La cerco desesperadament. Una vegada m'he desfet de la mirada de la Cass i la de la Wen, desfogar-me em sembla una cosa bastant bona. Però no ho faig. Vaig fins a la tenda dels bruixots bessons, però sembla que ningú més a part de la Cass ha vist el segrest. Bufo, frustrada, i faig el camí d'es d'allà fins a la gelateria, i ningú ha vist res. Ningú.
Quan porto dues hores caminant sense rastre d'ella, m'assec a un banc i penso. Recordo cada una de les paraules de la Cass, però no em diuen res. Tinc una lleu sospita, però només de pensar-hi el cor se m'encongeix, així que decideixo no pensar-hi.
Es fa fosc. Jo segueixo caminant, baix la ténue llum del carrer. No tinc son, he dormit una mica a la tarda. He deixat Hogwarts sense vigilància alguna, a part de la Wen que potser ha anat a cercar a la Maggs, o al Thomas, o a algú per explicar que han de fer ronda per mi i per la Sam. A un moment donat, començo a plorar. Perquè li estan fent mal, i no soc capaç de trobar-la. No en soc capaç. Arribo a un carrer on es fosc, i entro en algunes cases abandonades, però no hi és, només hi habita el silenci i la foscor.
No descanso. Segueixo caminant, surto de la Ronda D'Alla i camino per el seu voltant muggle, per Londres. Però allà tot està molt habitat, i no crec que l'hagin portat allà. Encara que, si el segrestador ha desaparés, es bastant inútil que cerqui per aqui, perque pot estar tranquil·lament a la Xina amb ella.
Un sanglot surt sense avisar per els meus llavis, i després d'ell, molts més, i gemecs, esbufecs. Perquè se l'han endut. Perquè s'han endut la meva millor amiga, aquella que sempre ha estat al meu costat, sempre m'ha ajudat i sempre, sempre, sempre, ha aconseguit treure'm un somriure. I jo no soc capaç d'ajudar-la a ella. No soc capaç de trobar-la, d'ajudar-la ni de fer-li costat. I li estan fent mal, li estan fent mal...
No se si em caic o em posso jo mateixa, però acabo agenollada al terra, tractant d'agafar aire. Hi ha algú que em vol fer mal, algú que porta controlant la meva vida des que era petita i s'esforça en fer-hi mal. No hi ha cap altra explicació possible per tot això que m'ha passat a la meva vida. Algú s'esforça en enfonsar-la sempre que comença a surar.
Sento un nus a la gola. Nàusees. Les meves llàgrimes m'han mullat les galtes i el coll, i segueixo plorant. Recordo, de cop, l'esquela, i em ve un altre atac. Deixo anar un crit de ràbia i m'aixeco, com puc, i segueixo caminant.
La cerco sense descans, plorant. En un moment donat torna a sortir el sol, però no m'importa gens. Quan m'aturo, miro el rellotge de la cafeteria on m'he aturat. Les nou del matí. Els cotxes circulen, com si res, i jo no ho entenc. No entenc com poden anar com si fos un dia normal, ara que potser ja no hi és la Sam. Ara que potser l'han matada, o, sent optimistes, li estan fent mal.
Amago el cap entre les meves mans i deixo anar un esbufec. Necessito trobar al James. Necessito ajuda, o em tornaré boja.
[Tema tancat]
Assumpte: Sense rastre d'ella... 