L'inici del problema pelut.

[Off: Ok, Sé que no és lluna plena encara, però faig el tema ja per motius personals, ok? ok, guay^^ xD]

PLAF!

Una altra acromàtula cau al terra. Era ben entrada la nit, potser era massa tard. Que més donava. El bosc estava bastant il·luminat per la lluna, encara que els arbres la tapassin. Jo anava endinsant-me al bosc, fent petites passes silencioses i atacant acromàntules. El James m'havia dit una vegada que era una manera de desfogar-me... i sí, m'agradava. Potser no estava bé, però em desfogava molt...

Llavors m'adono de que m'he endinsat molt. Massa, potser. Alço una cella i miro per on he vingut. No em sonen els arbres. Eren diferents. Miro el rellotge que porto al canell esquerre, amb la pulsera que em va regalar la Cass. Porto dues hores caminant i no me n'he adonat. Potser he anat tan endins com per arribar a aquella zona on deien els professors que hi habitaven les pitjors criatures. Potser, fins i tot, havia arribat a sortir del territori de Hogwarts...

La idea no m'agrada gens. Faig mitja volta i començo a caminar per on he vingut. Com podia haver-me despistat tant? Llavors escolto un udol, llarg, penetrant, que em glaça les venes. Em quedo quieta, morta de por. Hi han llops al bosc prohibit? Jo les vegades que havia entrat només m'havia trobat acromàntules... algun que un altre bitxo estrany amb nom estrany... però llops...

Un altre udol sona, i un altre, i un altre. No només hi ha un llop. El pànic s'apodera de mi i començo a córrer. Miro al cel i veig el perquè de tanta llum a una nit. Lluna plena.

Lluna plena. Llops...

Sento les seves petjades, darrere meu. Corren, m'han olorat. Deixo anar un crit, espantada, i segueixo corrent. Recordo la primera classe del James de Defensa, i les figures al jardí. L'home que semblava normal, i que amb la lluna es tornava un llop que embogia i no es podia controlar. Vaig girar el cap uns segons i vaig veure uns ulls grocs brillants. Agafo una de les fletxes, em giro i disparo. Sento un gruny, i estic segura de que he donat a algú, però segueixen venint cap a mi. Torno a córrer, agafant una altra fletxa i disparo, però es tard. Es tard.

Un dels llops salta per damunt meu i m'impideix seguir corrent cap endevant. Esbufego, espantada, i faig una passa enrere. Però allà hi son els altres. Tardo massa en reaccionar i quan ho vull fer un llop ja ha saltat a sobre meu i m'ha fet caure al terra, possant les seves potes a les meves espatlles. Apropa el seu morro al meu cap i em gruny. Son llops massa grans per ser normals, grisos, gegants... Son homes llops, son homes llop... El que tinc a sobre em gruny mentre m'intento moure, però pesa massa. Les seves ungles es claven a les meves espatlles i deixo anar un crit de dolor. Miro al meu voltant, i a part de dents afilats, veig els arbres. Els conec, els conec. He arribat a una part del bosc que conec... diria que estic a una hora de Hogwarts caminant, corrent...

Sento un tall a una cama i dono una potada amb l'altra al llop que m'ha esgarrapat, llavors sento un dolor horrible al canell dret. M'ha mossegat, algún llop m'està mossegant, deixo anar un altre crit i amb l'altre mà aconsegueixo arribar a la bossa que duia penjada i agafo un flascó de les meves pocions, el llanço amb força contra un arbre i un petard fort sona. Els llops fan un gruny i unes pases enrere, espantats. Tinc temps suficient per agafar un flascó de fum negre.

Llavors la foscor més densa s'apodera de l'escena. Rápidament m'aixeco com puc. Em miro el canell i deixo anar un esbufec. Perquè no fa bona pinta, perquè sembla dolent i em fa mal, em fa molt de mal. Surt sang, surt massa sang...

