Sorry seems to be the hardest word [Ur]

Vaig pujar a la musolerissa amb el Boira al braç i els ulls enllagrimats. La determinació de saber què anava a fer, em guiava.
Vaig rellegir la carta.


Karl

L'altre dia al bosc em vau demanar que prengués una decisió.
L'he presa.
L'Ursula és com la meva germana, la conec des de fa anys i mai m'ha fallat. No puc permetre que ella no digui el mateix de mi.
Quan et vaig veure per primer cop, em vaig enamorar. Quan vaig saber que estaves amb l'Ursula, et vaig voler oblidar. No em vas deixar fer-ho, per molt que volgués.

Ho sento, Karl. Ella és massa important per a mi, i amb això no vull dir-te que tu no ho ets.
Es difícil.

Ho sento,

Gisèlle


Vaig plegar-la, plorant. Potser tirar-se d'aquella torre era la solució. Jo ja no sabia què fer.

Vaig acabar de pujar el tram d'escala que em faltava i vaig empènyer la porta de la mussolerissa per entrar-hi. Havia anat a buscar un mussol de l'escola per enviar una carta a casa, que feia molt de temps que no els hi deia res. Allà dins, però, m'hi vaig trobar amb una persona.

La Gisèlle.

Les nostres mirades es van creuar. Jo vaig apartar la vista, amb cara de fàstic i odi. Em vaig dirigir cap a una de les perxes on hi havia les òlives i en vaig agafar una de color negra.

Vaig portar-la cap a l'àmpit de la finestra i li vaig començar a lligar la carta a la pota. D'esquenes a la Gisèlle.

Vaig girar-me, sorpresa, en sentir passos darrere meu, i em vaig trobar amb la mirada d'odi de l'Ursula Black.
Vaig tancar els ulls amb força, i vaig tornar-me a girar de nou, sentint la ràbia de l'Ursula clavant-se com un punyal al meu cor.
M'hauria agradat dir-li alguna cosa, però l'ofec que sentia m'impedia parlar. Vaig respirar fons, i vaig intentar focalitzar els meus pensaments.

"Ur... Sento haver trencat la promesa. No et demano que em perdonis, perquè sóc conscient de que no ho faràs, pero vull que sàpigues que jo he... Escollit." vaig acabar, notant com els confusos sentiments m'enterbolien la ment.

Vaig obrir els ulls. Hi veia borrós, per culpa de les llàgrimes, i vaig prémer la carta contra el meu pit, creuant els dits perquè l'Ursula no rebutgés els meus pensaments.
Passats uns segons, vaig murmurar:

- No m'ignoris, Ursula... Crida'm, insulta'm, pega'm, però per favor, no m'ignoris...

Les paraules de la Gisèlle em van arribar a la ment d'una en una, sense interrupcions. No li vaig fer cas. M'importava una merda que hagués escollit, el mal ja estava fet. I ho hauria d'haver fet quan tocava, al bosc prohibit. Aquella nit era el moment.

Em vaig girar amb cara de circumstàncies i una cella aixecada.

.Ahà...- va ser l'únic que vaig dir.

Me la vaig tornar a mirar, amb un rictus extrany a la cara.

-Precisa alguna altra cosa, la senyora? - vaig dir, amb ironia.

Em van venir ganes de girar-li la cara d'una bufetada. Se'm va passar el plor, i em vaig encarar a l'Ursula, amb ràbia i dolor als ulls.

- Doncs si, senyora. M'agradaria que sabés, si no li molesta sentir la meva veu, que allò que va passar al bosc no va ser més que un accident.

Vaig adonar-me que hauria preferit no dir allò. Vaig canviar el to de veu, fent-lo passar de superior i autoritari a gairebé suplicant.

- Ursula Black, aquella nit, mentre em dirigia a la Ronda d'Alla per allunyar-me de Hogwarts, vaig adonar-me de com n'havia estat, de subnormal. De que havia posat per davant un noi a la meva... Germana. De que havia trencat la promesa. Vaig saber que era possible que mai no em perdonessis, però jo estava segura que amb en Karl no hi tornaria, no mentre a tu pogues fer-te mal.

-Ah si? Un accident? Què va passar, et vas entrebancar i la teva llengua va caure dins la seva gola? ¬¬' - Vaig dir, amb despreci.

Me la vaig mirar amb reticència mentre ella s'excusava.

-Una persona que pot passar d'autoritària a suplicant, no té cap mena de valor per a mi.- Vaig deixar-li anar.- Doncs si ja sabies que era possible que no et perdonés, no cal que et facis tant la sorpresa, que no enganyes a ningú. Sabies millor que ningú on et posaves, Gisèlle.

Vaig empassar per contenir les llàgrimes que amenaçaven en sortir d'un moment a l'altre.

- Què pretens Gisèlle? Que faci com si res hagués passat i que tornem a ser les millors amiguetes que erem abans? - Vaig dir, dolguda.

- No pretenc això, Ursula, perquè et conec i sé que el teu caràcter no és d'aquells que perdonen amb facilitat.

