Alea iacta est

Vaig posar-me bé l'americana i em vaig allisar els cabells. Sabia que me la jugava molt, però era necessari. No és d'aquelles coses que es poden amagar; ni tan sols és d'aquelles coses que es poden explicar, de fet, però fent-ho hi perds menys que amagant-ho.

La Ginevra sortiria d'un moment a l'altre, altiva i amb una mirada de suficiència. No sabia ben bé com li explicaria allò: com pots explicar quelcom tan horrible? L'únic exemple que tenia, el recurs que em quedava, era la novel·la muggle "El Dr. Jekyll i Mr. Hyde", i dubtava que l'hagués llegit...

Vaig sortir de casa mes arreglada que de normal, com sempre que quedava amb ell, m'havia dit que haviem de parlar i allò no em feia bona espina.
Vaig tancar la porta darrera meu i em vaig dirigir cap on era ell, el vaig mirar fixament sense saber que fer.

-Que és allò tant important que necesitaves parlar amb mi?- vaig dir potser una mic mes borde del que hagues volgut.

Vaig somriure tímidament quan va sortir. La veritat és que estava decidit.

- D'això... Gin, hi ha una cosa que has de saber. De fet, n'hi ha unes quantes... - vaig mirar-la als ulls -. Què faries si et trobessis amb aquest assassí que es fa dir Rodlel?

No va respondre, però la seva mirada ho va dir tot. Uff...

- Gin, jo sóc aquest home. Jo sóc l'home que fa mesos i mesos que busques... - vaig abaixar el cap -. Jo, en persona, vaig entrar repetides vegades a Hogwarts i vaig matar aquelles criatures. Però sé que m'estimes i que ho entendràs, oi?

MERDA, MERDA MERDA, que feia jo en aquell moment, l'unic que era capaç de pensar era que estava embarassada del assassí dels nens de Hogwarts, d'aquelles criatures, pero no li faria el mateix al meu fill no, potser voldria que es convertis en ell, vaig fer un somriure una mica forçat.

- Es clar que ho entenc amor, i t'estimo i ho entenc, tranquil no dire res a ningú.- el vaig abraçar mentre el meu cap tramava un pla a mil per hora.- Carinyo, entro a dintre un moment que necesito un vas d'aigua.

Vaig correr dins de casa i em vaig amagar a l'habitació, vaig tancar amb clau i vaig posar tota mena de sortilegis protectors, tot i saber que poc servirien si ell es proposava acabar amb mi.

-Expecto Patronum- vaig cridar, quan va sortir l'animal va dir- ves al Lex i diga-li que l'he trobat que el tinc a casa, que el assassi es a casa meva, corre!

I dit això vaig sortir altre cop a fora.

El patronus havia arribat feia escassament deu segons, i ja era a casa de la Ginevra.

- Ho sento, Dusell... - vaig dir, aixecant la vareta -. Et demanaria la confessió, però és a la memòria de la teva "estimada" Ginevra.

Vaig respirar profundament. En Dusell havia estat, durant tot aquell temps, davant nostre. Als nostres nassos, als nostres maleïts nassos. Ni tan sols m'havia plantejat que pogués ser... ell.
No va aixecar la vareta. Va abaixar el cap i va murmurar alguna cosa incomprensible.

- Dusell... m'has d'acompanyar. - i aleshores tot es va revolucionar.

El noi (Dusell, Rodlel... digues-ne com vulguis) va reaccionar violentament. Va donar un cop a la panxa a la Ginevra, que ja estava embarassada de bastants mesos, i va aixecar la vareta. Però no va fer la segona prou ràpid...

- Obitus per subitum! - he plorat molt pensant en aquelles paraules, en aquell moment; només podia fer allò, tota la resta hauria estat inútil.

Va caure a terra, amb els ulls en blanc i una posició incòmode. La Ginevra va trencar aigües i va començar a cridar de dolor i desesperació; vaig fer desaparèixer el cos (enviant-lo al cementiri d'Azkaban) i vaig desaparetre amb la Ginevra, cap a Sant Mungo.
Tota la resta és una vaga història de dolor i tristesa, d'una noia que es va enamorar d'un monstre que li va fer un fill. Però aquest fill va morir amb el pare...

[TEMA TANCAT]