Agafo l'arc del terra i començo a correr. Puc anar el doble de rápid corrent que caminant, així que puc aconseguir-ho... puc arribar al castell... però em fa mal la cama, i em costa córrer. Estic plorant, estic espantada, molt espantada... i llavors, es quan em xoco amb algú que no esperava per a res trobar-me allà.

Estava a la platja, pero de repent em desperte, em crema algo al braç i tinc el Nyan arrapant-me la cama.

- Ja Nyan ja...ves amb la Ween. Wen, Wen?- i veig que el llit esta desfet pero no esta ahi i em mire la polsera, oh no, el seu colooor! Esta en perill!

M'alçe em pose les sabatilles agafe la xaqueta, espera...no se on esta...el mapa! Aafe el mpa dic la formula i la busque...Wen, Wen....on estas Weeen! Wen! Bosc!

- Molt be, vosaltres no vos menegeu d'aci.- li dic al zoo i es tomben tots.

Isc corrent amb el mapa obert, per esquivar els professors i buscar els passadissos més guays, arribe al bosc sense complicacions pero al arribar, guarde el mapa i trec la vareta i l'encenc.

- ween?- dic baixet.

La cride mentalment pero no rep cap resposta, entre mes endins, abandonant el cami i comence a correr, pero sense fer soroll, i aleshores escolte els udols, oh no, llops, o pitjor, homes llops!
Comence a buscar la Wen, i aleshores escolte unes petgades darrer meua i correc més i de repent uns fars i tropese amb algu.

- Weeeeeeeeeen!- dic abraçant-la al vore que es ella, pero de repent veig un llop ve cap a nosaltres.- Coorreeeeeee!

L'agafe i l'arrastre amb mi, i veig que els fars´son el Run-Run.

- Run-Run! Gracies! Gracies!- li obric la porta a la Wen i li faig que entre, entre jo per l'altra porta i tanque tot. Veig coses paregudes al llop rodejant-nos.- Wen, Wen....que t'ha passat? - li dic preocupada, li ensenye la pulsera.- Ho he notat.

- Weeeeeeeeeen!

-Caaaaass??

L'abraçada em desequilibra. Segueixo plorant, sense poder-ho evitar. Aquells llops m'han fet por, molta por. M'arrastra, i de cop veig un cotxe blau cel que ens il·lumina amb els seus fars. Sento les petjades dels llops i m'espanto, empenyent a la Cass, però ella m'agafa i em porta al cotxe. Vull demanar-li si sap conduïr, però no em surt res, només gemecs i plors, mentre m'agafo la mà ferida com puc, sentint que el dolor de la mossegada s'expandeix per tot el meu braç.

-Co-o-corre!- aconsegueixo cridar, en sentir els udols que venen.- A... a... arranca!

Em pose les mans al coll i comence a buscar collars, trobe les claus del Run-Run, les pose al contacte i aquest arranca.

- No et preocupes estant amb mi no et passra res més.- li dic.

Veig com un dels llops ve cap a nosaltres pero cau a terra ja que arranque, em pose el cinturo, pero veig que la Wen no ha fet el mateix, aixi que se'l pose, pot sre te fred....em gire i del seient de darrere agafe una manta i se la pose per damunt.

- Mólt be, ara deixam a mi.- i arranque de nou, note com algo cau damunt el cotxe, pero el pose en marxa i la cosa cau, veig algo que ve cap a nosaltres per davant, pero com vaig rapid l'atropelle i s'estampa contra un arbre.

- M'encanta atropellar coses.- dic esquivant llops, acromantules i arbres.- Com vas? Que t'ha passat?- veig que te com sang al braç.- Aixo es saang!?- dic mirant-la.

M'estiro als seients del darrere com puc, encara que tinc el cinturó possat. Me l'he possat jo? No em sona. Una manta em tapa, que tampoc recordo d'on ha sortit. Em fa massa mal la cama, i el dolor del braç comença a extendir-se fins i tot pel meu cos d'una manera alarmant, que no entenc molt bé perquè.