Vaig tancar els ulls amb força per reprimir les llàgrimes. Era un d'aquells moments en què volies abraçar a una persona amb força, plorar a la seva espatlla i suplicar-li que et perdonés, estar amb ella.
Però no podia ser, i la raó es veia clara als ulls de l'Ursula.

- Ho sento... - vaig murmurar

En aquell moment l'hagués abraçat amb força. Per consolar-la i dir-li que tot estava bé. Però no estava bé, perquè havia trait la meva confiança.

- Gis...- Vaig dir. I em vaig adonar que feia molt de temps que no pronunciava aquell nom- Gisèlle - Vaig rectificar- Has trait la meva confiança. Has fet que em sentís com una veritable merda. Que em preguntés si havia fet alguna cosa mal feta. Perquè m'havia passat allò a mi i amb el meu nòvio i amb...-Vaig parar i respirar fons. - Amb la meva millor amiga.

Odiava perdre a les persones que estimava i que m'havien ajudat.

-Hauràs de fer alguna altra cosa més que demanar-me perdò.

Hauràs de fer alguna altra cosa més que demanar-me perdò.

El que sentia en aquells moments era facilment denominable com a impotència.

Hauràs de fer alguna altra cosa més que demanar-me perdò.

Les paraules de l'Ur em ressonaven dins el cap.

Hauràs de fer alguna altra cosa més que demanar-me perdò.

- Doncs digue'm què...

Vaig poder veure com la Gisèlle es debatia entre plorar i aguantar el tipus. Com es quedava allà tot i les paraules recriminatòries i plenes d'odi que li havia ofert jo.

- M'hauras de demostrar que realment et mereixes el meu perdó. Que realment vols arreglar les coses entre nosatres. Que...- vaig parar per tornar a empassar i desfer el nus que m'oprimia la gola - Que seguim sent les germanes que erem abans.

Me la vaig mirar un altre cop. Aquesta vegada la meva mirada ja no portava odi ni rancúnia.

Estava totalment buit.

Aquell cop no vaig poder contenir les llàgrimes, que van començar a relliscar-me galtes avall.
No vaig dir-li res, tan sols li vaig allargar la carta.
Volia que ella sabés que el que més desitjava era tornar-la a tenir com a aquella germana que tant estimava...
Vaig escurar-me la gola i vaig dir, amb veu tremolosa.

- Ur... Et vull al meu costat de nou, saps que et necessito... Ets com una germana per a mi...

Vaig mirar-me la carta que m'atansava amb desconfiança. Finalment, però, vaig agafar la carta que em donava i la vaig obrir per llegir-la.

''L'altre dia al bosc em vau demanar que prengués una decisió.
L'he presa...'' vaig seguir llegint, intentant contenir les llagrimes que la Gisèlle no havia pogut. ''És difícil. Ho sento...''

Vaig acabar de llegir la carta i la vaig tornar a doblegar, posant-la dins el sobre. Em vaig mirar a la Gisèlle, amb la barbeta alçada, orgullosa.

- I creus que ara és el moment, Gisèlle? Ara que fa més d'una setmana que m'estic preguntant perquè? No ho hauries pogut fer en el seu moment?

Vaig mirar per la finestra quan vaig sentir el soroll d'un batre d'ales. L'òliva que portava la meva carta, ja havia marxat, cansada d'esperar que li donés alguna cosa de menjar. Em vaig tornar a mirar la Gisèlle als ulls.

- Crec que si envies aquesta carta ens hauràs perdut als dos. Pero tindràs alguna possibilitat de recuperar-me a mi.

Vaig dir, amb convenciment.

- Tot el que vull ara mateix és recuperar la teva amistat...

Vaig contenir les llàgrimes.

- M'he... M'he deixat la Pomme sola a l'habitació, i no crec que els faci gaire gràcia trobar-se una serp a la Sala Comuna. Podries... Podries enviar-la tu, per favor?

Vaig deixar la carta al costat del meu mussol i, sense esperar resposta i notant les llàgrimes rodant galtes avall, vaig acostar-me a la finestra i vaig saltar.
Vaig transformar-me a mitja caiguda, i l'impacte amb el terra de sotabosc no em va provocar cap mena de dolor. Vaig tornar a transformar-me, i vaig caminar cap al castell, plorant.


[Surto del Tema]

Vaig sentir les paraules de la Gis molt a dins meu. Se m'havien clavat. Jo també volia recuperar l'amistat d'abans. Però costaria. I molt.

Vaig agafar la carta que havia deixat al costat del mussol i la vaig tornar a rellegir. Decidida, vaig agafar un tros de pergamí i una ploma que hi havia per allà i hi vaig escriure:


Vaig posar la petita nota dins el sobre i el vaig tancar. Vaig lligar la carta a la pota del mussol i el vaig deixar a l'àmpit de la finestra perquè entregués la carta.

Just en el moment de tancar la porta de la mussolerissa vaig sentir el batre d'ales que m'anunciaven que ja havia marxat. Les cartes havien estat llançades.

Dues llàgrimes solitàries em van rodar galtes avall.


[TEMA TANCAT]