Dan...?

Torno a estar cap per avall al pi cabaralla, donant cops amb la cama al nus de l'arbre per mantenir-lo quiet. Les paraules del James i les de la meva mare em ronden pel cap; mentre les llagrimes em roden cap avall, cap al front, i cauen al terra.

" - Estàs podrida fins la mèdul·la, Sam. Si alguna part de tu encara és viva dins teu, sisplau... torna'ns la Sam d'abans."

"Em nego a creure que la Sam que he vist ara és la mateixa Sam que farà de mare a la Julie."

Em duc les mans a la cara, llevant-me les llagrimes.

i ja he tornat a perdre a l'Oliver! De veritat que no sé com ho faig... O potser jo sóc jo el que em perdo, que és bastant més probable.

Em fixo en el Pi Cabaralla, on hi ha una noia penjant cap per avall... Eh, això em sona! M'apropo amb passos llargs cap a l'arbre que, per sort, està immòvil.

- Com va, Julieta?- Pregunto, amb un somriure. Em faig passar per un estudiant de la Scuola i la veritat és que m'he possat bastant en el paper... Encara que no sàpiga italià.

Al apropar-me més, veig que les llàgrimes li cauen per la cara. Bé, li pujen. És igual, això no importa!

- Eps, Julie, estàs bé? - Pregunto, preocupat. La Julie no és massa donada a plorar...- Què ha passat?

-Dan...?

Em llevo les llagrimes de la cara i baixo del pi cabaralla al terra. L'abraço. Li dic, no li dic, li dic, no li dic... Li dic.

-El director ha pillat la Rose... I ens ha cridat a mi a la Rose i a l'Oliver al seu despatx. Ha cridat a la madrina Lily i a la meva mare... Ara ja saben qui som. La meva marr i el James... La meva mare...

Baixo la mirada. Em costa, això.

-La madrina Lily s'ha endut la Rose i l'Oliver amb ella...

Oh, oh. Sembla que ens han pillat. Joder, què ràpid! Val que tant l'Oliver com la Rose i la Julie són clavats als seus pares, però es que només han tardat un mes...

- D'acord...- Faig, pensatiu.- Però no cal plorar, per això. De veritat que no passarà res. És més, si el director Bohr ho sap ens pot ajudar a tornar, no és així? ^^

- Un parell d'Obliviates per aquí i per allà i tornem al futur, no creus?

Si saben que la Rose, la Julie i l'Oliver venen del futur es probable que també sapiguen que l'Alice, la Kay, els bessons Williams i jo també estem aquí... No cridem poc l'atenció.

En qualsevol moment pot aparèixer el director darrere meu i preguntar-me qui sóc... Cagada. La cosa sona pitjor del que li estic dient a la Julie.

Merda, puc veure la colleja de la meva mare sobrevolant el meu clatell. Snif.

-No ploro per això... I de tu i els altres encara no en saben res, no em dit res...

M'assec al terra i m'el miro des d'allà sota.

-La mevamare ha dit... Coses horribles al James. I el James ha dit coses horribles a la meva mare. M'ha fet por, la meva mare. Ha dit...

Sospiro i m'abraço les cames.

-Ha dit que s'ho va passar bé matant una persona...

Veig com s'asseu al terra i m'explica tot el que ha passat. Em quedo callat, sense saber molt bé què dir. Ningú t'explica què fer en moments així.

M'agenollo al seu costat i l'abraço. Em dona la sensació que en qualsevol moment es tornarà a posar plorar i sembla més vulnerable que mai.

- Ho sento molt, Julie, de veritat...- Dic, deixant-la anar i asseient-me al terra.- Però tampoc sabem què va passar abans d'això...

- Potser... Potser tot te una explicació... - Intento, dubtant. - Potser no és el que ens pensem...

Em costa pensar així, pel que m'ha explicat, però fa tan sols unes setmanes estava tan illusionada per salvar la seva mare que veure-la així ara em destrossa.

