Evolució [Jac]

Ja fa un parell de dies que les vacances de nadal han acabat. Les he passat fora de l'escola, amb la familia, però ha arribat l'hora de tornar a posar-nos dins la rutina. El meu despatx està com sempre. Endreçat, perfecte. Què més puc demanar? Encara no tinc massa feina per corregir, i tot va perfecte.

M'assec a l'escriptori, i miro un munt de paperassa que tinc sobre la taula. Són deures de nadal dels alumnes suspesos. Els començo a fullejar sense massa ganes, i arrugo el nas quan veig un exercici parlant d'animàgia. Recordo la Senyoreta Van der Elst, i un petit somriure aflora als meus llavis. Em pregunto com li haurà anat el nadal, i em pregunto com estarà evolucionant la seva animàgia.

- Expecto Patronum.

El tigre surt de la punta de la meva vareta, i me'l quedo mirant uns segons, abans de dir les paraules que vull que vagin a la Jacqueline.

- "Benvolguda Senyoreta Van der Elst, espero que li hagi anat bé el Nadal. L'espero al meu despatx, vingui quan pugui. Cordialment, Professor Brennan."

El tigre surt volant per la porta i jo m'assec a la cadira de nou, tancant els ulls un segon abans de posar-me a corregir els deures d'aquells alumnes massa estúpids.

No sé quanta estona dec portar corregint exercicis, però em fa l'efecte que és poca. Sento els cops a la porta i m'assec, tranquil i còmode, mirant cap a l'entrada del meu despatx. Quan s'obre una mica la porta puc veure perfectament a l'alumna de Slytherin que he fet cridar jo mateix.

- Passi, senyoreta Van der Elst, passi.

Quan entra al despatx i tanca la porta li faig un gest cordial perquè es posi còmoda, mentre endreço els papers que hi ha per sobre l'escriptori amb parsimònia.

- M'ha anat molt bé, gràcies per l'interès. Sí, he estat amb la familia, en efecte - somric una mica, fent desaparèixer els papers amb un toc de vareta.

Em miro les mans, guardant la vareta, i li dirigeixo un somriure, posant-me còmode a la cadira.

- T'he cridat per veure com et va l'animàgia, només. Has aprofitat les vacances per aprofondir-hi?

M'agafo les mans i les deixo reposar sobre el ventre, mirant-me la noia amb curiositat.

Escolto les seves paraules en complet silenci i amb una expressió totalment neutra. Quan es transforma en linx, però, em permeto somriure una mica, observant-la. Quan es torna a convertir en humana, faig que sí amb el cap.

- Preciosa demostració... I no et preocupis, amb el temps tindràs un control absolut sobre la teva animàgia.

Obro un calaix i en trec un llibre embolicat amb un paper d'un color verd fosc. M'aixeco de la cadira, caminant fins al seu costat, i m'ajupo una mica.

- Sé que va ser el teu aniversari. I aquest és el meu regal.

Era un llibre igual que el que em van regalar a mi quan em vaig fer animàgic, un llibre de consells, trucs i anècdotes realment interessants per a l'animàgia. Em quedo de braços creuats quan l'agafa, esperant a que l'obri.

Somric mentre obro al llibre, asseient-me a l'escriptori i creuant els braços. Quan s'aixeca i em fa un petó a la galta li passo el braç per les espatlles, tranquil.

- A mi aquest llibre em va ajudar molt, petita linx.

Li faig un petó al front, mirant-me el llibre entre les seves mans, satisfet. Potser em prenen per un professor despiatat i odiós, però en realitat tinc cor. O això crec.

Em quedo en silenci mentre fulleja el llibre, amb el braç a les seves espatlles. Quan el deixa sobre la taula em creuo de braços de nou, i observo amb un somriure divertit com el linx torna a aparèixer, i em mossega el pantaó. Li tusto el cap de manera suau, i la deixo fer, deixo que gaudeixi de la seva nova condició.

- Sí que ho portes bé, sí...

Somric, satisfet en veure que ha progressat, i m'assec a la meva cadira de nou, deixant l'escriptori entre tots dos i quedant en silenci.

- I com et va tota la resta?

Alço totes dues celles en sentir les seves paraules i no puc evitar sentir-me preocupat. M'aixeco de la cadira i la porto fins al costat de la butaca de la noia. M'assec de nou, cap a ella, i li envolto les espatlles amb un braç:

- Si vols desfogar-te, parlar-ne amb algú, recorda que em tens aquí, bonica, val?

Ric una mica, mirant-la.

- Hi ha confiança, recordes? - li pico l'ullet, en broma, intentant animar-la encara que sigui només una mica.

Mentre parla, no trec el braç de les seves espatlles. En realitat, fins i tot l'estrenyo una mica contra mi quan menciona el conflicte d'idees amb el seu pare.

- Jo tampoc volia casar-me - dic, sumit en un record de sobte -. Però a mi em tenien organitzat un casament concertat. Amb una noia de bona família. Era... Era molt maca, era rica, era Slytherin. Però era una imbècil que només es preocupava per si li quedava bé el vestit de disseny que s'havia comprat - dic, amb una mitja rialla -. Quan em vaig escapar de casa, els meus pares van comprendre que realment no volia aquell casament, que no va tenir lloc.

Me la quedo mirant, amb curiositat, sense poder-me estar de preguntar-li:

- I tu per què no et vols casar?

Em quedo somrient-li tendrament, encara que al meu somriure i als meus gestos s'hi distingeix un costat... Protector? Potser sí que és això. Li premo la mà suaument, escoltant les poques paraules que surten de la seva boca.

- L'amor fa mal... - repeteixo el que diu, pensatiu.

Li passo la mà lliure pels cabells, pentinant-los amb els dits, distret. Després d'uns segons, potser un minut o dos, m'atreveixo a preguntar-li:

- Alguna mala experiència?

L'escolto, sense dir res. Respecto en silenci aquell moment. Alguna cosa em diu que no n'acostuma a parlar, d'això. Quan em mira li torno el somriure, sabent que no puc fer res més. Deixo que acabi de parlar i, només llavors, li acarono la galta amb la mà.

- Jac, jo penso que no tenir cor no és per res del món un avantatge... És més, penso que tu tens cor encara que no t'agradi, i penso que és això el que et fa una noia tan meravellosa. Et fies de mi i em creus quan et dic això? No pots deixar que una mala experiència amb un subnormal de Durmstrang et faci pensar aquestes coses de l'amor. Sí, fa mal, Jac, sé que fa mal... Però fa mal si va malament. Si no, és una de les sensacions que més pots desitjar en aquest món - me la quedo mirant, per veure què diu a les meves paraules.

- Sí, procura que no te'l tornin a trencar. No vull que ho passis malament - dic, aixecant-me.

Agafo un pergamí i una ploma, i gargotejo en gran dues paraules clares. Suposo que sabrà què volen dir. M'acosto a ella, ajupint-me una mica, i li faig un petó al front, deixant el pergamí entre les seves mans. Fet això m'aixeco i surto per la porta, no sense abans dir:

- Si la cosa surt bé, petita, no hi ha dolor perquè l'amor funciona. Però no pots quedar-te sempre fugint de l'amor. Recorda tancar la porta quan marxis.

Al pergamí hi he escrit amb lletra gran "Carpe Diem".

[Surto del tema]