Entrenant al 110%

Pantalons curts, vambes còmodes, sense samarreta, sota el els raigs càlids de la llum del sol de setembre. La temperatura supera lleugerament els trenta graus centígrads i la humitat tan pròpia del nostre estimat clima anglès fa que la sensació sigui encara pitjor.

I el millor que pots fer quan estàs en una situació així és, precisament, posar-te a fer esport intens en un entrenament que t'exigeix més del que pots donar. Això vol dir, en definitiva, que si ets capaç de fer deu esprints, en fas onze. Que si ets capaç de donar deu voltes al camp, en fas onze. Que si ets capaç de fer cent abdominals, en fas cent deu.
Que acabes suant la cansalada i possiblement amb agulletes durant un o dos dies? Sí, però un cop passat el cansament i repetint-lo unes quantes vegades, aquest entrenament et porta a poder fer d'aquell 110% el teu màxim.

Estic estirat al terra, fent flexions, comptant la que fa seixanta-dos. El cansament és considerable i crec fermament que no arribaré a les cent que espero assolir. Però segueixo, sense donar-me un respir.

Agafo la meva Elstbezem i baixo cap al jardí. Fa calor, però tinc ganes d'anar a fer un volt en escombra i veure els afores de Hogwarts. L'Scar ha anat a donar una volta amb l'imbècil aquell del Nick, i ja ha vist que hi ha. En fi, ja s'adonarà de l'imbècil que és.

Pujo a l'escombra amb compte i m'elevo, donant una volta per damunt de Hogwarts. S'ha de dir que el castell és impressionant. Vaig més enfora i veig el camp de Quidditch. Dono una volta per damunt, mirant les banderes de les residències de Hogwarts, després volo fins els cercles, somrient. M'agrada volar, em sento lliure de tot.

Llavors veig a un noi fent flexions sense samarreta. Rodo els ulls. Sembla que aquí tots els nois estan acostumats a estar sense samarreta, no és el primer que veig sense samarreta.

Una rampa al braç, a la flexió vuitanta-quatre, em fa caure sobre el meu costat, donant-me un cop a l'espatlla i rodolant pel terra, quedant de panxa enlaire. És aleshores quan veig una escombra sobrevolant el cel, i una noia. La mateixa noia que vaig veure el dia de la benvinguda, aquella Slytherin.

M'aixeco d'una revolada mentre trec la vareta i conjuro una tovallola, mirant cap amunt. No estic segur de si la noia m'ha vist, però m'està costant horrors apartar la mirada. Una noia atractiva sobre una escombra estrangera és un imant per a qualsevol home que se'n faci dir.

Dono voltes per els cercles, mirant a quina distància estan, imaginant-me un porter davant, pensant les tàctiques que podria utilitzar per encistellar quan estiguem a un partit de veritat.

Just veig com el noi sense samarreta que cau al intentar fer una flexió més. Em torno a girar per dissimular un riure. Patètic. Molt bé, agafo aire i vaig a volar de nou per les grades, per la de Slytherin, per la de Hufflepuff... i de cop sento la seva mirada sobre meu. Em giro, el tenc a prop. M'apropo cap a ell i somric.

-Disfrutant de les vistes, o què?- li demano, amb un somriure als llavis, creuant els braços.

Sospiro, alçant la vista al cel quan la noia se m'acosta i insinua que dec estar disfrutant de les vistes. S'ha de ser arrogant...

- Dona, com per no fer-ho... Una escombra així no es veu cada dia.

Ric, per sota el nas, mentre acabo d'estirar el braç que ja no em fa mal. Dos mesos i mig de vacances m'han deixat en una forma física deplorable, hauré de recuperar-la, penso. Després m'adono que la noia segueix mirant-me, sense ni tan sols baixar de l'escombra.

- No ens coneixem, oi? Michael Underwood, capità de l'equip de Gryffindor. Ah, i... pots dir-me Mike, si ho prefereixes.

Rodo els ulls quan diu lo de l'escombra i segueixo mirant-lo, amb els braços creuats. Quina educació... miro com estira el braç i faig que no amb el cap quan demana si ens coneixem. Somric quan diu que és capità de l'equip de Quidditch.

-Doncs el meu equip es possarà content al saber que et caus fent flexions, Michael.- dic, somrient.

Segueixo damunt l'escombra. D'aquesta manera jo estic més amunt d'ell, on em pertoca, sense tenir bronques.

- No sé si es posaran tan contents quan sàpiguen que caic a la flexió que fa vuitanta-dos - dic, una mica mosquejat, però sense perdre el meu toc agradable; no m'ha agradat mai fer gala de les meves qualitats, però tampoc m'agrada que es riguin de mi.

Me la quedo mirant, durant uns segons, amb una cara de total neutralitat. Si una cosa se'm dóna bé, és fer cara de pòquer. Així, malgrat que ara mateix m'estic mirant la noia de dalt a baix, cap expressió i cap pensament manifesten aquest interès.

- Puc saber com t'he d'anomenar?

-Això són detalls sense importància.- Somric.

Se'm queda mirant uns segons en silenci. Jo descreuo els braços i els posso a banda i banda de l'escombra. Estic asseguda de manera que les dues cames caiguin cap al mateix costat. Sempre m'ha agradat volar així quan no estic jugant a Quidditch. Em miro el noi, que segueix mirant-me, i quan estic pensant ja la possibilitat d'anar-me'n em demana si pot saber el meu nom.

-Sí, suposo que sí pots saber-lo.-Dic.- Em dic Jacqueline Van der Elst. Encistelladora d'Slytherin. Sisè.

Alço els ulls al cel, quan em diu que fa sisè. També és casualitat...

- Ah, així serem... companys de classe - dic, amb un cert to de sorna.

D'acord, potser no és tan divertit com sembla. Al camp sóc algú important, el capità de l'equip, i un batedor prou bo, deixant de banda que amb una mica d'entrenament em posaré en forma ben aviat. Però a la classe... haurem d'evitar posar-li les coses fàcils de cara a que es rigui de mi.

Per sort, la meva cara de pòquer no ha variat ni una mica, fins que dibuixo un somriure cordial.

Així que feia sisè. Vaig somriure lleugerament.

-Així que rivals al camp i rivals a les classes, pel que és veu.- Ric, divertida, mirant al noi.

El noi em mira neutralment i a mi em comença a possar nerviosa aquesta mirada tant buida de significat.

-Pots deixar de mirar-me així? Em possa nerviosa.- Em queixo, sense poder-m'ho callar.

- M'agrada veure que no he perdut la capacitat de posar nervioses a les noies... - li pico l'ullet, divertit, i em faig mitja volta -. Fins aviat, Jacqueline!

Dit això, recorro els pocs metres fins on hi ha la meva motxilla, recullo els trastos i me'n vaig cap al vestidor, gairebé apressadament, pensant que m'he de prendre una bona dutxa d'aigua freda.

[Surto del tema]

-Senyoreta Van der Elst per a tú!- li dic, enfadada per el seu comentari, mentre se'n va cap als vestuaris.

Quina barra, quina educació... Em col·loco bé damunt l'escombra i m'elevo, sense mirar a si s'ha girat amb el meu ultim comentari, o si pensa dir res. I surto volant més enllà del Camp de Quidditch, per acabar de veure els exteriors.

[Tema tancat]