-"Estàs podrida fins a la mèdul.la, Sam"Li ha dit el James.

Abraço al Dan, aguantant-me les llàgrimes.

-Jo sé de qui parlaven. Saps el Johnson de la nostra epoca? Doncs el cosi del seu pare. Bé, crec. Ell va torturar la meva mare i ella el va matar.

Aixeco la mirada del terra i em miro al Dan, esperançada, de sobte.

-Creus que potser ho ha dit perque estava enfadada amb el James?

El Johnson, sí, em sona. Slytherin, si recordo bé. Veig com laJulie aixeca els ullets brillants cap a mi, l'esperança en ells.

- Potser sí. Quan un està enfadat diu coses horribles, encara que de veritat no ho pensi. No t'ha passat mai que t'has enfadat amb algú i li has dit que l'odiaves quan en realitat no ho feies?

No m'atreveixo a afirmar el que dic, ja que no sé com és la mare de la Julie. La meva mare i el meu pare, en canvi, sí la coneixen i deien que era molt bona noia, encara que els últims anys havia canviat...

- A més, tampoc et pots fiar de les primeres impressions. - Fa una mica de mal dir això. Pensar que la Julie te quinze anys i ha hagut de tornar al passat per poder veure la seva mare...

- No sé si t'hi has fixa mai, però les primeres impressions acostumen a ser errònies totalment. Jo, per exemple, el primer cop que vaig veure el Luke vaig pensar que era un idiota. - Confesso, tornant a somriure.

Faig que sí amb el cap quan diu allò de que si a vegades he dit coses que no voldria haver dit. Sobretot quan m'enfadava amb el pare. Em sabia molt greu, després, més que res perquè parlava sense pensar i normalment era jo qui tenia l culpa del que havia passat.

-Els teus pares no van matar a ningú, oi?

Després de parlar m'adono de com de forta es la pregunta. Faig un gest brusc amb el cap i faig que no amb el cap.

-Ignora la pregunta... I es que el Luke es idiota, Dan, no l'has vist intentant fer-li bromes a l'Ol? L'Ol es imposible de fer bromes, sempre les olora abans...

Li somric, i em sento millor al fer-ho.

Em quedo parat quan em pregunta si els meus pares han matat algú. Hòstia, que jo sàpiga no. Espera... No, veritat? Clar que no!

Em ric, quan em parla del Luke. Sí, és veritat. A més, mai li ha caigut massa bé l'Oliver...

- D'acord, és un idiota.- Accepto, rient.- Però al principi encara vaig pensar que era méeeees idiota. Un Gryffindor prepotent. I ha resultat ser bon tio, no?

-Sí, suposo.

M'abraço les cames i penso en la Rose i en l'Oliver, que segurament la seva mare els portara amb el seu pare. Miro al Dan.

-Dan... Et puc dir un secret?

No era un gran secret. De fet, segur que el Dan es sorpremdria despres de que jo ho tingues com a un secret. Però per mi era important.

-Si?

Em miro a la Julie amb curiositat.

- Es clar, prometo no dir-li a ningú. - Dic, amb un somriure.

No m'imagino de què em vol parlar. La Julie, igual que jo, sembla una persona que no tenen secrets. O potser m'ho sembla a mi. Em pregunto si tendrà alguna cosa a veure amb la seva mare...

Miro el pi cabaralla. Es curiós veure que per algunes coses sembla que no hem tornat al passat. El paisatge, el pi cabaralla, les muntanes, el bosc prohibit... Tot sembla com si res no hagués canviat.

-Trobo a faltar al meu pare.

Em quedo uns segons en silenci i despres ric.

-Què imbécil, oi? El puc cecar per aqui, de fet, no és molt lluny... Però no em coneix, no sap qui soc, no entén qui arribaré a ser per a ell... I el trobo a faltar molt més que quan soc a Hogwarts, precissament perquè sé que aqui no sap qui soc.

