Campanes de boda [TNG]

Quan vaig entrar a la marmita foradada, vaig veure que no hi havia gaire gent, millor, sense multituds escandaloses, vaig parar a la barra i em vaig demanar una infusió relaxant. Un cop la vaig tenir a la mà, em vaig aseure en una petita tauleta apartada, esperant a les meves germanes, la Gis i la Ur, a les quals feia eternitats que no veia, les trobava tant a faltar, i tenia tantes coses a explicar-los.

Vaig anar fent petits glops al líquid calent, deixant que em relaxes al seu pas, però impacientant-me cada cop més al veure que no arribaven, un s'haurien posat?

Vaig entrar al bar amb unes ganes terribles de retrobar-me amb les dues noies que mes estimava. Les campanetes van tornar a dringar quan la porta va xocar contra elles de nou.

Vaig revisar les taules, i alla estava ella, amb la cabellera rossa arrissada i el seu posat segur, bebent el que segurament seria una infusio: la Rapunzel Davies. Vaig somriure d'alegria i vaig anar cap allà on ella estava asseguda.

Havia passat tot l'estiu de platja en platja del carib, per tant, tenia un morè bastant envejable, tot s'ha de dir.

Quan vaig ser darrera la Ra, vaig tapar-li els ulls.

- Quien soooooy? - vaig dir, en el que vaig considerar el millor accent cubà que vaig poder trobar.

Per què negar-ho, em moro de ganes de veure-les. Els darrers mesos de la meva vida han estat genials, però el fet de ser lluny d'elles s'ha convertit en la realitat més torturadora de la meva existència. Arribo a la marmita foradada vestida amb robes cares de la darrera moda a França i somric, presa dels records. Entro, amb pas decidit, i les veig allà, a les dues. Respiro fons i m'hi acosto:

- Bonjour les filles! Digueu-me que m'heu trobat a faltar o us juro que m'agafa una depressió de caball - dic, en broma, abraçant-les a les dues amb ganes -. Perquè jo us he trobat moltíssim a faltar, per si ho dubtàveu.

Les abraço a totes dues, somrient feliç de tornar-les a tenir allà, amb mi, les tres juntes, com sempre ha estat i sempre ha de ser, i en aquell moment m'adono de fins a quin punt les havia arribat a trobar a faltar.

-Estàs morenissima.- dic mirant a la Ur, amb el seu moré ideal del que tant presumeix i intento apagar la meva pell blanca per el esmorteït sol de Londres.- I si, Gis, no t'arrives a imaginar el que t'he trovat a faltar.- les torno a abraçar.- Esteu guapissimes totes dues.- dic feliç.

- Seeh...- dic, somrient maliciosament a la Ra.- El sol del carib és el que té.

Llavors em giro cap a la Gis i l'abraço al meu torn. Li somric.

- Trobar-te a faltar seria quedar-me curta, reina.- dic, mirant-la amb tendresa. Em giro cap a la Ra i li trec la llengua.- Trobar-vos...- rectifico.

Engrapo la cadira que hi ha al costat de la Ra i m'hi assec, i miro a la Gis, convidant-la a seure a la única cadira que queda lliure.

Li faig un gest al cambrer perque s'apropi a la nostra taula.

- So, Ladies... A part de retrobar-nos i explicar-nos batalletes d'estiu, a què és degut aquest encontre? ^^ - pregunto, amb un somriure radiant als llavis.

Ric, sense poder deixar d'abraçar-les a l'una i a l'altra. Des que vam marxar cada una pel seu cantó somio amb aquest moment de retrobada. M'assec, per fi, i me les quedo mirant, després d'assentir amb el cap a les paraules de l'Ur.

- Això, això, quin és el motiu?

Donat que l'Ur ho ha preguntat i jo no sé la resposta, la meva mirada es dirigeix, trapella, cap a la Ra, esperant que parli amb la vista clavada en els seus ulls.