir, somrient.

Vaig girar-me cap a l'orígen de la veu i vaig dir:

- M'alegro que t'agradi el meu gos. El Nikko és molt bo, és una llàstima això de no poder-lo veure.

Em vaig quedar parada quan em va anomenar pel meu nom.

- Perdona, ens coneixem? -vaig preguntar-li.

Ho dubtava. No era massa bona amb els noms, pero si amb les cares. I hauria posat la ma al foc que aquella noia no la coneixia.

- Que vols dir amb aixo que no pots veure el teu gos? -m'agradaven els gossos, pero normalment jo a ells no. Els gats m'adoraven; els gossos veien un gat en mi, per l'animagia. No se'm va passar pel cap el motiu pel quan la nena havia dit que no el podia veure.

- Ara ens coneixem, abans no ens coneixiem - vaig dir, somrient.

Vaig acaronar el llom del Nikko, amb tendresa.

- I no puc veure el meu gos perquè no puc veure res. Tan sols l'interior de la gent, Agatha Black. Per cert, no et preocupis. Crec que al Nikko sí que li agrades.

O.O

No era que llegis els pensaments, com el James o l'Ursula. Mes aviat et llegia l'anima. I era cega. Per un moment vaig pensar "pobreta", pero de seguida vaig pensar que si jo tingues alguna discapacitat, el que menys voldria era que em compadissin. A mes, segons com, mes que discapacitada, aquella nena era sobrecapacitada.

-Doncs espero que no puguis veure gaire, gaire a l'interior, perque crec que no t'agradaria el que hi trobaries...

M'esforçava per controlar-me, pero era de les persones mes maquiaveliques que coneixia.

- No m'has dit el teu nom -li vaig dir, acostant-me a ella i acariciant el seu gos. Pse, semblava que no li desagradava del tot-. Molt em temo que jo no el puc endevinar...

- Oh, jo passo de mirar a l'interior de la gent perquè sí - vaig explicar somrient -. Sóc la Rue, per cert.

Vaig treure'm una galeta de la butxaca i la vaig donar al Nikko.

- Suposo que és per la meva filosofia, però prefereixo utilitzar això de ser legerement només quan la situació ho exigeix.

Vaig somriure tímidament. No m'agradava sentir-me cotilla només per tenir un do. Era realment horrorós.

-M'alegra sentir aixo -vaig dir amb un somriure-. Els legerements que conec normalment tenen la parabolica encesa tota l'estona. Tot i que tinc certes tecniques de defensa, saps?

Aquella nena em transmetia serenitat i confiança. M'agradava ser alla amb ella. Vaig mirar la posta de sol. Em semblava curios que algu invident hagues triat alla a la torre si no podia gaudir de l'espectacle.

- Potser estic tenint molt poc tacte, pero... Et fa res que et pregunti si no hi veus des de naixement o va ser una cosa posterior?

Vaig abaixar el cap. Era lògic que ho preguntés, és clar.

- Eh... No, no sempre he estat cega. Però era petita quan m'hi van deixar. Sóc... No tinc pares, saps? Els van matar. I a mi em van fer això.

Vaig sospirar. Aquella noia em transmetia confiança, i alguna cosa em deia que a ella li podia explicar.

Em va saber molt greu quan vaig sentir allò. Una com tants altres que havia patit en mans d'éssers menyspreables.

- Vaja, em sap greu -vaig dir-. Tan de bo pugués haver canviat els meus pares pels teus. Alguns tant i altres tan poc...

Vaig fer un sospir.

- On vius, ara? Amb algun parent?

- Amb la meva tia - vaig contestar -. Ella em va acollir quan van matar els pares.

Vaig sospirar, sentint aquell sentiment d'odi cap als seus pares. El món no estava equilibrat, però allò era injust. Uns sense, altres amb...

Em va dir que vivia amb la seva tia.

- I t'agrada estar amb ella? -li vaig preguntar-. Vull dir, ja sé que no es mateix, però hi estàs a gust?

Es va sentir un petit i agut "miiiiic?" i tot d'una va aparèixer fent saltironets d'alegria el meu pimy-puff.

-Tu! -el vaig renyar-. Feia dies que no et veia! Què és això de passejar-se pel castell fent el pinxo?

- Miiiiiiic! ^^ -va exclamar el pigmy-puff, feliç.

Vaig fer un sospir. Tenia la mascota més curta de l'univers.

- Rue, et presento la meva mascota, el Voldemort. Voldemort, saluda la Rue!

L'animaló se li va enfilar a les cames i es va posar a fer saltironets.

-És un pigmy-puff -li vaig explicar, ja que no sabia si tenia clar què li botava sobre les cuixes-. És molt idiota, però es alegre.

- Oh, sí, la tieta m'estima molt, em cuida molt bé - vaig dir.

Miiiiic

Al principi em vaig sobresaltar en sentir el soroll, fins que l'Agatha va explicar que era la seva mascota. Voldemort, li deia. No havia vist mai un pigmy-puff, però em va fer gràcia quan es va posar a botar sobre les meves cames.

- Hum... Em deixes provar una cosa, Agatha? Podries concentrar tota la teva ment en crear una imatge definida del Voldemort al teu cap?

Em va demanar si em podia fer una imatge mental del Voldemort. Res més fácil.

-Sí, es clar.

