Un cop de mà

Vaig entrar a la biblioteca. Normalment no hi anava, però intuïa que la única persona que ho entendria i m'ajudaria era allà. Vaig escodrinyar la sala amb la mirada fins que el vaig veure, com sempre, a la seva taula del racó. Tenia un piló de set o vuit llibres gruixuts al damunt la taula, tots oberts, i anava escrivint frenèticament en un immens full de paper.

Vaig acostar-m'hi, sense fer soroll.

- Bohr... Podem parlar? - vaig dir-li, en veu baixa.

En Fortin va venir cap a mi, silenciosament, i em va demanar per parlar.

- Des que vas insinuar-te a la meva nòvia i em vas insultar, que no hi parlo, amb tu. - vaig dir-li, sense parar de treballar -. Però sí, podem parlar...

Vaig aixecar-me i vam anar cap a un racó tranquil, on podríem parlar sense patir per orelles alienes.

- Què et passa? Sembles preocupat... - vaig dir-li, atent; no m'importava com estigués, però a ell sí, i no era d'aquells que deixen tirats a la resta -. Què has fet, ja?

- Escolta, Bohr... El que t'explicaré ara no ho pots parlar amb ningú, sisplau... És important que no surti d'aquí, si no et fa res... - vaig dir, en veu molt baixa.

Va assentir amb el cap, acceptant les condicions. Realment, no m'havia equivocat al pensar que només ell m'entendria. Esperava que ho fes...

- El cas és que... la Black i jo hem estat liats. Des de fa setmanes - va quedar al·lucinat -. I el fet és que... ehm... crec que... jo... eugh...

No sabia com dir-ho. Era ben senzill: m'havia enamorat d'ella. Irremeiablement. Però és molt més complicat dir-ho que pensar-ho.

- Què!? - vaig dir, mig cridant; afortunadament, ningú em va sentir -. Que heu fet què??

Va espantar-se una mica, i semblava una mica més cohibit del normal. Es va posar vermell i va quedar-se a mitja frase. Vaig pensar una mica i ben aviat em vaig adonar del que passava.

- Oh... No em diguis que... - vaig dubtar en si clavar-li un sermó, riure o sortir en busca de l'Agatha -. Déu meu... Te n'has enamorat? De debò? Tu??

Vaig posar-me a riure. Semblava increïble, però estava del tot convençut que era així. I m'ho va confirmar quan es va posar més vermell i va apartar la mirada, avergonyit.

- I què té, això, de dolent? Què ha passat, que necessitis la meva ajuda?

- M'ha deixat... - vaig mirar a terra, entristit -. Però fa uns minuts me l'he trobat al mig dels jardins, despullada i inconscient. L'he portat a la infermeria, però quan anava a marxar... ha... murmurat el meu nom.

Vaig quedar-me'l mirant. Semblava que no s'ho creiés, segons com em mirés o com somrigués.

- El que no entenc és que, si m'ha dit que hi ha un altre noi i que l'estima, hagi murmurat el MEU nom i no el seu...

Vaig somriure. Feia setmanes que sospitava que l'Agatha amagava alguna cosa. Per fi havia demostrat el que pensava.
Aleshores va dir que era a la infermeria i no vaig dubtar en sortir. No entenia què havia passat, però vaig donar-li una resposta ràpida i vaig recollir les coses amb un gest de vareta.

- Està clar que, si la fama que et precedeix és certa, i la vostra relació ha estat prou profunda (literalment), encara que el noi existís... li costaria substituir-te. - vaig dir quan vaig haver recollit les coses -. Per no dir que dubto que existeixi... Si fos un altre Slytherin, ho sabries. I si fos algú que no és Slytherin, ho sabria jo. Possiblement, li agrades més del que ella mateixa voldria.

Va posar cara de pòquer. No estava segur que m'hagués entès, tot i que mai l'havia considerat especialment curt. Només un Slytherin, però intel·ligent al cap i a la fi.

- Tranquil, ja hi parlaré... Vaig a la infermeria, ara.

Vaig agafar la bossa i vaig sortir, amb passes llargues, de la sala.

[Surto del tema]

Em vaig quedar mig parat. Sempre havia interpretat allò nostre com no tocava. No havia estat capaç d'entendre que, malgrat el que jo pogués sentir, ella no devia sentir el mateix. Finalment, però, ho havia entès. Ho havia entès quan havia dit que estimava un altre noi.

En Bohr només va aconseguir que dubtés més. Entenia perfectament el que deia, però si havia estat capaç d'amagar que estàvem junts, també seria capaç d'amagar que estava amb un altre. L'argument d'en Bohr no em convencia. I, respecte a lo de substituir-me... no li calia. Potser, per ella, només era sexe. Sexe i prou. I, encara que l'altre noi fos més barroer, si l'estimava ho compensaria.

Vaig asseure'm a esperar. Va passar estona, no sé quanta, abans m'adonés de res. Vaig llegir una mica, vaig dibuixar... m'havia donat a entendre que tornaria, que m'esperés.

Vaig tornar a la biblioteca. Esperava que encara fos allà. I sí, hi era. Era allà assegut, sense fotre res. Mirant el sostre... Gandul...

- Ei, Fortin... - vaig dir, quan vaig arribar -. Escolta, no n'he pogut treure gaire res. S'excusa dient que els altres Slyth es feien els simpàtics i volia descobrir què tramàveu, però que li semblava immoral i que va decidir tallar amb això.

Va posar cara de pòquer, altra vegada.

- Dubto que fos veritat, igual que ho dubtes tu. - vaig forçar un somriure, que va semblar una ganyota -. Espero que no et faci res que li hagi dit... que tu... això.

Es va posar vermell. Vaig assentir amb el cap, dient que em referia a allò que ell pensava.

- Bah, és igual... No sent el mateix... - vaig dir, amb un fil de veu -. Hi ha un altre noi, tot i que no sé qui és. T'ho ha dit?

Vaig agafar un llibre que tenia allà al damunt i el vaig començar a fullejar. O a intentar-ho: només de mirar-ho em vaig marejar.

- Bé, tampoc n'he de fer res... Escolta, què és això que es feien els simpàtics, els Slytherin?

Ja me n'havia cansat. Els dos feien exactament el mateix: fer com si l'altre només volgués la relació... per lucre. Per el sexe.

- Au, vinga. Ja hem parlat massa. Vés a donar una volta, que no sóc l'únic que té cervell... - vaig dir, mig rient, mentre assenyalava la porta -. Adéu, Fortin...!

Vaig fer un cop de vareta, vaig treure-li el llibre de les mans i el vaig deixar on estava al principi, i aleshores vaig agafar la ploma i vaig començar a escriure.

[TEMA TANCAT]