Enfilant-me per les parets

Mirava el rellotge de la paret gairebé compulsivament, cinc minuts, feia cinc minuts que hauria d'haber arribat, i on debia ser?

"Amb la que l'has vist aquest mati" em repetia una veueta cruel a dins del cap, una veueta que m'havia negat a creure pero que tant mateix començava a.
Asseguda al sofà vaig mirar un cop més el rellotge de la paret, set minuts " i els que passaràn" em va recordar la desagradable veueta.

Em vaig aixacar i vaig anar a la cuina, en busca d'alguna cosa per picar pero en pasar per rebedor una imatge reflexada al mirall se'm va quedar mirant, era jo, pero el meu cos no era el mateix, estava inflat, una inflor que fins feia por m'havia semblat bonica pero que ara, ara em repugnava. "No li agrades" va dir-me un altre cop la veureta dels nassos "ja no tens un cos bonic" va seguir xerrant.

Vaig tancar els ulls i vaig seguir el meu cami cap a la cuina i despres de tancar la porta vaig sentir com es tancava la de l'entrada, molt bé, ja era a casa.

Vaig tancar la porta amb un gest despreocupat, una mica cansat. Vaig donar un cop d'ull al rebedor, però no era allà; devia ser al menjador, o a la cuina, o fins i tot a l'habitació.

- Gin, ja sóc a casa! - vaig dir prou fort perquè em sentís.

Vaig deixar la jaqueta al penjador i vaig anar-la a buscar. La vaig trobar de seguida, a la cuina, malhumorada. Aix... embarassades...

- Gin, et trobes bé? Fas mala cara...

-Evidentment, que ja ets a casa - vaig murmurar quan ho va cridar. -Ningu més en té la clau de casa meva.

Va venir a la cuina i va posar la seva cara de pensar, i llavors em va preguntar que si em trobava bé, que feia mala cara!

-QUE SI EM TROBO BÉ???- vaig mig bramar mig xisclar enfurismada.
-Tens la santa barra de preguntar-me que si em trobo bé?!- vaig exclamar.- Si, estic meravellosament bé, no veus la cara de feliçitat que faig?- vaig cridar- I tu com t'ha anat la passejada matinera amb la Miss Hogsmeade 2050? - vaig preguntar irònica.

Vaig girar cua i em vaig dirigir cap a la meva habitació i em vaig tancar allà enfurismada, amb ell i amb el mon.

Em vaig quedar al·lucinat. Flipat. Shocked. Puzzled.

- Què? Miss Hogsmeade? Espera, espera. De qui parles?

Era inútil. Ja s'havia tancat a l'habitació, i quan allò passava... Certament, era un desastre. Però no entenia què havia passat. Bé, sense cap mena de dubte, es pensava que l'estava enganyant amb una altra, però... que no, vaja. Que de cap de les maneres.

- Gin... Em pots explicar què m'he perdut?

-Saps prou bé de que parlo Dusell - vaig cridar desde l'altra costat de la porta, remarcant bé el seu nom, per a que li quedes clar que n'estava i molt d'enfadada.- I no em diguis Gin, així només me'n diuen la gent que m'aprecia i pel que veig tu no ho fas.

Vaig fer un riure irònic, fred que intentava amagar el dolor que sentia per dintre.

-No et facis l'innocent.- vaig dir-li.- Que, Qué t'has perdut?, que potser no eres tu qui aquest mati rondava amb una noia jove i guapa, pels voltants de la conselleria, que potser gosaràs negarme que vens d'estar amb ella ara mateix?- vaig preguntar histèrica.

Em vaig aixecar i vaig obrir la porta per trobarme'l de cara.- Que potser tindàs els sants collons de negar-ho!?- i dit això el vaig mirar desafiant, amb els ulls plens de ràbia.

Em vaig quedar parat. Només em deia "Dusell" quan estava enfadada. MOLT enfadada.

- I és clar que ho nego! No era jo...!

Allò no tenia cap sentit. Era impossible que m'hagués vist A MI, bàsicament perquè jo no era. Per no ser, ni tan sols era a la Conselleria: m'havia passat el dia a Hogwarts, treballant en el cas de la profecia de Harry Potter i el Senyor de les Forces del Mal, Lord Voldemort.

- Gin... El que dius és impossible, he estat tot el dia a Hogwarts. TOT-EL-DIA. - vaig dir, intentant que s'adonés de l'error.

-Que no em diguis Gin, t'he dit.- li vaig espetar.- I no em crec que hagis estat TOT-EL-DIA a hogwarts, perque t'he vist i potser estare gorda, o se´re lletja pero de veure-hi, encara i veig.- li vaig pegar un cop a l'espatlla amb el puny, i després un altre i encara un altre amb totes les meves forçes.

-No m'enganyis.- vaig dir-li.- Se el que vist, no em vulguis enganyar, no busquis excuses, només digues perque ho has fet.- vaig fer un somriure devant de le meva pregunta.- Vull dir, més enllà de la part evident que és, que es més guapa, més jove i no sembla una foca per estar embarassada.

