Relax

Vaig travessar els jardins, mirant al cel. La major part dels estudiants estava a l'estació del Hogwarts Express, a punt de marxar, o sigui que tot estava desèrtic. I, com que tenia ganes de treure'm del cap els exàmens de les setmanes anteriors, vaig preferir anar fins al Pi Cabaralla, a asseure'm a la base del tronc.

Però quan estava a punt d'arribar-hi vaig veure la Black. Vaig donar un cop d'ull a banda i banda i, quan vaig estar segur que no hi havia ningú a part de nosaltres dos, vaig somriure, d'orella a orella. Vaig saludar-la amb la mà, sense saber si m'havia vist, i per assegurar-me'n la vaig cridar.

- Black!

De cop i volta vaig sentir la seva veu. Merda! M'havia quedat adormida al solet, recolzada en una pedra i no havia tornat a mirar el Mapa de Magatotis. Últimament el duia sempre amb mi per evitar-lo. Puta, puta, puta.

Vaig mirar cap a ell, ja venia. Era massa tard per fugir, m'havia vist i sabia que jo l'havia vist a ell.

- Merda... Malifeta feta! -el mapa va desaparèxer i només em va donar temps de desar-lo fins que ell va arribar-. Hola - vaig murmurar amb veu baixeta, evitant mirar-lo.

El cor se'm va acelerar i em va començar a fer mal la panxa. M'estava posant vermella. Odiava allò.

Va posar-se nerviosa quan m'hi vaig acostar. No li vaig donar importància al fet, i vaig acostar-m'hi.

- Hola - vaig fer-li un petó als llavis i me la vaig quedar mirant.

S'estava posant vermella. Em picava la curiositat per saber-ne la raó, però vaig preferir callar i li vaig preguntar com estava. Des que se n'havia anat, de pressa i corrent, de la nostra trobada al pont, no l'havia tornat a veure. I no m'havia importat massa; en el fons, cada dia em moria més de ganes d'estar amb ella. Però no havia tingut sort, i m'havia passat la última setmana i mitja havent-me d'aguantar.

- Què, res de nou des que te'n vas anar a tota pastilla del pont? - vaig dir-li, sense pensar.

De seguida vaig voler rectificar; no ho hauria d'haver dit. Segur que tenia algun motiu per haver-ho fet...

Quan em va fer un petó als llavis vaig notar que m'escalfava tota jo, tot i el fred. Nonononono. Allò havia d'acabar. Així no se'm passaria mai la tonteria.

Em va preguntar si hi havia res de nou. "Sí, que m'he adonat que estic enamorada de tu". No ho vig dir. Potser aquella era la meva oprtunitat per tallar-ho tot d'arrel i oblidar-me d'ell.

- Nou? Eh... -vaig tartamudejar-. o... eh... sí. De fet sí. Vull... vull que... vull que ho deixem.

Vaig mirar-lo un moment als ulls, amb falsa determinació.

"Sí, ben fet. D'arrel."

Em preguntava per què, si estava fent ben fet, em sentia cada vegada pijor. Estava controlant les ganes de llançar-me als seus braços, de mejar-lo a petons... No. Prou. No podria "desenamorar-me" d'ell si no paraa de veure'l.

Vaig quedar-me paralitzat. Congelat. Semblava que tot el que m'envoltava s'esfondrava... Vaig parpallejar una vegada. Dues. I després, tres, intentant despertar-me. Vaig pessigar-me, també, creient que devia ser una mena de... somni, o alguna cosa per l'estil.

- Eugh... Vale, jajaja, molt bona! - vaig dir, intentant fer com si m'ho prengués en broma -. Ostres, que n'és, de bo, l'acudit!

Va quedar-se'm mirant, impassible. Sense immutar-se.

- Jo que ja m'ho havia empassat... - vaig dir, seguint amb la "broma".

Es va posar a riure i s'ho va prendre en broma.

- No estic fent broma -li vaig dir-. T'ho dic de debò. Ho hem de deixar, perquè...

Em vaig quedar parada un moment, sense saber què dir. Em negava a explicar-li la veritat. Aquelles paraules no sortirien dels meus llavis. Però havia de dir alguna cosa, perquè semblava estúpida.

"Va. Alguna cosa. No cal que sigui una bona excusa, però digues alguna raó..."

- M'agrada una altre noi. Hi ha una altra persona.

"Nooooo! Això no, troç d'idiota!!!"

- Estem sortint, de fet.

"Però tu estàs tonta?"

No sabia ni perquè seguia parlant, però les paraules s'avançaven als meus pensaments, i com més parlava més me n'adonava que estava ficant la pota fins al fons.

- Fa temps que m'agrada i fa uns dies s'em va declarar. No li podia dir que no.

"Què li penses dir quan et pregunti qui és? PERÒ COM LA LIES TANT?"

- Mira, això nostre ha estat divertit, però només era un joc. Ja està.

Se'm va remoure l'estómac. Em vaig sorprendre de la meva pròpia osadia en explicar-li aquesta bola mirant-lo als ulls.

Vaig sentir com si m'haguessin clavat un cop de puny a l'estómac. Em vaig començar a marejar, i vaig perdre totalment la noció de l'espai i del temps.

Tampoc entenia el perquè de la meva reacció. Bé, de fet sí que l'entenia. Me n'estava enamorant, sens dubte, però havia arribat a creure que ella... també ho estava fent. I sí, que ho estava fent. Però d'algú altre.

Vaig fer un parell de passes enrere. Necessitava allunyar-me d'ella, cridar i clavar puntades de peu a tot el que passés a prop meu. I només ho podia fer al camp de quidditch, allò d'agafar un bat i enviar bales a la quinta punyeta.

- Té una sort que no se la creu, aquest noi... - vaig dir, quasi en un murmuri; no estava segur de si m'havia sentit.

Vaig fer mitja volta i, sense mirar-la, vaig començar a caminar. Capcot. Decaigut. Anímicament MORT.

[Surto del tema]

Em vaig quedar sense esma. Pel que semblava, li havia sapigut greu. Però era millor així, pels dos. No podíem estar junts.

El vaig veure marxar amb un nus al coll. Vaig tenir l'impuls de córrer darrere d'ell i dir-li que tot era mentida, que només volia estar amb ell, que duia una setmana somiant amb ell cada nit i que el necessitava.

Però no ho vaig fer. Vaig deixar que marxés amb l'ànima als peus. M'havia sorprès que no em preguntés qui era el noi en qüestió, però era una sort, perquè no ho sabia ni jo. Tenia un problema dels grossos.

"Hauré de fer un càsting algo. Li he de demanar a algú que es faci passar pel meu nòvio."

El dia anava a millor per moments.