Mal al cor [Wen]

Passejava sense rumb. Els peus em van dur fins al primer lloc on en Matt em va fer un petó. Petó que va desencadenar en una situació dolça i plaent pels dos.

Però malauradament en Matt no hi era i ja feia més d'un mes que havia marxat. L'opressió al pit que m'acompanyava des del dia que l'Allie em va donar la notícia al lavabo, no havia marxat. Però l'alegria d'estar esperant un fill d'en Matt l'apaivagava una mica.

Havia estat tot aquell mes vagant com una ànima en pena. M'havien arrebatat una part de mi que em mantenia viva. Però l'Allie m'havia dit que havia de mantenir-me en peu per el petit Matt, per ella, i per tots els que estaven lluitant per venjar la mort d'en Matt.

Vaig suspirar, vaig passar-me la mà pel ventre (cosa que feia molt sovint des que sabia que estava embarassada) i vaig asseure'm a mirar la gran bassa d'aigua.

Anava amb un llibre sota el braç. Caminant cap al llac. Feia temps, que m'havia adonat que tocar la guitarra o cantar em feia massa mal al cor. Em semblava massa dur. Em recordava massa a ell, i tot el que havia fet per mi. A ell, i tot el que havia passat després... així que, per estar tranquil·la, havia agafat el costum de llegir. La meva mare m'havia dit que els llibres sempre son bon llocs on amagar-se de la realitat sempre que tot anava malament, i de moment funcionava...

Llavors vaig veure la Claire i vaig haver de mossegar el llavi. L'havia estat esquivant tot aquest temps, per por, més que res. Però la veia tan trista... que vaig fer cor fort i m'hi vaig apropar.

-Hola, Claire...

Vaig mirar-la uns segons i vaig obrir el llibre. Vaig treure unes fotografies i li vaig donar la que havia guardat per a ella, per quan tingués el valor de parlar-l'hi.

-Mira, això es per tu.

Era una fotografia de la Cass, de les que havia fet la Cass quan li acabaven de regalar la càmara muggle. No es movia, però parlava per si sola. Era al Gran Saló, i hi sortien el Matt abraçant a la Claire pel darrere.

-La Cass me la va regalar... i bé, jo tinc una altra, vaig pensar que aquesta t'agradaria més a tu...- Vaig ensenyar-li la meva fotografia. Era el Matt, colocant-me bé la mà esquerra al màstil de la guitarra, amb un somriure ben gran al seu llavis, mig rient, mentre jo treia la llengua perquè em costava una mica. Vaig fer un intent de somriure-li.

Vaig sentir passes darrera meu i una veueta que em saludava. La Wen. Una altra de les persones a qui la mort d'en Matt no havia passat desapercebuda.

- Hola Wen, bonica...

Me la vaig mirar quan es va asseure al meu costat i vaig veure tot el que va fer i escoltar tot el que em va dir.

I el cor em va fer un salt quan em va allargar la fotografia. La vaig agafar amb mans tremoloses i la vaig mirar durant uns instants. Recordava perfectament aquell moment com si fos ahir.

Se'm va formar un nus a la gola, que m'impedí empassar o formular paraula.

Vaig aixecar els ulls que estaven banyats en llagrimes cap a la Wen. Vaig empassar saliva tot i el dolor que això em va provocar i vaig xiuxiuejar-li:

- Wen... T'ho... T'ho agraeixo moltissim. Aquesta fotografia significa molt per a mi.- vaig apretar la foto contra el meu pit i vaig començar a plorar silenciosament.

Quan vaig acabar de parlar, me la vaig quedar mirant, mentre ella mirava emocionada la foto. Després va alçar la mirada i vaig veure els seus ulls vermells. Vaig sentir com se'm formava una bola a la gola i com les llàgrimes volien tornar a sortir.

"No ploris, si us plau, no ploris..."

Però va començar a plorar i jo vaig apartar la mirada, mirant la meva fotografia, sentint com també a mi se m'omplien els ulls de llàgrimes.

-Et prometo que jo mai vaig voler que li passés res.- vaig dir, xiuxiuejant, perquè tenia por de que em donés la culpa de la seva mort. Jo me la donava, em donava la culpa de la mort del Matt, del Harry i de la Nicole. Si hagués mort jo, cap d'ells seria mort.-Jo no volia... t'ho prometo... jo... ell...