Em vaig mirar un moment el pigmy-puff i aleshores vaig tancar els ulls, però el seguia veient. De la mida d'una pilota de tennis, molt pelut i de color rosa pujat, amb uns ullets negres brillants que guspirejaven d'alegria eterna i incansable, el nas rosat i aixafat com el d'un porc i uns peuets que quedaven gairebé tapats per complet, però que li permetien saltironejar i rodolar per tot arreu, radiant i estúpid com ell sol. La veritat és que no era gaire bonic, peró l'aspecte en general era entranyable i resultava graciós.

Vaig veure'l clarament dins el meu cap, com si veiés a través dels ulls de l'Agatha.

- Oh! Així que això és un pigmy-puff... Que bonic! - vaig exclamar, contenta.

Contenta perquè per primer cop en molt temps feia allò, perquè realment em sentia bé allà. Vaig preguntar, insegura:

- I de tu? Podries fer-ne una imatge? M'agradaria saber com ets...

-Que m'imagini a mi? Vaja, em sembla que aixó serà una mica mês complicat. No et sé dir per què, però em costa mes visualitzar-me a mi... A veure...

Vaig tancar els ulls i vaig provar d'imaginar-me quan em mirava al mirall. La cara rodoneta, els cabells negres, estirats... I ben pentinats, ja que t'hi poses... El nas petit i els ulls foscos. Mirada desafiant, m'agradava aquella mirada, i un somriure burleta, però sincer. L'uniforme de l'escola, la corbata de gryffindor que no falti... I que es vegi bé.

-Sip, em sembla que més o menys ja ho tinc. Peró t'aviso que a les meves imatges mentals sempre sóc mès prima i tinc els cabells perfectes -vaig afegir rient-. Ho pots veure de veritat?

Vaig veure-la, allà, a la seva ment. Somrient, vaig dir:

- Perfecte. Gràcies, Agatha. M'agrada poder tenir la imatge de tant en tant de la gent amb la que parlo.

Vaig acaronar al Nikko de manera distreta.

- Estàs alterada - vaig comentar, com qui parlava del temps que feia.

Vaig fer un sospir i vaig somriure, asseient-me bé al seu costat.

- Sí, estic una mica alterada perquè sembla que últimament no sigui jo. Abans era una Black renegada, que odiava a mort a totes les serps... I ara estic sortint amb un Slytherin i ajudant una persona que tècnicament odio a portar a terme una vendetta.

Vaig acariciar les orelles del Nikko.

- En el pitjor dels casos estic perdent la meva identitat -vaig seguir-. I en el millor... Segueixo sent la mateixa i realment estic tirant endavant tot aixó perquè sè que puc tirar a terra aquella residència. Sigui com sigui, m'estic tornant una persona menyspreable. Ës clar que no li vull cap mal al meu nóvio, perquè l'estimo... Peró m'alegra que es baralli amb els seus amics per causa meva. Sóc una mala persona, Rue? Em preocupa ser-ho. Ês el que sempre he intentat evitar...

Vaig somriure.

- Per què separar-ho en "el millor" i "el pitjor" dels casos? És la vida, Agatha, és el destí que tots perseguim. Només hi ha un camí.

Vaig tancar els ulls, i vaig olorar l'ambient.

- I no perquè canviïs la teva manera d'actuar o pensar envers alguna cosa has d'estar perdent la teva identitat. I ser una mala presona és un terme massa general, diria jo. Massa relatiu.

T'has de sentir bé amb tu mateixa, Agatha, la resta no importa. Si estàs bé amb un noi, gaudeix. Qui són els altres per jutjar? Les persones poden canviar. I els canvis no són ni cap a bé ni cap a dolent. Són simplement canvis


Les últimes paraules les vaig enviar directament a la seva ment, perquè quallessin més.

Les paraules se'm van escolar directament a dins la meva ments, sense molestar-se a passar per les orelles. Els canvis són canvis.

-Peró jo no vull canviar... - vaig dir-. M'agradava ser com era, sempre me n'havia sentit molt orgullosa. I no crec que hi hagi només un camí. Al contrari, crec que hi ha molts camins, i les nostres eleccions ens fan qui són. El meu problema no és el camí que he escollit, sé que sóc on he de ser. El que em preocupa són els motius pels quals l'he escollit.

- Els motius pels quals has escollit el camí només importen si tens la certesa de que no son els motius que t'haguessin agradat, si per alguna raó saps que no t'han sortit del cor.

Segueix el teu camí. Perquè ja no hi ha marxa enrere. Perquè si l'estas seguint és per una bona raó, segur.

Vaig somriure, i vaig deixar que les següents paraules entressin com un xiuxiueig al cap de l'Agatha.

Keep moving forward, Agatha...

-Saps qué, Rue? -vaig dir de sobte-. Que tens raó. El que hagi fet, fet está, o sigui que no serveix de res menjar-se el cap, ara. L'únic que he de fer és seguir endavant fent les coses tan bé com pugui i ja està.

Vaig fer-li uns copets al cap al Nikko i em vaig aixecar.

-Vaig a fer alguna cosa de profit amb el que tinc. Tu potser tambè hauries d'anar entrant; comença a ser tard.

Me la vaig mirar.

-Moltes grácies, Rue -li vaig dir de tot cor-. Si mai tens qualsevol problema o necessites res... Em busques i m'ho dius. Jo cuidaré de tu.

[Surto del tema]