Ara torno a mirar-lo a ell, amb un somriure trist.

-Intento que no se'm noti, perquè la Rose, l'Oliver, els bessons, la Kay i l'Alice estan preocupats per tot el que pasa, per poder tornar i per com estic duent això de coneixer la mare morta... Ho faig perquè si jo, la que volia tornar, també troba a faltar casa seva... No vull deprimir-los.

Me la quedo mirant, quan em diu que troba a faltar el seu pare. No puc evitar somriure amb tendresa.

- Saps? Jo també els trobo a faltar. - Dic, sense deixar de somriure.- Em fa molta gràcia veure'ls aquí, tan joves i que gairebé no es coneixen, però no puc evitar que m'agradin més al futur.

- Aquí no saben qui sóc, i fins i tot el meu pare està una mica gelòs de mi.- Explico, sense poder evitar una rialla.- Però al futur sé que m'estimen com ningú, i és una cosa que es troba a faltar.

- Així que no crec que el que dius sigui imbècil, crec que és normal. L'estimes molt, al teu pare, veritat? ^^

-Moltíssim.

El meu pare i els seus intents per animar-me. El meu pare i els seus maleïts dies grisos. Era en aquests dies grisos quan teniem més baralles, perquè ell no estava per mi, perquè la trisitor dominava la casa. Li havia possat el nom de "dies grisos" per els cabells metamorfomags de la Rose i l'Oliver, i creia que era un nom molt ben apropiat.

-Aquí se'l veu perdudament enamorat de la meva mare. Em fa pena i tot...

- Eh, Julie, que no te'n fagi. - Dic, somrient.- només alegra't perquè ell és feliç.

- I al futur potser li han passat coses horribles, és cert, però també li han passat coses meravelloses. La felicitat la pots trobar a molts lloc, Julie, i per moltes desgràcies que t'hagin passat.

Somric, tendrament. Al cap i a la fi, no puc evitar que em surti la vena de germà gran amb la Rose i la Julie.

- Així que alegra't per ell, perquè ara és feliç perquè te a la teva mare. I al futur també ho és, perquè tu estàs amb ell.

-Al futur també la tendrà, no penso anarme'n amb les mans buides... encara que hagi fet això...

Lllavors sento un so que m'és extremadament familiar i em giro, sorpresa.

-És l'Hume!- li dic al Dan, que ja coneixia el meu Fènix. Bé, el fènix que ara es de la meva mare.- l'Hume!

Em pujo de nou al Pi cabaralla quan ve cap a mi i em dona una carta. Abans d'anar-se m'acarona la cara amb el seu bec, suaument, i se'n va. Me'l quedo mirant uns segons abans de baixar amb la carta.

-És de la meva mare...- dic, referint-me a la carta, i l'obro.

Estimada Julie,

Crec que no te tractat molt bé des de que et va conèixer, no et mereixes eixe tracte, després del que estàs fent, del que has fet...i entenc que pugues enfadar-te amb mi, odiar-me... no soc la imatge de mare que tenies, ho sent, no se si em podras perdonar, jo ja fa temps que faig coses que no em puc perdonar.
No et vaig tractar bé quan vares entrar a ma casa, és a dir, havia descobert que tenia una filla i veure-la a ma casa just uns minuts més tard...sense saber com reaccionar, i tenint la Lils a casa...en eixe moment vaig pensar que tancar-te era el millor. I bé, el que vaig fer després no va estar bé, gens bé, no tenia dret a tractar-te així, però he d’admitir que tenia por, por d’estimar-te i de fer-te mal, por...por perquè feia temps que no m’és fàcil confiar amb la gent i amb tu pareixia tot tan senzill, perquè alguna cosa dintre meua em deia que eres de fiar i tot el que havia deixat clar, s’estava tambalejant, no et culpe tot el contrari. I també tenia por perquè se que marxaras d’un moment a un altre i que falten anys per tornar a veure’t...
I el que ha passat al despatx...no crec que tingues bona imatge de mi, i és comprensible, el James pot ser tenia raó...no ho se, sols se que necesite marxar, fora, una setmana com a molt, aclarir les idees, esbrinar qui soc, esbrinar que vuic.
Et promet...et promet que quant torne contestare totes les teues preguntes, tots els teus dubtes, tot allò que vuigues saber, si vols tornar a saber de mi, però ara no puc, necesite estar sola.