I el cor em va fer una punxada de dolor quan, aquella nena, va començar a excusar-se per la mort d'en Matt. I a dir-me que ella no volia que li passés res.

Vaig acostar-me cap a ella i la vaig abraçar, aprentant-la contra el meu pit i bressolant-nos a les dues.

- Shht, Wen, ja està. No ploris més. Ningú volia que en Matt morís.- Vaig empassar saliva i vaig intentar aturar les llàgrimes.- Wen, escolta'm bé. - Vaig obligar-la a mirar-me als ulls. Totes dues els teníem ben vermells.- No vull que et culpis de la mort d'en Matt, em sents? No és culpa teva que en Matt sigui mort. Estic segura que t'estimaves a en Matt moltissim. I que et sents així perquè li tenies moltissima estima. Però per sobre de tot, no vull que et culpis de la seva mort, em sents? - Vaig mirar-la intensament als ulls - Estic segura que en Matt no ho voldria, que et culpessis.

Vaig eixugar-li una llàgrima que li queia galta avall. I després vaig endur-me la mà cap al ventre.

Vaig fer un mig somriure.

- Vols saber un secret, petita?

Vaig tancar els ulls mentre ella m'abraçava. Vaig sospirar. No em podia evitar culpar per la mort del Matt, però em tranquil·litzava pensar que la Claire no em tenia cap mena de ràbia.

-Un secret?- vaig demanar, estranyada.- Si no et fa res dir-m'ho, vale. Jo no li diré a ningú si no vols.

Vaig abraçar-la ara jo. Em vaig llevar les llàgrimes amb la màniga com vaig poder i vaig somriure-li, amb la foto del Matt a la mà encara.

- Així et vull veure a partir d'ara, em sents? - Vaig dir-li, pel fet que m'havia somrigut moments abans al mirar la foto.

Vaig mirar-me-la i vaig somriure. Vaig posar-me les dues mans a la panxa i vaig somriure més àmpliament.

- En Matt va deixar-me un petitó aquí a dins, Wen. - Vaig dir-li, notant com em posava vermella per moments. A part de l'Allie, la Wen era la segona persona que ho sabia. Bé, la tercera si no em contava a mi.- Estic embarassada.

-D'acord.- vaig dir-li.

Llavors... m'ho va dir. Em vaig quedar de pedra, uns segons, pensant. Això m'ho havia dir la meva mare... ara faria uns nou anys, quant jo tenia uns quatre anys. Que el papa li havia donat un altre nen, que tindria un germanet. I després d'uns mesos, va apareixer el Jack a la meva vida. Tot allò m'ho van explicar...

-Espera, això és que... De veritat? Seràs mama? Oooh!

Vaig separar-me una mica d'ella i vaig mirar la seva panxa, al·lucinada Vaig apropar la meva mà, una mica indecisa. m'enrecordava que això ho havia fet quan la meeva mare m'havia dit que tindria un germanet, i em feia gràcia. Vaig tocar-li la panxa i vaig somriure.

-Podré ensenyar-li a tocar la guitarra? Al Matt li faria gràcia...

Vaig deixar-la que em toqués la panxa, mentre somreia, al·lucinada. I després em va mirar, amb un somriure tímid als llavis.

-Podré ensenyar-li a tocar la guitarra? Al Matt li faria gràcia...

Vaig somriure àmpliament.

- Per descomptat que si, Wen! - Vaig dir-li, acariciant-li la galta amb tendresa - I saps què em faria molt il·lusió?

La nena em va mirar amb ullets expectants.

- Em faries l'honor de ser la seva germaneta gran?

-Oh!

Als meus llavis es va formar un gran somriure. Vaig seguir mirant la panxa de la Claire, encara assimilant les dues noticies.

-Com una germana postissa?- vaig demanar-li, emocionada.- Seria guay.

Vaig llevar la mà de la seva panxa i em vaig asseure com un indi, mirant-la.

-I com es dirà?- vaig demanar. Si ho pensava, era com si el Matt ens hagués deixat una prova de la seva existencia, un nen o nena on veure que havia existit, què ell mai havia estat un somni.