El vaig mirar amb els ulls mig aclucats desafian-lo, volia saber perque ho havia fet, necesitava saber-ho.

Vaig agafar-la per les espatlles, aguantant-la perquè em mirés.

- Gin, escolta'm atentament: no era jo. Mira'm als ulls i digues: per quin motiu t'hauria de mentir? - vaig mirar-la atentament, als ulls -. Creu-me... No era jo.

Vaig quedar-me quiet en aquella posició. Si hagués volgut l'hauria pogut retenir, però no ho volia. Si li venia de gust, que em pegués. Que em pegués, i em cridés, i m'insultés. No pensava aturar-la. Però que no em titllés de mentider, per favor, perquè si hi havia alguna cosa que apreciava era la sinceritat.

Vaig respirar profundament i vaig aixecar la cara per mirar-lo un altre cop als ulls. "Error, Ginevra" em va dir la veueta "els seus ulls et perden".

- Mira, em pots mentir per molts motius, el primer que t'has cansat de la responsabilitat, el segon que t'has cansat d'haver d'aguantar a una foca amb les hormones revolucionades, el tercer, que ja no m'estimes hi ha tants motius pels quals em podries mentir.- vaig dir acotant el cap.

-Et vull creure, pero... - vaig tancar els ulls i una llàgrima solitaria va rodar galta avall, "veus, ets dèbil" em va recordar la veureta- és díficil, creure que puguis estar amb la foca que m'estic tornant, amb el meu mal caràcter, i amb totes les meves manies, i a més, t'he vist, de veritat que si.- vaig afirmar rotundament.

Vaig riure. Inevitablement, vaig riure. O sigui, aquella situació era còmica a més no poder, i el fet que, sense baixar del burro, hagués passat de recriminar-m'ho, a explicar-m'ho, era realment divertit.

- No, de veritat que no. - vaig seguir rient, sense ser escandalós, per sota el nas -. I cap dels motius que m'has donat em serveix. T'estimaré igual amb hormones o sense; t'estimaré igual si peses cinquanta quilos, que si en peses setanta. Que, encara que tu diguis que no, segueix essent poc.

El vaig mirar seriosament, tenia un somriure a sota el nas, estava rient mentre jo l'esbroncava, allò ja pasava de taca d'oli.

Sense pensar-ho vaig lliberar la ma que va impactar a la seva galta, amb força, encara que dubto que amb la suficient per fer-li mal.

-Estàs rient?- vaig preguntar-li somrient jo per sota el nas, coses del riure, es contagia.- estàs rient mentre t'esbronco, pero que et penses que es això, Dusell? - vaig inquirir.

Vaig reflexionar durant un segons a poc a poc i vaig assumir totes les paraules que havia dit.

-Aixi, que m'estimes?- vaig somriure com una nena a la que li acaben de donar un bombó de xocolata triple.

Vaig parar de riure quan em va pegar. De veritat que no m'ho esperava, allò. Em vaig quedar amb la boca oberta, còmicament, fins que ella es va posar a somriure tímidament, també.

- De veritat, no entenc com pots haver pensat que me n'havia anat amb una altra...

Vaig abraçar-la, suaument. Aix, les hormones, quins estralls que provocaven.

Mentre somreia vaig tancar els ulls i li vaig tornar l'abraçada feliç, vaig sospirar més tranquila pero encara sense estar-ho del tot.

- Que m'hagi equivocat, confonente amb algu que s'assembla molt a tu, no canvia el fet de que has arribat set minuts tard a sopar.- vaig dir somrient amb una cella aixecada.- Pot el senyoret dir-me on era, o m'hauria de matar després si ho fes?

Vaig passar pel seu costat i vaig baixar les escales fins a la cuina, un cop a baix, vaig mirar amunt i el vaig veure de peu a la porta de l'habitació.

-Va- vaig cridar- baixa que tinc gana- vaig somriure -Si no ets aqui en 3 segons tornaràs a patir la Ira d'una dona embarassada.- i li vaig fer l'ullet.

- Matar-te? Nah... - vaig dir, fent broma -. Només emmordassar-te, drogar-te i tancar-te en un armari.

Vaig baixar les escales d'una revolada i em vaig plantar a la cuina, buscant alguna cosa de menjar.

- Molt bé, d'acord. Tens gana, i jo tinc gana. Què hi ha de sopar?

Em va doldre allò que havia dit de tancar-me al armari.

-Em tancaries a un armari, amordassada i drogada?- vaig preguntar, mentre amagava el bol d'amanida darrera de la meva esquena- I encara que tinguis gana no hi ha sopar fins que no responguis- Ho faries?

Mentres esperava a que respongues em vaig apoderar d'una forquilla del calaix i vaig començar a menjar.

-Si prefereixes guardar silènci, hi ha coses de menjar a la nevera i una manta al armari del rebedor, no posis els coixins del sofà a terra.- vaig dir amb orgull.