-M'ha... M'han agafat...- estic plorant, no puc parar de plorar, hi havien massa, aquell llop que s'havia possat just damunt meu... tan a prop...- M'han esgarrapat... m'han mossegat... em fa mal TOT!

L'ultima paraula la crido, sense poder-ho evitar. Em mossego el llavi, sentint com el dolor va avançant poc a poc per tot el meu cos, com s fos un verí d'efecte ràpid.

- Que t'ha mossegat! Un llop! Pero...pero....pero...


Oh, no és lluna plena, oh no, no, no, no. S'haura convertit en un d'ells? Pero...

- Argh!- veig com un llop ve cap a mi per l'esquerra i un altre per la dreta i davant arbres, no puc volar ni tirar enrere, aixi que faig el que vaig fer aquell cop amb el Percy, pose el cotxe sobre una roda i passe entre dos arbres, m'encanta fer aço.- Et dure amb el James, pero no pots caminar, et dure volant, aquest cotxe vola, tu tranquil.la, et possaras be. Et possaras be, ja veuras...- aleshores recorde, tinc alguna pocio de la Wen al cotxe.- Tinc alguna pocio de les teues, auqelles per al dolor.- obric la guantera i trec una gosseta i una pocio.- Wen, prente-aaaah- atropelle una altra acomantula que es queda clavada en un arbre, guay.- prente-la, pots?- dic passant-se-la.

Crido quan possa el cotxe amb una roda, i m'agafo als seients, espantada. Agafo el flascó que em dona i me'l prenc rapidament, encara que el dolor de la mossegada no se'n va, si desapareix el de la cama i les espatlles. M'agafo amb força a l'arc mentre la Cass condueix bojament.

Miro per la finestra, pero em fa mal ara ja les mans, el cap, el cos... Devia de tenir veri, la mossegada. Deixo anar l'arc i miro la Cass, encara plorant.

-Digue'm que falta poc... Si us plau...

Volia ja veure el James, encara que s'enfadés, volia que el dolor em deixés en pau.

Conduisc el més ràpid que puc atropellant les acromantules que se me posen davant, veig com una ens tira la seua tela per intentar atrapar-nos, però el Run-Run ho esquiva.

- Vaig el més ràpid que puc, però no puc volar si no tinc una planura o si no isc per tant no ens podem enlairar encara.

Continue conduint ràpid, mirant la Wen de quant en quant que es va posant blanca, noo,nooo, es posarà bé, és posarà bé.

- Et posaras bé, ja veuras.

Veig com una aranya intenta entrar per la finestra, agafe la ballesta que tinc guardada al costat del seient i li dispare. Cau a terra i passe per damunt seua, guay.

- Falta poc, cinc minuts per eixir del bosc.

Cinc minuts.

Son els cinc minuts més llargs de tota la meva vida. Poc a poc deixo de entendre que passa al meu voltant. Deixo de veure les acromàntules, de sentir els udols del llops o d'escoltar a la Cass demanant-me cada deu segons si estic bé, i que em possaré bé. Jo ho veig cada vegada més difícil, mentre els ulls poc a poc se'm tanquen, veig l'arc al terra, que se m'ha caigut de la mà. Deixo anar un gemec i tanco els ulls.

-Ci...cinc mi.. mi... minuts...- dic, mentre sento com poc a poc ja deixo de sentir-ho tot.

Finalment arribem al llindar del bosc i el Run-Run s'enlaira, em mire la Wen que tanca els ulls, i veig un dels home llops amb sang a la boca, agafe la ballesta i obriguent la porta apunte al llop, pero sols se li clava en el muscle, uh, he fallat, tanque la porta i deixe de nou la ballesta.

- Ja estem Wen, ja estem.

Arribem a la fiestra i mire de nou al bosc, pero ja no es veu res.

[Tema tancat]