S.W.K.

S.W.K... com la meva altra carta... em miro la carta i la tanco, i torno a mirar cap on se n'anava el fènix.

-Se n'ha anat...

Em sorprenc al veure el fènix. És veritat que ja l'he vist més d'un cop però cada cop aconsegueix impressionar-me. No veus un fènix així com així cada dia, tu.

M'imagino que està aquí perquè ara és de la seva mare, i quan la Julie em diu de qui és la carta ho confirmo. Me la quedo mirant quan llegeix la carta.

-La... La teva mare? - Pregunto.- A on?

-No ho diu...

Em torno a asseure al terra i m'acabo estirant.

-Diu que quan torni li puc fer totes les preguntes que vulgui i mes les contestarà...

"I que te por d'estimar-me, diu, també... i això vol dir que m'estima... i... i que vol passar temps amb mi..."

-Però això està bé, no?- Dic, indecís.- Quan torni podràs parlar amb ella...

Em quedo un moment en silenci, encara assegut al terra i arrencant brins d'herba.

- Has aconseguit donar-li les pastilles?- Pregunto, mossegant-me el llavi inferior. No sé molt bé si preguntar-ho, per si no ho ha aconseguit, però si no aconsegueix que se les prengui el viatge no haurà servit per massa.

-Sí...

Em mira estranyat. És clar, no coneix...

-L'altre dia em vaig ficar a casa seva per intentar ficar-li les pastilles al menjar o alguna cosa així. EM va pillar i després de bronques i de que em tanqués dins de l'habitació del tiet Edgar vaig acabar plorant abraçada a ella i demanant-li si us plau que les prengués.

Arrufo el nas. Sona molt....

-Patètic, oi?

Em miro el Dan i li dono un cop al braç.

-No sé com t'ho fas, però fas que t'expliqui tot allò que no vull explicar a la gent, tio...

-No, patètic no.- Dic, amb un somriure. M'alegro de que ho hagi aconseguit, encara que no sé molt bé quines repercusions tindrà això en un futur...- Bonic. No molts fills tornen al passat per salvar la seva mare, saps? ^^

Em ric quan es queixa perquè aconsegueixo que m'ho expliqui tot.

-Es que sóc un Jiglypuff, Julie, desprenc amor i confiança, no ho veus? Alguna cosa bona havia de tenir aquesta casa... ^^

-No sé si se les prendrà, ella ha dit que ho pensaria... però no me n''aniré fins que se les prengui. Encara que trobassim alguna manera de tornar, jo no me n'aniria.

Abraço al Dan de cop quan diu allò, rient.

-Jiglypuff!- ric, abraçant-lo.- Gràcies, Dan...

- Segur que ho aconsegueixes.- Contesto, amb un somriure. No conec a la mare de la Julie i sembla una persona difícil, però de veritat m'agradaria que la Julie la salvés. I pogués arribar a crèixer amb ella al seu costat.

Li torno l'abraçada. Estic content de, al menys, haver-la fet riure.

-Sí, sóc un Jiglypuff. Però jo no ho he dit, d'acord? Que desprès em guanyo collejas...

Somric, i quan menys s'ho espera el rodejo i em pujo a la seva esquena.

-Anem a sopar?- li demano, veient que ja deu ser l'hora de sopar.- Em moro de gana!

Amago la carta a la meva butxaca. Bé, ja està bé, no he de parlar de tot això amb ningú més.

-M'has de prometre que tot això no ho diràs a ningú, eh, Dan?