Que es desperti que es desperti que es desperti...

Uns profesors em varen venir a ajudar. Entre tots varem portar al James a un llit de la infermeria. Vaig mirar-lo allà, al llit. Madame Pomfrey va venir de seguida. En veure'm, va somriure.

-Senyoreta Bell! Me n'alegro de que hagis tornat.

Vaig provar de somriure, pero crec que em va sortir una ganyota. Em vaig apartar una mica mentre ella observaba el James.

"Per favor que es desperti..."

Vaig despertar-me a la Infermeria, amb Madam Pomfrey i la Lily mirant-me de ben a prop. La veritat, em vaig espantar una mica.

- Es pot saber què passa?? - vaig dir, espantat.

Vaig incorporar-me, amb naturalitat i trobant-me millor, tot i que l'esgotament general (que carregava des de feia mesos) no s'havia esvaït.

- Ja està, ja està. Ja estic bé...

-Es pot saber que passa?- vaig repetir mig cridant, per els nervis que duia a sobre i per el seu estrany to. Vaig apartar-me'n i vaig respirar profundament uns segons, després em vaig tranquilitzar.- T'has quedat inconscient de cop als jardins, m'has espantat!

Vaig mirar-lo i vaig sospirar.

-Estic contenta de que estiguis bé.

Vaig aixecar-me del llit.

- Per això no podem ser amics, Lily... Per això. - i, dit això, vaig començar a caminar ràpid cap a la porta -. Per això...

I vaig marxar.

[Surto del tema]

-Es pot saber que coi et pasa??- li vaig cridar mentre se n'anava. No em va sentir. Pero em sentiria. Vaja si em sentiria.

Vaig mirar a Madame Pomfrey.

-Gracies per tot...

I vaig sortir de la infermeria, lluitant per no plorar i per no cabrejar-me de debò, mig pensant en buscar al James, mig pensant en no fer-ho

[TEMA TANCAT]